Salvador Seguí, el Noi del Sucre

 

Avui fa cent anys de l’assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Un sindicalista excepcional, un personatge de la Catalunya convulsa dels primers anys del segle XX. Algú que si Josep Pla no hagués estat un reaccionari hauria d’haver figurat en la sèrie del Homenots (i potser que no hi sigui, tenint en compte qui la va fer, és un orgull). És curiós que la viquipèdia, a l’hora de dir la causa de la mort, diu “execució extrajudicial”. Una forma curiosa d’amagar un assassinat.

Salvador Seguí no té encara, que jo sàpiga, una biografia exhaustiva, com ara les que tenim de Cambó o de Tarradellas, molt recents. Hi ha un llibre de Huertas Claveria –una garantia- que, amb molta honestedat, es presenta com “materials per a una biografia”.  

No sé si és perquè continua fent nosa tot el que representava o, encara més, tot el que apuntava: articular el moviment obrer català, de manera autònoma, però no deslligada de la realitat política; fer-ne un actor imprescindible del canvi social; i fer-ho, tot, a partir de l’autoorganització i d’un sentit crític que només és possible des del coneixement i des de la raó. I al seu país i en la seva llengua.

Amb aquesta possibilitat, no és estrany que la dreta, la patronal, la reacció –aleshores molt més bèsties que ara en les formes, i igual que ara en els objectius- se’l volguessin carregar, però em sembla que també resultava incòmode a altres expressions –o preteses expressions- de la classe obrera més dogmàtiques, més rígides, més sectàries.

No podem fer història alternativa, però què hagués passat si la CNT no hagués estat abduïda per la FAI? Què hagués passat si la confluència entre moviment obrer i republicanisme que apuntaven Francesc Layret i Lluís Companys (tots assassinats pels mateixos) hagués reeixit? Aquest país hagués estat diferent?. Chi lo sa... però és bonic pensar-ho.

Ara, les circumstàncies no són les mateixes. La història no dona segones oportunitats, i si es repeteix és, com deia Marx, com una farsa. Reproduir plantejaments, llenguatges, formes de lluita, pròpies dels anys vint del segle passat seria un error. Però potser no ho és del tot revisar objectius i preguntar-se si no és vigent encara la necessitat d’unes classes treballadores –avui molt més plurals i complexes que fa cent anys- organitzades i capaces de generar un món diferent.

Salvador Seguí hi va deixar la vida. No crec que ningú ens demani el mateix, com per no pensar-hi. Que la terra li sigui lleu.

"Uno de los nuestros"

 

En un episodi més de la degradació de la vida política que té lloc a tot arreu (i per tant, també a Catalunya) ara hem conegut que, en una reunió de treballadors del servei de neteja de Tarragona –reunió a porta tancada, no fos cas- el dirigent del sindicat convocant es va despenjar amb una arenga a favor d’un dels candidats a les properes eleccions municipals.

Que tothom –dirigents sindicals inclosos- tingui les seves preferències, i en faci campanya, no ha de ser motiu de crítica de cap mena. El problema ve quan això es barreja amb divergències sobre la negociació del contracte de la brossa i amb amenaces de vaga que ja no saps si són sindicals o per ajudar una de les candidatures. Deia Tarradellas, com a bon viatjant de comerç, que no s’havien de barrejar llibretes (les de cada client). No sé si llibretes, però aquí uns quants han perdut els papers.

Tot això s’ha sabut perquè la modernitat, en forma d’smartphone, ha possibilitat, via càmeres i micròfons, que el que abans era secret ja no ho sigui. De la mateixa manera que abans podíem fer el ruc al carrer sense que se sabés massa, i ara, si ho fem, als deu minuts hi ha una gravació a la xarxa, ara aquestes conxorxes i arengues ja no poden quedar secretes, i corre per les xarxes un àudio amb part de la penosa intervenció del personatge.

Més enllà de la pràctica mafiosa de la pressió sindical als serveis públics –tot un clàssic, que li preguntin a Carlo Gambino, que als anys seixanta controlava serveis públics de Nova York- que els mateixos sindicats s’haurien de preocupar d’eradicar (un altre dia hauríem de parlar de la necessitat d’aggiornamento dels sindicats, en general, i especialment de les formes de lluita als serveis públics) hi ha un aspecte, de l’arenga d’aquest sicari de via estreta, que em sembla significatiu. I deixo al marge que, a l’hora d’anomenar el regidor del ram, digui “Fortuni” per Fortuny, expressió d’un analfabetisme galopant que ja ens diu com és el personatge.

Quan ha de fer el panegíric del seu candidat, que no és altre que l’aventurer i absolutament insubstancial ex-cap de llista –dos cops, reincident- d’aquell residu polític tòxic anomenat Ciutadans, diu explícitament que és “un dels nostres, un de barri”.

De barri? Deixem de banda l’obvietat que tots som de barri, que és un tros de ciutat, de la mateixa manera que tots parlem un dialecte, que és una de les maneres de parlar d’una llengua. Però és segur que no és això el que volia dir aquest caciquet sindical. Volia dir –i va dir- que era del bons, dels que no són del centre de la ciutat –de Tarragona, ras i curt- que no són autèntics, que són de dretes, que són burgesos, o ves a saber què. És a dir, repesca aquell discurs tronat que havia generat imbecil·litats del tipus “el catalán, llengua de la burguesía” o, directament, els exabruptes lerrouxistes dels anys deu del segle XX o neolerrouxistes ataronjats de fa quatre dies.

Això, però, també és una mostra d’un fracàs col·lectiu, a Tarragona. Que discursos com aquest –i els que hi ha hagut, i els que vindran- puguin ser fets amb aquesta claredat vol dir que, quaranta-quatre anys després de les primeres eleccions municipals democràtiques no hem sabut encara construir una ciutat, i que la fragmentació –la dislocació- urbana generada durant el franquisme, tan física com social –si no més- continua vigent. Parlar d’uns “barris” oposats a uns altres, en una mena de bons i dolents, o, encara pitjor, d’uns “barris” bons oposats a una “ciutat” dolenta és, a més d’una ximpleria, un error gravíssim, i que es pugui fer demostra el fracàs de la construcció d’una Tarragona assumida per tothom.

En aquesta construcció fallida hi sobren, a més d’aquest patriotisme de barri oposat a la (resta de la) ciutat, les actituds condescendents i, en el fons, culpables, de determinades progressies acomplexades, que “van” als barris com si fossin missioners en terra de promissió. Recordo una entrevista al qui fou vicepresident –i, de fet, president- d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, que deia que, als barris (ell parlava de des Badalona, ciutat també complexa) no s’hi havia d’anar, sinó que s’hi havia de ser.

La construcció d’una ciutat diversa, plural, tensionada, amb contradiccions, amb la inevitable lluita social, però no enfrontada per orígens, vindrà de l’establiment de complicitats, de comunicació, d’aquella vivència de lluites compartides que assumeix Òmnium Cultural (un dels discursos més lúcids sobre això, al país). No vindrà de paternalismes condescendents, ni de ressentiments intoxicats per raó d’origen que no fan més que crear l’ambient propici als discursos de l’extrema dreta. Tampoc no vindrà de de proclames de “cosir” barris impossibles físicament i que no són cap garantia –més aviat el contrari, però és massa llarg per explicar-ho ara- del melting pot necessari. Tenim pendent, encara, generar un discurs de ciutat, més ampli, més generós, més integrador, que no passi només per unes senyes d’identitat tradicional tan dignes com limitades (i algunes una mica casposes) insuficients i en una sola direcció.

Mentre, haurem d’anar aguantant que “uno del barrio, uno de los nuestros” encara tingui recorregut. No anem bé.

Imatge: rètol de la pel·licula GoodFellas, aquì traduïda per "Uno de los nuestros". El muntatge que corre per les xarxes amb les cares dels implicats, ja el trobareu, si voleu. 

Ciutat de repòs i de vacances de Tarragona, un cop més, i el feixisme suau a Tarragona (estic molt emprenyat!)

 

Un cop més amb el projecte de la Ciutat de repòs i de vacances de Tarragona, i un cop més contra el racisme, especialment contra el racisme banal.

Resulta que el pintoresc –per no dir impresentable- cap de llista del PSC, i ex-cap de llista (dos cops) d’aquell residu polític tòxic que es diu Ciutadans ha repetit l’oposició al projecte de la Ciutat de repòs, abonant, un cop més, el discurs nauseabund del racisme 2.0 d’alguns veïns de Llevant, i degudament acompanyat pels palmeros de VOX i PP, del “perill” que hi hagi menors no acompanyats (és a dir, menors d’edat tutelats per la Direcció general de la Infància i l’Adolescència de la Generalitat).

Sempre he parlat de PSC amb un cert respecte, i es pot comprovar en aquest blog. No he volgut fer mai la barroeria política antisocialista d’una part de l’independentisme o del sobiranisme. Té, el PSC, uns orígens i una trajectòria dins la tradició democràtica i catalanista que no tenen uns altres partits no sobiranistes (quan no d’un espanyolisme furibund); hi tinc amics i coneguts, gent a qui estimo i respecto. Però, francament, m’ho posen cada cop més difícil.

I especialment a Tarragona ciutat, on s’han deixat abduir –no sé amb quin grau de voluntat i de satisfacció- per l’escòria taronja. Hom diria que no és que hagin fitxat un ex-polític, és que és tot un espai polític –el de la demagògia, la bronca, el mal estil, la toxicitat- que ha mudat de la camisa al to vermell corporatiu del PSC. No és que uns ex-C’s s’hagin fet socialistes, és el PSC que s’ha fet Ciutadà. Francament, costa de saber qui ha fitxat per qui.

Perquè, a més, en aquesta deriva cap a la demagògia i cap al racisme banal (com si hi pogués haver un racisme banal!) ara sembla que també volen fitxar una regidora ex-C’s de carnet, que no d’estil ni pensament (si és que se’n pot dir pensament). Volen fitxar –i en un lloc pretès de sortida- aquella regidoria que va excretar una altra sèrie d’impertinències i imbecil·litats sobre aquest tema. I no en calent, en un micròfon, no: en un article a la premsa.

Ja sabem com són, i el PSC també sabia com eren quan els va fitxar. A què juga? A cavalcar el tigre? Ja sabem que això no pot ser.

Però també m’emprenya (perquè estic molt emprenyat, es nota oi?) que el discurs en contra, molt majoritàriament es limita a dir que no, que la Ciutat de Repòs serà un alberg més de la Xanascat. I això és veritat, entre altres coses perquè mai ningú ha pretès que tot, els centenars de places que tindrà, es dediqui íntegrament i tot el temps a centre de menors necessitats d’atenció (que això és el més important, que necessiten atenció, i que se’ls en dona). Això és el que pretenen dir aquests personatges –no sabem si tot el PSC de Tarragona- i no és cert.

Però el que jo trobo a faltar, i ho he expressat molts cops, és una altra resposta, molt més clara: i si a la Ciutat de Repòs també -no només, tot i que també serviria si només- hi ha aquests col·lectius, què passa?. Algun problema? Fer altrament, limitar-se a dir que no, que no hi seran, és comprar implícitament el discurs que sí, que aquests col·lectius són molestos, o perillosos, i que millor lluny. I és aquest el discurs feixista que cal tallar d’arrel. El discurs del “jo no soc racista, però...”. Si no el tallem d’arrel, sense contemplacions, el feixisme guanya.

Aquests dies he acabat de llegir “Tots els colors del negre”, de Jordi Borràs. Un document impressionant sobre l’extrema dreta a Catalunya i a Europa, esfereïdor, apassionant. Un document que ens alerta com l’extrema dreta va col·locant el seu missatge, i com va guanyant quan sectors polítics aparentment més respectables, sense les formes –uniformes, violència- de la merda feixista va assumint l’agenda i llenguatge i del feixisme.

No badem, amb el feixisme, encara que no ho sembli, que es presenti amb versió 2.0. Si la seva manera de “pensar”, la seva visió del món, va calant, si es produeix el que a França van anomenar la lepenització dels esperits, guanyen. I si el feixisme guanya, nosaltres hi perdem, i molt.

Barcelona - Tel Aviv, i la ximpleria de l'alcaldessa

 

L’Ajuntament de Barcelona (pel que sembla, per decret d’alcaldia) ha decidit trencar relacions amb Tel Aviv, amb qui estava agermanada. Diu Ada Colau que per petició d’un centenar d’entitats, i per la tradició solidària de Barcelona.

Em sembla una decisió estúpida. No per una militància sionista acrítica, com de vegades veiem pels diaris. És estúpida perquè confon país i govern. A mi em sembla molt criticable la política que segueix el govern israelià -i que és àmpliament aprovada per la ciutadania israeliana, pel que es veu- envers la comunitat palestina. I soc solidari amb la gent palestina, que crec que estan essent maltractats, però soc molt menys -per no dir gens- solidari amb Hezbollah -perquè estic en contra de la violència- o amb l’OLP, en la mesura que governa l’Autoritat Palestina, que és un niu de corrupció.

Però distingeixo molt bé entre uns i altres. Defenso -i ho faig- l’existència de l’estat d’Israel, i la conveniència, la necessitat, d’un estat palestí, que forçosament hauran de conviure (i, per tant, el millor és que ho facin pacíficament) i això al marge dels governs que ara tinguin. Les relacions que es trenquen -que també caldria saber quines són, més enllà del protocol; i veuríem el grau de teatre i propaganda de la decisió de l’alcaldessa de Barcelona- ho són amb la ciutat de Tel Aviv. Vol dir això que fa responsable l’Ajuntament de Tel Aviv de la política d’assetjament envers la població palestina?. Podem fer responsables els palestins del que fa Hezbollah? O potser caldria deixar d'utilitzar els palestins -igui com a objectius, sigui com a víctimes- de les maniobres polítiques d'uns i altres?. 

Fem algunes analogies. Imaginem que Tel Aviv hagués trencat relacions amb Barcelona en protesta d’alguna política del govern espanyol (del PP o del més progressista de la història, això és igual). Els esgarips municipals (amb raó) haguessin estat considerables.

O un altre: Barcelona està agermanada amb Sant Petersburg. Hi trencarà relacions en protesta amb el que està fent l’estat rus a Ucraïna? O és que hi ha atacs i morts de primera i de segona, i agermanaments de primera i de segona?.

El que és més llastimós és que aquesta propaganda ridícula d’Ada Colau té crèdit en una part important de la societat, en molts casos legítimament indignada contra bombardejos i atacs de l’estat d’Israel contra la població palestina. Jo també, però no indignat contra “Israel” en bloc, on també hi ha gent -poca, amb problemes per a expressar-se- que no dona suport a aquests atacs. També és llastimós, això que ha fet Ada Colau, perquè això dona combustible a reaccions histèriques, com ara l’acusació d’antisemites als qui critiquem determinades accions d’Israel.

No som -almenys jo- antisemites, al contrari. I com que no en soc, no en vull avalar tonteries com aquesta d’Ada Colau.

(imatge; el logo de la ciutat de Tel Aviv, que és amb realment Barcelona ha trencat relacions)

Josep Maria Espinàs, in memoriam

 

La mort de Josep Maria Espinàs ens deixa sense un dels grans, i, segons com, sense el darrer dels grans. El darrer d’aquells que, després de la derrota, i quan la gent de lletres, en el sentit més ampli de la paraula, era al cementiri, a l’exili –exterior i interior- o a la presó, van agafar el relleu. Gent com Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Ainaud de Lasarte, Joan Triadú, i el mateix Espinàs, que van fer –i molt bé- allò espriuà de “salvar els mots”.

Espinàs era un tot terreny (novel·la, llibre de viatges, articles, cançó, teatre...) i crec que, sovint, amb plena consciència d’omplir buits. És conegut que va deixar de cantar, amb els Setze Jutges, perquè, en paraules seves “ja n’hi havia que ho feien bé, i no es podia dissimular que jo ho feia malament”. Que no és del tot cert, que ho fes malament, però que il·lustra aquesta convicció que hi ha coses que s’han de fer, que són com un deure envers la col·lectivitat, i que, un cop la feina està feta –o, millor, engegada- ja es pot plegar i fer una altra cosa.

Aquesta manera de fer –ei, que només és la meva impressió!- em quadra molt amb l’origen d’Espinàs. A les seves memòries (o apunts de memòria) “El nen de la plaça Ballot” es defineix com un nen de pis, un producte típic de l’Eixample barceloní. Aquest entorn, i un origen familiar de classe mitjana, d’aquella menestralia més o menys il·lustrada, amb uns valors de respecte, de contenció, de no fer soroll... gairebé noucentistes,  si no fos que Espinàs també era capaç de facècies que demostraven un gran sentit de l’humor (en recordo algunes, amb Maria Aurèlia Capmany i un intercanvi de flors i cigars, o amb Miquel Porter Moix, al teatre).

Aquest sentit de la contenció, de la mesura, de la no complicació (que no és el mateix que la senzillesa i, encara menys que la lleugeresa o la frivolitat) es veu en la ingent obra d’articles diaris, sobre temes aparentment menors, dels quals sabia treure sempre una nova mirada. A la vegada, em sembla que el conjunt dels articles –molt de temps els vaig llegir a l’Avui, especialment en aquella darrera plana prodigiosa que reunia articles d’ell, de Montserrat Roig, i de Ramon Solsona- tenien un propòsit, no sé si volgut, trobat, o què, d’educació col·lectiva, d’il·lustrar unes pautes de conducta tolerants, amb ganes de veure i de conèixer, i poc estridents, però no indiferents. D’alguna manera, això el lligava amb un altre gran productor d’articles, Carles Soldevila, que, als Fulls de Dietari, publicats a La Publicitat, va intentar una tasca d’educació, de formació d’una burgesia –d’una petita burgesia- il·lustrada, culta, llegida, europea... i que també sen va anar en orris amb l’ensulsiada.

D’entre les moltes facetes de Josep Maria Espinàs, i em sembla que també amb aquella idea de “fer el que cal, quan toca, i després plegar per no molestar” hi ha una vessant política. Espinàs va ser candidat, a les eleccions al Parlament de 1980 –les primeres- per aquella magnífica aventura que fou Nacionalistes d’Esquerra, una formació que, com el PSUC, ha tingut una segona vida amb la molta gent i amb les moltes idees noves que s’han repartit per multitud de sigles. La il·lustració d’aquest apunt és l’anunci electoral, amb una quarteta d’impressió.  Deuria ser aleshores, en un acte polític poc després de les eleccions, o en el context de la Crida a la Solidaritat –no ho recordo bé- que va participar en un acte públic (al desaparegut auditori de Ràdio Tarragona, al carrer Unió, això sí que ho recordo bé) que em va dedicar un dels seus llibres.

 

Se’n va un dels grans, dels més grans. Tenim recanvi?

Puntualitzant (les dades) d'un (bon) article sobre Hard Rock Cafè

 

El diari ARA publica, a l’edició d’avui, un article titulat “El disbarat ambiental i social del model Hard Rock” signat per Marta Curull, David Palomera i Marta Ribera, del think thank (hauríem de tenir una expressió en català, sobre això) Espai Vuit Zero. Poso l’enllaç AQUÍ  però no estic segur que sigui d’accés lliure.

Francament, espero que el think thank Espai Zero Vuit afini millor futurs treballs, perquè en aquest article hi ha un munt d’errades de consideració que em fan desconfiar molt. Així, de manera sintètica:

1. No, el projecte de Hard Rock Cafè (HRC) no ocupa 625 hectàrees. L’àmbit del CTI (centres turístics integrats) del Pla director urbanístic del CRT, que és on va HRC, ocupa 61.03 ha. Menys d’un 10% del que diuen. La primera idea -per no dir fantasmada- de l’any 2012 sí que pretenia ocupar tot el CRT que no està ocupat per Port Aventura, però això, ara, no és així.

2. No, HRC no tindrà sis casinos. Aquesta també era la pretensió inicial, però al llarg de la tramitació i concurs només hi ha llicència per a un casino. Tant és així que, si no ho canvien, tenen sostre de sobres (60.000 m2) però només per a un sol casino. Que pot ser molt gran, és clar, però no sé si hi ha mercat per tot això.

3. No, a HRC no hi haurà 12.000 places hoteleres. El PDU té un màxim de 425.000 m2 de sostre per a usos hotelers. En el primer PDU, amb el mateix sostre, es calculava que serien entre 3.167 i 3.958 places hoteleres. Aquesta darrera dada suposaria una repercussió de sostre per habitació d’entre 134 i 107 m2 de sostre, que em sembla molt generosa (per posar un exemple, l’Hotel Arts de Barcelona té una repercussió de 100 m2 sostre/habitació).

4. No, BCN World no tenia a veure amb Sheldon Adelson. Eurovegas es pretenia al Baix Llobregat, no al Tarragonès. Va sortir com a reacció al fet que Eurovegas no es fes (afortunadament!) però són projectes i protagonistes independents.

5. No, la Generalitat no ha avançat 120.000.000€. L’Incasol té (o tenia, que aquestes coses tenen caducitat) una opció de compra (opció, no obligació) i hi havia un contracte, no executat (i que ha quedat desfasat, a la vista del nou PDU) en què comprava i venia (en tres terminis). Però, per ara, no ha pagat aquests 120.000.000€.

Més enllà d’això, l’article fa una sèrie de consideracions sobre les quals hauria de fer recerques que ara no tinc temps de fer, però si en coses bàsiques com aquestes no són rigorosos, em permeto ser una mica escèptic.

A banda, moltes són més opinables (i, no cal dir, respecto les possibles diferències que puguem tenir –que segurament no són tantes- i encara més la legitimitat de la postura radicalment contrària a HRC que tenen els signants de l’article, faltaria més).

Algunes observacions, a partir de fets que –aquests sí- em semblen certs, a mi em duen a conclusions diferents. Per exemple, la reflexió sobre les condicions de treball i salaris de les kellys. Absolutament d’acord que és un model extractiu, de feina de baixa qualitat, i mal pagada, però no em sembla que la solució sigui que no es faci HRC, sinó que les condicions de treball i salaris millorin. Estic segur que el think thank també ho pensa, això, però no em sembla una bona estratègia –ep!, que cadascú tria la que vol!- no anar a l’arrel de les coses.

També em passa amb la consideració que l’ocupació del sòl amb aquests usos hauria de ser menor. Totalment d’acord, però no ens focalitzem només en HRC. Ara mateix, a Salou, hi ha 193 ha de sòl urbanitzable per a fer hotels i habitatges, el que suposa tres HRC. Vol dir això, doncs, que hem d’aixecar la mirada, i d’aquí ha vingut la meva crítica, ja de fa molt de temps –ho podeu veure en les dotzenes d’apunts que he dedicat a aquest tema- sobre la perversió del sistema de planejament que ha suposat aquesta operació, i de com es perden les possibilitats d’endreça que té el planejament.

I això no vol dir que m’agradi el projecte de HRC –que no m’agrada- ni moltes de les coses que l’envolten; vol dir que m’agrada el rigor en les dades, precisament per a donar valor al debat i que sigui útil.