dissabte, 30 de novembre del 2019

Lectures de tardor: l'Archipel français

Sempre que tinc ocasió de fer una escapada a França intento que sigui a una ciutat universitària, senyal que hi haurà bones llibreries. Aquest estiu, a Montpeller, vaig poder firar-me d’allò més. Una de les adquisicions va ser “L’archipel français”, de Jérôme Fourquet, premi al llibre polític de l’any 2019 (els francesos tenen premis per a tot!). Una apassionant anàlisi de la fragmentació de la societat francesa en múltiples aspectes, amb profusió de dades i de mapes (un llibre amb mapes ja em té mig guanyat).

El llibre analitza els canvis en la societat francesa a partir de la dècada dels setanta, començant per la pèrdua de la sorprenent –o potser no tan sorprenent- divisió església catòlica/esquerres que havia conformat el país des dels temps de la tercera república. A través d’una sèrie d’indicadors –vot, batejos i matrimonis, preeminència de noms de pila més religiosos- demostra l’existència d’uns blocs més o menys estables orientats a la dreta/església catòlica i a l’esquerra/anticlericalisme/república. Quan, a partir del Concili Vaticà segon, l’església catòlica –o part de l’església catòlica- comença a canviar, aquesta part de França també ho fa. I, en quedar-se sense antagonista –o almenys amb un antagonista molt menys uniforme- l’esquerra també ho farà.


Com no pot agradar-me un llibre que està ple de mapes com aquest?
A partir dels vuitanta aquest canvi s’accelera. Arriben a la majoria d’edat els post maig del 68, l’esquerra al poder, la segona generació de la immigració dels seixanta/setanta, i s’enlaira el Front Nacional. A partir d’aleshores, es van accentuant les divisions en múltiples fronts, i els blocs més o menys homogenis s’esberlen, també al territori. A partir d’aquí, és possible buscar i trobar correlacions: presència d’immigració i vot al FN (aquesta és fàcil, malauradament) però moltes més: europeisme i nivell de renda, vot a l’esquerra i nivell d’estudis, vot a FN i llunyania respecte l’accés a la xarxa ferroviària (brutal!).
Cal dir que el llibre parteix d’una base que ja em sembla discutible, que és la imatge d’aquella “República una i indivisible” d’arrel jacobina que ha justificat tantes bestieses contra la diversitat (“el francès és la llengua de la república” ergo, les llengües que no són el francès són antirepublicanes) i que tantes enveges desperta a l’Espanya més oficial. Vull dir que no és que França s’hagi fragmentat, és que ara ja resulta impossible amagar la complexitat de la societat francesa. I, tot i així, la tesi de fons és atractiva i suggereix moltes línies d’investigació.
De la mateixa manera que un altre llibre que em vaig firar fa anys (La France périphérique, de Cristophe Guilluy) l’Archipel français, a més d’interessar-me pel que diu, m’ha provocat una certa enveja, i em pregunto si no ens caldria una mica d’aquesta autoanàlisi, de saber més i millor com som realment, d’afrontar la diversitat i complexitat de la societat catalana, en totes les seves vessants. Al capdavall, és la realitat, som nosaltres mateixos, i qualsevol proposta de canvi ha de començar per saber com és això que vols canviar.  

dijous, 28 de novembre del 2019

In memoriam: el senyor Ramos


Ens ha deixat en Francesc Ramos, esportista tarragoní. Per mi serà sempre “el senyor Ramos” -impensable el tuteig- que és com l’anomenàvem quan jo anava al gimnàs Cerón, situat a les instal·lacions del Club Natació Tarraco. Un gimnàs que avui no passaria cap dels controls de qualitat, però on el senyor Ramos impartia instruccions esportives –aquelles taules de gimnàstica sueca!- amb unes grans dots pedagògiques. 

En tinc un gran record, d’una persona amable, molt educada –també amb la canalla que era jo- i que entenia l’esport com alguna cosa més que l’exercici físic. Li hagués escaigut l’eslògan de la Rambla, una publicació de la Barcelona dels anys trenta: Esport i ciutadania.

Ha tingut una llarga vida -96 anys- i molts i merescuts reconeixements, entre els quals, fa molt poc, el de l’Ajuntament de Tarragona.

Que la terra li sigui lleu, senyor Ramos.

(imatge manllevada del web municipal www.tarragona.cat)

dilluns, 25 de novembre del 2019

Àrea metropolitana del Camp de Tarragona: què hi ha algú?


Dissabte passar vaig visitar l’exposició que l’Àrea  Metropolitana de Barcelona (AMB) ha organitzat per a divulgar el procés de formulació del Pla director urbanístic de l’Àrea. L’exposició és itinerant, ja fa temps que roda, i ara era a Badalona, on la vaig veire en una visita organitzada pel Col·legi de Geògrafs, i amb l’afegit del guiatge expert d’en Joan López, geògraf de l’equip redactor del PDU.

L’exposició està feta sobre els treballs preparatoris, prèvia a l’Avanç del PDU ara a informació pública. Consisteix en una sèrie de plafons il·lustrats, amb molta informació sobre què representa l’AMB, quines dinàmiques hi ha, i com pretén enfocar-les el futur PDU. Molt didàctica, però reconec que comptar amb les explicacions d’en Joan López va ser un afegit multiplicador de l’interès.

És d’hora encara per a començar a discutir les propostes del PDU –encara som a la fase d’Avanç- i fins i tot, si ens cenyim a l’abast de l’exposició, sobre què ha de ser i què no el mateix PDU. El que sí que vaig pensar és, si fa no fa, el mateix que quan vaig visitar una altra exposició, també de l’AMB, i també sobre el futur PDU. Una exposició pensada per a donar a conèixer la mateixa AMB, no pas com a entitat local, sinó com a espai de relació (en vaig parlar AQUÍ).

L’exposició –la d’ara i la d’abans- em van provocar una profunda enveja pel que fa a coneixement del territori, a l’enorme quantitat d’informació, dilatada en el temps, d’indicadors territorialitzats, de dinàmiques en el temps, de categorització de molts fenòmens –estructures urbanes, infraestructures, espais lliures, fluxos- que permeten explorar, proposar i articular solucions amb més seguretat.

Una enorme enveja perquè, al Camp de Tarragona, que tan necessitats estem d’abordar el nostre territori amb aquesta visió metropolitana, ho tenim tot, o gairebé tot, per fer. Sabem molt poc, de nosaltres mateixos. Intuïm molt, tenim moments d’anàlisi –però, ai! moments aïllats- i poques o cap certeses, i així serà molt difícil fer propostes sòlides. Ja em faig al càrrec que això, la informació de base, de manera sostinguda en el temps, és molt poc atractiu, sobretot en termes electorals, però no se m’acut cap altra manera de poder fer, quan toqui –i hauria de tocar aviat- fer propostes argumentades, rigoroses, viables, per a ordenar una mica aquest tros de món que passa pel Camp de Tarragona. Algú s’hi vol posar?

divendres, 22 de novembre del 2019

In memoriam: Raül Vilanova, canongí


Ens ha deixat en Raül Vilanova, canongí. Això de canongí, en el seu cas, és més que un gentilici, i gairebé és –era, malauradament- una militància. Motor indiscutible de l’Estímul, la revista de l’Orfeó Canongí, era un veritable homenot del seu poble, al mateix Orfeó, a la ràdio, a les iniciatives per a la restitució del terme, i a tot el que fes referència a la identitat de la Canonja.

El vaig conèixer a través d’un altre gran canongí –i també una gran persona- en Josep Domingo, de qui vaig parlar AQUÍ   (ai! Pel mateix motiu...). Va ser així que vaig saber més de l’Orfeó i de l’Estímul, i del seu director i ànima, en Raül.

L’Estímul ha estat una d’aquelles revistes locals, que segurament un professional es miraria amb displicència, però que han fet una feina importantíssima per a vertebrar una comunitat. L’empenta, les ganes de comunicar, la voluntat de recollir totes les opinions i notícies de la Canonja, compensaven, i molt, les possibles mancances materials, de maquetació, o d’edició.

No ho sé del cert, però estic segur que l’Estímul no va ser mai un negoci. I gairebé posaria la mà al foc que més d’un cop el mateix Raül es devia rascar la butxaca. I això donant per fet que les hores, les preocupacions, les trucades, la feina, tenien de ben segur un altíssim component vocacional i de servei.

Durant molts anys, doncs, l’Estímul va donar veu a la Canonja, i ens recordava mes a mes l’existència d’un poble amb una identitat pròpia, amb gent que pensava en clau canongina. Aquesta persistència és la que va fer que la Canonja no es rendís mai, i pogués recuperar la seva existència municipal. I això va ser possible per gent com en Raül Vilanova, un homenot que tampoc no es rendia.

Gràcies per tot, Raül. Que la terra et sigui lleu.

(imatge: Raül Vilanova en plena feina editorial. Manllevada de www.estimul.cat, que espero que no s’enfadin pel robatori)

dilluns, 4 de novembre del 2019

Raimon Obiols: volar alt, per no mullar-se


He llegit l’entrevista que Jordi Amat fa a Raimon Obiols per al digital elcritic.cat (la podeu veure AQUÍ). Una entrevista interessant, seguint la línia fusteriana del “pus parla català, vejam què diu”, tot i que em sorprèn la tranquil·litat amb què Jordi Amat accepta fer una entrevista per escrit, i perdre la possibilitat de la rèplica o de la repregunta comprometedora per a l’entrevistat. Intueixo que això no passaria si no pertanyessin tots dos a l’univers de la tercera via, que és aquella que divideix el nostre tros de món entre “independentistes” –tots idèntics, tallats pel mateix patró, monolítics, radicals, intransigents- i extremistes de VOX/Ciudadanos, una divisió que li permet reivindicar-se com a centrada, moderada, assenyada, equidistant, i tot això que (auto)caracteritza l’univers de la Vanguardia. En fi, anem a l’entrevista.

A l’hora de presentar-la, Jordi Amat cita un comentari de Montserrat Tura: “Als partits”, em diu Tura, “hi ha d’haver gent que faci de tot. I sobretot cal que hi hagi gent que pensi”.

Hi estic completament d’acord, als partits –a tots- cal que hi hagi gent que pensi, igual que cal que hi hagi gent que faci. I Obiols ha estat, és, d’aquesta mena de gent. Una altra cosa és el cas que se’ls fa, però això seria una altra història. En tot cas, des d’aquest punt de vista, Obiols sempre m’ha semblat un personatge interessant. Capaç d’estar al corrent de les grans línies de pensament a Europa, de grans intuïcions sobre problemes globals, de reflexions teòriques d’abast (de fet, ja en vaig parlar AQUÍ). Lamentablement, amb dificultats per a traduir tot això a propostes més concretes, més del dia a dia, més aplicables encara que no siguin perfectes.

Jordi Amat també fa una referència a les memòries d’Obiols –“El mínim que es pot dir”- que ja he llegit, i sobre les quals vaig parlar en l’enllaç de més amunt. No hi hauria d’afegir gran cosa, pel que fa a l’entrevista: de nou, idees generals i zero autocrítica. Pel que sembla –i Jordi Amat, és clar, no pot replicar res... si és que ho hagués volgut fer- el PSC i Obiols no es van equivocar mai, tot van ser bones intencions, i si alguna cosa va anar malament, va ser culpa de Pujol i de Convergència (per cert, ara ja no és CiU, només C) que eren molt dolents. Home, no fotem. Quaranta anys de política donen per molt, per encerts i errors. I quinze anys de retir daurat al Parlament europeu, i de jubilació d’or també són molt de temps per a reflexionar, recapitular, i reconèixer errors. No és admissible que, al 2019, Raimon Obiols, una persona intel·ligent (comparteixo el criteri d’Amat: pocs polítics amb el seu background cultural) encara vegi el món amb les ulleres antipujolistes dels anys vuitanta. No pot ser que no vegi i admeti la part de responsabilitat del PSC i del PSOE –diferent, desigual, i no necessàriament compartida- en la situació actual. Ni tan sols el cepillado del Guerra!

Quan Obiols diu “la unitat civil de Catalunya, és a dir, el nostre propi futur nacional, exigia que ningú obligués els ciutadans d’aquest país a “triar el color del passaport” s’oblida de dir que això comporta l’obligatorietat d’assumir un color de passaport. I així tot: partir de la premissa que d’independència res de res ja és situar-se en una banda. Potser amb menys estridències –i això és d’agrair- però posar-s’hi del tot, al cap i a la fi. Construir-se un escenari fictici, a còpia de simplificar-lo i caricaturitzar-lo, per a situar-se per sobre del bé i del mal, pot ser útil a curt termini, però és estèril, i denota una actitud d’arrogància.

A Obiols, i a molts d’altres, els podríem aplicar aquella faula que diu que, en la guerra entre mamífers i ocells, els rat-penats no s’acabaven de decidir, i anaven un dia amb els uns i un dia amb els altres, fins que els van descobrir, i des d’aleshores han de volar de nit, avergonyits.

Hi ha equidistàncies que maten.

(fotografia d'Andreu Puig, extreta del Crític, i, al seu torn, de l'ariu del Punt)