Gràcies, però no cal

 

No sé si s’atribueix a Napoleó, a De Gaulle, o algun altre militar aquella frase que la retirada és una de les maniobres més difícils. No se si això és cert en la milícia, però és molt cert en la política: costa saber marxar; costa trobar el moment i la manera. 

Dilluns vam saber de la retirada -jo voldria que temporal- del president Pere Aragonès, i dimarts sabíem de la sorprenent -fins a cert punt; més per la forma que pel fons- decisió d’Oriol Junqueras, de confirmar que continua, que vol pilotar els canvis inevitables, i que se sotmet a la militància. Una apel·lació emocional en tota regla. I ahir sabíem que sí però no, que hi havia dimissió -ajornada per les eleccions europees- i congrés... al qual es vol re-presentar.

Amb tot el respecte que li tinc, per haver-se passat quatre anys a la presó. Amb el reconeixement d’haver sabut reflotar ERC després del desastre del 2010 i 2011, i del traumàtic congrés amb el partit obert en canal. Amb el reconeixement de l’encert de la pacificació interna (tot i que ara en veurem la solidesa) i d’una estratègia encertada. Amb tot això, crec que ara s’equivoca i molt. Ara, moltes gràcies per tot, de veritat, però no cal. Ja està. 

Ho ha copsat molt millor Marta Rovira. Reconec que no sempre hi he estat d’acord, per formes i fons, però la seva decisió, la forma de motivar-la, i la mateixa carta en què ho comunica, em semblen impecables. Ha llegit molt bé el moment i el temps. No tothom ho ha fet. 

És cert que entre dimarts i dijous hi ha hagut una certa rectificació, per part de Jonqueres, però no completa. Segons sembla, continua decidit a presentar-se. I crec que això és una mala decisió per a ell, per a Esquerra, i per al país. 

Per a ell, perquè és obstinar-se en una posició que ja no correspon. Entenc que es pugui sentir, d’alguna manera, estafat per haver perdut l’oportunitat de ser president de la Generalitat. Què hi farem. Qui això escriu s’ha fet un tip de perdre oportunitats, la darrera, de caràcter personal i professional, fa poc més d’un any per culpa d’un fill de puta i d’unes miserables que li van seguir el joc. Però què hi farem. Hi ha molta gent que no ha pogut demostrar tot el que podia fer, la vida és així d’injusta, però els projectes col·lectius -i el país és un projecte col·lectiu- no es poden sacrificar per una persona. 

Però, a més, s’exposa a una victòria mediocre -ser elegit per un 60% dels vots- que l’afebleix personalment, malgrat guanyar tècnicament, i afebleix tot aquest projecte col·lectiu. I això és un mal servei a ERC. I ni ERC s’hi mereix ni ell té dret a fer-ho. És curiós que, a ERC, costi tant fer una bona transició. D’Hortalà a Colom, una escissió. De Colom a Carod, una fugida esperpèntica (i, per part meva, agraïda per perdre de vista segons qui). De Carod a Puigcercós, una bomba de rellotgeria que va petar al cap d’un any. De fet, de Puigcercós a Jonqueres, va anar bé, suposo que per esgotament absolut de la gent. 

I fer-ho malament, i afeblir ERC, seria un mal servei al país. Continuo creient -ja fa trenta-quatre anys- que ERC es un element imprescindible en l’ecosistema polític de Catalunya; que és la llavor de la molt necessària esquerra nacional, i d’una esquerra lliure, no dogmàtica, imaginativa, fresca. En política no hi ha espais buits; si ERC és residual o desapareix, aquest espai l’ocuparà algú altre amb unes altres característiques, i crec que hi sortiríem perdent. 

De manera que, Oriol, moltes gràcies per tot, de veritat; però, també de veritat, no cal. No ho espatllis.