Sempre que tinc ocasió de fer una escapada a França intento que
sigui a una ciutat universitària, senyal que hi haurà bones
llibreries. Aquest estiu, a Montpeller, vaig poder firar-me d’allò
més. Una de les adquisicions va ser “L’archipel français”, de
Jérôme Fourquet, premi al llibre polític de l’any 2019 (els
francesos tenen premis per a tot!). Una apassionant anàlisi de la
fragmentació de la societat francesa en múltiples aspectes, amb
profusió de dades i de mapes (un llibre amb mapes ja em té mig
guanyat).
El
llibre analitza els canvis en la societat francesa a partir de la
dècada dels setanta, començant per la pèrdua de la sorprenent –o
potser no tan sorprenent- divisió església catòlica/esquerres que
havia conformat el país des dels temps de la tercera república. A
través d’una sèrie d’indicadors –vot, batejos i matrimonis,
preeminència de noms de pila més religiosos- demostra l’existència
d’uns blocs més o menys estables orientats a la dreta/església
catòlica i a l’esquerra/anticlericalisme/república. Quan, a
partir del Concili Vaticà segon, l’església catòlica –o part
de l’església catòlica- comença a canviar, aquesta part de
França també ho fa. I, en quedar-se sense antagonista –o almenys
amb un antagonista molt menys uniforme- l’esquerra també ho farà.
Com no pot agradar-me un llibre que està ple de mapes com aquest? |
A
partir dels vuitanta aquest canvi s’accelera. Arriben a la majoria
d’edat els post maig del 68, l’esquerra al poder, la segona
generació de la immigració dels seixanta/setanta, i s’enlaira el
Front Nacional. A partir d’aleshores, es van accentuant les
divisions en múltiples fronts, i els blocs més o menys homogenis
s’esberlen, també al territori. A partir d’aquí, és possible
buscar i trobar correlacions: presència d’immigració i vot al FN
(aquesta és fàcil, malauradament) però moltes més: europeisme i
nivell de renda, vot a l’esquerra i nivell d’estudis, vot a FN i
llunyania respecte l’accés a la xarxa ferroviària (brutal!).
Cal dir
que el llibre parteix d’una base que ja em sembla discutible, que
és la imatge d’aquella “República una i indivisible” d’arrel
jacobina que ha justificat tantes bestieses contra la diversitat (“el
francès és la llengua de la república” ergo, les llengües que
no són el francès són antirepublicanes) i que tantes enveges
desperta a l’Espanya més oficial. Vull dir que no és que França
s’hagi fragmentat, és que ara ja resulta impossible amagar la
complexitat de la societat francesa. I, tot i així, la tesi de fons
és atractiva i suggereix moltes línies d’investigació.
De la
mateixa manera que un altre llibre que em vaig firar fa anys (La
France périphérique, de Cristophe Guilluy) l’Archipel français,
a més d’interessar-me pel que diu, m’ha provocat una certa
enveja, i em pregunto si no ens caldria una mica d’aquesta
autoanàlisi, de saber més i millor com som realment, d’afrontar
la diversitat i complexitat de la societat catalana, en totes les
seves vessants. Al capdavall, és la realitat, som nosaltres
mateixos, i qualsevol proposta de canvi ha de començar per saber com
és això que vols canviar.