Dies de confinament. 2

Més confinament (amb trampa: avui he sortit a comprar fruita). Sort de les xarxes, de la ràdio (visca Catalunya Música!) i dels llibres.

Hauríem de ser capaços de sortir d’aquesta crisi d’una manera diferent. Bé, això passa amb totes les crisis, que són moments de canvi, però hauríem de ser conscients dels canvis i fins i tot d’induir-los. Recordo que, quan la crisi de l’oli de colza, es van canviar (o simplement establir, que ja és greu) els mecanismes de control sanitari (traçabilitats, anàlisis, etc) de manera que la millora en la seguretat va ser substancial. Més lluny encara, la catàstrofe de Seveso va portar a les a les directives de seguretat industrial (i d’això, d’un abans i un després, també n’hem parlat amb motiu de l’accident d’Iqoxe). Doncs bé, seria desitjable que, un cop superat -perquè ho superarem- fóssim capaços, col·lectivament, de canviar les coses. I dic col·lectivament perquè no només haurà de ser cosa dels governs o de les administracions, sinó de tots plegats.

De fet, això ja està passant una mica. I en aquest sentit, em sembla veure -a través de la informació dels mitjans, que és la que és- que, almenys a Catalunya, hi ha una certa connexió entre institucions i gent. Que el missatge «tancats a casa!» públic està tenint seguiment important amb el matís que hi ha credibilitat envers qui ho diu (recordem que, objectivament, la Generalitat no té la capacitat d’ordenar confinaments i que si filéssim prim, no sé si el de la conca d’Òdena aguantaria un examen legal competencial rigorós; i a qui cony li ha d’importar això?). Aquesta credibilitat, la confiança en les institucions, a partir del fet que expliquen coses, i coses que semblen raonables, malgrat les errades i problemes que hi ha -inevitables, en situacions com aquestes, i que serveixen perquè els saberuts a pilota passada facin el fatxenda i es puguin queixar i «ser crítics» perquè es moririen si haguessin de dir que algú fa una cosa bé- malgrat això, dic, tinc la sensació que es fan coses, i en la direcció correcta.

I en tot això -i torno a dir que és per la informació que m’arriba- crec que cal destacar, un cop més, el paper dels ajuntaments. La coneguda i repetida definició de l’administració més propera adquireix aquí certeses de dogma ex catedra. Els ajuntaments, tots en general, s’estan demostrant molt més diligents i immediats per aquesta proximitat a la gent. A tenir-ho molt en compte per després, quan fem balanç de qui ha fet què i com.

També la gent, fins i tot molt més enllà de la societat civil. En una d’aquelles proves d’estar per casa -mai mes ben dit- i amb valor científic molt baix, el carrer de casa -normalment concorregut, cèntric com és, i ple de botigues- està, si no desert, gairebé. Amb prou feines gent que va al supermercat de davant, algun cotxe escadusser, algú que deu anar a treballar, i el que passeja el gos (i, segur, també, algun inconscient convençut que «a mi ningú em diu quan puc sortir i quan no», inevitable). La gent compleix.

També, efecte col·lateral, aquesta crisi ens fa avinent la fragilitat individual, i com ens necessitem els uns als altres. No en termes patrioters, com aquesta indecent campanya publicitària del Gobierno, sinó en termes de proximitat. He observat, en els missatges a les xarxes social, una reacció de bona voluntat, d’ajudar-se, de desitjos d’optimisme, de confiança personal, que reconforta (almenys a mi, que potser amb l’edat m’estovo, qui sap).

En fi, elucubracions pròpies del confinament. Continuarem amb Radio Mozart (ràdio per internet, «Tot Mozart, només Mozart») i amb Emili Teixidor i Gabriel Ferrater, ara l’un, ara l’altre).