dilluns, 30 d’abril del 2018

Tarragona: de perdre 4.917 habitants a guanyar-ne 413


Si fa uns dies parlava de la manca de rigor en algunes intervencions municipals, en matèria d’urbanisme (ho podeu veure AQUÍ ) avui toca parlar de (mal) periodisme.
El gratuït Més Tarragona, que generalment és un bon informatiu, presenta avui un titular i peça destacada –a la pàgina 3- amb aquest titular:

“La ciutat de Tarragona ha perdut 4.917 habitants el darrer any”.

NI que sigui per deformació acadèmica –tot i que la demografia no sigui el meu fort- i també per interès, he llegit la notícia, que es fa ressò de les dades del padró fetes publiques per l’Institut d’Estadística de Catalunya.

La notícia diu al primer paràgraf:

“Al tancament del 2017 tenia [la ciutat de Tarragona] 131.507 persones censades i, en el mateix període del 2016, la xifra era de 136.424.”

Podeu veure tota la notícia AQUÍ

Com que un descens de 4.000 habitants en un any em sembla molt, he fet el que és aconsellable en aquest casos, que és anar a la font, o sigui, a l’IDESCAT. I què diu? Doncs que el tancament del 2017 és de 131.507 habitants, com diu la notícia, i que el de 2016 era de 131.094. 

Ho podeu veure AQUÍ

O sigui, que en lloc de tenir 4.917 habitants menys n’hi ha 413 més. Es pot entendre una errada en una dada, però no quan això és el nucli de la notícia.  Visca el rigor informatiu!

dilluns, 23 d’abril del 2018

Sobre Mas d'en Sordé a l'Ajuntament de Tarragona, i de les mancances del debat

En la somorta, previsible, i anodina vida municipal tarragonina acabem de tenir un petit episodi polèmic, amb intervenció exaltada i tot. Divendres passat, al plenari municipal, s'aprovava una modificació del POUM consistent en el canvi del programa d'actuació d'una de les actuacions, la corresponent al PP.43, Mas d'en Sordé.

La polèmica no va venir del fet que hi hagués interpretacions diferents sobre la conveniència o no d'aquesta actuació -que és absolutament legítim- sinó dels arguments adduïts per part de l'oposició, uns arguments que, per dir-ho amb suavitat, no encaixaven amb la realitat del tema a debat. Vaja, que no sabien el que es deien.

El que se sotmetia a l'aprovació del plenari era passar el PP.43 del tercer sexenni al primer sexenni 2013-2018, més algunes modificacions normatives menors. Per tant, no el caràcter urbanitzable o no del sector, ni les determinacions bàsiques d'aquest (delimitació, edificabilitat, qualificació, sistema d'actuació, etc). Aquestes determinacions ja vénen establertes al POUM, i no eren objecte de discussió en aquell expedient.

Això no vol dir, és clar, que no puguin ser discutides. És absolutament legítim estar en desacord amb totes o algunes d'aquestes determinacions. Només faltaria. El que no és admissible és argumentar-ho amb dades que no es corresponen a la veritat.

I què va passar al Ple? Van ser dues les afirmacions de part de l'oposició, que poden ser discutides, a un nivell diferent. Per una banda, l'afectació o no de l'Anella Verda. Per l'altra, l'afirmació que al PP.43 s'hi promouen xalets i edificació dispersa. Anem per parts.

Sota el nom d'Anella Verda trobem dues realitats. Una, de caràcter legal: aquells espais que el POUM de Tarragona qualifica d'Anella Verda, en els termes de l'article 369 de la normativa del POUM, que diu:

“Article 369. Regulacions específiques pel sol inclòs dins l’àmbit de l’Anella Verda (clau AV).

1. Els sòls inclosos dins de l’àmbit delimitat com a anella verda es regiran per les respectives qualificacions urbanístiques que els hi correspon.
2. Aquests sòls seran objecte de gestió per part de l’Ajuntament, de manera específica, directa o indirecta, en la forma que es determini, d’acord amb els següents principis:
- Preservar l’Anella Verda com a espai lliure al servei de la població, amb una gestió sostenible dels recursos, de manera integrada. Aquesta gestió integrada anirà dirigida a assegurar la connectivitat ecològica, paisatgística i social de l’Anella Verda, i podrà fer propostes en àmbits externs que facilitin aquests objectius, especialment als àmbits costaners i als sectors del sòl urbanitzable adjacents, que, no obstant això, es regiran per les seves regulacions específiques.
- Generar pautes d’ús d’aquests espais en benefici de la ciutadania, des del punt de vista educatiu, cultural, esportiu, turístic i de lleure.
- Facilitar la gestió sostenible dels espais naturals, d’acord amb els objectius generals de l’Anella Verda, en concertació amb la propietat privada.”

I els sòls són els que figuren al plànol d'ordenació corresponent, el plànol Sèrie 04. Qualificació del sòl no urbanitzable – e:1/10.000. I, segons aquest plànol, els sòls del PP.43 no són inclosos a l'Anella Verda. Això pel que fa a les determinacions amb valor normatiu.

Una altra cosa és considerar que morfològicament, aquests sòls també haurien de ser dins de l'Anella Verda, una consideració absolutament legítima, i segurament molt raonable. Perquè, doncs, si morfològicament hi haurien de ser, no hi són normativament? Doncs perquè en el procés del POUM vigent, a l'hora d'introduir-hi l'Anella Verda, es va fer un càlcul possibilista: incloure-hi tot allò que, segons el mateix POUM -aleshores ja en una fase molt avançada- no fos ja classificat d'urbà o d'urbanitzable, especialment si era una classificació ja heretada i amb possibles problemes d'indemnització. Una decisió possibilista, similar a la practicada a l'hora del planejament territorial de Catalunya, que va assumir el sòl ja prèviament classificat d'urbà i urbanitzable a l'hora de configurar el sistema d'espais lliures.

No cal dir que és absolutament legítim considerar que aquests sòls -n'hi ha més- també havien de ser inclosos a l'Anella Verda, però el que no es pot fer -i em temo que això va passar al Plenari de divendres- és barrejar ambdós conceptes. Això només  crea confusió, i no seria admès en una altra mena de debats.

L'altre punt és més clar. Les afirmacions que allí hi van xalets, acompanyades del retret que “el 60% sigui d'aprofitament privat”.

Per contrastar això, cal anar a la font, que és la fitxa normativa del PP.43, on es recullen totes les determinacions que haurà de complir el futur Pla parcial.  Totes, no unes quantes, triades a la carta. Totes.

Què diu la fitxa? Doncs l’edificabilitat bruta màxima (0.1 m2/m2; és a dir, 47.430 m2 de sostre corresponents als 474.300 m2 de superfície del sector) densitat bruta màxima (5 habitatges per ha; és a dir, un màxim de 237 habitatges) cessions (les previstes a la llei, amb un mínim del 40% per a sistemes i un màxim del 60% per a ús privat), el sistema d’actuació (reparcel·lació de compensació bàsica) i les tipologies (habitatge unifamiliar aïllat, aparellat i/o en filera, plurifamiliar).

Ep! Habitatge unifamiliar aÍllat! Aleshores vol dir que sí que hi podrien anar xalets? No ens posem nerviosos, recordeu que cal llegir tota la fitxa i complir totes les determinacions.

Què més diu la fitxa? Doncs una cosa com ara la següent:

“Tot l’aprofitament privat es localitzarà a la zona discontinua del sector situada més al nord, a tocar dels sectors residencials desenvolupats del terme veí.”

És a dir, que els 47.430 m2 de sostre màxim, traduïts en un màxim de 237 habitatges, s’han de situar exclusivament en la part del PP.43 del N, que té una superfície de 100.700 m2. Una superfície que, si hi comptem la vialitat i serveis necessaris, és impossible que pugui contenir 237 parcel·les per a 237 xalets.

Clar, cal llegir tota la fitxa i fer quatre números. Podria haver-hi una proposta mixta, amb xalet i plurifamiliars? Podria, sempre que es respectin els màxims –sostre i densitat- i es facin encabir en els 100.700 m2 de la zona discontínua, però pensem també que, a més xalets unifamiliars, més carrer i, per tant, menys parcel·les.

Però encara hi ha més coses.

Si a més de mirar la fitxa ens mirem l’expedient que es votava –i seria d’esperar que els nostres representants a l’Ajuntament es mirin i estudiïn les coses que voten, oi?- i, sobretot, ens el mirem sencer, veurem que hi ha, entre d’altres coses, l’Annex 1, que recull l’estudi d’avaluació de la mobilitat generada del futur Pla parcial. I a la pàgina 10 d’aquest  Annex un quadre que recull superfícies i sostres de zones i sistemes. És aquest:



O sigui, que ja sabem que el Pla parcial tindrà 13 habitatges unifamiliars aïllats -13- més 2 que podran ser equipament privat, més 6 ja existents. Total, 21. La resta fins als 237 -216- en blocs de 6 i 9 habitatges. Això no és “una urbanització de xalets”. Ni és ocupar el 60% del sòl, com sembla entendre algú del plenari (però ja entenc que la distinció entre zones i sistemes deu ser molt complicada).

Vol dir tot això que no es pot estar en contra del que suposa el PP.43?. De cap manera. Em  sembla absolutament legítima la posició contrària a aquesta urbanització i els qui s’hi oposen tenen tot el dret a defensar-ho. Però el que no em sembla ni raonable ni simplement presentable és que no sàpiguen defensar-ho més enllà de quatre tòpics generalistes, i encara menys adduint dades equivocades que posen de manifest una supina ignorància de la realitat i del tema concret de què es tracta. Espero, de les persones que seuen al Plenari municipal –de totes- un mínim sentit de la responsabilitat, i saber de què parlen.

Qui hagi tingut la paciència de seguir aquest blog haurà pogut veure, en temes més urbanístics, la voluntat d’aclarir conceptes, de concretar dades, de puntualitzar, mes enllà d’un simple “a favor o en contra”. Això es pot veure especialment en tota la llarga sèrie sobre BCN World, i també es podia veure en els apunts sobre la Budellera. Crec que tenim dret a exigir que els debats –absolutament necessaris- es facin sobre dades fidedignes i no sobre hipòtesis, especulacions, o tergiversacions. La ignorància, que és molt atrevida, no hauria de tenir lloc en aquests processos. Admetríem un debat sobre pressupostos en què es confongués la despesa corrent i la despesa d’inversió, o simplement que fes les sumes malament? Jo, almenys, no ho admetria. I en urbanisme, tampoc.

Espero, de l’actual oposició –o, si més no, de part de l’actual oposició- que tingui voluntat de govern, i això vol dir demostrar la capacitat d’entendre les matèries a debat i d’aportar solucions pròpies. I, en aquest tema del PP.43, n’hi ha, a diversos nivells.

Què hagués fet jo, de ser regidor de l’oposició?

D’entrada, tenint en compte que s’hi ha aprovat un canvi en el programa d’actuació, qüestionar el programa d’actuació, i intentar fer-ne una revisió més àmplia. Em sembla especialment important, perquè crec que és la via per a una inflexió en el POUM, absolutament necessària, sense encarar un procés complet de revisió, que a curt termini veig inviable i que, pels ritmes temporals que té, no permetria resoldre bé alguns problemes que poden venir.

Crec que, des d’una òptica de govern –i, insisteixo, entenc que aquesta hauria de ser la voluntat dels que ara són a l’oposició- cal avançar-se als problemes i no esperar a tenir-los a sobre. El sexenni 2019-2024 és a la cantonada, i una modificació ara del programa d’actuació permetria guanyar temps i emprendre la modificació del POUM, en una primera instància, i avançar feina per a la revisió que també caldrà fer. Qui vulgui saber-ne més, ho pot llegir més desenvoluipat aquí

Més a curt termini, i específicament per al PP.43, hagués intentat condicionar-ne l’execució (això es pot fer també quan es tramiti el Pla parcial) en el sentit de posposar els habitatges a l’efectiva rehabilitació de Mas d’en Sordé i al real ús hoteler. Al capdavall, aquest –l’hotel de categoria, de cara a un turisme d’alt nivell- és el que més es pot adduir com a interès general –i jo crec que ens interessa, a Tarragona, tenir aquesta mena d’hotel i de turisme, encara que altres opcions també són legítimes, és clar-. Condicionar l’efectivitat dels habitatges a l’hotel és assegurar-se –o intentar-ho- que no s’haurà utilitzat l’hotel per com a excusa. És una manera de fer similar a la de l’aleshores director general d’Urbanisme, Joan Anton Solans, a la dècada dels vuitanta, amb els camps de golf, que sempre anaven enganxats a una urbanització: primer el camp de golf, i després la urbanització, i així queien pel camí uns quants projectes absolutament especulatius.

Això és el que jo hagués fet, de ser regidor a l’oposició. Ja em faig el càrrec que això suposa llegir-se els expedients, llegir-se i interpretar les fitxes del POUM, i és incompatible amb la improvisació i amb la frivolitat. Cadascú sap què vol, sap o pot fer.

dimarts, 10 d’abril del 2018

Més notes provisionals: Va per llarg, però anem bé (per ara)

Ara fa uns dies, i arran de la decisió del tribunal de Schleswig-Holstein sobre l'euroordre d'extradició del President de la Generalitat, vaig escriure que em temia que la justícia espanyola (oximoron) no perdria l'oportunitat de perdre una oportunitat, com es deia de l'OLP. Vistes les reaccions governamentals i de la caverna mediàtica, sembla que el sostenella i no emmendalla és la tònica dominant.Cap novetat, doncs, per aquesta banda. 

Però crec que, amb matisos força diferents, seria bo que l'independentisme -en la mesura que podem parlar d'independentisme i no d'independentismes, que seria més lògic- no badés i no perdés oportunitats. Que algunes n'ha -n'hem- perdudes, també. 

No és cap secret, o no hauria de ser-ho per ningú, que s'han comès unes quantes errades tàctiques: desaprofitar el capital polític de l'1-O a nivell internacional potser seria la més evident, però també hi ha hagut relliscades verbals -una crítica agra a la UE, que ara es gira en contra- i més. Afortunadament, l'estultícia del govern espanyol i del Llarena y sus mariachis, sempre tan passada de rosca, ens permet recuperar-nos, però això no és un bon senyal, perquè ens caldria una mica més de calma -d'aquell keep calm- i no atabalar-nos a les primeres de canvi, i poder, així, millorar posicions. No és un bon símptoma que ens recuperem per les errades dels altres en lloc d'encertar-la més nosaltres. Una estratègia basada en l'acció i reacció no és bona. Ara he llegit que algú argumentava que no s'havia de fer Govern perquè si això és el que demana Felipe González, hem de fer el contrari. Argument molt pobre i  que regla l'agenda política a l'adversari. No anem bé, si anem així.

En canvi, m'ha semblat molt adequat el to de la roda del premsa del President a Berlín (el to sí; la posada en escena, un desastre: de veritat no hi havia res més, fins i tot amb la precipitació ineludible,que aquella mena de centre cívic desangelat, amb una cadira de plàstic i un micro de parròquia de poble?). Gens de cabreig, quatre idiomes, oferta de diàleg sense condicions... i a veure com ho entomen. Molt bé. 

Em sembla encertat perquè sempre he cregut que aquesta partida es juga a l'exterior. És evident que cal diàleg i pacte, i sempre es parla i es pacta amb l'adversari, si no, no té sentit. Però com que l'adversari no vol, caldrà que algú, amb més força que nosaltres, l'hi obligui. I això serà quan ens haguem carregat -encara més- de raons que siguin mínimament convincents per aquest algú. Hola senyora Merkel. 

Això comença a passar, és evident el gir de l'opinió publicada a Europa, i perceptible -però menys- el canvi en el llenguatge i l'atenció dels governs. Hi ha una irritació sorda envers el govern espanyol per matusser, i no necessàriament simpatia cap a l'opció independentista, però sí cap a l'opció d'alliberar presos, d'alleugerir la càrrega judicial, i de reconeixement del fet nacional català i d'un tractament diferent d'aquest fet.

Això, és clar, no és tot el que voldríem, però crec que és una magnífica oportunitat, d'aquestes que -ara ens toca a nosaltres- no es poden perdre. No ho espatllem, doncs, amb imatges de pneumàtics cremant -encara que no els encenguem nosaltres, no ho posem fàcil als provocadors- i no ho espatllem demanant -o exigint, pitjor- el que Europa, ara mateix, no pot ni vol fer. Les provocacions, de totes menes, aniran en augment: des de més detencions arbitràries -gent vinculada als CDR, ara mateix- fins a batalles ridícules contra llaços grocs. El que sigui per aconseguir que algú caigui en el parany i tingui una reacció que puguin intentar vendre com a violenta, o bé que dediquem més temps a matar-nos entre nosaltres que no pas a encarar-nos amb l'adversari. 

Això va per llarg, i cal, ara, consolidar posicions -unes posicions molt més avançades del que ens pensem, o sembla que ens pensem- i reforçar tots els fronts: l'internacional -i això crec que s'està fent bé- però també l'institucional, i aquí cal recordar que l'estructura d'estat que tenim més a l'abast de la mà és la Generalitat, que és el que més s'assembla a un estat, i que no hauria d'estar ni un minut més en mans d'aquella insignificància del Millo. I no oblidem mai el front social, el d'ampliar majories. Parlar amb tothom -que sigui un altre el qui no vol parlar, com és ara un altre qui no vol diàleg, però no nosaltres-. No ens podem permetre que se'ns acusi -i encara pitjor, que sigui veritat- de negar-nos a parlar amb qui sigui. Ja vaig escriure fa un temps que hi ha un milió cent mil catalans que han votat una opció que, per sobre de qualsevol altra cosa, és antiindependentista. Per convicció uns, per anticatalanisme uns altres, però crec que, la majoria, per por al que creuen que pot ser la independència. Aquesta gent -tota la que no s'autoexclogui, que n'hi ha- són també catalans, i hem de saber perquè tenen por, o què els preocupa, hem d'escoltar molt, i ho hem de fer sense paternalismes ni suficiències. No cal dir que amb més motiu cal parlar, escoltar i seduir les opcions que no són independentistes, però no són radicalment anti (ja en vaig parlar aquí). 

En definitiva, que si fa quaranta anys en Jordi Carbonell deia que la prudència no ens faci traïdors, també hauríem de pensar que la impaciència no ens faci potiners (i deixar una mica arraconat aquest llenguatge de traïdors, i les metàfores de les monedes de plata, i altres ximpleries).

Va per llarg, però anem bé, molt més del que de vegades ens pensem. Paciència, i a picar pedra.


(imatge manllevada de www.ara.cat)

dimarts, 3 d’abril del 2018

"Parce que c'était lui; parce que c'était moi"


"Parce que c'était lui; parce que c'était moi"

Això va respondre -o escriure, no ho sé, la meva erudició és molt limitada- Michel de Montaigne quan li van demanar les raons de la seva amistat amb Étienne de la Boétie. Perquè era ell, perquè era jo. No calia donar més explicacions.

Això ve a tomb perquè avui, dimecres 4 d'abril, i si no m'erro, algú ha d'anar a declarar, com a investigat, i per un ema urbanístic, davant del jutjats de Tarragona. Aquest algú -Josep M. Milà, que és el que surt a la foto- és amic meu, i ni que sigui des d'aquest blog d'estar per casa vull fer-li costat en aquests moments.

Podria donar moltes raons. Fa molts anys que ens coneixem, que hem treballat junts. Ens hem aguantat moltes coses, ens hem ajudat -molt més ell a mi que no a l'inrevés- n'he après moltíssimes coses, i és algú a qui respecto i estimo.

Ara es veu emmerdat -no se m'acut cap altre nom- en una maniobra política, d'aquelles que embruten el nom de la política, per gent que quan li convé és molt amiga dels jutges i dels fiscals. Em podria allargar molt sobre aquest tema, sobre les incongruències que l'envolten, sobre qui ha fet malament què i què està mal regulat i possibilita enrenous com aquest. Però m'és igual. No cal. No em cal.

De manera que quedi clar per ell, que espero que ja s'ho pensés, i per a tothom que llegeixi això, que li faig costat, que li vull dir que no està sol.

I això només perquè és ell, perquè sóc jo.

(foto: presentant el pla d’equipaments de Tarragona. L’única foto on sortim plegats. Al cap de gairebé quaranta anys de tractar-nos, no en tenim cap més.)