HUTS i habitatge a Salou, algunes dades interessants

 

Dimecres el Parlament va validar el decret-llei de regulació dels habitatges d’ús turístic (HUTS) amb el compromís de tramitar-lo com a projecte de llei i d’eliminar el topall de HUTS (el decret-llei l’estableix en 10 per cada 100 habitants) i reduir-ne l’àmbit d’aplicació, de manera que només s’aplicarà als municipis amb mercat tensionat, uns 140.

Això vol dir que aquests 140 municipis hauran de modificar el seu POUM per adequar-se al nou règim, però que aquesta adequació no necessàriament serà d’un màxim de 10 HUTS per cada 100 habitants, sinó que podrà ser amb més HUTS. I amb menys, és clar.

Això és bo o dolent? Doncs si és per respecte a l’autonomia local, seria bo, però ho hauríem de relativitzar, perquè es tracta d’una autonomia molt elàstica: quan convé, no s’exerceix. Per exemple, quan es diu que l’habitatge és competència de la Generalitat, i per tant, és aquesta la responsable que hi hagi o no habitatge assequible. Però quan la Generalitat adopta mesures per a fer efectiu el dret a l’habitatge – mesures, en plural, perquè s’han de fer moltes coses- aleshores no. N’hauríem de parlar, d’això.

Aquestes darreres setmanes no hem parat de veure reaccions en contra d’aquesta regulació dels HUTS, especialment provinents de les patronals del sector, i d’alguns ajuntaments turístics, amb les habitual declaracions apocalíptiques de misèria, atur, i pobresa, si tira endavant, i amb afirmacions que l’existència dels HUTS no té res a veure amb els problemes d’habitatge.

Segur? Potser algunes dades concretes, posades juntes, d'un municipi turístic proper ens ajudaran.

A Salou, segons el darrer cens d’habitatges (dades del 2021; no crec que hagin canviat molt) hi ha 31.523 habitatges, dels quals 11.639 habitatges familiars principals, i 19.884 habitatges familiars no principals. Segons la seva intensitat d’ús, hi ha 7.195 habitatges buits, 3.431 habitatges amb un ús molt baix, 6.548 habitatges amb un ús esporàdic, i 14.349 habitatges amb un ús habitual.

D’entrada he de dir que el cens d’habitatges del 2021 em genera molts i molts dubtes, i ja ho vaig dir  AQUÍ. Només cal veure, a més, que el mateix cens ens diu que hi ha 11.639 habitatges familiars principals, i 14.349 amb un ús habitual. La diferència de prop de 3.000 habitatges són apartaments, o segones residències o ús turístic amb ús intensiu? No m’acaba de quadrar. Però qualsevol que conegui Salou i les dificultats per accedir a un habitatge sap que no és cert que hi hagi més de 7.000 habitatges buits. Ni de conya.

Anem a una altra dada. Segons el registre de la Generalitat, amb dades de 5 de desembre de 2023, a Salou hi ha 7.112 HUTS. Els 7.195 habitatges buits? No crec, francament. En tot cas, sobre el total d’habitatges de Salou, això vol dir que els HUTS són el 22.56% dels habitatges de Salou de tot tipus. Si això no és significatiu, ja em direu. Per cert, a la mateixa data, a Salou, consten 542 apartaments turístics, i això em sembla molt poc.

Més dades interessants? Entre el 2016 i el 2023, el preu mitjà per m2 de l’habitatge nou va pujar un 83.39%, i el de l’habitatge usat un 73.69%. No he calculat l’IPC, però segur que no va pujar el mateix.

I encara una altra dada: la renda familiar disponible bruta per habitant, a Salou, és el 73% de la mitjana de Catalunya. Per a comparar, el Tarragonès és el 86% de la mitjana de Catalunya.

Les tres dades juntes:

El 23% dels habitatges de Salou, incloses segones residències, són HUTS.

El preu de l’habitatge s’ha incrementat més d’un 70% en 8 anys.

A Salou, de mitjana, tenen una renda un 27% inferior a la mitjana de Catalunya,

Menys habitatges disponibles, més cars, i la gent més pobra.  

Si algú no hi veu la relació, i la necessitat de posar-hi remei, ja m’explicareu. I que consti que amb la limitació dels HUTS no s’arregla tot, però sí que comencem a fer coses.

 

Joan B. Culla, in memoriam

 

No vaig conèixer personalment Joan B. Culla, tot i que crec haver-lo vist -no crec que saludat- en algun dels congressos on he participat, i als quals era assidu. Sí que n’he estat molt lector, no únicament dels seus magnífics articles de premsa -sempre incisius, amb una molt saludable dosi de mala llet- sinó també dels seus llibres, des de les recents memòries o la biografia del pare Morgades de Poblet (que vaig trobar una mica fluix, i com si fos per complir un encàrrec) fins als canònics i excel·lents estudis sobre Lerroux, i sobre el catalanisme d’esquerra i el grup de l’Opinió, reformulacions de les seves tesi doctoral i tesina de llicenciatura respectivament (parèntesi: comparar l’ambició, la densitat i el treball d’aquesta tesina amb els actuals treballs de fi de màster és terrorífic i preocupant).

Culla, com a opinador, ha estat una rara avis, a causa del seu rigor extrem amb les dades, una memòria i documentació abassegadores, una integritat absoluta amb qui jugava net, encara que no hi estigués d’acord. Recordo un article seu on, de passava, defensava algú crític amb Israel perquè, deia, fa una crítica legítima a un govern, no una desqualificació per se.

Aquesta integritat i llibertat personal es distingia, sobretot, de l’ampli espectre de la sociovergència, d’aquesta entente cordiale que es repartia el país i feia veure que es barallava, i també -però això ja no pintava massa- de l’asfíxia del discurs nacional d’un soleturisme caricaturitzat. Culla sabia molt bé, perquè era la seva realitat familiar, que també hi ha un catalanisme popular, absolutament allunyat de les simplificacions d’un pseudomarxisme superficial i d’aquell carlisme nacionalcatòlic de part del pujolisme. En Josep Termes hi tenia molt a veure, en aquesta visió.

Potser és això el que explica que els màxims exponents de la nostàlgia sociovergent -la Vanguardia i el País- hagin recollit el seu traspàs amb aquella expressió de perdonavides de qui encara es creu que pot donar carnets de progressia i de bona ciutadania.

La Vanguardia, en una peça de Joan Esculies (i això em sap greu, perquè el tinc per un magnífic historiador) no s’està de dir que “es va fer expulsar del País”, potser per dissimular que la Vanguardia té cua de palla en matèria de censura a articulistes (Xavier Antich, Gregorio Moran). I al País, l’intel·lectual orgànic de la transició 2.0, en Jordi Amat, practica la condescendència, passa per alt la censura al seu diari, i li perdona -oh, gràcies magnànim senyor!- que s’acostés a l’independentisme.

Per sort, de Culla ens queden el seu exemple i els seus llibres, entre els quals espero una tria d’articles. També voldria un relleu a la seva alçada, però no en veig cap.

Gràcies per tot, Joan B, Culla.

La gran innovació metropolitana!!!!!!!

 

El passat divendres, el Mes Tarragona publicava una peça sobre l’àrea metropolitana de Tarragona, segons un avanç de l’estudi encarregat per la Diputació (s’han afanyat molt, a fer-lo!). Segons sembla, l’abast d’aquesta suposada àrea metropolitana seria, en una primera fase, de vuit municipis: Tarragona, Reus, Cambrils, Vila-seca, Salou, la Canonja. Constantí i Valls. I, en una segona fase, s’hi afegirien dotze municipis més. Ho podem veure al mapa (extret de Mes Tarragona).

M’esperaré a veure l’estudi definitiu, sobretot per a conèixer els criteris de delimitació, però no puc menys que felicitar-los per la gran innovació que han fet a la geografia urbana: l’àrea metropolitana discontinua!!!!!! 

 

Quan, a finals del 2020, el PSC va fitxar el fins aleshores cap de llista de C’s a Tarragona, ja vam poder observar que més aviat era el discurs de C’s el que s’apropiava de la marca del PSC, especialment en tot el que feia referència a ser encara més a-nacional, i alinear-se, en el fons -ara una mica més també en la forma i en el discurs- a opcions allunyades del catalanisme polític, en un sentit ampli.

En el context d’aquesta cerimònia de la confusió, han fet un pas més i han començat a comprar un discurs que, fins ara, capitanejava aquell cadàver polític insepult que és Alejandro Fernández, el que escalfa la cadira de president del PP català -com si això existís- esperant el definitiu defenestrament en mans de Feijoo, o bé posant espelmes per un cop d’estat d’Ayuso, a veure si hi ha sort i té pròrroga. És el discurs de l’antibarcelonisme, una disfressa poc reeixida d’anticatalanisme.

Segons el PSC -almenys segons sis alcaldes- a Catalunya hi ha “barcelonacentrisme”, abans conegut com a Barcelunya (suposo que no volen pagar drets d’autor a l’Ale). Una manera com una altra de fugir d’estudi i de buscar-se un enemic exterior, que és, en bona mesura, del que sempre han acusat el nacionalisme català (i de vegades amb raó, especialment per als qui es diuen nacionalistes, cosa que jo no soc, tot i que no ho entenguin així).

No els he vist mai queixar-se de madrilenyocentrisme (que també seria injust, no és un problema de Madrid lloc, sinó de Madrid concepte; la bona gent de Madrid, que n’hi ha molta -tot i que hi guanyin els que hi guanyen- no es mereix que els posem tots al mateix sac). Podríem parlar de qui gestiona, encara ara, el nefast sistema de rodalia de Renfe, que patim. Podríem parlar de les inversions promeses i no executades. O dels quinze anys llargs per a fer el túnel del Coll de l’Illa... per deixar per a d’aquí deu anys un bon enllaç amb la xarxa viària existent i, doncs, provocar un embús permanent. I què dir de com, cada any, hi ha un drenatge constat dels ingressos del Port de Tarragona cap aquell pintoresc “Ente de Puertos del Estado”, amb seu a la molt nàutica i portuària població de Madrid. I tantes i tantes coses.

De manera que si el PSC vol enfrontar-se a qui perjudica el Camp de Tarragona i la seva gent, li suggereixo que afini millor la punteria. I també que assumeixi responsabilitats. Al capdavall, aquest pretès posicionament es fa en el context dels moviments per a la regió metropolitana -i ja en parlarem, d’això, que s’estan dient moltes ximpleries- amb elements com la mobilitat -vaja, allò del TramCamp que ja està licitat... pel Govern de la Generalitat- o més elements de mobilitat que es podrien abordar al si de l’ATM, que vicepresideixen l’alcaldessa de Reus i l’alcalde de Tarragona, que suposo que algun paper hi podrien tenir. O en el camp de l’urbanisme, on res, absolutament res, prohibeix que els ajuntaments es coordinin i, fins i tot, promoguin un planejament conjunt.

Això, o simplement del que es tracta és de caure en l’antibarcelonisme, succedani d’anticatalanisme, propi del PP. El viatge del PSC a la dreta continua; la següent estació serà algun dels postulats de VOX, potser?.

 

Sobre la negociació

 

Quan escric això, la negociació per a la investidura encara no és tancada, malgrat que tot fa pensar que sí, que hi haurà investidura. La pregunta no és tant: com? Més aviat és: quan?. També, és clar, una mica com. Perquè el desllorigador de tot plegat el té JxC -o potser Puigdemont in person, que ja veiem que això té més de cabdillatge que de partit democràtic- i, pel que anem veient, de la necessitat de trobar alguna cosa que permeti dir que han obtingut més que ERC, i així poder falcar el discurs -que sembla que és l’únic que interessa a una part de JxC i entorn- de desgastar, menysprear, i anorrear ERC.

No sé si s’aconseguirà gaire més -benvingut sigui- però no crec que hi guanyem gaire, col·lectivament, en aquesta manera de fer. Que el PSOE o el deep State (que tenen punts de contacte però no són exactament el mateix) compliran a mitges, i regatejaran tan com podran, ho sabem tots, i jo diria que ja està fins i tot descomptat en el pacte. Que el que s’ha pactat -fins i tot si es complís íntegrament i amb la interpretació més favorable a Catalunya- no és el que volem, també està clar; si més no, el que jo vull, que és la independència.

El que passa és que, en una negociació, cal tenir molt present la correlació de forces. Això és un mercat, i si poses un preu massa alt per a la teva mercaderia -els vots- pot ser que no t’ho paguin i et quedis amb un pam de nas i amb uns vots inútils

Però encara hi ha més. En una negociació no pots acorralar i menys humiliar amb qui negocies, i tinc la sensació que hi ha una part de l’independentisme, també a JxC, que vol humiliar el PSOE, que busca una mena de rendició, i això em sembla un error majúscul. Fa un temps vaig sentir una expressió d’Ernest Maragall que em va semblar molt encertada. Deia que Espanya -aquella Espanya oficial, feta de Tribunal Supremo i d’A por ellos- sap vèncer però no sap guanyar. I guanyar és molt millor, perquè un guany suposa un plus, un a més, que pot ser compartit. Crec que, ara, es tracta de guanyar. De posar un preu que suposi un avenç significatiu -que no serà perfecte; la perfecció no existeix- i ens permeti continuar acumulant forces per a més endavant. Voler guanyar per golejada i humiliar l’adversari no és útil. I no es tracta de si tenim raó o no; la història n’és plena, de gent que tenia raó i va perdre. Es tracta, com va dir algú, de carregar-se de raons, de convèncer com més gent millor, de ser més. No hi ha varetes màgiques.

De fet, la negociació continuarà després de la investidura. Cada votació, parafrasejant Huertas Claveria, serà un Vietnam. Necessitarem tota la intel·ligència, tota l’habilitat, per a saber trobar el preu just cada vegada, i anar avançant. Aquí no valen les jugades mestres, els cops d’efecte, o els conills del barret.

Hi haurà gent que no ho comprarà, és clar. Que farà el discurs èpic, també carregat de raons. No passa res. Fa més de cent anys, una venerable entitat com la Unió Catalanista, dipositària de les essències més pures del catalanisme (no en vull dir nacionalisme; aquesta denominació fa més mal que bé) abominava d’activitat política i de la participació electoral. Però sense aquesta activitat política, sense embrutar-se les mans, sense baixar a l’arena, no haguéssim avançat gens.

I, sobretot,  no ens equivoquem d’adversari. 

Capteniment institucional

 

Un dels avantatges de la premsa digital és la possibilitat d’accedir als comentaris de la gent. Molts cops, passats de voltes, quan no insultants directament; de vegades, però, aportacions interessants, que permeten veure punts de vista diferents. A l’Ara -que és el diari que més segueixo- hi ha una sèrie de comentaristes, prou coneguts, que no sé si són trolls pagats o malalts que van per lliure, que es dediquen entre d’altres coses a insultar el president de la Generalitat. A insultar directament, no a discutir o a confrontar arguments.

Com que una bona colla s’identifica amb una opció política que ara fa un any va deixar de governar, i una mica més de temps va deixar de tenir la presidència, i que molt sovint s’alinea amb un ex-president al qual es refereixen sempre amb les sigles MHP, crec que els aniria bé una lliçó del que es diu ”capteniment institucional”.

Fa molts anys, en una d’aquelles trobades d’intel·lectuals espanyols i catalans, per a explicar-nos (allò que hem fet sovint i que ja s’ha vist que no serveix per res) hi assistia en Jordi Carbonell. Per qui no ho sàpiga, un dels puntals de l’Assemblea de Catalunya, que havia estat secretari de l’Institut d’Estudis Catalans; un militant de l’independentisme de pedra picada, i situat a l’esquerra del taulell polític, adversari de Jordi Pujol des dels temps de l’Enciclopèdia Catalana. I també un home d’una integritat personal impecable.

En aquella trobada era al costat d’un element situat a la soi-disant esquerra cosmopolita, ciutadana del món, i convençuda d’una autoritat moral per sobre de tothom. Va entrar en Jordi Pujol, aleshores president, i aquell progre de manual diu “Jo pel Pujol no m’aixeco”. I en Jordi Carbonell, mentre es posava dret, va dir “Jo pel president de la Generalitat sí”.

Això es capteniment institucional. Podem discutir les polítiques, fins i tot ser sarcàstics amb les persones, però respectem les nostres institucions. Sobretot si, com fan aquella mena de gent, van pel món donant lliçons de patriotisme. 

Fet, punt i final?

 

Fa una mica menys d’un mes publicava, aquí mateix, un apunt titulat “Llarga vida al Fet” (AQUÍ). Poc em podia pensar que aquest dimarts els factòtums del Fet, en Ricard Lahoz i l’Albert Ollés ens anunciarien el final d’etapa, un final que, tot i la invitació –i l’esperança- a passar el testimoni, té pinta de funeral. Potser de primera, però al capdavall, funeral.

No em repetiré més dient que el Fet és –encara!- la millor publicació actual al Camp de Tarragona, i una de les millors de tots els temps (si més no, de les que jo recordo). Una pèrdua important i dolorosa, doncs.

Els motius, com gairebé sempre, econòmics. Malgrat la considerable xifra de 700 subscriptors, i alguns anunciants, els números no surten. La premsa en paper té problemes arreu, i el Fet s’aguantava amb unes dosis de voluntarisme que són insostenibles en el temps.

Podem fer-hi alguna cosa? Em resisteixo a l’habitual reclamació a les administracions, tot i que no hi hem de renunciar. Sempre he cregut que aquesta mena de projectes han de funcionar amb independència, que és un element bàsic de la qualitat periodística, i si depens d’una subvenció, ja has begut oli. La pregunta, doncs, és si la ciutat de Tarragona és capaç de sostenir, per mitjans propis –potser no únicament propis, però si substancialment propis- un mitjà com el Fet. Els primers interpel·lats hem de ser la comunitat del Fet –una de les bones troballes de la revista, la creació d’aquesta comunitat-. Estem disposats a fer algun sacrifici? Per part meva –que és de qui puc parlar- estaria disposat a un augment de la subscripció d’un 50%. No sé si amb això surten els números, per a fer-ho viable, i que els professionals tinguin una remuneració digna (és a dir, no assistencial) però seria un senyal i, sobretot, un rearmament moral a l’hora de demanar col·laboracions –d’empreses i institucions- més substancials.

Sé que s’anuncia que hi ha converses perquè el Fet continuï, en altres mans. Com que no sé quines són, no puc jutjar-les, però d’entrada se’m fa molt difícil imaginar el Fet sense l’entusiasme del Ricard Lahoz, i sense la cura –o potser sí, qui sap- de tot l’equip per la factura material de la revista (correcció lingüística, imatges, maquetació...) que em sembla impecable.

Creuarem el dits. Estrafent el que deien els monàrquics, el Fet ha mort, visca el Fet!

(imatge: la coberta del darrer número del Fet, per ara)

Gràcies, mestre Fontana

 

Aquest estiu ha estat profitós en lectures, no tant per la quantitat de llibres, com per la densitat. D’entre totes, dies lectures especialment, ambdues seguint la recomanació del mestre Josep Fontana en una de les magnífiques entrevistes de Josep M. Muñoz a l’Avenç, que espero que ara que el recuperem als quioscs es mantinguin. En aquella entrevista, entre moltes més coses, Fontana expressava la seva satisfacció per haver induït la publicació de dos llibres que li semblaven especialment importants, i li vaig fer cas.

Un era l’imprescindible, extraordinari, immens “La formación de la clase obrera en Inglaterra”, d’Edward Palmer Thompson. Un llibre colossal, amb una abassegadora quantitat d’informació d’aquella que et fa pensar. M’ha fet canviar molts esquemes de la història anglesa del XIX, i, per extensió, de la mateixa història ras i curt, de com es poden relacionar múltiples aspectes, i, és clar, de com la història que coneixia fins ara era incompleta.

L’altre, un llibre estrany “La busqueda de un reino imaginario” de Lev Gumilev, un historiador rus -millor, soviètic- de la primera meitat del segle passat. Em va cridar l’atenció la referència a la cerca d’un regne inexistent -el regne del Preste Joan- que Europa es va creure del tot. Però el llibre és moltíssim més que això; de fet, això n’és només el pretext.

Perquè el llibre és, sobretot, una immensa lliçó de mètode històric, aplicat a un temps -els segles XI-XIII- i a un espai -Euràsia- dels quals, me n’he adonat, no en sabia pràcticament res, suposo que per un eurocentrisme (o occidentalcentrisme) que fa que ignorem molt del que passa més enllà del nostre petit món, o que només li prestem atenció en funció a aquest nostre món. Per entendre’ns, la mateixa manera de fer segons la qual Amèrica només existeix des del 1492, o quasi, o Àfrica en funció de les successives colonitzacions.

És, com he dit, una immensa lliçó de metodologia històrica, interessant perquè es tracta d’un període i d’unes cultures amb escassa documentació escrita, i sovint de segona o tercera mà. Per això el llibre és encara més interessant, perquè, a la vegada que ens explica què passa, ens va presentant les dificultats per esbrinar-ho, i les passes que ha de fer per presentar hipòtesis plausibles. Configura un treball a diverses escales, el que presenta com “a vol d’ocell” que seria la gran visió de conjunt -i quin conjunt! L’estepa asiàtica!- i també el treball de formiga, l’anàlisi d’episodis molt localitzats; i, a través d’aquestes visions, va construint un canemàs per a obtenir una visió de conjunt, de la qual deduir més possibilitats a examinar.

És també un d’aquells llibres per llegir amb un atles al costat. Més enllà de noms embriagadors, sorgits de la Ruta de la Seda o de les mil i una nits -Samarkanda, Bukharà- he descobert ciutats, rius, llacs, i també pobles -els shatos, els jurchen- fascinants, amb una cultura i unes estructures socials i polítiques sofisticades. També, el llibre, incorpora i valora variables absolutament geogràfiques -la influència del monsó en el curs dels rius, la presència o no de pastures, i els moviments de les tribus nòmades- de la diversitat de paisatges, en la millor tradició dels Heròdots.

A l’hora de la veritat, el regne del Preste Joan acaba essent un protagonista secundari (que, tot i això, m’ha permès conèixer l’extensió asiàtica del cristianisme -versió nestoriana- que desconeixia, i que va fer versemblant la llegenda del rei cristià a Àsia). Però quan te n’adones, ja t’has llegit el llibre.

Dues obres, doncs, absolutament recomanables, per bé que de lectura densa i treballada. Com gairebé sempre, el mestre Fontana tenia raó. Gràcies.

Sobre això de la investidura

 

No sé massa com deuen anar les negociacions entre totes les parts implicades en la hipotètica investidura de Pedro Sánchez, més enllà del que surt a la premsa. En part ja m’està bé, perquè crec que aquí cal molta feina discreta, però precisament per això mateix em sobra la molta gesticulació i el soroll que hi ha, especialment el soroll grandiloqüent, ple d’ultimàtums, línies vermelles, i exigències sine qua non. No perquè, en un escenari ideal, no m’agradin algunes de les coses exigides, sinó perquè em sembla, tot plegat, fora de lloc, una representació teatral per a excitar les respectives parròquies i, si és possible, desgastar les alienes. I no em sembla que això sigui bo per a ningú.

Comencem pel principi: l’escenari resultant de les eleccions del 23-J no és producte de cap intel·ligència estratègica, ni de cap jugada mestra. És una carambola absoluta, una xiripa. Només que 100.000 vots –o menys- s’haguessin mogut a les espanyes, potser ja tindríem un govern PP-VOX, o potser el PSOE no dependria de qui depèn ara. Als qui tenen una relativa paella pel mànec, els ha tocat la rifa.

Aquesta oportunitat, però, no és absoluta. M’agradaria, ara, conèixer millor la teoria de jocs per explicar-ho bé; és allò que la solució òptima per a tu potser no és la bona per al conjunt, ni la possible, i cal pactar. Vaja, el que se n’ha dit política (de la veritat) de tota la vida.

És cert que ser decisius en la investidura (parèntesi: ho son tots. Aritmèticament hi han de ser tots) dona molta força, però això, la investidura, és una escopeta d’un sol tret, i s’ha d’apuntar molt bé. Si tires massa alt, potser falles.

En l’imaginari comunicat d’alguns, es tracta de posar el llistó molt alt i, si el PSOE no cedeix, que es quedi sense i “no ens tremolaran les cames” per anar a noves eleccions. Segur?. Vegem possibles escenaris:

Una petició de màxims, i el PSOE diu que sí (ho dubto). Molt bé, i aleshores a treballar per a fer-ho possible. Toparem amb la capacitat del PSOE i del deep state per a no complir, o amb una revolta interna del PSOE. És una opció.

Una petició de mínims, i el PSOE diu que sí. Clar, aquí cal saber què és el mínim. I saber que igualment hi haurà incompliments i resistències, però segurament menys. I caldrà veure com es pretén penjar la llufa del mínim a l’altre (“hem votat per responsabilitat, però si ERC/JxC –tatxeu el que no interessi- no s’hagués abaixat els pantalons, haguéssim tret molt més”).

Una petició de màxims, i el PSOE diu no, i hi ha noves eleccions, confiant que, amb la predisposició a l’amnistia que ha insinuat, lliga el vot útil obtingut a Catalunya (i potser l’amplia) i neutralitza la fugida de vot nacionalista espanyol. Si a més hagués enganxat un PP desorientat –ara ja no- tenia opcions d’esgarrapar els escons necessaris per no dependre d’ERC/JxC. Però també pot passar que guanyi, ara sí, PP/VOX. Resultat: hem disparat l’únic tret... i hem fallat. Perquè pensar que hi haurà un resultat similar, i tornem a començar, no és creïble.

Vol dir això que ens hem de resignar i votar gratis? De cap manera. A veure si entenem que, amb la investidura, no s’acaba res. Ni és de rebut aquesta peregrina demanda de compromís de “no ho farem més”, més pròpia d’una església que de política (i que pretén que els actuals agents polítics es comprometin en nom de les futures generacions, que ja són ganes) ni ho és pensar que, o ara o mai. La necessitat de majoria amb els indepes, i, per tant, el valor dels seus vots, continuaran tota la legislatura, i es tracta d’aprofitar-ho bé.

Que això s’assembla molt al peix al cove? És clar que sí. Per què coi hem de renunciar al cove, sobretot si el peix ja l’hem pagat però no el tenim? A algú li fa fàstic obtenir rodalies, o aeroports, o pactar un segon múltiplex per a TV3, o reformar les lleis de règim local i d’hisendes locals i poder generar un model d’administració local propi, o reformar la llei d’habitatge i blindar les competències a Catalunya, o més coses similars?. I això no és incompatible amb forçar compromisos polítics, en la investidura, que suposin un canvi substancial en la situació actual. L’amnistia, per exemple –que sembla que sí- i més coses. Quines? Hem de pensar que, com més maximalisme, més s’empeny el PSOE a l’escenari de dir que no i arriscar-se a noves eleccions (i això el PSOE ho sap, naturalment, i sap que ho sabem –per què ho sabem, oi?-) cas en el qual, el més probable és que no es repeteixi la xiripa actual, i ens quedem sense escopeta, ni d’un tret ni de cap. Val la pena?. Caldrà afinar molt, i estaria bé no excitar la parròquia per evitar frustracions després, només per interès egoista de desgastar l’adversari. I estaria bé, per ara i per després, arraconar aquest llenguatge de traïdors, botiflers, venuts, cagats, i tot això que surt sobretot (però no només) a les xarxes, especialment des d’una banda. Aquesta pel·lícula d’anar tensant la corda i després acabar pactant el que abans es criticava, ja la vam veure l’any 2006 amb l’Estatut. I amb alguns protagonistes repetits.

I, a més, tenim uns altres escenaris teòrics –confesso que crec que poc probables, però mai se sap- que ens descol·loquen. Per exemple, que el rei, que no cal que demostri que pixa cap a la dreta (extrema) no designi Pedro Sánchez com a candidat, i generi un conflicte constitucional. Amb l’excusa de no voler proposar algú que vol fer “coses anticonstitucionals” el deep state li riurà la gràcia, i el pollastre serà de por. O que ho retardi, i mentre el calendari va corrent. O també que hi hagi un pacte més o menys satisfactori per a tothom, es presenti a la investidura... i els trànsfugues del PSOE que ara no hi ha estat, hi siguin (en el sentit: no voto per Feijóo, però tampoc per un pacte amb indepes). Tornem a la casella de noves eleccions, però amb un PSOE esmorteït i un Pedro Sánchez desautoritzat, que és tant com assegurar un govern PP-VOX. De veritat volem això?.

Calma, molta calma, i apuntar bé, molt bé. L’escopeta és d’un sol tret i no podem fallar. I després, a negociar i collar durant tot el que duri la legislatura.

Actualitzant Hard Rock Cafè (abans conegut com a BCN World)

 

Des del 4 de gener de 2023, fa gairebé deu mesos, que no escrivia res d’aquest tema. Quan semblava que això del PDU de Hard Rock Cafè es trobava en una mena de coma induït, vet aquí que coneixem que hi ha un informe, referit a la seguretat industrial, que no dona un llum verd definitiu (tot i que tampoc una negativa rotunda; els hooligans d’una banda i l’altra haurien de moderar reaccions).

En aquesta ocasió, no conec l’informe de primera mà, només pel que en diuen els mitjans de comunicació (si algun lector del blog me’l pot fer arribar, el meu agraïment serà immens; gràcies!). Pel que sé, l’informe és desfavorable pel que fa a dues de les parcel·les del sector 1 del PDU (el sector de HRC; recordem que el PDU comprèn dos àmbits més, que no tenen relació amb HRC) si bé podria ser favorable si l’empresa Ercros modifiqués les actuals instal·lacions, cosa que sembla disposada a fer, però que no està feta encara.

D’entrada he de dir que el plantejament em sembla correcte. Ens hem dotat d’una sèrie d’instruments legals per a protegir-nos de possibles incidents (o accidents) de les activitats industrials, i només cal pensar els esgarips que hi hauria si això s’hagués obviat i després passés alguna cosa. Aleshores tot serien queixes per imprevisió, i com és que no es va preveure, i tot això, de manera que no fotem.

Però, és clar, un pensa si això no va ser vist en el primer PDU, l’aprovat (recordem que ara és una modificació). Podria ser que sí, i que el nou PDU situï hotels en llocs on abans no hi havia res?. Comencem pel principi. El PDU aprovat el 2016 -de fet el vigent fins que l’actual modificació no s’aprovi definitivament- especificava les zones de protecció dels risc industrial, ho podem veure en aquest plànol:

Aquesta línia corba que queda a la part superior dreta és el límit. Es veu molt bé com inclou la pràctica totalitat de l’espai lliure, que és el que va motivar la sentència del TSJC que va anul·lar el pla. El nou PDU reprodueix aquest plànol; no he sabut veure-hi cap més referència a aquest tema. Entenc que, en la mesura que el nou PDU refà l’ordenació del sector CTI, deu haver considerat que no calia.

La qüestió és que la línia deixa fora tota la zona on s’han de situar els hotels, zones comercials, de lleure, de joc, etc, objecte del CTI. Aleshores, em pregunto: aquesta prevenció sobre el risc industrial no hi era a l’anterior PDU? És producte d’una nova normativa? És que, entre l’anterior PDU i la modificació a tràmit, Ercros ha ampliat o modificat les seves instal·lacions? M’agradaria llegir l’informe, que segur que deu explicar coses. En tot cas, sorprèn que això abans no fos problema, i ara, amb els hotels i companyia al mateix lloc, sí que ho sigui.

L’informe és favorable pel que fa a les parcel·les A i C, i és condicionat a les modificacions d’Ercros per a les parcel·les B i D. Què vol dir això? Vegem com i a on són aquestes parcel·les:

 

La parcel·la A és la blau cel, i és discontínua; ocupa la part central inferior, i la situada a l’esquerra. La parcel·la B és aquella llarga que embolica en tres quartes parts la peça central de la parcel·la A. La parcel·la C, de color rosa pàl·lid, també és discontínua i se situa per sobre de la B i a l’extrem esquerre, al costat de la A. I la parcel·la D és la de color més fosc, a la punta dreta.

Les dades de tot plegat, pel que fa a superfícies i aprofitaments, són:

Parcel·les	Superfície m2
a	174.956
b	69.165
c	89.586
d	50.000
total	383.707

 

	sostre					total
	hoteler	joc	comercial	oci	altres
a1	172.355	15.000		76.000	79.000	342.355
a2	84.000	15.000	7.500	26.000	23.000	155.500
b			35.000			35.000
c1	32.704					32.704
c2	32.691					32.691
c3	35.000					35.000
d	68.250		7.500	18.000	18.000	111.750
total	425.000	30.000	50.000	120.000	120.000	745.000

 

Ara bé, el mateix PDU específica que, en una primera fase, el que es farà és el següent:

	sostre					total
fase 1	hoteler	joc	comercial	oci	altres
a1	41.000	8.500		23.401	1.394	74.295
b			28.325			28.325
c1	32.704					32.704
d	68.250		7.500	18.000	18.000	111.750
total	141.954	8.500	35.825	41.401	19.394	247.074

 

Què passa amb les parcel·les B i D fora de joc? Que només es materialitzarien, en la primera fase, una mica més de 106.000 m2 de sostre, destinats a hotels (73.000) joc (8.500) oci (23.401) i altres (1.394). Vaja, que allò de macrocomplex potser ho hauríem de deixar córrer...

Però hi ha un aspecte molt important. La parcel·la B, com hem vist al plànol, té una forma allargada, i tot fa pensar que, de fet, no seria tota la que es veuria afectada (però com que no hi ha una distribució física d’aquest sostre, l’informe desfavorable afecta tota la parcel·la). Però la parcel·la D sí, i aquest és el problema: aquesta parcel·la és on es materialitza el 15% d’aprofitament mitjà del sector, de cessió obligatòria i gratuïta a l’administració actuant, que és el CRT. És a dir, un sòl de titularitat pública -el CRT és un consorci format pels ajuntament de Vila-seca i de Salou, i la Generalitat de Catalunya- que s’ha de destinar a patrimoni públic de sòl i habitatge (en vaig parlar  AQUÍ ).

Clar, si la parcel·la D queda anul·lada, cal refer tota l’ordenació del sector, perquè la factura no l’ha de pagar el patrimoni públic. Això, o Ercros fa les millores que ha de fer, però és evident que Ercros anirà al seu ritme, pel que fa a les inversions, i, a la vegada, aquestes millores hauran de seguir el seu tràmit ambiental i d’activitats.

La veritat és que no ho veig senzill (i menys com el pintoresc alcalde de Salou, que diu que “no té cap mena de sentit vincular el risc químic amb el Hard Rock”. És clar que no, el risc químic el posa Ercros, no pas Hard Rock, però resulta que HRC es vol posar en una zona afectada per aquest risc químic, i, és clar, resulta que Ercros ja hi era.

Tot plegat, em sembla que una solució seria reconduir el PDU a allò que sembla que HRC vol fer realment, que és aquesta primera fase (també en vaig parlar al mateix enllaç d’abans, i altres cops) adaptada a aquests condicionants, i amb el % també reduït al nou sostre reduït. Acabaríem amb un complex -res de macros- d’una mica més de 155.000 m2 de sostre, i amb un casino de 8.500 m de sostre, que ni de bon tros tindria les 1.200 màquines que angoixen algun diputat en funcions de Savonarola.

A veure què passa.