Dies de confinament. 13

El fracàs del darrer Consell europeu, a l’hora de decidir mesures per a la crisi general del covid 19, ha generat una reacció de rebuig força generalitzada, a l’opinió publicada, especialment a la més procliu a pronunciaments en clau patriotera, que sol tenir una relació d’un cert complex d’inferioritat i alhora d’orgull davant dels veïns del nord, d’aquell nord on es deia que la gent era culta, noble, desvetllada i feliç. La veritat és que hi ha motius, perquè també hi ha un aire de prepotència perdonavides -allò de l’acrònim PIGS per a parlar de Portugal, Grècia, Itàlia i Spain- i sortides de to bastant emprenyadores. En resum, es veu que el ministre d’economia neerlandès ha vingut a dir que, abans de demanar ajuda, calien explicacions de perquè no es van aprofitar els anys de bonança (més aviat els de no tanta crisi) per a posar-se al dia. I la reacció ha estat dir que això, ara, no toca, i que l’emergència demana accions immediates, de caire europeu, per veure que no tot s’enfonsi.

He de dir que entenc molt bé aquesta resposta de «ara no toca» per dir-ho en termes pujolians. L’entenc perquè penso, per a fer una analogia històrica, en la darrera guerra mundial. Quan la Gran Bretanya estava sola davant el nazisme, els Estats Units van fer la llei de préstec i arrendament, per a facilitar-los material, i el president Roosevelt la va justificar amb un exemple molt clar: quan se li crema la casa al veí -i el foc pot arribar a casa teva, per cert- i et demana la mànega d’aigua, primer l’hi deixes, i després ja parlareu de quan te la torna, o de si l’hi llogues o te la paga o què.

Doncs ara passa igual. La pandèmia demana, exigeix respostes immediates a escala europea, si es que pensem -i jo sí que ho penso- que Europa és un espai de solidaritat i de cooperació. Aquest neokeynesianisme de manual, del qual haurem (o hauríem) de treure moltes conseqüències en el futur, s’ha de fer a escala europea. Si aquesta escala és bona per a les condicions i per a la cartilla que sovint ens han llegit, també és bona, per no dir necessària, imprescindible, per a les solucions.

Ara bé, vol dir això que em sumo al cor de crítiques a Alemanya i als Països Baixos? O, més exactament, als governs alemany i neerlandès; uns governs que, no ho oblidem, s’adscriuen a la dreta, inclosa la socialdemocràcia alemanya, que qui l’ha vist i qui la veu (i ja voldria jo, segons com, tenir una dreta com aquella, les coses com siguin). De cap manera. Segurament les formes (els «modos» que es deia abans) no han estat els millors, ni el moment el més oportú, però la pregunta és pertinent: s’han fet els deures? I no necessàriament en la línia neoliberal de la burocràcia europea, ni del fons ideològic d’aquells governs. Deures com ara modificar l’estructura productiva, deures com rebaixar el deute, no -o no només- a base de rebaixar despeses, sinó a base de canviar l’estructura fiscal. Hem de recordar que, a l’estat espanyol, la pressió fiscal és de les mes baixes d’Europa?.Amb dades del 2018, la pressió fiscal (relació entre els ingressos fiscals i el PIB) era del 35,2% a Espanya, del 38,8% als Països Baixos, i del 41,3% a Alemanya. Els ingressos fiscals per càpita eren de 9.016€ a Espanya, de 17.379€ als Països Baixos, i de 16.626€ a Alemanya. Alguns deures sí que els han fet, allí. Abaixar -o no apujar, evasió fiscal a banda- impostos i després demanar que pagui un altre, no s’hi val.

De manera que sí, que cal mutualitzar deute europeu, i demostrar que Brusel·les, a més de dictar normes absurdes sobre el calibre de les pomes, és capaç de liderar una resposta solidària. Però també cal demanar explicacions i canviar coses -moltes coses!!!!- a casa. Que no s’emboliquin amb la bandera, ara.

Europa, afortunadament, també és moltes altres coses. Per exemple, les cantates de Bach que avui han estat sonant a casa. Cuideu-vos. Cuidem-nos.