Actualitzant Hard Rock Cafè (abans conegut com a BCN World)

 

Des del 4 de gener de 2023, fa gairebé deu mesos, que no escrivia res d’aquest tema. Quan semblava que això del PDU de Hard Rock Cafè es trobava en una mena de coma induït, vet aquí que coneixem que hi ha un informe, referit a la seguretat industrial, que no dona un llum verd definitiu (tot i que tampoc una negativa rotunda; els hooligans d’una banda i l’altra haurien de moderar reaccions).

En aquesta ocasió, no conec l’informe de primera mà, només pel que en diuen els mitjans de comunicació (si algun lector del blog me’l pot fer arribar, el meu agraïment serà immens; gràcies!). Pel que sé, l’informe és desfavorable pel que fa a dues de les parcel·les del sector 1 del PDU (el sector de HRC; recordem que el PDU comprèn dos àmbits més, que no tenen relació amb HRC) si bé podria ser favorable si l’empresa Ercros modifiqués les actuals instal·lacions, cosa que sembla disposada a fer, però que no està feta encara.

D’entrada he de dir que el plantejament em sembla correcte. Ens hem dotat d’una sèrie d’instruments legals per a protegir-nos de possibles incidents (o accidents) de les activitats industrials, i només cal pensar els esgarips que hi hauria si això s’hagués obviat i després passés alguna cosa. Aleshores tot serien queixes per imprevisió, i com és que no es va preveure, i tot això, de manera que no fotem.

Però, és clar, un pensa si això no va ser vist en el primer PDU, l’aprovat (recordem que ara és una modificació). Podria ser que sí, i que el nou PDU situï hotels en llocs on abans no hi havia res?. Comencem pel principi. El PDU aprovat el 2016 -de fet el vigent fins que l’actual modificació no s’aprovi definitivament- especificava les zones de protecció dels risc industrial, ho podem veure en aquest plànol:

Aquesta línia corba que queda a la part superior dreta és el límit. Es veu molt bé com inclou la pràctica totalitat de l’espai lliure, que és el que va motivar la sentència del TSJC que va anul·lar el pla. El nou PDU reprodueix aquest plànol; no he sabut veure-hi cap més referència a aquest tema. Entenc que, en la mesura que el nou PDU refà l’ordenació del sector CTI, deu haver considerat que no calia.

La qüestió és que la línia deixa fora tota la zona on s’han de situar els hotels, zones comercials, de lleure, de joc, etc, objecte del CTI. Aleshores, em pregunto: aquesta prevenció sobre el risc industrial no hi era a l’anterior PDU? És producte d’una nova normativa? És que, entre l’anterior PDU i la modificació a tràmit, Ercros ha ampliat o modificat les seves instal·lacions? M’agradaria llegir l’informe, que segur que deu explicar coses. En tot cas, sorprèn que això abans no fos problema, i ara, amb els hotels i companyia al mateix lloc, sí que ho sigui.

L’informe és favorable pel que fa a les parcel·les A i C, i és condicionat a les modificacions d’Ercros per a les parcel·les B i D. Què vol dir això? Vegem com i a on són aquestes parcel·les:

 

La parcel·la A és la blau cel, i és discontínua; ocupa la part central inferior, i la situada a l’esquerra. La parcel·la B és aquella llarga que embolica en tres quartes parts la peça central de la parcel·la A. La parcel·la C, de color rosa pàl·lid, també és discontínua i se situa per sobre de la B i a l’extrem esquerre, al costat de la A. I la parcel·la D és la de color més fosc, a la punta dreta.

Les dades de tot plegat, pel que fa a superfícies i aprofitaments, són:

Parcel·les	Superfície m2
a	174.956
b	69.165
c	89.586
d	50.000
total	383.707

 

	sostre					total
	hoteler	joc	comercial	oci	altres
a1	172.355	15.000		76.000	79.000	342.355
a2	84.000	15.000	7.500	26.000	23.000	155.500
b			35.000			35.000
c1	32.704					32.704
c2	32.691					32.691
c3	35.000					35.000
d	68.250		7.500	18.000	18.000	111.750
total	425.000	30.000	50.000	120.000	120.000	745.000

 

Ara bé, el mateix PDU específica que, en una primera fase, el que es farà és el següent:

	sostre					total
fase 1	hoteler	joc	comercial	oci	altres
a1	41.000	8.500		23.401	1.394	74.295
b			28.325			28.325
c1	32.704					32.704
d	68.250		7.500	18.000	18.000	111.750
total	141.954	8.500	35.825	41.401	19.394	247.074

 

Què passa amb les parcel·les B i D fora de joc? Que només es materialitzarien, en la primera fase, una mica més de 106.000 m2 de sostre, destinats a hotels (73.000) joc (8.500) oci (23.401) i altres (1.394). Vaja, que allò de macrocomplex potser ho hauríem de deixar córrer...

Però hi ha un aspecte molt important. La parcel·la B, com hem vist al plànol, té una forma allargada, i tot fa pensar que, de fet, no seria tota la que es veuria afectada (però com que no hi ha una distribució física d’aquest sostre, l’informe desfavorable afecta tota la parcel·la). Però la parcel·la D sí, i aquest és el problema: aquesta parcel·la és on es materialitza el 15% d’aprofitament mitjà del sector, de cessió obligatòria i gratuïta a l’administració actuant, que és el CRT. És a dir, un sòl de titularitat pública -el CRT és un consorci format pels ajuntament de Vila-seca i de Salou, i la Generalitat de Catalunya- que s’ha de destinar a patrimoni públic de sòl i habitatge (en vaig parlar  AQUÍ ).

Clar, si la parcel·la D queda anul·lada, cal refer tota l’ordenació del sector, perquè la factura no l’ha de pagar el patrimoni públic. Això, o Ercros fa les millores que ha de fer, però és evident que Ercros anirà al seu ritme, pel que fa a les inversions, i, a la vegada, aquestes millores hauran de seguir el seu tràmit ambiental i d’activitats.

La veritat és que no ho veig senzill (i menys com el pintoresc alcalde de Salou, que diu que “no té cap mena de sentit vincular el risc químic amb el Hard Rock”. És clar que no, el risc químic el posa Ercros, no pas Hard Rock, però resulta que HRC es vol posar en una zona afectada per aquest risc químic, i, és clar, resulta que Ercros ja hi era.

Tot plegat, em sembla que una solució seria reconduir el PDU a allò que sembla que HRC vol fer realment, que és aquesta primera fase (també en vaig parlar al mateix enllaç d’abans, i altres cops) adaptada a aquests condicionants, i amb el % també reduït al nou sostre reduït. Acabaríem amb un complex -res de macros- d’una mica més de 155.000 m2 de sostre, i amb un casino de 8.500 m de sostre, que ni de bon tros tindria les 1.200 màquines que angoixen algun diputat en funcions de Savonarola.

A veure què passa.

 

Llarga vida al Fet

 

El passat dimecres 13 vaig assistir a la festa del desè aniversari del Fet a Tarragona, una revista que cada dos mesos ens explica coses i gent de la ciutat (i, a més, vaig tenir l’alegria de saludar l’estimadíssima Teresa Batet, que a la seva quarta joventut no s’ho va voler perdre).

Ho he escrit més cops, aquí i en altres llocs: el Fet a Tarragona és, de molt, la millor publicació que es fa al Camp de Tarragona, i no m’atreveixo a dir que de tots els temps, perquè voldria dir un coneixement històric de la premsa que no tinc, però segur que és de les que més. Ho és per projecte editorial, pel que vol ser i és, però també -i no és poc- per qualitat tècnica. Em va semblar de justícia, i molt oportú, que tant a la revista com a la festa hi hagués protagonisme de les persones responsables d’aquesta factura tècnica: la correcció de textos, la compaginació, la maquetació, la il·lustració, i tot el que cal. El Fet, materialment, fa de bon llegir, també.

Cal dir que el ritme d’aparició –cada dos mesos- facilita aquesta cura. No ho podem comparar amb la urgència diària d’omplir trenta pàgines que tenen al Diari de Tarragona (o en qualsevol altre diari). Estic segur que hi ha corredisses, i gent que remuga perquè els qui passen abans s’han retardat, però segur que tenen, tots plegats, més temps. Per això, precisament, hem de ser exigents.

El Fet té una mirada optimista, cap a la ciutat i la gent, i això està bé, perquè ja en tenim prou, de desgràcies. Ens explica històries d’èxit, personatges interessants, i fins i tot, quan aborda temes complicats- la ciutat entre dos rius, o l’espai metropolità- ho fa amb una mirada amable. I he citat aquests dos dossiers perquè hi vaig participar amb molt de gust.

De fet, a l’acte de celebració, es va citar expressament aquesta voluntat de potenciar l’autoestima, sense renunciar a l’autocrítica. Jo crec que globalment se’n surten, però –no sé si per un esperit meu molt crític o molt rondinaire- estan passant la maroma. Crec que la línia que separa l’autoestima –necessària, sens dubte- i l’autocomplaença és una línia molt fina, com ara la que separa l’autocrítica de l’auto flagel·lació o del victimisme, unes actituds que, a Tarragona, tenim molt vistes. La sortida fàcil –i es veu perquè surt a moltes entrevistes- que “a Tarragona ens cal autoestima”, que ja es diu com a frase feta, no sempre ve acompanyada de la necessària autocrítica, potser perquè instal·lar-se en allò de “el profe em té mania” permet no assumir responsabilitats. No vull dir amb això que el Fet s’hagi instal·lat en aquesta manera de fer, però potser que ara que ja ha demostrat, amb escreix, que treballa l’autoestima, treballi també -també, no només- l’autocrítica que ja apunta en alguns articles, però que hauria de ser més clara i més incisiva.

Clar que la culpa no és del missatger, en un i altre cas. El Fet reflecteix el que passa a la ciutat, en tots els sentits, i això vol dir per exemple l’atenció que presta a la festa, -i això està bé- però també la debilitat de la societat civil tarragonina, especialment la civil de veritat, és a dir, no paraoficial, no depenent poc o molt dels pressupostos públics, i  no (tan) autocomplaent.

No voldria que això semblés una desqualificació del Fet. Em refermo en l’afirmació inicial, que és la millor publicació de Tarragona. No m’hi sobra res, del que hi ha; si de cas, m’hi falten coses, i crec que està en condicions de fer-les tan bé com fa les que ja fa.

Llarga vida al Fet, doncs.

 

Principi de realitat

 

He de confessar que les negociacions, converses, jugades mestres, ofertes, amenaces o enveges que hi ha al voltant del futur govern espanyol m’avorreixen una mica. El nivell, de formes i continguts, és molt baix, de pati d’escola. I, sobretot, em sembla allunyat de la realitat. Principi de realitat és el títol d’un llibre excel·lent de Jordi Muñoz, publicat l’any 2020, on, entre moltes coses, argumentava la necessitat de tenir en compte un element tan important com és la correlació de forces, i no menysvalorar l’adversari.

En situacions conflictives -però d’un nivell  molt diferent, és clar- en què m’he trobat, he estat sempre partidari de no acorralar l’adversari, de deixar-li alguna sortida -i com més digna millor- perquè, si el que vols és que es mogui, millor que ho faci en una direcció que et convingui o que controlis una mica. I un adversari humiliat i amb qui encara has de conviure no és un bon negoci.

Per aquests criteris, doncs, crec que menysvalorar la debilitat del PSOE i aliats, i pretendre fer-los passar per l’adreçador és un error, un error tàctic i estratègic. És clar que cal negociar i posar un preu alt, però desconfio de línies vermelles i d’ultimàtums, i del to fatxenda d’alguns. Com també d’aquestes pretensions d’alguns governamentals espanyols (i també de l’ex-president Montilla) que sembla que demanin a l’independentisme un acte de contrició i penediment. Si de veritat ho pretenen, no han entès res (començant pel fet que l’independentisme és molt divers, però això també hi ha una part de l’independentisme que no ho entén).

Ni el president Aragonès, ni Puigdemont, ni ningú no pot parlar en nom del catalans de demà. Ningú es pot comprometre a no fer (o a fer) nosequè en un futur mitjà. Sí que ho pot fer en l’immediat, i encara, perquè, en una democràcia -ni que sigui l’espanyola- la gent té dret a formular les propostes polítiques que vulgui.

Però també em sembla desencertat -ni que sigui per acontentar la galeria, en un populisme que em rebenta- aquest aire d’ultimàtum, que evidentment està més pensat per a desqualificar part de l’independentisme (com tothom sap, hi ha una part indepe que considera que el principal adversari és un altre indepe, i així ens va).

Compte amb passar-se de frenada. No només perquè amb una repetició electoral ens podem trobar amb una majoria PP-VOX (veuràs com riurem!). És que si la negociació, ara, es fa amb aquestes ínfules d’ultimàtum (que s’expliquen per a fer empassar el gir de 180 graus entre la “confrontació intel·ligent” -que ningú va dir què era- cap a la negociació, allò que s’ha blasmat durant quatre anys) alguns llestos es poden trobar que li fan la campanya al PSOE. Si les enquestes van en aquesta direcció, Sánchez es pot trobar que, amb els moviments que ha fet fins ara, acontenta l’electorat més ben disposat, el que li va donar la majoria a Catalunya (i a Espanya: en total va passar de 120 a 121, un sol escó més; però a Catalunya va passar de 12 a 19, set més; a Espanya, doncs, va baixar). I amb una retirada per no cedir al “xantatge” de Puigdemont, es treu de sobre l’acusació de trencador d’Espanya i tot això, i pot aspirar a créixer una mica més, suficient per a no dependre tant de JxC (o, qui sap, de tot l’independentisme català).

A veure si el més interessat a repetir les eleccions serà el PSOE, i JxC s’hi estarà posant bé. Si, a sobre, JxC perd la posició central que la xiripa electoral li ha facilitar, a veure quina serà, aleshores, la seva estratègia.

He dit que m’avorria, i potser serà tot plegat més entretingut del que semblava.

11 de Setembre a Tarragona

 

La Diada a Tarragona té dues parts molt diferenciades, i força ritualitzades. Per una banda, l’acte institucional, organitzat per l’Ajuntament de Tarragona, al monument -una modesta columna- a Rafael Casanova, al passeig del mateix nom.

Fa molt de temps que penso que aquest acte, amb un protocol invariable des de fa una pila d’anys -trenta-cinc?- demana a crits una renovació de formes, llenguatges i continguts. És un acte carrincló, soporífer, avorridíssim, amb tot els tòpics. El d’enguany no ha estat l’excepció. Però hi havia una novetat, perquè, des del juny, Tarragona té un nou alcalde.

El més destacable del seu discurs ha estat la referència a l’emoció que sentia per ser-hi, per primer cop, com a alcalde.

S’hagués pogut estalviar la referència, perquè era el primer cop que hi era, i prou. En els sis anys que va ser regidor de Ciudadanos no va fer-hi acte de presència. Suposo que, seguint la consigna del seu partit d’aleshores, ho devia considerar un acte divisiu, segrestat pels independentistes, excloent, i no sé què més.

L’acte ha estat exactament igual que sempre, com va ser els dotze anys que Josep-Fèlix Ballesteros va ser alcalde pel partit actual de l'alcalde, primer amb ERC i finalment amb el PP, que ja és flexibilitat. Es veu que si hi és ell, no és divisiu. En fi.

El segon acte és l’ofrena a Salvador Allende, organitzat per l’associació que du el seu nom. Un acte emotiu -almenys per mi- i absolutament inserit en la tradició tarragonina. En aquest acte, però, l’alcalde actual també ha donat la nota. El seu discurs ha estat, els primers deu segons, en català, i la resta en castellà.

Jo recordo perfectament que els anys anteriors els dos alcaldes -Ballesteros i Ricomà- van fer les seves intervencions en català, amb absoluta naturalitat i normalitat. Rubén Viñuales, però, creu que no, que el discurs s’havia de fer en castellà. Una actitud absolutament provinciana, que pressuposa que la comunitat xilena de Tarragona o, directament, els tarragonins i tarragonines que érem a l’acte no és capaç d’entendre el català.

A més, l’acte d’enguany ha tingut un aire més internacional, amb ofrenes d’una associació marroquina -amb una immensa ovació, després d’un minut de silenci per les víctimes del terratrèmol- d’una associació de centreamericans, i membres de la comunitat nigeriana, búlgara, italiana... la figura d’Allende desperta la solidaritat internacional.

Però per a tota aquesta gent, el missatge de Viñuales és que no, que són un espai a banda, que el català, la llengua pròpia de Catalunya -també de Tarragona- no és per ells, que cal fer un apart i marcar distàncies. Suposo que deu estar convençut que és una mostra de “bilingüisme bien entendido”; és a dir, el bilingüisme de Ciutadans: una mica de català, com a mostra decorativa, i la part important en castellà “para que nos enténdamos todos” i perquè hi ha americans i, com tothom sap, els és impossible entendre el català per raons genètiques. Una actitud paternalista i que vol mantenir la gent a banda. El català, per a l’acte de la Diada; per a la resta, per la normalitat, el castellà.

Que no ens passi res, a Tarragona.

(Aquest és l’apunt 500 del blog, des del primer apunt del l'octubre de 2010. 500 apunts, i 119.230 visitants, per ara. Moltes gràcies per la paciència de la gent que segueix el blog)

 

(la imatge és de l’any 2019, que enguany no he pensat a fer-la)

Sobre la superilla de Consell de Cent

 

Portem uns quants dies menjant superilles de Barcelona per tot arreu. Els diaris, els telenotícies, els digitals... tot n’és ple, de manera que, per no ser menys, aquest blog d’estar per casa també. Diverses coses:

1. Les superilles són un tema local. D’una localitat important, és clar, però un tema local. Que se li doni aquesta dimensió -jo crec que exagerada- alimenta alguns discursos antibarcelonins (en el fons anticatalans i reaccionaris) que  no fan cap bé. Arreu del país hi ha operacions urbanes o de reordenació de la mobilitat també interessants que no han merescut mai la mateixa atenció (o ni atenció, directament).

2. Com tantes coses, tot el procés de les superilles s’ha polaritzat i se n’ha fet una guerra de bons i dolents (intercanviables, és clar). Si creus que la sentència i tombar la superilla de Consell de Cent està bé, per uns ets un còmplice dels lobbys que volen convertir Barcelona en un pac temàtic turístic i expulsar la població. Si creus que el que està bé són les superilles, ets còmplice d’una imposició autoritària de la Colau, pijoprogre, i que asfixia el teixit econòmic i la vida normal de la població. Quin embolic. I tot plegat immers en una campanya anti Colau per part de determinats sectors (que també crec que era celebrada per la mateixa Colau: cada cop que el Sanchez Llibre o la Vanguardia feien una diatriba contra l’alcaldessa, li feien mitja campanya).

3. Sobre les superilles, ja vaig dir què en pensava fa un temps (AQUÍ). Ara matisaria algunes coses, perquè n’he sabut més, sobre el tema, i no ho canvio per honestedat (un ha d’assumir el que diu) però, bàsicament, penso el mateix. I, en tot cas, estic segur que el procés de decisió, formulació i implantació de les superilles és millorable -com tot-; i em rebenta, des d’un punt de vista estètic, aquest discurs grandiloqüent i arrogant de determinada pijoesquerra, fins i tot quan té raó en allò que proposa.

4. La sentència (a banda de temes sobre manca d’informes, en què no entro -tot i que ja es veurà què penso d’aquesta manera de decidir-) es basa fonamentalment en el fet que la modificació de les condicions d’ús del carrer Consell de Cent imposava la modificació del Pla general metropolità, un tràmit bastant farragós.

5. La necessitat de modificació es desprèn perquè, tal com afirmen els promotors del recurs, s’ha modificat l’ús del carrer per la via de fet, i passa de viari a espai lliure. També hi ha -i això és tota una altra cosa- el canvi de classificació dels diferents tipus de via que fa el PGM.

6. El canvi d’ús, de viari a lliure, demanaria una modificació del PGM si es tractés de canvi de sistema, però de cap manera la demana si es fa un reordenació del sistema viari. En aquest sentit, cal tenir present que ús viari  no equival a “per on passen els cotxes”, i que tan viari és la voravia com la calçada. A Catalunya s’han fet dotzenes de reordenacions viàries per augmentar l’espai destinat a vianants -això que els recurrents diuen “espai lliure”- i disminuint (de vegades eliminant) la circulació rodada, sense que mai hagi calgut la modificació del planejament general. El  mateix passa amb l’increment d’espai verd -no en el sentit de la qualificació del sòl, sinó de la realitat- en què l’augment de l’arbrat o de l’enjardinament no ha suposat mai la modificació del planejament general.  

7. Ara bé, el PGM fa una classificació de la xarxa viària, i d’acord amb les definicions de cada tipus de xarxa, és defensable la necessitat de modificació del PGM.

D’entrada he de dir que aquesta classificació em sembla confusa, en la mesura que utilitza definicions pròpies de la normativa de carreteres i de la classificació de la xarxa viària general (és a dir, la no urbana; les autopistes, carreteres, autovies, etc).

8. La sentència reconeix que el carrer Consell de Cent és xarxa viària local, d’acord amb l’article 197 de la Normativa del PGM (per cert, el 197.2, que estructura la xarxa -el 197.1 la defineix- oblida la xarxa viària local). Hi ha cinc tipus de vies:

a) Autopistes urbanes

b) Distribuïdors bàsics

c) Artèries urbanes

d) Vies cíviques

e) Vies de la xarxa local

i això es classifica en:

- Xarxa viària bàsica primària (les a i b)

- Xarxa viària bàsica secundària (la c)

- Xarxa viària bàsica cívica (la d)

I la e), no apareix enlloc.

L’argumentació de la sentència és que, amb les obres de la superilla, no es pot complir la funció de la xarxa local, que és, segons l’article 196.3 “donar accés a les edificacions i enllaçar amb les vies bàsiques”.

9. Tinc els meus dubtes que això no sigui possible amb la nova ordenació. És, certament, menys fàcil que amb l’ordenació anterior, però no em sembla aquesta una determinació urbanística. És a dir, que, en tot cas, caldria que l’ordenació del trànsit -no la qualificació urbanística- s’adeqüés a aquesta funcionalitat. Però això ens porta a diferents criteris sobre el trànsit que, insisteixo, no són urbanístics ni han de trobar acollida al planejament general. I, encara més, qui és que ha de tenir “accés a les edificacions i enllaçar amb les vies bàsiques”? Només els vehicles? Recordo que xarxa viària ho és tant per als vehicles com per a les persones.

La sentència diu que, amb les obres, el carrer Consell de Cent passa, de fet, a ser via cívica, i que això és modificació encoberta del planejament. Vol dir això que, quan s’enjardina una part important d’una voravia -que és, la voravia, sistema viari- passa a ser de fet un espai lliure, i que cal modificar el planejament general? Si és això, preparem-nos per una allau de modificacions de planejament, o per una paràlisi en la intervenció sobre la ciutat.

10. Ara bé, més enllà del cas concret -però a partir del cas concret- això em porta a una altra reflexió. Aquests dubtes són possibles per allò que diu literalment (i allò que se n’interpreta, sobretot) el PGM. Fa molt de temps que sostinc que, al planejament general, li estem fent dir coses que no li pertoquen, i després passen coses com aquestes.

Què ha de dir el planejament general, segons la llei d’Urbanisme?. Doncs això que diu l’article 57.2:

“a) Classificar el sòl, amb vista a l'establiment del règim jurídic corresponent.

b) Definir el model d'implantació urbana i les determinacions per al desenvolupament urbanístic, d'acord amb el que estableix l'article 3.

c) Definir l'estructura general que cal adoptar per a l'ordenació urbanística del territori i establir les pautes per fer-ne el desenvolupament, sense que aquesta definició impedeixi formular:

1r Projectes d'actuació específica i plans especials urbanístics autònoms per implantar altres elements integrants de l'estructura general del territori en els termes que regulen els articles 48 bis i 68.

2n Projectes emparats en les normes d'aplicació directa de l'article 9 bis per implantar instal·lacions de producció d'energia elèctrica que, per la potència instal·lada, tinguin la consideració de sistema urbanístic d'equipament comunitari de serveis tècnics.

d) Determinar les circumstàncies que en poden produir la modificació o la revisió.”

Crec que si els plans diguessin tot el que han de dir, però només el que han de dir, ens estalviaríem problemes (i temps de formulació i tramitació, que també estaria bé). Com més li demanem al planejament general, més complicat serà desenvolupar-ho, completar-ho, matisar-ho o modificar-ho. I, al contrari, més fàcil serà que els tribunals tombin coses basant-se en qüestions més formals que materials (recordo el cas del POUM de Tarragona, anul·lat per la manca d’un informe que ni el TSJC sabia a qui s’havia de demanar, i que feia referència a un aspecte molt localitzat del POUM). És com quan es fan lleis molt detallades, amb coses que podrien anar perfectament per via reglamentària, però que, quan cal retocar, s’ha de modificar la llei.

11. Una altra part del problema ve de l’antiguitat del PGM, redactat en paral·lel a la reforma de la llei del Sòl que es va fer al 1974 (i ves a saber qui va influir en qui) i que va suposar, per bé, un canvi fonamental en la manera d’entendre l’urbanisme. Però han passat gairebé cinquanta anys i, tot i que defenso els aspectes bàsics del PGM, és evident que no tot ha envellit igual de bé (per cert: el futur PDU de l’àrea metropolitana no substituirà el PGM, a veure si ens queda clar, això!). Però el cert és que continuem carregant el planejament general amb determinacions que no necessàriament hi haurien de ser, i ens compliquem l’existència (com hem pogut veure ara).

 

Alguna conclusió? Pessimista quan les coses entren als tribunals, que habitualment -no sempre- em semblen més inclinats a trobar defectes de formes i a fer interpretacions restrictives i literals de les normes (això seria motiu d’un altre debat entre tradicions jurídiques continentals o anglosaxones). Continuo creient que la sentència s’equivoca en el fons, i que la intervenció al sistema viari -fins i tot amb la profunditat amb què s’ha fet- no requereix modificació del PGM. És la meva opinió.

 

(imatge extreta de www.ara.cat, que espero que no s'enfadin amb mi, que en sóc subscriptor)