Lectures de tardor: l'Archipel français

Sempre que tinc ocasió de fer una escapada a França intento que sigui a una ciutat universitària, senyal que hi haurà bones llibreries. Aquest estiu, a Montpeller, vaig poder firar-me d’allò més. Una de les adquisicions va ser “L’archipel français”, de Jérôme Fourquet, premi al llibre polític de l’any 2019 (els francesos tenen premis per a tot!). Una apassionant anàlisi de la fragmentació de la societat francesa en múltiples aspectes, amb profusió de dades i de mapes (un llibre amb mapes ja em té mig guanyat).

El llibre analitza els canvis en la societat francesa a partir de la dècada dels setanta, començant per la pèrdua de la sorprenent –o potser no tan sorprenent- divisió església catòlica/esquerres que havia conformat el país des dels temps de la tercera república. A través d’una sèrie d’indicadors –vot, batejos i matrimonis, preeminència de noms de pila més religiosos- demostra l’existència d’uns blocs més o menys estables orientats a la dreta/església catòlica i a l’esquerra/anticlericalisme/república. Quan, a partir del Concili Vaticà segon, l’església catòlica –o part de l’església catòlica- comença a canviar, aquesta part de França també ho fa. I, en quedar-se sense antagonista –o almenys amb un antagonista molt menys uniforme- l’esquerra també ho farà.

Com no pot agradar-me un llibre que està ple de mapes com aquest?

A partir dels vuitanta aquest canvi s’accelera. Arriben a la majoria d’edat els post maig del 68, l’esquerra al poder, la segona generació de la immigració dels seixanta/setanta, i s’enlaira el Front Nacional. A partir d’aleshores, es van accentuant les divisions en múltiples fronts, i els blocs més o menys homogenis s’esberlen, també al territori. A partir d’aquí, és possible buscar i trobar correlacions: presència d’immigració i vot al FN (aquesta és fàcil, malauradament) però moltes més: europeisme i nivell de renda, vot a l’esquerra i nivell d’estudis, vot a FN i llunyania respecte l’accés a la xarxa ferroviària (brutal!).

Cal dir que el llibre parteix d’una base que ja em sembla discutible, que és la imatge d’aquella “República una i indivisible” d’arrel jacobina que ha justificat tantes bestieses contra la diversitat (“el francès és la llengua de la república” ergo, les llengües que no són el francès són antirepublicanes) i que tantes enveges desperta a l’Espanya més oficial. Vull dir que no és que França s’hagi fragmentat, és que ara ja resulta impossible amagar la complexitat de la societat francesa. I, tot i així, la tesi de fons és atractiva i suggereix moltes línies d’investigació.

De la mateixa manera que un altre llibre que em vaig firar fa anys (La France périphérique, de Cristophe Guilluy) l’Archipel français, a més d’interessar-me pel que diu, m’ha provocat una certa enveja, i em pregunto si no ens caldria una mica d’aquesta autoanàlisi, de saber més i millor com som realment, d’afrontar la diversitat i complexitat de la societat catalana, en totes les seves vessants. Al capdavall, és la realitat, som nosaltres mateixos, i qualsevol proposta de canvi ha de començar per saber com és això que vols canviar.