Dies de confinament. 4

I ja en van quatre (i la torna del cap de setmana anterior, que ja em vaig enclaustrar). Encara bo que avui hi ha hagut una mica de sol, i sortir al balcó es pot interpretar bonament com un succedani d’aire lliure.

Avui hem pogut conèixer les reaccions al discurs del rei. Si el seu antecessor a la pantalla s’auxiliava amb un foniatra, i així podia controlar el quequeig i estar a l’alçada del que s’esperava d’ell, és evident que el rei d’Espanya no s’ha auxiliat, ja no d’un foniatra -tot i que una mica d’assessorament de dicció i d’oratòria no li aniria malament- sinó d’un bpn redactor de discursos. Jo n’he hagut de fer uns quants, de discursos (no a reis, evidentment) i sé que, en un discurs, has de dir coses. Vull dir que no n’hi ha prou amb enfilar una sèrie de frases suades, de llocs comuns, i apa, ja està. És clar que se’n fan molts, així, però això són paraules de costellada. Si vols un discurs de veritat, ha de tenir contingut. I, a partir d’aquí, has de construir una cadena lògica, coherent, d’idees i d’imatges que et portin a la conclusió.

Pel que sembla, ahir, el Felip no va fer això (i dic pel que sembla, perquè una cassola i jo teníem molta feina al balcó). I això -el discurs buit, vull dir- per als monàrquics, hauria de ser preocupant, perquè si el rei no serveix ni per això, ja em diràs. Clar que també s’haurien de preocupar per coses més importants, com és que l’única defensa que sembla tenir la monarquia, ara com ara, és que no se la pot investigar. Que és inviolable. Si això ho ha de tapar tot, van bé. Em recorda el que m’explicava la meva mare, de quan anava a catequesi a les monges (situeu-vos: anys trenta i pocs, a Vic. I anaven a catecisme, això de la catequesi va ser després del concili). Quan algú s’atrevia a fer alguna pregunta compromesa, la resposta era «això és un misteri de Déu» i es quedaven tan amples. Doncs amb la monarquia passa si fa no fa. Que pensin, però, que la pràctica religiosa a Catalunya ha caigut en picat, per alguna cosa deu ser.

En la història no hi ha moments clau. Ni tan sols els mes mítics, com el 14 de juliol per a la revolució francesa (tot i que ja ho sabia, la lectura de «Ciudadanos» de Simon Schama, absolutament recomanable, m’ha aclarit moltes coses, d’això). Però sí que hi ha elements que, amb posterioritat, semblen marcar el tombant. No sé si serà la crisi paterna combinada amb la pandèmia, tot plegat en el cicle de la crisi econòmica, de l’onada independentista, i més, però tinc la sensació que la monarquia espanyola comença a tenir els dies molt més comptats. Ara només falta que algú, en funcions d’Ortega y Gasset, digui allò de «Delenda est monarchia!». Algú, a les espanyes, s’hi atrevirà? A Catalunya ja fa temps que ho sabem.

Cuideu-vos. Cuidem-nos.