Llegeixo a la premsa que el ple de l’Ajuntament de Tarragona
debatrà, avui dimecres 22 de maig, una moció sobre “capitalitat de l’àrea metropolitana”.
Els arguments, ja us els podeu imaginar, els de sempre. Suposo que, al debat, sortiran
els romans –ara que som en plena Tarraco Viva- i els habituals greuges. Res que
no haguem vist unes quantes vegades.
Una manera com una altra de perdre el temps.
Per una banda, perquè, específicament sobre àrea
metropolitana, és un debat inútil, i que denota una absoluta ignorància del que
és una àrea metropolitana. Ho he dit i escrit molts cops, metropolità és un canvi
d’escala; és un espai diferent, amb un funcionament diferent. Aplicar-hi els
esquemes de capitalitat –que ja resulten, al meu parer, un pèl anacrònics també
en altres instàncies- és no entendre res. És allò d’aquell rrrrrevolucionari
que estava en contra de la propietat privada, i volia repartir, perquè “entre
el que tinc i el que em toca, quedo ben arregladet”. Les àrees metropolitanes –les
d’ara- no funcionen en termes de capital i perifèria, i menys des del punt de
vista funcional. Aquella etimologia de “ciutat mare” –metro, polis- que s’estén
sobre el territori ja fa temps que ha quedat superada per funcionaments molt
més policèntrics i en xarxa. I aquesta és l’essència metropolitana: una nova
escala territorial en què, per a determinades dinàmiques, es funciona com un
tot. Un tot. No una jerarquia. Es continuen dient moltes ximpleries, sobre àrea
metropolitana.
Però, a més, és una pèrdua de temps per reiteració. Per què,
a Tarragona, hi ha gent que necessita una i cent vegades reivindicar la “capitalitat”?
De què tenen por? De què no estan segurs, i necessiten reafirmar-ho una i una
altra vegada?. Ja fa quinze anys –com passa el temps!- i amb motiu del debat
sobre la llei de Vegueries, vaig publicar un article sobre això, i no hi hauria
de canviar gran cosa (el podeu veure AQUÍ). Hi acabava dient:
“La capitalitat que personalment vull per a Tarragona és la
del lideratge del territori per la qualitat del serveis, per l'ambició de
futur, i per la capacitat de guanyar complicitat amb el conjunt del territori.
I això depèn molt més de nosaltres que de la llei. És, entre altres coses, la
diferència entre una concepció democràtica de la capitalitat i una concepció
atorgada.”
Aquesta reclamació constant amaga inseguretat i complex d’inferioritat.
Quan s’és capital de veritat i s’exerceix –no perquè un text legal ho digui- no
hi ha cap necessitat de reafirmar-ho contínuament. Continuar aquest discurs victimista
és acabar alimentant, ni que sigui indirectament, el discurs antibarceloní –eufemisme
d’anticatalà, en el fons- de les mòmies reaccionàries de sempre.
Qui no té feina, el gat pentina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada