l'Agència de la Natura de Catalunya

Si no passa res, aquesta setmana el Parlament aprova la llei que crea l’Agència del Patrimoni Natural. Dic si no passa res perquè, aquestes darreres setmanes, hi ha hagut molta pressió en sentit contrari per part d’una sèrie de sectors, entre els quals propietaris i gestors forestals, algunes administracions locals, alguns col·legis professional, i entitats. També, en sentit contrari, entitats i uns altres col·legis professionals.

D’entrada vull dir que estic segur que la llei és millorable. Aquesta, i qualsevol. Convençut com estic que la perfecció no existeix, i que tota obra humana -i una llei ho és- pot ser diferent, estic segur que l’actual proposició de llei pot ser millorada. També podia haver estat millor el procediment seguit per a formular el projecte, per les mateixes raons. Ara bé, no confonguem mai «no han fet el que jo volia» amb «no hi ha hagut participació». Us ho diu algú que s’ha fet tips de participar sense que li hagin fet cas.

Que pugui ser millorada vol dir que és dolenta? Tampoc. Vol dir que no és perfecta -la perfecció no existeix- i, a partir d’aquí, hem de veure si és útil per al propòsit pel qual es fa o no.

M’he llegit, com no pot ser altrament, la darrera versió de la proposició. Com tantes lleis, em sembla més carregada de bons propòsits que de realitats. Cada cop crec menys en aquestes lleis plenes de definicions retòriques i escasses de concrecions pràctiques. A l’hora de la veritat, la llei crea l’Agència, li encomana un munt d’objectius -que poden tenir continguts i realitats molt diversos- i dóna una sèrie d’indicacions funcionals.

Per exemple, a l’article 3. Funcions, el punt 1.g diu que és funció de l’Agència:

«g) Identificar i conservar els serveis ambientals dels ecosistemes i promoure actuacions de restauració o creació d’infraestructura verda i renaturalització.»

Cap objecció, però, és clar, el que és important és què vol dir això de «conservar» o quines seran aquestes «actuacions». I així unes quantes coses.

Contra això, però, s’ha aixecat una oposició molt enèrgica que basa la seva protesta en la manca de participació -ja he dit què en penso- i en atribuir tots els mals al que pugui fer l’Agència. Fa uns dies, un article al diari ARA (AQUÍ) lligava la llei de l’Agència amb el despoblament i envelliment del món rural -que existeix, és evident- sense argumentar per res què lliga una cosa amb l’altra, i menys encara quina part de la llei provoca aquests efectes.

També la presumpció que això serà un monstre burocràtic, que només posarà pegues. Segur? O no, ja ho veurem. Si en alguna llei és evident allò que deia Romanones («Faci la llei, que jo faré els reglaments») és en lleis com aquesta, que tenen un text tan generalista. Els manifestos i articles que conec oposats a la llei -la legitimitat dels quals no poso en dubte, que consti- no passen, també, d’afirmacions sense concreció, més enllà de la queixa sobre participació, i, en alguns casos, de la representació de determinats col·lectius al consell de direcció de l’Agència (allò que, quan ho vols menystenir, en dius «cadires»).

Però el que també he vist en alguns d’aquests manifestos i articles -força generalitzat, tot s’ha de dir- és aquesta queixa de centralisme, i encara més, de «visió metropolitana» -en sentit despectiu- i, en general, un retret contra tot el que és urbà, que ves què ens han de dir, aquests de ciutat, sobre el la natura!.

Aquesta visió antiurbana és una de les demostracions de reaccionarisme més sòlides i més persistents de la caverna, no només catalana, jo diria que universal. I una solemne imbecil·litat. De gent que coneix la realitat n’hi ha arreu, a la ciutat i fora de la ciutat. Als medis urbans sol haver-hi les universitats i els centres de recerca, i pretendre que un coneixement acadèmic -molts cops contrastat amb la pràctica sobre el terreny i amb l’exercici professional- no és vàlid és una ximpleria. El coneixement pràctic, tradicional, ancestral i tot si voleu, és també utilíssim, i ha de ser tingut en compte, però no en detriment del coneixement científic.

Si jo m’hi tornés, ara, ho hauria de fer amb la visió condescendent, de perdonar la vida al pagesos. No ho faré, perquè seria tan imbècil com la contrària. Ni la suficiència urbana, ni el foteta pagès de ves que han de saber aquests de ciutat. I menys quan parlem d’un instrument que necessitem com l’aigua per una natura que estem desfent, també, de vegades, des del medi rural. Quan els boscos privats no es gestionen, també és responsabilitat d’aquesta propietat que ara s’exclama. Les granges que no gestionen correctament els residus no són a la ciutat, que jo sàpiga. La promoció d’urbanitzacions de segona residència a molt pobles, va venir molt sovint d’iniciativa i amb la complicitat del medi rural. Les responsabilitats estan molt repartides. Pretendre que la no-ciiutat és una mena d’arcàdia feliç, destorbada per la ciutat, ens porta a les ideologies reaccionàries que van alimentar el carlisme i que encara tenen nostàlgia del món feudal.

De manera que, tot el que siguin arguments concrets, endavant i parlem-ne. I tot el que siguin afirmacions gratuïtes i retrets anticiutat, que se’ls guardin.

Foto: «Natura, ús o abús?», la segona edició actualitzada d’un clàssic excel·lent, un dels fruits d’aquell benemèrit Congres de Cultura Catalana del 76 que tants debats i esperances va generar.