Dies de confinament. 12

Els mitjans i les xarxes van plens d’idees per a omplir el temps a casa. Fa uns dies, l’Ara ens proposava d’endreçar la biblioteca (o els llibres de casa, si no volem usar un nom tan seriós) i donava uns quants consells de com fer-ho. Ho podeu veure AQUÍ.

Aquesta és una idea que sempre m’ha rondat, especialment des del darrer canvi de pis, en què les presses van passar per davant de mig ordre que tenia, i això feia que cada cop perdés més temps buscant. Com que a casa hi ha uns quants milers de volums, més val que m’ho prengui amb calma. Altres cops he fet aquest exercici de classificació i també -ai!- el d’esporgar i sacrificar llibres que no rellegiré (o directament no llegiré) mai més, però reconec que això darrer és el que em costa més. Recordo, un cop, que després de passar tot un cap de setmana triant i garbellant, vaig deixar una pila esquifida, de sis o set llibres, per donar/llençar, i vaig pensar que, per tan poca cosa, no calia, i van tornar als prestatges.

El perill -i ja m’està passant- és que comencen a sortir llibres que ja no recordava que tenia, o que em porten bons records. Comences a fullejar, a llegir aquí i allà... i en quatre hores amb prou feines has destriat una lleixa de les moltes plenes. També surten llibres inversemblants, d’aquells que penses «i això com ha arribat aquí?». Llibres comprats fa trenta, quaranta anys, que ara es veuen llunyans, desfasats, gairebé extraterrestres. Temes o autors que gairebé amagaries, avergonyit d’haver-te interessat per això. Però també llibres amb un alt valor sentimental, llibres llegits una i cent vegades, de vegades des de la infantesa o, més exactament, sortint de la infantesa i quan comences a voler anar més enllà. M’han tornat a sortir «La casa sota la sorra» de Joaquim Carbó, i «Kamikaze» de Germain Roland, dos llibres vinguts, em sembla, via Cavall Fort, amb els quals m’ho havia passat molt bé quant tenia nou o deu anys.

D’entre les coses més estrambòtiques, però, un grapat d’opuscles i llibrets de propaganda dels països de l’est (allò que deien els passaports de l’època franquista: «URSS y paises satélites») producte d’un treball de batxillerat sobre l’Europa de l’Est. Devia ser l’any 78 i no se’m va ocórrer res més que visitar consolats i escriure a les ambaixades -feia poc que s’havien establert relacions diplomàtiques- demanant informació. En poques setmanes, i per a sorpresa dels meus pares, van començar a arribar a casa sobres gruixuts, amb el membret de les ambaixades soviètica, txeca o polonesa, al meu nom. Veritables llaunes infumables, com ara «Presente y perspectivas en el desarrollo social y económico de Rumania», de Leonte Tismaneanu (aquí hi va un accent circumflex capgirat, que no sé com escriure) i Rolica (ídem de l’accent) Zaharia, un volum, això sí, que té uns quants mapes magnífics. O bé «La cultura en la vida cotidiana socialista. Una información de la RDA». Apassionant.

De moment, hi ha una caixa amb potser un centenar de volums per a portar a alguna llibreria de vell, al contenidor, o a qui ho vulgui. Mentre, de fons, sona la Lakmé, de Léo Delibes.

Cuideu-vos. Cuidem-nos.

(foto: algunes de les meves relíquies)