Gràcies, mestre Fontana

 

Aquest estiu ha estat profitós en lectures, no tant per la quantitat de llibres, com per la densitat. D’entre totes, dies lectures especialment, ambdues seguint la recomanació del mestre Josep Fontana en una de les magnífiques entrevistes de Josep M. Muñoz a l’Avenç, que espero que ara que el recuperem als quioscs es mantinguin. En aquella entrevista, entre moltes més coses, Fontana expressava la seva satisfacció per haver induït la publicació de dos llibres que li semblaven especialment importants, i li vaig fer cas.

Un era l’imprescindible, extraordinari, immens “La formación de la clase obrera en Inglaterra”, d’Edward Palmer Thompson. Un llibre colossal, amb una abassegadora quantitat d’informació d’aquella que et fa pensar. M’ha fet canviar molts esquemes de la història anglesa del XIX, i, per extensió, de la mateixa història ras i curt, de com es poden relacionar múltiples aspectes, i, és clar, de com la història que coneixia fins ara era incompleta.

L’altre, un llibre estrany “La busqueda de un reino imaginario” de Lev Gumilev, un historiador rus -millor, soviètic- de la primera meitat del segle passat. Em va cridar l’atenció la referència a la cerca d’un regne inexistent -el regne del Preste Joan- que Europa es va creure del tot. Però el llibre és moltíssim més que això; de fet, això n’és només el pretext.

Perquè el llibre és, sobretot, una immensa lliçó de mètode històric, aplicat a un temps -els segles XI-XIII- i a un espai -Euràsia- dels quals, me n’he adonat, no en sabia pràcticament res, suposo que per un eurocentrisme (o occidentalcentrisme) que fa que ignorem molt del que passa més enllà del nostre petit món, o que només li prestem atenció en funció a aquest nostre món. Per entendre’ns, la mateixa manera de fer segons la qual Amèrica només existeix des del 1492, o quasi, o Àfrica en funció de les successives colonitzacions.

És, com he dit, una immensa lliçó de metodologia històrica, interessant perquè es tracta d’un període i d’unes cultures amb escassa documentació escrita, i sovint de segona o tercera mà. Per això el llibre és encara més interessant, perquè, a la vegada que ens explica què passa, ens va presentant les dificultats per esbrinar-ho, i les passes que ha de fer per presentar hipòtesis plausibles. Configura un treball a diverses escales, el que presenta com “a vol d’ocell” que seria la gran visió de conjunt -i quin conjunt! L’estepa asiàtica!- i també el treball de formiga, l’anàlisi d’episodis molt localitzats; i, a través d’aquestes visions, va construint un canemàs per a obtenir una visió de conjunt, de la qual deduir més possibilitats a examinar.

És també un d’aquells llibres per llegir amb un atles al costat. Més enllà de noms embriagadors, sorgits de la Ruta de la Seda o de les mil i una nits -Samarkanda, Bukharà- he descobert ciutats, rius, llacs, i també pobles -els shatos, els jurchen- fascinants, amb una cultura i unes estructures socials i polítiques sofisticades. També, el llibre, incorpora i valora variables absolutament geogràfiques -la influència del monsó en el curs dels rius, la presència o no de pastures, i els moviments de les tribus nòmades- de la diversitat de paisatges, en la millor tradició dels Heròdots.

A l’hora de la veritat, el regne del Preste Joan acaba essent un protagonista secundari (que, tot i això, m’ha permès conèixer l’extensió asiàtica del cristianisme -versió nestoriana- que desconeixia, i que va fer versemblant la llegenda del rei cristià a Àsia). Però quan te n’adones, ja t’has llegit el llibre.

Dues obres, doncs, absolutament recomanables, per bé que de lectura densa i treballada. Com gairebé sempre, el mestre Fontana tenia raó. Gràcies.