dimarts, 16 de juny del 2020

l'Agència de la Natura de Catalunya


Si no passa res, aquesta setmana el Parlament aprova la llei que crea l’Agència del Patrimoni Natural. Dic si no passa res perquè, aquestes darreres setmanes, hi ha hagut molta pressió en sentit contrari per part d’una sèrie de sectors, entre els quals propietaris i gestors forestals, algunes administracions locals, alguns col·legis professional, i entitats. També, en sentit contrari, entitats i uns altres col·legis professionals.

D’entrada vull dir que estic segur que la llei és millorable. Aquesta, i qualsevol. Convençut com estic que la perfecció no existeix, i que tota obra humana -i una llei ho és- pot ser diferent, estic segur que l’actual proposició de llei pot ser millorada. També podia haver estat millor el procediment seguit per a formular el projecte, per les mateixes raons. Ara bé, no confonguem mai «no han fet el que jo volia» amb «no hi ha hagut participació». Us ho diu algú que s’ha fet tips de participar sense que li hagin fet cas.

Que pugui ser millorada vol dir que és dolenta? Tampoc. Vol dir que no és perfecta -la perfecció no existeix- i, a partir d’aquí, hem de veure si és útil per al propòsit pel qual es fa o no.

M’he llegit, com no pot ser altrament, la darrera versió de la proposició. Com tantes lleis, em sembla més carregada de bons propòsits que de realitats. Cada cop crec menys en aquestes lleis plenes de definicions retòriques i escasses de concrecions pràctiques. A l’hora de la veritat, la llei crea l’Agència, li encomana un munt d’objectius -que poden tenir continguts i realitats molt diversos- i dóna una sèrie d’indicacions funcionals.

Per exemple, a l’article 3. Funcions, el punt 1.g diu que és funció de l’Agència:

«g) Identificar i conservar els serveis ambientals dels ecosistemes i promoure actuacions de restauració o creació d’infraestructura verda i renaturalització.»

Cap objecció, però, és clar, el que és important és què vol dir això de «conservar» o quines seran aquestes «actuacions». I així unes quantes coses.

Contra això, però, s’ha aixecat una oposició molt enèrgica que basa la seva protesta en la manca de participació -ja he dit què en penso- i en atribuir tots els mals al que pugui fer l’Agència. Fa uns dies, un article al diari ARA (AQUÍ) lligava la llei de l’Agència amb el despoblament i envelliment del món rural -que existeix, és evident- sense argumentar per res què lliga una cosa amb l’altra, i menys encara quina part de la llei provoca aquests efectes.

També la presumpció que això serà un monstre burocràtic, que només posarà pegues. Segur? O no, ja ho veurem. Si en alguna llei és evident allò que deia Romanones («Faci la llei, que jo faré els reglaments») és en lleis com aquesta, que tenen un text tan generalista. Els manifestos i articles que conec oposats a la llei -la legitimitat dels quals no poso en dubte, que consti- no passen, també, d’afirmacions sense concreció, més enllà de la queixa sobre participació, i, en alguns casos, de la representació de determinats col·lectius al consell de direcció de l’Agència (allò que, quan ho vols menystenir, en dius «cadires»).

Però el que també he vist en alguns d’aquests manifestos i articles -força generalitzat, tot s’ha de dir- és aquesta queixa de centralisme, i encara més, de «visió metropolitana» -en sentit despectiu- i, en general, un retret contra tot el que és urbà, que ves què ens han de dir, aquests de ciutat, sobre el la natura!.

Aquesta visió antiurbana és una de les demostracions de reaccionarisme més sòlides i més persistents de la caverna, no només catalana, jo diria que universal. I una solemne imbecil·litat. De gent que coneix la realitat n’hi ha arreu, a la ciutat i fora de la ciutat. Als medis urbans sol haver-hi les universitats i els centres de recerca, i pretendre que un coneixement acadèmic -molts cops contrastat amb la pràctica sobre el terreny i amb l’exercici professional- no és vàlid és una ximpleria. El coneixement pràctic, tradicional, ancestral i tot si voleu, és també utilíssim, i ha de ser tingut en compte, però no en detriment del coneixement científic.

Si jo m’hi tornés, ara, ho hauria de fer amb la visió condescendent, de perdonar la vida al pagesos. No ho faré, perquè seria tan imbècil com la contrària. Ni la suficiència urbana, ni el foteta pagès de ves que han de saber aquests de ciutat. I menys quan parlem d’un instrument que necessitem com l’aigua per una natura que estem desfent, també, de vegades, des del medi rural. Quan els boscos privats no es gestionen, també és responsabilitat d’aquesta propietat que ara s’exclama. Les granges que no gestionen correctament els residus no són a la ciutat, que jo sàpiga. La promoció d’urbanitzacions de segona residència a molt pobles, va venir molt sovint d’iniciativa i amb la complicitat del medi rural. Les responsabilitats estan molt repartides. Pretendre que la no-ciiutat és una mena d’arcàdia feliç, destorbada per la ciutat, ens porta a les ideologies reaccionàries que van alimentar el carlisme i que encara tenen nostàlgia del món feudal.

De manera que, tot el que siguin arguments concrets, endavant i parlem-ne. I tot el que siguin afirmacions gratuïtes i retrets anticiutat, que se’ls guardin.


Foto: «Natura, ús o abús?», la segona edició actualitzada d’un clàssic excel·lent, un dels fruits d’aquell benemèrit Congres de Cultura Catalana del 76 que tants debats i esperances va generar.




dimecres, 3 de juny del 2020

Dies de confinament. 80 i final



Vaig començar aquesta sèrie, diària, el primer dia efectiu de confinament, dilluns 16 de març. Des d’aleshores he publicat un apunt diari, d’extensió variable, i parlant de tot, sense centrar-me en la pandèmia que, no obstant això, ha estat present. Aquell primer dia deia: «continuarem atents a la feina via telemàtica. Continuarem llegint, que sempre va bé per passar les hores, i continuarem buscant excuses per no fer aquelles feines de casa que, ara que tenim temps, podríem fer molt bé, però no tenim ganes de fer. I rentant-nos les mans, això sí.». La veritat és que he complert: feina telemàtica -que és una murga sense horaris- llegir molt, i algunes crítiques de llibres he anat publicant, fer feines de casa sense massa excuses -per fi he endreçat els llibres!!!!- i, això, sí, rentar-me les mans com un desesperat.

M’he adonat de l’esforç que representa això d’escriure i publicar cada dia. Si ja en vaig parlar i posava l’exemple de Josep M. Espinàs, penso en tants d’altres -Sebastià Alzamora, Quim Monzó- que també tenen columna gairebé diària, i si ja els tenia respecte, ara encara molt més.

Però tot s’acaba, i el confinament i els apunts diaris també. Avui em desconfino, si no del tot, sí prou com per començar a treballar presencialment de forma esgraonada, i és un bon moment per a plegar d’aquest ritme d’apunt diari. Han estat -comptant aquest- 80 entrades, amb set llibres comentats (els llegits han estat uns quants més), amb alguns comentaris relacionats amb l’organització territorial -això que no falti!- algun sobre urbanisme tarragoní, que tampoc ha de faltar, i l'omnipresent Hrad Rock Café, ex-BCN World. Han sortit, com és tradició, els apunts del 14 d’abril, aquest cop amb un text de Víctor Torres, i del 25 d’abril portuguès. També referències musicals, alguna -poques- cinematogràfica, i uns quants apunts conjunturals, a partir de l’actualitat patètica que anem vivint.

El que no he aconseguit és que hi hagi comentaris. Només en Toni Gallardo, i gairebé responent per al·lusions, en un apunt personalitzat. La resta, res de res.

Fins al proper apunt, que no sé quan serà -però no dema, això sí que ho sé- ni de què anirà, però que ja no es dirà Dies de confinam
ent.



dimarts, 2 de juny del 2020

Dies de confinament. 79


Les simpaties que pugui tenir per aquesta patuleia de trileros que es diuen Grande Marlaska, Perez de los Cobos, i similars, ja us les podeu imaginar. No me’n crec cap, i em foten, tots, un fàstic impressionant, i se’n poden anar tots al seu estat natural, que és la merda. Dit això, encara em sembla més patètic el paper d’aquest ministre amb cara de restret mal afaitat, intentant justificar amb preteses «raons tècniques» el cessament d’aquell feixista sense dissimular (els dissimulats es queden). Que si un ajustament tècnic, que si necessitats de renovació... tot excuses a la defensiva, i són així perquè, com que és dels seus en sentit ampli (allò del deep state) se sent culpable.

Si no se’n sentís, hagués pogut contestar el que realment tocava, tractant-se com es tracta d’un càrrec de confiança: «l’he cessat perquè m’ha donat la gana, passa res?». I prou. I que es fotin.

És la resposta que fa molts anys en ple franquisme, va donar Joan Fuster a una enquesta d’un mitjà espanyol que, no se si amb candidesa o mala bava, va preguntar a una sèrie d’escriptors els motius pels quals escrivien en català (i mai no se’ls ha passat pel cap, però mai de la vida, preguntar als escriptors espanyols perquè escriuen en espanyol, és clar). Salvador Espriu, benvolent i meticulós, va escriure tres pàgines desgranant raons. Joan Fuster, més pràctic, va respondre això «Porque me da la gana». Quan es tenen les coses clares, no cal res més.

Foto: ja sé que l’apunt va del ministre i l’altre pajaru, però en Joan Fuster m’interessa moltíssim més

dilluns, 1 de juny del 2020

Dies de confinament. 78


La necessitat de distància física -que no social- entre persones, al carrer, ha dut a fer motes projeccions sobre el mapa de les ciutats; també se’n van fer quan es calculava la distància màxima a allunyar-se del domicili, i unes quantes més, productes d’aquest munt de normes tan ben intencionades com incontrolables i difícils de complir que s’han fet.

A Tarragona, un geògraf sortit de la URV (manera elegant de dir que surt d’allí on jo dono classes, i d’estar-ne molt satisfet) ha fet un mapa de les voravies de Tarragona amb prou amplada per a mantenir aquesta distància. Per ser més exactes, del centre de Tarragona, perquè, pel que veig i llegeixo, els barris de Ponent i de Llevant no hi són.

En tot cas, per aquesta part de la ciutat, queda clar que anem més aviat justets, de voravies més o menys folgades per a passejar amb aquesta amplitud, una cosa que ja ens imaginàvem però que ara sabem amb certesa,

Podríem fer ara tota una disquisició sobre espai públic personal, sobre model de ciutat, sobre com introduir dosis d’espai públic per a vianants en una ciutat consolidada, però ja n’he parlat altres cops, i em sembla que ja ho he dit prou.

En canvi, m’agradaria suggerir -a aquest geògraf? A l’Ajuntament? Als mitjans de comunicació? Ni idea- un exercici similar, de classificació dels carrers segons amplada, però aquest cop no només per amplada de voravies, sinó també per amplada de calçada. I això per a poder estudiar -i, sobretot, per a poder fer veure- les dificultats d’un ús massiu de la bicicleta en la mobilitat urbana. Per a fer-les veure i poder-les solucionar, no pas per a descartar la bicicleta, que quedi clar!. S’havia dit sovint que un dels problemes eren els pendents de la ciutat, i és cert que alguns carrers tenen un pendent poc apte per a la bicicleta -algun tram del carrer Eivissa, per exemple- però no crec que això sigui cap problema greu.

Més aviat veig la dificultat en la migradesa de bona part dels carrers, especialment si tenim en compte que els carrils bici no és poden fer a trossets, no pots fer cinquanta metres de carril bici i ja està, sinó que demanen una certa continuïtat en longitud.

Quantes coses podem posar, en un carrer? Vianants -ara sabem com- en voravies, que crec que haurien de ser la prioritat. Circulació -de cotxes, de motos, de bicicletes, de vehicles de distribució de mercaderies (cada cop més!) de transport públic de viatgers-; aparcament; zona de càrrega i descàrrega. Cada un d’aquests usos té unes necessitats físiques, i, si bé molts són compatibles entre ells, no tots ho són. Si en un carrer volem circular en cotxe i moto -el mínim- i un carril bici, i una línia d’aparcament, més les voravies per a vianants, amb una certa dimensió, això exigeix uns metres d’amplada de carrer... que no sempre hi són. Aleshores cal triar, és clar, i jerarquitzar. Optar per a suprimir places d’aparcament, o per a impedir la càrrega i descàrrega, o per a impedir la circulació rodada, o el que sigui. No es tracta, de cap manera, de dir que la bicicleta no hi cap, sinó de posar tots els usos possibles, triar, compatibilitzar, i descartar, i tot plegat intentant establir xarxes coherents. Això no és fàcil, i un mapa com el que ara han fet sobre les voravies seria una bona eina per a començar, si més no, a conèixer la realitat. I això que ja hi ha coses fetes -tot i que no les conec amb detall- que crec que van en la bona direcció. El futur carril bici educatiu, que sembla que uneix una trentena de centres educatius de la ciutat, em sembla un bon començament, especialment si ha aconseguit fer aquest exercici de classificació i jerarquització d’usos que he dit. Estarem atents.


Foto: el mapa en qüestió, manllevat de www.diarimes.com