Dies de confinament. 7

L’altre dia vaig començar a ressenyar els tres llibres que van caure la setmana passada. El segon va ser El director, de David Jiménez. Segons el propi llibre «Secretos e intrigas de la premsa narrados por el ex director de El Mundo». I sí, més o menys ve a ser això... però d’aquella manera.

El llibre te interès, això sí, però és més tafaneria que una altra cosa, començant per tot el joc de pseudònims -suposo que per estalviar-se problemes legals- que fa una mica difícil navegar per les intrigues del Cardenal, el Secretario, la Argentina, o Silicon Valley. No és gens complicat, via google, trobar una taula d’equivalències, per saber qui és qui, però com que tampoc no conec el mundillo periodístic madrileny -ni ganes- doncs em vaig quedar igual.

A aquestes alçades, que et descobreixin amb gran escàndol les pressions del poder -del de veritat, vull dir- sobre la premsa és com aquell policia que, a Casablanca, descobreix que «aquí s’aposta!». Res que no coneguem, també a escala local, més reduïda, més barateta, d’acord amb un poder i mitjans també d’estar per casa, però, en el fons, el mateix. No estaria malament que algú del món periodístic ens expliqués, amb pèls i senyals, qui i com mana als mitjans de comunicació locals, i entendríem -o veuríem confirmades- moltes coses, com ara la bona imatge de determinats polítics que havien estat situats en institucions que poden posar molts i sucosos anuncis, i coses així. Coses que passen en poblets com els nostres.

Per altra banda, tot el llibre té un to autohagiogràfic -concepte inventat per mi ara mateix- en el sentit que David Jiménez es deixa molt bé, com una mena de paladí del periodisme honradíssim, net, idealista -vaja, de pel·lícula de Hollywood, tipus El caballero sin espada. Si va descobrir tot això aleshores, era d’una ingenuïtat seràfica. Això, o ens enreda per a presentar-se net de tota culpa. Tenia interès en escoltar David Jiménez, que havia de ser a Tarragona en un cicle organitzat pel Col·legi de Periodistes, però ha estat posposada pel confinament, de manera que haurem d’esperar.

Em sembla més interessant tota la reflexió sobre l’inevitable pas del paper imprès al periodisme digital, un pas que lamento, perquè sóc un enamorat del diari físic. Deu ser l’edat.

En fi, que si voleu saber de primera mà algunes de les porqueries que passen a la premsa, amb el toc de llenguatge i de costums del deep state espanyol més castís, és indicat.

I, pel que fa a banda sonora, avui ha estat la Stravaganza, de Vivaldi. A veure si anima una mica el panorama. Cuideu-vos, cuidem-nos.