Gràcies, Pere

 

No recordo quan vaig conèixer Pere Aragonès. Sí sé que el 2014, quan es va tramitar la llei que havia de fer possible (ja veurem) el BCN World, ara Hard Rock Cafe, ja teníem tractes. Ell va ser un dels ponents de la llei, i després que jo comparegués com a expert en el tràmit d’audiències, vam continuar en contacte i el vaig estar assessorant, especialment en les qüestions més urbanístiques. Guardo un grapat de correus entre ell i jo, sobre això, que potser utilitzi si faig un llibre amb tot el que he escrit sobre aquest tema, que estaria bé.

Ja aleshores em va semblar una persona sensata, i que es treballava els temes a consciència. Les vegades que l’he sentit després, algunes ja com a President, no han fet més que confirmar aquest criteri. La seva intervenció la nit electoral del 12 de maig, i la de dilluns, en què anuncia la retirada -que jo voldria que fos temporal- han estat, al meu parer, impecables.

Crec que ha dignificat la presidència de la Generalitat, que bé que calia després del mandat pintoresc -per dir-ne alguna cosa- de Quim Torra (parèntesi: crec que Quim Torra és una bona persona, que va estar en un lloc complicat al pitjor moment i voltat de gent impresentable que el van utilitzar i manipular de manera cruel. No s’ho mereixia). Pere Aragonès, de qui parlem, ha actuat amb un capteniment presidencial molt per sobre de la xuleria, l’arrogància, i la grolleria dels hooligans juntaires, que han actuat sempre amb una manca de respecte personal i institucional que els deshonora i els retrata.

Ja veurem què passarà ara, i què farà en Pere Aragonès. Mes enllà d’un merescut descans, pot enllestir la tesi sobre la política econòmica de la Mancomunitat, que fa molts anys que està aparcada. Espero, però, que el tornem a veure a la política catalana, que té temps -és  molt jove- i no ens podem permetre el luxe de perdre’l. I també espero que serveixi d’exemple: se m’acuden, en diverses opcions polítiques, més persones que farien bé de  plantejar-se una retirada honorable. O no honorable, però que pleguin.

Pere, gràcies per tot. Honorat per la teva amistat, i espero que ens vegem en temps millors.

(imatge: la presentació de la biografia de Ventura Gassol. La meva camisa és perquè era a l'estiu, feia molta calor, i jo no era -ni sóc- president i no he d'anar formal)