Bis repetita ne placent

 

Ahir va tenir lloc una trobada entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que ha generat tota mena de comentaris als mitjans.  No sé si n'ha generat tants al món més real, però mai se sap. En tot cas, a mi me'n genera algun. 

Per començar, en declaracions (no sé de quin dels dos, és igual) parlen de posar en contacte les dues "noves direccions" després dels respectius congressos. Només amb això, ja penso que no anem bé. Pensar-se que Carles Puigdemont és "nova direcció" a Junts, és creure que ha vingut muntat en un unicorni rosa. I que Junqueras sigui nou a ERC, després de tretze anys... no cola. I aquí és on em sembla que hi ha la clau de tot plegat: es necessiten mútuament.

Són les dues cares més visibles del procés -que no és el mateix que la independència o que l'independentisme- i em temo que necessiten reviscolar-lo per reivindicar-se i per continuar. I jo crec (i ho escrit  AQUÍ i   AQUÍ ) que no, que ja està, que van fer el que van fer -i cadascú en farà la seva valoració- que els reconeixem els sacrificis -la presó i l'exili- però que això del procés, tal com va anar, ha acabat, i el que s'hagi de fer ara -que cal fer moltes coses, començant per entendre i assumir el que es va fer bé i malament- ho han de fer unes altres cares. Això no és una desqualificació personal, ni una esmena a pilota passada (que és quan són fàcils) ni menys encara un insult. Per mi,  és una obvietat. 

Però el que em sembla preocupant és que es dona aire a una manera d'entendre el país que em sembla equivocada. S'insinua -o almenys a mi m'ho sembla- tornar a aquella pretesa "unitat" de l'independentisme, que jo sempre he trobat un error, perquè suposa donar, a l'independentisme, una categoria política a banda de la resta. He escrit molts cops que un dels èxits que expliquen on som (perquè crec que som en millor situació que fa trenta anys) és la normalització de l'independentisme, deixar de ser residuals, o excèntrics (fora del centre) i passar a ser un tronc central (que no vol dir ni únic ni majoritari) de la política catalana. Això passa per intentar representar el màxim d'opcions polítiques, i això no es pot fer des de la confusió ni des d'una pretesa "transversalitat" que no vol dir res. Això passa perquè l'independentisme tingui diferents expressions polítiques, que, això sí, sàpiguen i vulguin pactar no agressions en aquest aspecte, i trobar -si hi són- espais i acords. 

Però molt em temo, vistos els antecedents, que hi ha qui entén aixo com que l'altre s'hi subordini, i aboni acríticament una política tacticista, de curt termini, de fer bullir l'olla i, de passada, col·locar propostes conservadores convenientment embolicades amb la bandera, i continuar donant patents de catalanitat. Sucumbir a aquest tacticisme per una errònia interpretació de la realitat, donar autoritat als qui es creuen els amos del país, voler fer-se perdonar per part de qui no té escrúpols en ser profundament deslleial quan no remena les cireres, és un error de profunditat que es pot pagar molt car, i no només per a Esquerra, també per al país, que queda condemnat a la impotència perque renuncia a dirigir-se a tothom. Hi ha qui vol (o hauria de voler) que l'independentisme sigui majoritari, i hi ha qui vol (i ho posa en pràctica) ser majoritari en un independentisme que, a hores d'ara, no és majoritari al país, pero prou per a governar l'autonomia. I per fer això, farà tot els escarafalls retòrics que li convingui, que ja ho sabem. Falta saber si Esquerra caurà novament en aquest parany, o s'emanciparà d'una vegada. 

L'epíleg i pròleg d'Esquerra

 

Passat tot el parèntesi nadalenc, que s'allarga d'allò més, faig per posar-me al dia. Ha fet gairebé un mes del desenllaç -per fi!- del culebrot de la dirigència d'ERC. Bé, no sé si desenllaç del tot: ara queda pair-ho, que no serà fàcil, i la resta del congrés, el què i no el qui (que és el que hauria d'importar més, pero ja sabem com van, aquestes coses). I, per altra banda, tinc la sensació que això no acaba, però d'això ja en parlarem.

Oriol Junqueres va guanyar l'elecció, amb un legítim però ajustat 52%, i Xavier Godàs la va perdre, amb un digne però insuficient 42%. Que, en aquest context, hi hagués més d'un 5% de vots en blanc també hauria de fer pensar.

En un altre procés, un 52% seria un resultat indiscutible. Les eleccions presidencials franceses, quan no hi havia el fenomen Le Pen que mobilitza vot en contra (i això cada cop menys) es resolien amb percentatges similars. El primer duel Giscard-Mitterrand el va guanyar el primer amb un 50,8% dels vots. Però això, dins d'un partit, no sé si serveix gaire. No és una victòria pírrica, però demana, exigeix, molta mà esquerra per part de tothom. I encara més en una campanya i elecció que van acabar essent una mena de plebiscit, tant per qui va acabar guanyant, com per la insistència de qui no va guanyar en dir que no havia de ser un plebiscit... i després focalitzar el seu discurs en un "Junqueres no" que no feia més que reforçar la idea que es deia combatre.

Vaig escriure, abans de la primera volta, que em preocupava que qui guanyés -qui fos- sabés guanyar, i qui perdés, sabés perdre. La primera part de l'equació suposa que qui ha guanyat tingui la lucidesa de veure que ha guanyat per poc, i que li pertoca actuar amb generositat -que és el privilegi dels forts- i intel·ligència; i la segona, vol dir que qui ha perdut ha d'admetre que no ha guanyat, i no actuar com si encara fos en plena campanya. És per això darrer, sobretot -pero no només per això- que sóc contrari a aquesta mena de manteniment de corrents interns organitzats que algú sembla voler apuntar: és la via ràpida a trencaments que serien fatals. I això no vol dir que haguem d'anar a una mena d'uniformisme, del "qui es mogui no surt a la foto" que seria profundament estèril.

Crec que va ser Toni Soler que, en un dels habitualment lúcids articles dominicals a l'Ara, deia que Junqueres havia obtingut una segona oportunitat. Més aviat crec que ha obtingut una pròrroga. Ara falta saber per a què. Perquè aquesta és una (altra) de les rareses de tot plegat, que hem escollit una presidència (i tota la resta, però això és igual) i ara falta decidir per a fer què.

En aquest sentit, crec que es fa evident que això d'ara és només una primera fase. Crec que no s'ha triat qui dirigeix una nova etapa -difícil de veure, aquesta novetat amb la mateixa cara dels darrers tretze anys- sino qui tanca, amb tota la dignitat possible, inclosa la personal, l'etapa anterior i obre la porta a la necessària adaptació a un nou cicle, un nou cicle que hem de contribuir a fer i no simplement adaptar-nos-hi. Per això és una pròrroga.

He de dir que algun gest no m'ha desagradat (algun altre... ) com ara el possible manteniment de Josep M. Jové a la presidència del grup parlamentari, que hauria de ser efectiva, amb allò que se'n diu "mando en plaza", i no simbòlica. Conec en Josep M. Jové de fa temps, i seria un error perdre la seva experiència i capacitat. No anem sobrats, d'això. Per la resta... veurem moviments personals i gent que es resitua, de molts tipus. Ja la mateixa nit de la segona volta, coneguts els resultats, hi havia absències i després silencis molt eloqüents. Hi ha gent molt llesta -que no és una categoria moral- que sap surar molt bé. Les coses buides ja ho fan, això.

En tot cas, ara cal afinar bé, saber llegir el moment, i establir les prioritats. No hi he de dir gran cosa mes perquè ja vaig buidar el pap en quatre escrits en aquest blog. Si de cas, inisistir en les idees de diversitat, de llegir bé la realitat -tota, la d'Esquerra i la del país- i de la correlació de forces, de no pretendre arreglar el món i demostrar que som els que en sabem més (i això va per a les ponències: normalment documents il·legibles -i per això no llegits- i fora de la realitat immediata). Si, a més, aconseguim fer-nos entendre amb un llenguatge normal i no amb idiolectes absurds per a entesos pretensiosos, millor.

També caldrà posar ordre a la casa. No només per resoldre aquesta merda de l'estructura B i tot el que en penja, que cal fer-ho. També per simplificar, flexibilitzar, i tenir una eina més últil i més eficient, sense deliris de grandesa i sense duplicitats i complicacions que només beneficien qui vol saltar-se-les. I això a tots els nivells: d'estructures B, enteses com a espais de decisió al marge i sense control democràtic, pura informalitat de capelleta, sovint conxorxa d'apparatchik mediocres, n'hi ha més de les que ens pensem. Cal obrir finestres i deixar que entrin l'aire fresc i la llum. En totes direccions.

Tenim molta feina.

Addenda. Ja tancat aquest text, i al prestatge esperant la tornada del parèntesi nadalenc, en Joan Tardà ha publicat un article a l'Ara que no puc deixar al marge. És d'agrair que hi hagi qui, com en Joan Tardà, publiqui textos que diguin coses, que no diguin només -o sobretot- el que vol sentir una mena de gent, sovint la més sorollosa, i que no tingui por a obrir debat i polemica, sense que això vulgui dir ser un provocador i prou. En aquest sentit, doncs, gràcies Joan.

Ens diu que ERC ha de deixar de ser un partit exclusivament independentista. Coincideixo en el fons, i crec que en altres escrits jo mateix he dit coses semblants (AQUÍ, al primer apartat del punt 1) pero amb alguns matisos.

Crec que ERC mai no ha estat "exclusivament" independentista, sempre ha estat més coses. Afortunadament. I el mateix nom ho diu. Que hi hagués -hi ha?- gent que la veu així, només, és problema de la percepció de la gent (també, és clar, en part d'ERC, per no haver-se explicat millor). Lamentablement la proposta de Joan Tardà és llegida -sobretot per aquests que fan soroll- de manera molt tacticista, a curtíssim termini i en clau partits, i ens perdem el debat de fons, que és connectar amb la majoria del país, que és més a l'esquerra que a la dreta, i més sobiranista que no una altra cosa. Apel·lar a aquesta majoria àmplia, articular-la políticament, per avançar socialment i nacionalment, em sembla molt més útil per al país que no pas encastellar-se en una suposada puresa independentista absolutament estèril i autocomplaent. I és lamentable l'aparent manca de comprensió lectora (o mala fe) d'alguns que tradueixen "no ser exclusivament independentista" per "deixar de ser independentista", sobretot lamentable quan ho diu gent de la casa que respecto moltíssim per trajectòria (d'altres no, no els respecto exactament pel mateix).

En tot cas, aprofitem que el debat -un debat important, necessari- s'ha obert. No caiguem en veure-hi només el curt termini, i debatem, debatem amb idees, amb propostes, amb arguments, i hi guanyarem. Si volem, és clar.

Sobre l'esquerra, l'Esquerra, i altres coses que hi tenen a veure (però que no són el mateix) - i 4

 

2.7. L'esquerra que transforma

Des que, a principis de la dècada dels vuitanta, el neoliberalisme triomfant de Reagan i de Tatcher ocupen tot l'espai ideològic (llegiu Fontana!) més l'ensulsiada de la Unió Soviètica, que no era model de res, però que incomodava i atemoria la dreta (i això explica, en part, l'estat del benestar dels gloriosos trenta) l'esquerra va desorientada. Acaba assumint els marcs mentals de la dreta, els seus valors, la seva manera de fer, només que una mica més humanitzada (no és debades que Tatcher deia que el seu hereu era.... Tony Blair, suposadament laborista). La socialdemocràcia, a Europa -que sembla ser l'únic lloc on existeix, i que, en tot cas, és el nostre lloc- va a remolc de la dreta, i se'n diferencia per l'estil, com si fos una mala còpia d'allò del poli bo i el poli dolent, i es guarneix amb una sèrie de polítiques d'avenços socials (ep! necessaris!) que la dreta blasma retòricament, per mantenir una tensió que la beneficia, però que després (gairebé) no anul·la. Recordeu com el PP es manifestava contra la nova llei de l'avortament o contra el matrimoni igualitari. Però després, quan governa, no ho toca. La dreta sap molt bé les seves prioritats.

Per entendre què vol dir l'esquerra despistada, em remeto a una explicació que donava Josep Oliver, catedràtic d'economia aplicada a la UAB:

“A l’últim míting de les eleccions entre Hillary Clinton i Donald Trump, ella va tancar la campanya en un hotel de 4 o 5 estrelles a Nova York per parlar de drets LGTBI i ell era amb treballadors d’un barri de Detroit que havien perdut la feina. Aquí algú ha perdut el món de vista i no és Trump, que toca coses que sap que la gent necessita.”

L'esquerra que necessitem és una esquerra que realment canvia les coses, no només els noms de les coses. Una esquerra que comença per conèixer i interpretar la realitat a partir de la mateixa realitat, no d'il·lusions autoreferencials. Cal tornar a allò de la “anàlisi concreta de la realitat concreta”? Potser sí.

I cal passar a l'ofensiva. Massa sovint, l'esquerra surt “en defensa de” (que cal fer-ho, eh?) però això no sempre és canviar, és voler quedar-se com estàvem. Recordeu la reforma laboral del PP? Aleshores hi vam estar en contra (i això estava bé) i donàvem suport als sindicats quan deien que aquella reforma treia drets i no servia per a crear ocupació de qualitat. Segur que no servia per això darrer... però el que hi havia abans tampoc, i només calia veure el panorama de l'ocupació per adonar-se'n. No sabíem proposar alguna cosa?

I massa sovint l'esquerra governant s'instal·la en la repartidora, i això és insuficient. No només perquè els recursos, per definició, són limitats. Repartir, redistribuir la riquesa, és necessari, però no és suficient, perquè reforça un paper director del qui reparteix que limita l'autonomia de les persones. Calen ajuts? Sens dubte, i calen sistemes públics que garanteixin una sèrie de drets: salut, educació, dependència. Però també cal canviar allò que genera les necessitats de dependència en un sentit ampli, cal generar les condicions per a l'emancipació personal -habitatge, relacions, feina- i desplegar el potencial de cada persona. I fer-ho amb justícia: aquesta mena de suports han de ser la xarxa per no fer-te mal quan caus, però no un matalàs on instal·lar-se. El pitjor de les mentides de la ultradreta sobre les paguetes és quan tenen un bri de realitat, que ho contamina tot.

Ens hem de definir per allò que proposem, no per allò que conservem, perquè, si només volem conservar, és que ja estava bé, i jo no crec que fos així. I això no vol dir fer tabula rasa perquè sí, però sí fer tria. Si no, com que és evident que no tot el que hi havia anava bé, regalem la capacitat i la necessitat de canvi a la dreta, i amb la por a la dreta no n'hi ha prou per engrescar ningú. Ho hem vist, fa poc, a l'Argentina. Aquella mena de ximpanzé descerebrat que fa de president té fàcil el discurs per quedar-se mentre l'alternativa sigui una pseudoesquerra (el peronisme -que, en algunes coses, tant s'assembla al PSOE- és una mena d'objecte ideològic no identificat) que és profundament corrupta. A qualsevol crítica -i mira que se les mereix- pot respondre amb la simple descripció dels governs anteriors, que tapa fins i tot allò que anava bé. Pero l'imprescindible canvi, ni que fos per higiene, ha donat ales a una aparent novetat (aparent, perquè és la mateixa dreta/casta de sempre) i ha pogut enredar prou gent (compte! molta gent jove!) tipa dels de sempre. Com més semblem “els de sempre”, malament.

I déu-n'hi-dó de ser els de sempre. Des del 2004, hem estat 15 anys al govern (2003-2010, amb un parèntesi de sis mesos el 2006, i 2016-2024) i encara tres anys més (novembre 2012-desembre 2015) donant suport al govern des de fora. Som establishment. De fet, som el partit que, després de CiU i successors, ha estat més anys al govern. Els menors de 35 - suposant que, als 15, comencessin a interessar-se per això- ens han vist sempre associats al poder. I això es nota, només cal mirar, a les assemblees, les clepses pelades i els cabells blancs. Fer la mitjana d’edat seria esfereïdor.

2.8. L'esquerra que governa

Un dels meus referents polítics (que també tenia el seu costat fosc, eh?) Pierre Mendès-France, deia allò que “Gouverner, c'est choisir”. Governar és triar. És prendre opció, i assumir que no sempre a gust de tothom. I això va molt més enllà de declaracions “al servei de les classes populars”, o “al servei del poble”. Vol dir que, quan arriba l'hora de les concrecions, inevitablement algú en sortirà perjudicat, o poc beneficiat. Que cal triar pel mal menor, i la mesura no és objectiva, no hi ha un estàndard de bondat o maldat per medir. La perfecció, com la quadratura del cercle, no existeix.

Hem governat raonablement bé, n'estic convençut. Crec que més bé del que sembla, però també menys del que ens pensem, menys del voldríem, i menys del que caldria. Hi ha coses que s'han fet molt bé, especialment el retorn d'una serietat institucional a la presidència, que bona falta feia. Però crec que, amb la idea de demostrar que érem gent de fiar, que estàvem capacitats per al govern -que s'havia de fer, eh? especialment per fer callar els convençuts de ser els predestinats al govern per decisió divina- ens hem passat de frenada. Hem administrat més que governat. I també cal administrar i fer-ho bé, però governar és anar una passa més enllà. Ens ha mancat audàcia. Poso uns quants exemples, sense cap ànim de ferir.

Energies renovables. Una pinça entre els qui volen (encara que no ho diguin) una mena de barra lliure, i els qui munten una plataforma anti quan oloren una planta fotovoltaica o un parc eòlic. Dos discursos oposats, un que es basa en la necessitat (objectiva, real) de les energies renovables (però fa comparacions tramposes amb territoris molt menys poblats i amb un relleu mot diferent) i un altre que, amb l'argument de la defensa del paisatge (de vegades “del territori”, com si fos una categoria especial; però d'aquesta imbecil·litat ja en parlarem un altre dia) com si fos una arcàdia feliç, volen que tot es quedi com està. I no es tracta de decantar-se pels uns o pels altres, sinó d'arbitrar, de decidir a on sí i a on no, i com. És a dir, de governar. Doncs bé, l'instrument (teòric) que ha de donar forma i operativitat a aquesta decisió, el Pla territorial sectorial d'energies renovables... va fent. La Ponència d'energies renovables, l'any 2019 o 2020 (i em sembla que abans i tot) ja hi treballava. Pel que sé -oficiós, rumor...- es pensava que millor després de les municipals -2023- per no “incendiar el territori”. Bonica excusa. Entenc que cap govern té el suïcidi com a objectiu, però entre l'immobilisme i el suïcidi hi ha la pedagogia, avançar els criteris que després, seran aplicats, i preparar el terreny. Ocasió perduda. Gouverner, c'est choisir.

Més? El 2020 s'aprova la llei de creació de l'Agència de la Natura de Catalunya, a partir d'una proposició de llei que ja cuejava des del 2017. Amb reticències de part d'alguns sectors (els més vinculats a la gran propietat rural, i un discurs rural/urbà ple de tòpics que algun dia també hauríem de desmuntar). Els estatuts de l'Agència, necessaris per a posar-se en marxa, encara esperen. Recordo una reunió telemàtica -deuria ser el 2022- en què semblava que això arrencava, i ens van presentar... el procés participatiu per a la redacció dels estatuts!. I no és fins al juliol del 2024 que se'n fa la informació pública (per cert, prorrogada, per si algú no ha tingut temps de pensar-hi). Quatre anys per uns estatuts, que despleguen unes previsions legals!!!!!. Això és engreixar els adversaris i donar-los més poder del que tenen!!!!. Gouverner, c'est choisir.

Més? El projecte abans conegut com a BCN World, ara com a Hard Rock, i espero que aviat com “aquella fantasmada sortosament morta i enterrada”. Algú sap què en pensem? No, és clar. La necessària responsabilitat de govern, que impedeix fer tot el que voldries -si saps què vols- no ens ha deixat tenir una posició clara, i hem estat sempre a la defensiva, donant explicacions (que més aviat semblaven excuses) i aconseguint la proesa de ser mal vistos pels contraris al projecte, que ens acusaven de no matar-lo, i també pels partidaris, que ens acusaven de no defensar-lo i promoure'l. Té mèrit, eh?.

No vull semblar negatiu. Segur que en tots aquests camps s'han fet coses, i en molts d'altres. Per exemple, en habitatge -parlo pels camps que més conec- s'han fet coses importants -la llei de contenció de rendes, els intents de posar ordre en els habitatges turístics, i més- pero no em sembla que n'estiguem treient el rèdit polític. Explícitament polític. Hem demostrat que a Catalunya hi ha una majoria social i (no sempre) política a favor de polítiques actives en favor de l'habitatge protegit molt més avançades que a Espanya. Que ERC ha format part sempre d'aquesta majoria, i ha servit per arrossegar-hi altres opcions a priori contràries (o sigui, JxC, hereus de CiU). Que si aquestes polítiques no avancen o són directament anul·lades és, en part, per la dreta quan no ve condicionada per l'esquerra (el Mas de les retallades) i en molts casos, per l'hostilitat dels governs espanyols de tot tipus, i l'ús del Tribunal Constitucional. Si amb tot això no som capaços d'explicar que una Catalunya independent podria anar molt més enllà, jo ja no sé com ho hauríem de fer. Més ara que el tema de l'habitatge és cada cop més urgent.

També és molt acceptat que s'ha fet una bona feina a Cultura. No ho poso en dubte, però em costa, ara mateix, identificar un imput concret. Que no hi hagi hagut polèmiques i merders és bo, sense dubte. Que s'hagi gestionat bé també. Però potser falta alguna cosa.

Sé també que havia llocs molt complicats. A Educació ha faltat mà esquerra (i també ha sobrat animadversió per part d'algun sector implicat; Michel Rocard es planyia de tenir un ministre d'Educació -Lionel Jospin- que més aviat semblava ser ministre dels sindicats d'ensenyants). Però això, que sens dubte té una part de veritat, no explica la miopia o la malaptesa d'algunes polítiques i declaracions (que la part declarativa de la política sigui tan important, també és un problema; no nostre o no només nostre, del país).

Tinc la sensació que hi ha hagut un pes excessiu de spin doctors, que deuen haver vist House of cards i ja s'han animat, i ha primat la intriga, l'aparença, la construcció d'un relat -per certa, força matussera-. I segur que consellers, secretaris, diputats, etc, treballen molt, i tenen el temps molt ocupat, i sacrifiquen vida personal i familiar. No en tinc cap dubte. Però no estic tan segur que això sempre sigui útil. Crec que molt d’aquest temps s’escola en reunions, converses, trobades, entre ells/elles (entre “polítics”, que és una expressió que odio). Que hi ha molta feina de passadís –potser necessària- però que molts cops s’acaba justificant (i exhaurint) en ella mateixa.

No hem generat una imatge de govern, de transformacions del país. Hem invertit molt de temps en processos participatius, explicacions, presentacions... ja està bé, la participació, però no pot servir d'excusa per a la no decisió. Gouverner, c'est choisir. Trancher au vif, si ho voleu.

2.9. Una Esquerra endreçada

Això sí que seria una novetat! Som un gran partit, per història, per ambició, per tradició. Som un gran partit, però no som un partit gran. Si algú encara pensa en els partits de masses dels segles XIX i XX, s'equivoca, sobretot quan la informació i la connexió personals, al segle XXI, van per unes altres vies.

Hem d’assumir que som un partit de votants, no de militants. Però hem generat unes estructures teòriques molt per sobre de les nostres possibilitats: executives locals, permanents, comarcals, regionals, sectorials... hi ha més càrrecs (n’hauríem de dir càrregues) que militants. I això s’acaba traduint amb persones que ocupen tres o quatre llocs... que és la millor manera que no facin bé cap de les tres o quatre feines. Hi ha gent que hi és per compromís, per completar una executiva teòrica, però que no exerceix. O càrrecs amb unes funcions teòriques però sense cap traducció pràctica. Hem d’aclarir, simplificar, i fer més àgil. I la militància ha de tenir la sensació de ser tinguda en compte (és a dir, no només ho ha de ser, també ho ha de sentir).

Els circuits de comunicació no funcionen. I parlo un altre cop per l'experiència que conec (que no vol dir que sigui arreu): les assemblees –quan se’n fan; de vegades se supleixen per unes fantasmagòriques “executives obertes” que acaben sent una mena de tertúlia on no s’acorda res- no són llocs de debat i de decisió. Els suposats informes de presidència són, en el millor dels casos, un benintencionat inventari –hi ha tantes seccions locals- i dació de comptes – hem fet això i això altre- amanits amb dosis d’elefant de tòpics i d’arengues d’esplai, però no hi ha informes polítics. És a dir, no hi ha anàlisi de la realitat per a poder traçar directrius polítiques i línies d’actuació. No hi ha anàlisi de la correlació de forces, de les oportunitats, o de les prioritats polítiques. I aquí també hem sobrevalorat la representació institucional per sobre de l’acció política. Tinc la sensació que és més important ser regidor/a, alcalde/essa, president/a, que no pas fer-ne (fer-ne políticament, no administrativament, que en això estic segur que hi deixen molts esforços i hores!).

Inevitable -i irritant- la referència a les estructures B. Irritant pel que van fer, que deixa petita la frase que diu que és pitjor que un crim, és un error. Els mariaxis i les pizzes són cutres; els cartells, indecents. I tot plegat, maldestre, perquè tenir algú que fa un tipus de comunicació (és a dir, atac) que “no queda bé” fer des de les fonts oficials, s'entén, però fer-ho així de malament, no. També ens hauríem de preguntar què és pitjor (que vol dir que tot és dolent): que et muntin una estructura B i no te n'adonis, o que la muntis així de malament? Això va per qui tenia responsabilitats en l'organització. O per qui tenia responsabilitats, ras i curt, a tots els nivells.

Però també cal parlar d'unes altres estructures B, menys vistoses però no per això menys efectives. Parlo, és clar, del que conec, i de cap manera ho vull extrapolar al conjunt, però he viscut i patit com hi havia, al marge dels òrgans oficials o estatutaris, grups de persones, sense cap -o, en tot cas, no tota- legitimitat democràtica, prenent decisions sobre posicionament polítics; és a dir, no només al marge de la militància, també al marge de qui aquesta mateixa militància havia elegit per a fer-ho. Hem confós massa la representació -i legitimitat- institucional i la orgànica. En aquesta darrera fase, ens hem ressentit de primar les institucions, i hem acabat projectant -i confonent- aquesta responsabiitat sobre el partit, quan tenen funcions diferents.

3. I ara què?

Després de buidar el pap, què? Som en un procés congressual, on s'hauria de parlar de tot això, de buscar respostes, de fer-se les preguntes oportunes. Amb contingut, i no amb retòriques buides, emocionals, de vegades lacrimògenes. No sé si he identificat moltes preguntes ni donat gaires respostes; potser no arribo a més, qui sap.

Fins aquí una aportació amb un esforç de racionalitat; amb raons i arguments. Una altra aportació, purament emocional, espontània, seria molt més pujada de to (i per això no la faig). Em veig incompatible, per motius d'higiene i de decència, amb algunes de les persones d'algunes candidatures; i, al contrari, espero que una sèrie de gent de les mateixes candidatures, tingui un paper en la direcció, per vàlua personal.

Però em nego a entrar en un debat (sic) de persones, de retrets, o d'insults. De mitges tintes, d'insinuacions, o de “i tu més”. Ja no tinc edat per això, i em mereixo -ens mereixem- una altra cosa. En cap moment he volgut fer referència a cap de les candidatures anunciades (que segurament dirien que sí, que volen parlar de tot això, i potser tenen textos... però no és això el que ens arriba). Tampoc jo tinc massa esperances que ningú ho llegeixi amb ganes, i , sobretot, sense les ulleres de “A favor de qui va? Contra qui va?”. Vull anar a favor d'Esquerra i de l'esquerra. No m'ho poseu tan difícil.

Sobre l'esquerra, l'Esquerra, i altres coses que hi tenen a veure (però que no són el mateix) - 3

 

2.4. L'E/esquerra amb memòria

En aquesta imprescindible renovació, cal no oblidar les arrels, especialment quan cal sortir de la desorientació de l'esquerra europea. A ERC, tenim un punt de partida magnífic, per això.

Històricament, des dels seus inicis, ha practicat una esquerra àmplia, no dogmàtica, pragmàtica, no basada en codis i manuals genèrics i atemporals que més aviat semblen un catecisme. Però en lloc de fer-ne bandera i d’aprofundir-hi teòricament i intel·lectualment, sembla que ens n’avergonyim, i sovint copiem -o ens hi inspirem- llenguatge, actituds i propostes d’una esquerra exquisida, arrogant, que viu del passat, i que dona lliçons.

La tradició de les esquerres catalanes és profundament antiautoritària; no només - que també, i molt- pel pes de l’anarcosindicalisme (i hauríem de posar molt més l’accent en el sindicalisme que en l’anarco) també per l’entrada de l’esquerra menys “ortodoxa”. Al món del socialisme, a Catalunya va tenir molta més entrada el discurs i la praxi d’un Jean Jaurès -republicana, democràtica, pragmàtica, reformista de veritat- que no pas l’orientació de Jules Guesdes, d’un marxisme oficial, fet de regles i de dogmes, gairebé eclesial (vaja, el del PSOE de Pablo Iglesias). Potser per això, a Catalunya, van tenir més èxit els discursos de Serra i Moret o de Campalans, o el marxisme heterodox d’Andreu Nin o de Joaquim Maurin. Això també és la nostra tradició, i l’hem de fer valer

2.5. L'esquerra que pensa

Per fer tot això, ens cal ser també productors d'idees, de pensament. D'ideologia, si voleu. Necessitem, doncs, desenvolupar –i fer-ho amb un cert gruix, no amb arguments que caben en una piulada- conceptes com el de llibertat, per no regalar-lo a la ultradreta, el d’igualtat –que no uniformitat- començant pel principi, que és la real igualtat d’oportunitats, el de comunitat –és a dir, l’autoorganització, la cooperació personal, l’empoderament-. Treballar la idea de nació, de nació no essencialista, d'identitats múltiples. Ningú ha de deixar de ser el és per ser també català, i cadascú és català a la seva manera. Si els valors compartits en aquesta idea de catalanitat són positius -una idea de llibertat, de progrés, d'antiautoritarisme, de pactisme des de la igualtat, avancem. I, sobretot, desarmem (una mica) aquelles estúpides acusacions de supremacistes, ètoincs, i no sè què més.

Això demana reflexió teòrica, aplicabilitat, i difusió, i aquesta darrera demana complicitat amb qui és capaç de crear opinió. Cooperació, que no fitxatge i utilització. La barroeria en divulgar determinats missatges, la descarada adscripció partidista, anul·len qualsevol benefici (si no són fins i tot contraproduents). No cal tenir gent en nòmina, ni que facin propaganda descarada. Però sí tenir complicitats de fons amb les idees de fons.

La Fundació Irla ha fet -fa- una feina magnifica en el camp de la recuperació de la memòria. No tinc tan clar que ho faci per a obrir camins teòrics sobre nació, democràcia, o esquerra. Sé que fa coses: la revista Eines és digníssima; també les publicacions amb la Fundació Coppieters. Però tinc la sensació que acaben essent una mena de circuit tancat, per a iniciats, d'una certa autocomplaença i que, en tot cas, necessita millorar, i molt, la seva capacitat de difusió.

La Fundaciò pot tenir -crec que hauria de tenir- el paper de laboratori d'idees, de propostes, d'avançada d'aquelles coses que potser encara no es poden dir o fer des de la posició del partit a les institucions, de projecció de les idees -quan se'n tenen, és clar- més enllà del perímetre “Esquerra”. És la tercera pota d'incidència: el partit, la presència a les institucions, i la Fundació. El partit instrumental, de relació amb la societat, d'activisme, d'articulació de gent compromesa. Les institucions -i especialment el Govern: l'objectiu d'un partit és governar, per a canviar les coses- on hem de tenir clar que ens devem a tot el país, no a la militància estricta. La Fundació, avançada d'idees, exploradora de conceptes, sense la responsabilitat immediata del Govern, i amb la llibertat de no ser qui es presenta a les eleccions. Sé que és un exemple que no agradarà, però és el millor que se m'acut: la FAES -ara formalment desvinculada del PP (però no enganyen a ningú) i també amb molts més mitjans econòmics i mediàtics, és cert- fa una feina d'estendre idees, de proposar polítiques, d'influència en cercles pensants i mediàtics, molt efectiva.

Ens ho hauríem de pensar. Convertir -o, en tot cas, reforçar- la Irla com a think thank, com a marc on debatre i irradiar propostes en matèria d'identitat, de nació, de tots aquests conceptes ara monopolitzats -o gairebé- per la idea pujolista de nació (ho sé, és excessivament reduccionista, però ja m'enteneu) o pel neoliberalisme. Si el debat el marquen aquests elements, guanyaran. Que no sigui per incompareixença del contrari.

2.6. L'esquerra nacional

(Sé que aquest és el nom d'una de les candidatures, però és pura casualitat)

Com he dit abans, celebro que el concepte “nacionalisme” hagi quedat desterrat dels papers, discursos, opinions, programes, propostes, d'Esquerra (hi ha quedat, oi?). No és presentable al món, per les connotacions que té. I no volem -jo almenys no vull- ser “especial” al món, sinó d'allò més normal i corrent. Com em deia algú a qui tinc un gran respecte, el millor de ser independents és que no haurem de pensar-hi més, i ens podrem dedicar a canviar el món, començant -peró no limitant-nos-hi- al nostre tros de món.

Una esquerra és nacional quan té la seva nació com a marc mental. I això no és incompatible amb assumir que encara som dins l'estat espanyol -com per haver-ho oblidat!- però hi ha prioritats. Ara bé, tota la nació. I amb això no em refereixo al marc dels Països Catalans -que també, però hi hauria molt a dir de la manera amb què històricament ho hem encarat- sinó al marc de Catalunya.

Vol dir, sobretot, assumir la diversitat de Catalunya. Esparvera llegir/sentir anàlisis del país i de la gent com si tot fos com Vic o com Sant Adrià del Besòs. O distingint a penes entre metropolitana/no metropolitana. Deixant de banda, que no és poc, que la definició de què és metropolità donaria per parlar molt, aquesta divisió és excessivament simple (com la de ciutat/rural, per exemple) i més si se’n vol fer una lectura política. Per que, a veure, tan metropolità és Sant Adrià del Besòs com Sant Cugat del Vallès. I ben diferents que són. O si Barcelona és metropolitana -i jo crec que sí- no sé si s’assemblen gaire Pedralbes i Nou Barris. Però és que la mateixa Catalunya “no metropolitana” és molt més complexa, per a liquidar-la així. Hi ha moltes anàlisis que es fan a partir d’un entorn concret i immediat, i això, en un temps en què les xarxes propicien les bombolles de relació, no funciona.

Una anàlisi electoral ben feta, baixant al detall, veient qui ens ha deixat de votar i cap a on ha anat, ens ajudaria molt a entendre-ho i, sobretot a evitar aquelles conclusions simplistes i estúpides (“ens deixen de votar perquè no som prou indepes!”) que hem sentit. Les coses són molt més complicades que això. També seria bo saber perquè ens vota la gent, no només perquè ha deixat de fer-ho. I no és mai per un sol motiu.

Sobre l'esquerra, l'Esquerra, i altres coses que hi tenen a veure (però que no són el mateix) - 2

 

2. Sobre l'esquerra i l'Esquerra

Com vull l'esquerra? I l'Esquerra? I les poso les dues perquè crec que, a sobre, patim també la desorientació de l'esquerra (de les esquerres?) europees, la desorientació d'una socialdemocràcia poruga, sense idees, a remolc de l'embat ideològic del neoliberalisme, que ha amagat tots els seus referents històrics, que compra el relat de la dreta sota la fórmula de “no hi ha alternativa” i que ha renunciat a transformar i es limita a administrar millor, a fer-se perdonar els orígens, i a diferenciar-se per elements secundaris o cosmètics. A acontentar una sèrie de minories -que segurament ho necessiten; això no és incompatible- però no a canviar el món. Un món, a més, que ve definit per uns altres.

2.1 L'esquerra de la llibertat

L'esquerra s'ha deixat prendre la bandera de la llibertat. La dreta -de vegades la més extrema- se l'ha fet seva de manera perversa (allò que la llibertat és prendre una canya en plena pandèmia!) però també hi ha ajudat una esquerra que es pensa que té l'autoritat moral per dir-li a la gent què ha de fer i què no, que ha insistit més en regular (eufemisme de prohibir) coses personals, i que ho ha fet, a més, de forma potinera. No es tracta de comprar el relat d'aquells carallots que diuen “ara no es pot dir res” però sí de canviar el to amb que es proposen certes coses; un to arrogant, prepotent, de set-ciències o de barrufet rondinaire. Un exemple (i estic preparat per rebre per tot arreu, tranquils) seria l'ús de determinat llenguatge igualitari: em remeto a l'autoritat de la Carme Junyent, que deia que això del totis, o de la duplicació permanent (que no ho era: la concordança absoluta hauria fet els textos il·legibles) eren inútils. El llenguatge és reflex de la societat, i una societat heteropatriarcal ha generat un llenguatge heteropatriarcal. Però canviant el llenguatge no canviem la societat, és a la inversa. Però, mentre, tenim la gent entretinguda. I així, amb moltes coses.

L'esquerra ha de recuperar i fer-se seva la bandera de la llibertat. De la llibertat personal i de la llibertat col·lectiva. I una premissa principal de la llibertat és la igualtat d'oportunitats: per a poder triar, has de ser lliure, i no n'ets si no tens feina, o casa, o salut, o educació. Per això aquests elements són fonamentals per a la llibertat, i així els hem de tractar. Cada cop que algú oposa la llibertat a les polítiques que busquen assegurar-los per a tothom, el que fa és usar la llibertat per al privilegi. Però mentre no assegurem aquesta relació, mentre abandonem el concepte de llibertat a escapolir-se de les polítiques que intenten assegurar un punt de partida mínimament igualitari, ho tenim perdut.

Hem deixat -estem deixant- que la dreta, i sovint l'extrema dreta, titlli de “ideològiques” les propostes o idees que no li convenen (sobre feminisme, educació, el que sigui). Com si el que fa la dreta no fos ideològic! Però, és clar, si les ideològiques, les connotades ideològicament són les dels altres, això els permet fer passar les seves -igualment ideològiques- per “normals” o de “sentit comú”. Una manera com una altra de deshumanitzar l'esquerra i de fer-la passar per estrambòtica.

Però això també passa en més àmbits. Cada cop que Salvador Illa i el PSC fan gala d'haver tornat a la "normalitat" ens estan dient que, abans -no sé fins quant abans- no n'hi havia, de normalitat; és a dir, que els governs independentistes no eren normals? Això no és deshumanitzar o connotar negativament? Només és normal un govern del PSC? Si això ho arriba a verbalitzar (pensar ja ho pensava) l'antiga CiU, tots els intel·lectuals orgànics del PSC se li haurien tirat a sobre.

La llibertat sovint s'invoca com a no intervenció, i això permet situar a una mena d'extrema esquerra tothom qui no compra això. És igual que hi hagi qui, amb la mà dreta, demana al Govern/Estat que no s'hi fiqui, i amb la mà esquerra demana fortes subvencions o indemnitzacions que el que fan és socialitzar pèrdues i privatitzar beneficis. El discurs -ja se n'ocupen alguns mitjans- és el de la llibertat. Hauríem de recordar que la premissa per a la llibertat és la igualtat, allò que en dret s'anomena igualtat d'armes. La tenim, ara? Seria molt discutible... anem amb un exemple. Recordeu el qui va ser president de Foment del Treball i de la CEOE, Joan Rossell? Fill i nebot dels promotors i del director del Banc de Madrid, aixeca la bandera d'empresari... sense haver fundat mai cap empresa, sempre s'ha anat col·locant en consells d'administració per relacions familiars, personals o institucionals. I potser és un bon gestor, qui sap, però no encaixa gaire amb aquell perfil hagiogràfic de l'empresari “que s'arrisca, que s'hi juga el patrimoni, que innova, que batalla dia a dia...”. Que hi és, aquest empresari, i que ha de ser el nostre aliat.

Però una esquerra de la llibertat no vol dir una pràctica funcionarial, estatista i dirigista. Vol dir marcar regles de joc justes. Michel Rocard -més bon ideòleg i proposador que polític pràctic, tot s'ha de dir- quan va ser primer ministre de França va elaborar una circular sobre maneres de governar. En un resum molt resumit hi deia:

“L'acció de l'Estat ha de passar de la gestió directa al “fer fer”; del “fer fer”, a la incitació; de la incitació a la definició de les regles de joc”.

Un bon programa que, això sí, implica també més coses. La primera, que els agents implicats -socials, civils, econòmics, culturals- estiguin en condicions i en disposiciò de fer, de respondre a la incitació, de compartir i complir regles de joc. Ho tenim, això? Em temo que no gaire. Admetem que tenim una societat civil dèbil, clientelar, massa depenent dels recursos públics, i sovint amb uns models de comportament molt antiquats. La segona, que aquest canvi de papers no vol dir, no ha de voler dir, un debilitament dels poders públics. Allò de “Estat poc, ni que sigui català” que deia un ex-secretari general d'ERC s'ha de matisar: poc, però no dèbil ni fluix; poc però capaç i amb mitjans per a fer bé el que decidim que ha de fer. Està bé que el sector públic, en un sentit extens, s'aprimi, però no és el mateix perdre greix que massa muscular, de la mateixa manera que no és el mateix créixer que engreixar-se.

L'esquerra, doncs, hauria de treballar per a enfortir aquesta societat civil extensa, per a negociar -i, si cal, fixar- regles de joc justes, i tenir mitjans i autoritat per a fer-les complir. I això no és el gosplan, per molt que alguns gurús soi-disants liberals s'exclamin.

2.2. L'esquerra que s'entén

Per fer això -i moltes coses més- per a poder convèncer, argumentar, seduir, cal que se'ns entengui. I això vol dir parlar clar, i abandonar aquell idiolecte propi d'iniciats, ple d'eufemismes i de correccions polítiques, que resulta absolutament incomprensible.

I el primer per a fer-se entendre és dir coses, i coses amb sentit. No és el mateix parlar que dir coses. Prou de discursos plens de tòpics, de llocs comuns, de significants buits amb els quals tothom pot estar d'acord, però que no diuen res (“Volem una ciutat amable, oberta, amb respecte per a infants i gent gran, activa, inclusiva, segura”. Val, i això què implica?).

Deixem-nos -o, almenys, reduim-les- de línies vermelles, ultimàtums, i afirmacions rotundes sobre elements que no controlem prou. Haver de menjar-se les pròpies paraules, ser vulnerables a l'hemeroteca, és un preu que inevitablement s'ha de pagar, en política, però això no vol dir que no ho tinguem en compte. La gracieta d'un tuit, que dura el que duren les coses a twitter/x (és a dir, un sospir) ens pot perseguir durant anys. Recordem les 155 monedes de plata, o el “doneu-me 68 diputats i proclamem la independència”. O, més cap aquí “no votarem mai Illa com a president”. I que consti que jo vaig votar sí a l'acord.

Això es veu sovint als programes electorals. Un brindis al sol, un dibuix d'una arcàdia feliç, on primem els objectius -a on volem arribar- molt per sobre dels mitjans -com ho farem-. Amb més adjectius -sostenible, just, equitatiu, inclusiu, de qualitat...- que no pas els substantius, el què concret. Hauríem d'assumir -i tenir-ho en compte- que, quan ens presentem a unes eleccions, seria bo cenyir-nos al marc d'aquelles eleccions, a les possibilitats reals -legals i econòmiques- del que volem i del que podem (i això no és incompatible amb voler més). Tenir en compte el context temporal, polític, social. I que anem a cobrir un període de quatre anys, en el qual cal -no només cal, és imprescindible- plantejar propostes a més llarg abast, pero on la gent te dret a saber què es pensa fer en aquell període.

Hem de ser capaços de formular propostes clares, concretes, que es mullin (però d'això en parlaré més endavant). Si la gent té la sensació que se li dona gat per llebre, el més probable és que això passi. O que no es tingui res a dir.

2.3. L'Esquerra emancipada

L'Esquerra necessita completar les seves emancipacions. Necessita culminar un procés d'emancipació que va iniciar el 1996.

Emancipar-se respecte Convergència. L’ombra del pujolisme, l’aura de la presidència de la Generalitat, i un partit reconstruït el 1977 més sobre el record del que va ser que no pas sobre un projecte de futur, van fer que, durant molt anys, fos possible aquesta dependència d’ERC envers Convergència. Fins i tot després de la renovació de l’any 1986, va pesar més ser una mena de consciència crítica d’un determinat nacionalisme -concepte que sortosament hem anat desterrant del vocabulari polític català- que no pas una opció de canvi. No és per res que els protagonistes d’aquella esperpèntica escissió del PI de deu anys després -Colom, Rahola, i uns quants més- han acabat als rengles de l’antiga Convergència i l’actual JxC.

Però aquest procés d’emancipació, aquest “matar el pare” que diríem en una psicoanàlisi d’estar per casa, és lent, i potser és ara el moment en què ha de culminar, després d’anys de tremolor de cames, o de no saber aguantar les envestides -polítiques, mediàtiques, interessades, i des de totes les bandes- a cada diferència o enfrontament amb aquest món. El nostre concepte de la nació, el nostre concepte del món, de les transformacions necessàries, ens separa massa. Ens podem trobar en qüestions concretes, ens podem parlar -faltaria més!- però no barrejar-nos, confondre'ns, i encara menys supeditar-nos-hi, com voldrien.

No és aquesta, però, l’única emancipació necessària, imprescindible, per a ERC. Al costat del complex de no ser prou catalans/indepes, en funció de qui té el privilegi de decidir qui és català i qui no, hi ha, també, un complex de no ser prou d’esquerres, a ulls de qui es considera “l’esquerra” per definició. Una definició tan irrebatible que es veu que les coses “són d’esquerres” perquè les pensen/diuen/fan uns que “són” l’esquerra. Encara és pitjor quan part -molta- d’aquesta esquerra exquisida actua a partir d’una autoatorgada superioritat moral, de definir el que es bo o dolent, fins i tot a nivell de conductes personals, en una visió eclesial de la política que pretén regular conductes i expressions. Un regal per a la dreta –sovint la ultradreta- que es pot apropiar del concepte “llibertat” i fer-ne un ús pervers. No cal anar gaire lluny, per veure-ho, i ja n'he parlat.

Per por de ser titllats de dretes, ens apuntem a totes les protestes fetes des de l'esquerra (o d'una suposada esquerra). A totes les plataformes salvemelquesigui hagudes i per haver. I n'hem de fer un casus belli. Recordeu les lluites contra la MAT de Girona? Més de quatre alcaldes de CiU s'alineaven contra la MAT, però CiU, al Parlament, la defensava. I no passava res. En canvi, si això ens passa a nosaltres, tenim una mena de trauma. Assossec.

El mateix amb altres qüestions. De veritat hem de defensar Cuba o Venezuela? Jo no vull caure en els extremismes de la dreta, però hi ha coses indefensables, i de vegades no sembla clar on som. Amb tota la poètica de la història que vulgueu, no m'agrada un país sense llibertat d'expressió, sense llibertat d'associació política o sindical, i sense eleccions lliures, i d'on molta gent en fuig.. El que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. (i sé que Venezuela no és exactament així, però, a banda que té una qualitat democràtica força deficient, també em fa una certa vergonya estètica).

Malgrat totes les imperfeccions que té, sóc europeista, i si la Unió Europea no existís, l'hauríem d'inventar. I millor dins que fora per a intentar canviar-la. I penso coses semblants -però no iguals- amb l'OTAN, i això que fa més de quaranta anys formava part del comitè Anti-OTAN de Tarragona, però tampoc ho resoldrem ara. Sí que penso, però, i més enllà del que són, que una postura flexible sobre això ens ajuda (però no garanteix res) de cara a la independència. N'hauríem de parlar. No pot ser que ens acabem autoubicant tan a l'esquerra -sovint només en aparença- que ens allunyem del que som, del que fem, i de la majoria del país, només per un absurd complex de no semblar prou d'esquerres. De segons quina mena d'esquerra, millor lluny.

Sobre l'esquerra, l'Esquerra, i altres coses que hi tenen a veure (però que no són el mateix) - 1

 

Començo avui una sèrie d'apunts sobre Esquerra (també sobre l'esquerra). Una primera versió la vaig fer la segona quinzena de maig, després de les eleccions, però només va circular en petit comitè. Ara, corregida, augmentada, actualitzada, la publico per a coneixement general (o, almenys, el que doni de si aquest blog d'estar per casa). Encara que no ho citi, un dels textos de capçalera que he volgut tenir molt en compte és “Principi de realitat” de Jordi Muñoz; un llibre del 2020, absolutament vigent, i que recomano molt.

Ho dic sempre, però ara encara més: els comentaris seran molt benvinguts (llevat de si són insults, desqualificacions, o gracietes).

Sobre l'esquerra, l'Esquerra, i altres coses que hi tenen a veure (però que no són el mateix)

ERC és a l'ull de l'huracà, per (de)mèrits propis, i per alegria de qui vol fer sang. Tothom parla, opina, pontifica, sentencia (algú també voldria executar) sobre què és i que hauria de fer ERC. Doncs mira, ja no ve d'un, i jo també m'hi poso. A més, tinc la mica d'autoritat que em pugui donar el fet d'estar-hi vinculat de fa més de trenta-quatre anys, i d'haver vist de tot. El trist privilegi de l'edat.

De què va això que escric? No va de persones, que, malauradament, és el debat/soroll més general. No hi va perquè crec que ens convindria, ens convé, molt més parlar de futur, de propostes, d'idees. No hi va perquè a totes les candidatures anunciades hi ha gent que em cau bé, gent que crec que han de tenir un paper a l'esquerra i a l'Esquerra, gent que conec i sé que valen. També gent que no conec i que, per tant, no tinc motius per a no confiar-hi (però tampoc per a creure'ls a ulls clucs: pus parla català, vejam què diu). I també gent que malauradament sí que conec i que sé que són persones incompetents, o tòxiques, que preferiria tenir lluny (i tot plegat és un eufemisme del que n'hauria de dir, però m'ho callo: hi ha absoluts miserables, trepes, i malparits/des). Però això passa a tot arreu. Fins i tot hem vist reaparèixer persones que,això sí, complien novament el paper de doberman que els és usual (i que continuo considerant tòxiques).

També he dir que soc, per ara, molt pessimista. Crec que tot plegat s'ha enverinat de tal manera que no sé si qui guanyi sabrà guanyar, ni si qui perdi sabrà perdre. Em temo que ho tancarem tot en fals, i, llevat de molta feina discreta, pacient, negociadora i generosa, ens esperen uns anys propers difícils fins que no afrontem les coses i fem el reset necessari: generós, donant sortides dignes a qui les mereix, fent net de comportaments indignes i també d'hipocresies no creïbles. Tindrem, doncs, una llarga travessa del desert -no serà la primera- i falta veure qui està disposat a fer-la, a recollir els vidres trencats, i qui, en canvi, abandona el vaixell.

Podria dir ara què em semblen cadascuna de les candidatures. Ho he fet en petit comitè. Però com que no aportaria res per a millorar, ho deixo estar (Manolo, la teva definició sobre les eleccions al Barça de l'any 1989 m'ha servit de molt).

I per acabar: això no va de persones, però hi ha persones. Com vaig dir parlant de l'acord ERC-PSC, a més dels motius racionals, hi ha els emocionals: veient qui hi ha en alguna candidatura, venen ganes d'anar a una altra. I a la inversa.

1. Idees generals

Mirant enrere (però no massa)

En qualsevol anàlisi que es vulgui una mica seriosa cal fer una mica d'història: saber d'on venim, si més no en aquells aspectes que tenen relació amb la crisi actual. De fet, una idea força estesa és que una de les raons de la crisi de l'independentisme és la manca d'un relat compartit sobre el que ha passat aquests darrers anys. Crec que a ERC això també passa.

Em semblen imprescindibles algunes reflexions sobre el paper d'ERC en relació a l'estat actual de l'independentisme.

Durant molt de temps, l'independentisme era una posició excèntrica (excèntrica, fora del centre, no una raresa patològica!). Estava situat fora del tronc central de la societat i de la política catalanes, era residual. D'entre les opcions polítiques, només ERC assumia l'independentisme i, a la vegada, tenia vocació institucional i de govern.

Hi ha dues grans fites, a ERC. Els anys 90 s'aconsegueix normalitzar institucionalment l'independentisme; tot i que en una posició molt minoritària, hi ha independentistes al Parlament que parlen, proposen, esmenen, negocien, i voten. I, ara, gràcies a ERC -no només, però sobretot- l'independentisme és al tronc central de la política catalana; no majoritari, però tampoc no negligible: no es pot fer política a Catalunya al marge de l'independentisme.

Ara bé, aquest paper d'ERC va fer que durant molt de temps fos el refugi de molts independentistes, més enllà de les fronteres ideològiques d'un projecte polític propi dels estats i de les societats més normalitzades. Hi havia gent, militància i electorat, que confiava en ERC per indepe, sense compartir del tot un determinat model de societat. Això també va propiciar unes fronteres difuses, si bé situades en un espai de centre esquerre, que és el majoritari a Catalunya. Teníem gent -potser encara la tenim- que és "molt, però molt, independentista" i jo sempre m'he preguntat com es mesura això: hi ha algun aparell, un independentòmetre, que permet mesurar la concentració d'independentina a la sang?. En fi...

Aquest escenari es comença a esquerdar amb les contradiccions que suposen els dos tripartits -especialment el segon- i per la digestió del procés estatutari i de la crisi econòmica. ERC s'obre en canal perquè el model que havia funcionat fins aleshores, de doble llebre -nacionalitzar l'esquerra, fer més exigent la dreta catalanista- no dona més de si.

El canvi de cicle del 2012 -que no deixa de ser un èxit pòstum de l'ERC dels 2000- ens agafa amb el peu canviat, en la mesura que encara hi ha -això també passa ara- qui llegeix ERC com el partit indepe de sempre, sense assumir que, quan l'independentisme s'eixampla i es normalitza, cal resituar-se. Ja no tenim la quasi-exclusiva, i l'elector pot triar més. Això és bo per al país, és clar, perquè ens normalitza, però si encara funcionem amb l'esquema de ser “els independentistes” ens enganyem. No som els únics, i hem de ser alguna cosa més.

I què ha passat en aquest darrer cicle electoral?

Una part significativa de l’electorat ha passat a votar PSC. Vot útil, vot guanyador, o vot que frena la dreta –sobretot a les generals- o que no volia que pactéssim (més) amb Junts. De tot. També hem perdut vot per l’abstenció Recordeu que, al 2017, l’antiindependentisme va votar en massa, com mai no ho havia fet? Doncs també l’independentisme té votants que només es mouen en moments d’excitació, i aquests no ho són. Hem perdut vot cap a Junts, sensible a discursos èpics d’unitat i de restitució. I algunes coses s’han escapat cap a l’extrema dreta estelada (allò que dèiem: ERC ja no és “el” partit indepe, i la gent es ressitua). Es ressitua tant que alguns militants han passat a Aliança Catalana; està bé que hagin marxat de casa si pensaven així, però això demostra la barreja que teníem. Alguns han passat a la CUP? Segurament, però els vasos comunicants de la CUP ho són molt més amb Junts (les enquestes deien que preferien Puigdemont a Aragonès en una proporció de quatre a un; és el que passa amb alguns nens de casa bona que juguen a ser radicals). A partir d’aquí, caldria reflexionar sobre com podem retenir vot que dubta entre PSC –per cert, el PSC més espanyolitzat i més dretà que mai- i nosaltres. No sé com fer-ho, però dubto que un excés d’agressivitat sigui la millor manera. La gent no vol que la facin sentir culpable per haver votat una altra cosa.

Aixecar la mirada temporal i partidista. El desembre de 2017, més d’un milió de votants va optar per la papereta de Ciudadanos. Caricaturitzar això dient que són uns fatxes espanyolistes potser calma consciències, però és estúpid. Per començar, si hi hagués un milió de fatxes, aniríem molt malament. No, en aquest milió hi ha fatxes, sens dubte, però hi ha, sobretot, molta gent com la que trobem a la cua del súper, a l’ascensor de casa, recollint la canalla a la piscina o al bàsquet, a l’AMPA, o al centre de dia. Gent com nosaltres, que paga hipoteca, pateix rodalies, i compra a les rebaixes. Gent, això sí, que es va sentir agredida, o es va espantar, amb el procés. Gent a qui hem de conèixer –aquest és el primer pas- i convèncer (i primer de tot, escoltar) que això de la independència no va contra cap identitat; som independentistes de l’estat espanyol, no antiespanyols a seques. Els putaespanya són exabruptes propis del nen que diu una paraulota al dinar de Nadal i riu de la impressió que causa, però no serveixen per a res, i segurament generen anticossos.

El 2017, a més, es va produir un fenomen que no hem analitzat ni usat prou. Per un cop, el vot que es va reagrupar en clau nacional (en aquest cas antiindepe) va ser l’espanyol, mentre que l’elector indepe tenia un panorama mes normalitzat, i podia triar entre diverses opcions –JxC, ERC, CUP-. El 2017 va servir per comptar antiindepes (entre els quals, com he dit, hi havia de tot). De fet, Ciudadanos va ser el Junts pel No. I més enllà d’analitzar aquest milió de votants de C’s -que també- ens hagués calgut una mirada diferent a l’altre milió de vots que no va anar ni a l’independentisme ni a l’antiindependentisme més clar. Si no som prou –i no en som- hem de ser més, i aquests més només vindran dels que no hi són ara. Faves comptades. Cal conèixer, escoltar i seduir, i no insultar o menysprear. I això no són fórmules fàcils com “eixamplar la base” –per molt que siguin veritat- i que s’esgoten només enunciades. Vol dir una praxi permanent, sostinguda, i ben pensada, i no uniforme.  

Independentismes

Com he dit, hem deixat de ser “els” independentistes, per ser “uns dels” independentistes. Però això vol dir moltes coses. Quan l'independentisme passa a ser un dels troncs centrals de la política catalana l'establishment ha buscat sempre minimitzar-lo, quan no negar-lo. Amb la col·laboració de part de l'independentisme, especialment del recent. Només cal veure les múltiples referències a una suposada “unitat” de l'independentisme, ja sigui per demanar-la, o per posar de manifest que no hi és. Heu vist mai que la Vanguardia -mascaró de proa de l'ordre immutable de les coses- faci notar que els partits no indepes no van junts a les eleccions? No, és clar. En canvi, hi ha contínues referències a la manca d'unitat indepe, al fet que hi ha moltes candidatures, etc.

I això, el que fa, és alimentar la idea que, per una banda, hi ha les opcions normals, les que s'ocupen de les coses, i per l'altre les rares, les que s'ocupen de la independència (i ho destorben tot). El problema ve quan una part de l'independentisme -també alguns de nosaltres- compra aquest marc mental, sense adonar-se que això ens torna a la perifèria, a la marginalitat. La dreta ara independentista, que no vol presentar-se com la dreta que és (perquè saben que el país és molt més avançat, progressista, d'esquerres... el que vulgueu) i, a la vegada, no volen perdre la direcció del catalanisme polític (com la van poder quasi monopolitzar, amb l'ajut inestimable de la miopia de bona part de l'esquerra catalana, és una altra història; apassionant, però ara no toca) aquesta dreta necessita l'esquer de la unitat per a dissimular que és de dretes (ara en diuen "transversals", com l'Eix). Pero sempre manant, això sí.

El discurs de la unitat -que, en el fons, vol dir subordinació de tothom a la seva direcció- és l'excusa per a mantenir-nos en un estadi subaltern. La prova, les dificultats per a formar govern el 2021 i les resistències a reconèixer la primacia d'ERC. O, sense anar més lluny, la rebequeria infantil de no voler reconèixer ni tan sols la presidència en funcions després de la destitució de Quim Torra (el títol acordat era de “vicepresident, conseller d’economia i hisenda, i president interí í en funcions de substitut”. Apa, ja està).

Això té un rerefons important, que és la idea de nació. Històricament, han conviscut dues concepcions de la nació, i això ja des dels temps de Valentí Almirall i de Torras i Bages. Una idea de la nació com una mena d'esperit immortal, que ve de sempre, pròpia del romanticisme, del Volkgeist, de Herder. Per altra banda, una idea de la nació com un constructe social democràtic, el plebiscit permanent de Renan. La nació, parafrasejant Shakespeare, és la gent. La nació es fa dia a dia, no és una herència inamovible. I entre aquestes dues idees, que van molt més enllà d'una burda simplificació “dreta-esquerra”, és on ha anat circulant el catalanisme polític. A la primeria del segle XX, hegemonitzat per la Lliga i per aquella idea romàntica. Als anys trenta, per l'ERC, que guanya, no perquè incorpori el llenguatge i l'imaginari de la Lliga, sinó perquè és capaç de guanyar-se les esquerres abstencionistes o anacionals.

Però als anys setanta i vuitanta, i especialment després de la sorprenent victòria de CiU a les primeres eleccions, es consagra -per abandó de les esquerres catalanes majoritàries- l'hegemonia ideològica de CiU (i de la idea romàntica de nació). Convençuts com estan de ser “els catalans”, els amos del país, quan no l'encarnació del país, donen carnets de catalanitat, aprofitant l'autoritat que els ha cedit l'abandonament de l'esquerra. Una esquerra que, en la seva miopia, acaba abonant un cert anticatalanisme perquè, és clar, si “els catalans” genuïns són de dretes, aleshores és progre ser a-català (o anticatalà a seques). És quan es justifiquen aquelles atzagaiades d'escriptors progres dient que, a partir d'ara, escriuran en castellà “per fotre el Pujol”. I CiU, encantada amb el regal, és clar. Encara que això fes mal al país.

Això va canviar. El mateix 1999, el PSC més catalanista, amb Pasqual Maragall, treu els millors resultats. Els tripartits -especialment el primer- van començar a canviar aquesta percepció, però ho van fer havent d'aguantar dues oposicions. Per una banda, una esquerra esclerotitzada, subalterna, que havia acceptat sense cap mena de problema aquell repartiment de papers, i que ara no entén que els seus, els que estaven contra el Pujol, i la dreta, i el catalanisme -que tot era el mateix, a partir d'un soleturisme malentès i excessivament simplificat- promoguin un nou estatut, amb uns conceptes que no entenen; per l'altra, una CiU que veu com se li disputa la propietat del país, amb propostes que mai no havia gosat plantejar en clau nacional. Els primers van propiciar l'aparició de Ciutadans; els segons, una subhasta nacional a l'alça, purament instrumental, que es van petar en una tarda a la Moncloa, per rebentar el govern i recuperar el que sempre han pensat que és seu per designació divina (“han entrat lladres a casa i ens ho han robat tot”, Ferrusola dixit).

Independència per a fer què?

Però, a més, conviuen dues idees sobre la independència. Una més finalista, la independència per la independència, i “després, ja veurem”. Un recanvi, més que un canvi. Una idea abstracta, diferida, que s'assembla a la idea d'aquells per als quals una república seria com seguir igual, només que elegint una presidència de república enlloc d'un rei.

És això el que volem? Jo no. Jo crec que la independència és, sobretot, per a canviar les coses, no només una frontera i el color del passaport (que també, eh?). La independència em sembla una condició necessària per a poder alliberar tot el potencial transformador que intueixo majoritari en la societat catalana. Crec que els valors majoritaris, la concepció del món, la idea de societat, són, a Catalunya, molt més avançats que a Espanya (i també més avançats en la societat que no pas en la seva expressió política institucional). Espanya, aquesta Espanya eterna, sòlida, petrificada, estructural, és un pes mort per al futur d'una Catalunya que té necessitat, voluntat i capacitat d'anar molt més enllà. Per això, per a poder canviar de veritat, la independència és una necessitat però no un objectiu que s'esgota un cop assolit; un instrument bàsic però no una necessitat per ella mateixa.

I també és una necessitat per a la supervivència de la nació, fatalment condemnada sense els instruments d'un estat a favor, i amb un estat -de fet dos- en contra. Però d'una nació que anem construint dia a dia, a partir de la gent, de valors heretats però reinterpretats, de valors que hem de poder posar en comú com a espai compartit, especialment quan una quarta part de la població de Catalunya té orígens fora de Catalunya: la catalanitat, una catalanitat moderna, amable, diversa, ha de ser el terreny compartit, l'espai de civilitat democràtica imprescindible.

Sobre càrrecs, etiquetes polítiques, i qui es queda i qui no

 

Torna a sortir a la premsa el fet que el nou govern de la Generalitat manté càrrecs que foren nomenats pel govern d’ERC, i surt amb un deix d’estranyesa o de disgust, com dient que s’ha de fer net. També hi ha hagut qui ha reclamat que es despolitizi l’administració i que molts d’aquests “càrrecs” siguin professionals.

Com que he estat molts anys a l’administració i sense càrrec, però també he vist de prop aquest món dels “càrrecs”, crec que el primer problema és el de la consideració política de molts d’aquests llocs. Crec que n’hi ha molts que la tenen baixíssima, i és precisament aquesta mena de debats el que l’augmenta innecessàriament. Hi hauria, també, la confusió popular -també mediàtica- entre alt càrrec, i personal de confiança, i també entre aquest i el de lliure designació, que s’ha de fer entre funcionariat.

Crec que en general atribuïm una càrrega política, entesa com un marge de discrecionalitat, a llocs de treball que no la tenen, i això encara més en el sector públic. Poso un exemple, del meu ram: la direcció de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya té càrrega política?. Evidentment pot ser -ha de ser- una política governamental la promoció i la gestió de les eines cartogràfiques -per mi, una veritable estructura d’estat- però això forma part de la política que estableixi la conselleria, la normativa que regeix l’Institut, i el contracte programa corresponent. A partir d’aquí, això es deixa en mans de professionals, que poden treballar -en tot cas, haurien de poder fer-ho- amb qualsevol govern. Ara mateix, la direcció l’exerceix una persona que conec i que em mereix tota la confiança professional. Però com que, a més d’haver estat nomenada per un govern determinat, també exerceix de regidoria al seu poble per les mateixes sigles, crec que està condemnada -potser també ho vol, no ho sé- a ser substituïda per algú que, segurament -així ho espero- tindrà si fa no fa la mateixa vàlua professional. I quan hi hagi un altre canvi de govern, torna-hi. No sé si hi guanyem res, així.

El mateix passa amb una figura que també hauríem de relativitzar i que crec que suma en aquests centenars de càrrecs, com és la dels directors de serveis territorials, que són llocs de lliure designació entre funcionaris. De veritat algú es pensa que “fan política”?. Si la fan, molt malament, perquè no és el lloc adequat. Deixem la política per a qui realment l’ha de fer, i exigim (i esperem, i facilitem) la màxima professionalitat en aquests llocs (i això vol dir possibilitats de destitució i càstig si s’incompleixen les polítiques -ara sí- del govern). Sabedor del marge -estret, escàs- de maniobra de les direccions de serveis territorials, sempre m’he fet un tip de riure davant d’alguns titulars de la premsa local (segur que ara hi tornaran) que diuen que “es perfila el sottogoverno al Camp de Tarragona”. Em temo que és molt més sotto que governo, francament... I poca broma: setze departaments, i vuit delegacions del govern, vol dir cent vint-i-vuit direccions de serveis territorials.

Per aquest motiu no em sembla malament que alguna gent continuï -alguna, no tota; sempre depèn- i que anem normalitzant la professionalitat en l’exercici de la direcció de polítiques públiques. Això permetria separar millor les responsabilitats de la direcció política -cap a on es vol anar- de la pura gestió, i que cadascú assumeixi les pròpies. Ja he escrit algun cop per aquí el que em va explicar un bon amic, amb un cunyat suec que no entenia que l’alcalde i els regidors es dediquessin a temps complet a l’Ajuntament. “A Suècia, hi van potser un cop per setmana, i són els funcionaris els qui posen en pràctica l’orientació que ha establert el govern”. Aquesta separació de papers ens permetria no atribuir qualsevol problema al polític de torn, en allò del “piove, porco governo”, i també ens permetria ser més exigents (i correspondre, és clar) amb la formació, dedicació i exercici del funcionariat.

Però mentre assumim que l’execució de les polítiques del govern es també una funció política a nivells extrems, i que si algú és en algun lloc perquè l’han nomenat “els altres” i, per tant, és d’aquests “altres”, se l’ha de canviar per un del “meus”, anirem malament. Perquè hi pot haver, perfectament, gent que exerceix la seva funció amb professionalitat i independència però que, pel fet que l’ha nomenat “A”, ja queda etiquetat per sempre més. Recordo que, en un dels llocs on he treballat, una persona ocupava un lloc d’aquests dits de confiança, i ho feia amb molta dedicació i competència. En un canvi de govern va ser cessada i, un temps després, m’explicava com se li tancaven portes professionals per considerar-la del partit de qui l’havia nomenat. I em deia “A més, jo no soc d’aquesta partit! No he estat mai en cap partit!” i sé que li vaig dir “I encara que en fossis; estaries en el teu dret”. Però res, ja tenia l’etiqueta posada.

De manera que potser que comencem per tractar professionalment els llocs, que els desprenguem d’aquest pretès contingut polític que realment no tenen, i que delimitem bé les funcions de tothom per a poder ser exigents amb tothom, funcionariat inclòs. Feina rai, em penso....

l'11 de Setembre a Tarragona, cara i creu

 

Ahir, 11 de setembre, i com gairebé sempre, vaig assistir als dos actes més tradicionals a la ciutat: l'institucional de la Diada, convocat per l'Ajuntament de Tarragona, i el que ja s'ha fet una tradició, l'homenatge a Salvador Allende, convocat per l'associació d'amics a Tarragona. Dos actes, però, amb unes quantes diferències, més enllà del fet que un sigui institucional i l'altre -tot i la col·laboració institucional- un acte privat.

Abans de res vull deixar clar que de cap manera estic fent una competició ni els estic contraposant, i menys pel motiu de l'acte. Si algun descerebrat vol veure-hi una mena de cursa entre un acte nacional i un altre d'esquerres, ja s'ho pot estalviar: és perfectament possible -jo ho faig- sentir-se interpel·lat per l'un i per l'altre sense cap mena de contradicció. Això no vol dir que no es puguin fer comparacions -jo ara ho faré- pel que fa al to i a l'organització de l'acte.

Pel que fa a l'acte institucional, enguany, per primer cop, vaig marxar al cap d'un quart d'hora, quan començava la inacabable desfilada d'ofrenes florals. Ja ho havia dit ( AQUÍ ) però m'hi reafirmo: l'acte de la Diada a Tarragona és avorrit, rutinari, i carrincló. Una banda sonora que sembla treta d'un disc de cançons tradicionals dels que reglava la Caixa de Tarragona l'any 1973 per fer-se simpàtica, una locució plana, forçada, sense ganxo. Un programa rutinari discurs oficial + ofrena floral + segadors + castells. Enguany, sense alcalde -un “problema de salut” que, segons ens van assegurar, no li impedirà assistir a l'inici de les festes de Santa Tecla aquests divendres, no fos cas- i el discurs a càrrec de la segona tinent d'alcalde, Sandra Ramos. Un discurs de circumstàncies, en la línia -deu ser la consigna- del discurs presidencial sobre negar a qui dona patents de catalanitat (i que consti que, en això hi estic absolutament d'acord) i amb una referència a la llengua catalana que hagués estat divertit de sentir de l'alcalde, tenint en compte que durant un grapat d'anys va ser capdavanter d'un partit que deia tot el contrari.

L'acte, com ja havia escrit fa uns anys, necessita urgentment una posada al dia, similar -en voluntat de canvi, no necessàriament en format- a la que va fer Pasqual Maragall el 2004. Necessita treure's de sobre aquest aire de rutina, d'obligació emprenyadora que cal treure's de sobre com més aviat millor, i també algunes imatges i músiques absolutament carrinclones i fora del nostre temps. I això ha estat, és, així amb alcaldes de CiU, del PSC amb ERC, del PSC amb PP, del PSC amb qui s'hi apunti, d'ERC amb ex-comuns, CUP i JxC, i ara del PSC sol amb amistats perilloses. Potser caldria una intervenció forana, extra partits, a veure si hi ha un revulsiu, tot i que la debilitat -per ser generosos- de la societat civil tarragonina no ajuda gaire.

L'acte d'homenatge a Salvador Allende comparteix alguna rutina -les ofrenes florals, també inacabables; el gremi de floristes deu estar contentíssim!- però, tot i l'amateurisme dels qui presentaven l'acte, va tenir dos moments excepcionals que, a més, no són repetits.

Vam saber que la cueca és un ball popular, molt estès. Un ball per parelles. Després del cop d'estat del 1973, moltes parelles de cueca van quedar trencades, especialment -la repressió directa va ser sobretot masculina; la indirecta...- moltes dones sense marit, parella, pare, germà... Aleshores, en un d'aquells gestos genials que no se sap ben bé d'on surten, es va popularitzar ballar la cueca en solitari, amb un mocador blanc on hi hauria d'haver la mà del company absent. I va sortir una dona gran -lamento molt no haver-ne retingut el nom- que es va identificar com a germana d'un “desaparegut” identificat uns anys després en una fossa comuna. I va ballar la cueca, amb el mocador blanc a la mà. Una escena emocionant, d'una immensa dignitat, que ens va emocionar a tots.

Més endavant -i amb tot un altre to- un tercet de corda (contrabaix -crec- violí i guitarra) va fer uns arranjaments deliciosos de cançons de Víctor Jara. També molt emotius.

Si hagués de posar algun però, seria al capteniment lingüístic de la representant de l'alcalde. Com ja havia fet aquest a l'acte de l'any passat (vegeu l’apunt citat abans) una introducció en català i la resta del discurs en castellà, perquè, ja se sap, la comunitat hispanoamericana té un variació genètica que li impedeix entendre el català, com és ben sabut. Li hauríem de recordar que, almenys fins on jo recordo, els dos alcaldes anteriors feien les seves intervencions en català -potser Ballesteros amb algun paràgraf en castellà, però en tot cas molt majoritàriament en català- sense cap problema. De fet, els organitzadors de l'acte, xilens d'origen- intervenien amb naturalitat en català i en castellà. Considerar que el català “no serveix” o no toca en un acte d'homenatge al president xilè, creure que la comunitat hispanoamericana present a l'acte (també palestina, ucraïnesa, peruana... aquest acte va agafant un color internacional molt atractiu) no entendran el català, és tractar-los de catalans de segona. Com podem anar demanant acollida si els tractem a banda, si els donem el missatge que són a banda?. El català és per a tothom, sense exclusions, no per a escollits.

En tot cas, em vull, quedar amb el missatge que és possible, si se'n tenen ganes i hi ha imaginació, muntar un acte més àgil, mes actual, menys rutinari, amb més capacitat d'emocionar. Que en prenguin nota, a l'Ajuntament.

(imatge: Pilats amb la senyera. Això va ser una iniciativa de la regidora d'ERC Rosa Rossell, iniciativa recuperada al mandat anterior, i que ha tornat a ser anul·lada)

 

 

Esquerra: déjà-vu

 

L’Enciclopèdia catalana defineix el déjà-vu com “Paramnèsia que consisteix a percebre que allò que és vist per primera vegada ja havia estat vist anteriorment”.

Em sembla que ara mateix no tinc una paramnèsia (pertorbació de la memòria; avui el diccionari treu fum) més aviat la certesa d’haver vist coses molt semblants, tot i que també em ve al cap allò de Marx, que la història es repeteix, però el segon cop com a farsa. No sé si m’agradaria més que fos farsa o que fos tragèdia, perquè el que no voldria és que acabés malament, però soc més aviat pessimista.

Tinc, només, l’autoritat de l’experiència, pel trist privilegi de l’edat. En trenta-quatre anys a la casa he vist de tot, no sempre agradable -de vegades sí- i això de diverses candidatures en un congrés, especialment en moments de tribulació (aquells en els quals, segons els jesuïtes, no és bo fer mudança) ja ho he vist, i no és el millor escenari.

Sobretot quan, pel que porto vist, sentit i llegit, es parla més de persones, de conceptes excessivament generals (“un nou lideratge”, “renovació”) però no gaire de continguts. De vegades, tinc la sensació que les candidatures -tal com les anem coneixent per ara- es defineixen més pels seus contraris, per qui no hi ha, que no pas per allò que proposen i volen fer, que -para ara, repeteixo- és una entelèquia.

I pel que fa a les persones que es postulen més o menys, en un cas ja vaig dir què en pensava (AQUÍ) i, de manera més general, he de dir que en les dues -per ara- hi ha gent que em mereix tota confiança i també persones que haurien de fer un mutis honorable (i algunes persones ho tindrien complicat, això de l’honorabilitat). No és, per mi, un tema de noms, tot i que tinguin la seva importància.

Jo voldria parlar -i escoltar què diuen- sobre el nou cicle de la política catalana, com s’adapta una estratègia de fons que comparteixo -allò de ser més- a les actuals circumstàncies (unes circumstàncies que, en part, hem ajudat a crear; en uns casos per èxits i en altres per fracàs, però que hi són) fent bo allò de Keynes (“És clar que canvio d’opinió quan canvien les circumstàncies!”) però, francament, no trobo massa espais on fer-ho, ni gaires interlocutors. Voldria conèixer de quina manera s’interpreta l’actual escenari polític i social -sempre, allò del principi de realitat- i com s’ha de modular i traduir en elements concrets -repeteixo, per ara mateix- aquesta estratègia que és de llarg abast. I no sento res, de tot això, amb una mínima substància, més enllà de buidors expressades en el dialecte polítiqués, que hauríem d’anar desterrant i substituint per un català planer, o també discursos emocionals (i una mica carrinclons) que em semblen impropis de la política seriosa.

I en aquest escenari -que de vegades sembla un joc del gat i la rata- ara s’han adduït motius procedimentals, sobre la data del Congrés. No perdré ni un minut a consultar els estatuts a veure qui té raó, perquè ja ho sé: ningú. Quan en una lluita política -o pretesament política- algú addueix qüestions procedimentals, mal senyal. Quan, en lloc de debatre sobre el futur, sobre les eines, sobre com arribar millor a la gent, sobre com recollir millor les demandes i necessitats d’una societat complexa, algú posa el focus en el punt 3 de la lletra b de l’article xx dels estatuts, no anem bé. Això ja no és tacticisme, sinó filibusterisme, ens fa perdre temps i energies, i enverina el debat. Què passarà si, finalment, no s’avança el congrés? Els qui creguin que això és il·legal ho portaran als tribunals? O a l'inrevés, és igual. Voldran que un jutge -de la justícia espanyola, per cert- hagi de dirimir en un congrés d’un partit polític?. La veritat és que si fóssim tiquismiquis amb la lletra menuda dels estatuts i reglaments, ens podríem fer un tip de riure: no se’n salva ni un. 

Esperarem a veure com evolucionen les coses, tot i que no soc gens optimista. Entenc molt bé aquell polític amb vincles tarragonins, Estanislau Figueres, quan va plegar de president de la República espanyola: “Senyors, n’estic fins als collons de tots nosaltres!”. 

(la imatge fa referència al nus gordià; la incultura clàssica generalitzada aconsella l'aclariment)