He llegit l’entrevista que Jordi Amat fa a
Raimon Obiols per al digital elcritic.cat (la podeu veure AQUÍ). Una entrevista
interessant, seguint la línia fusteriana del “pus parla català, vejam què diu”,
tot i que em sorprèn la tranquil·litat amb què Jordi Amat accepta fer una
entrevista per escrit, i perdre la possibilitat de la rèplica o de la repregunta
comprometedora per a l’entrevistat. Intueixo que això no passaria si no
pertanyessin tots dos a l’univers de la tercera via, que és aquella que
divideix el nostre tros de món entre “independentistes” –tots idèntics, tallats
pel mateix patró, monolítics, radicals, intransigents- i extremistes de
VOX/Ciudadanos, una divisió que li permet reivindicar-se com a centrada,
moderada, assenyada, equidistant, i tot això que (auto)caracteritza l’univers
de la Vanguardia. En fi, anem a l’entrevista.
A l’hora de presentar-la, Jordi Amat cita un
comentari de Montserrat Tura: “Als partits”, em diu Tura, “hi ha d’haver gent
que faci de tot. I sobretot cal que hi hagi gent que pensi”.
Hi estic completament d’acord, als partits –a
tots- cal que hi hagi gent que pensi, igual que cal que hi hagi gent que faci.
I Obiols ha estat, és, d’aquesta mena de gent. Una altra cosa és el cas que
se’ls fa, però això seria una altra història. En tot cas, des d’aquest punt de
vista, Obiols sempre m’ha semblat un personatge interessant. Capaç d’estar al
corrent de les grans línies de pensament a Europa, de grans intuïcions sobre problemes
globals, de reflexions teòriques d’abast (de fet, ja en vaig parlar AQUÍ).
Lamentablement, amb dificultats per a traduir tot això a propostes més
concretes, més del dia a dia, més aplicables encara que no siguin perfectes.
Jordi Amat també fa una referència a les
memòries d’Obiols –“El mínim que es pot dir”- que ja he llegit, i sobre les
quals vaig parlar en l’enllaç de més amunt. No hi hauria d’afegir gran cosa,
pel que fa a l’entrevista: de nou, idees generals i zero autocrítica. Pel que
sembla –i Jordi Amat, és clar, no pot replicar res... si és que ho hagués
volgut fer- el PSC i Obiols no es van equivocar mai, tot van ser bones
intencions, i si alguna cosa va anar malament, va ser culpa de Pujol i de
Convergència (per cert, ara ja no és CiU, només C) que eren molt dolents. Home,
no fotem. Quaranta anys de política donen per molt, per encerts i errors. I
quinze anys de retir daurat al Parlament europeu, i de jubilació d’or també són
molt de temps per a reflexionar, recapitular, i reconèixer errors. No és
admissible que, al 2019, Raimon Obiols, una persona intel·ligent (comparteixo
el criteri d’Amat: pocs polítics amb el seu background cultural) encara vegi el
món amb les ulleres antipujolistes dels anys vuitanta. No pot ser que no vegi i
admeti la part de responsabilitat del PSC i del PSOE –diferent, desigual, i no
necessàriament compartida- en la situació actual. Ni tan sols el cepillado del
Guerra!
Quan Obiols diu “la unitat civil de Catalunya,
és a dir, el nostre propi futur nacional, exigia que ningú obligués els
ciutadans d’aquest país a “triar el color del passaport” s’oblida de dir que
això comporta l’obligatorietat d’assumir un color de passaport. I així tot:
partir de la premissa que d’independència res de res ja és situar-se en una
banda. Potser amb menys estridències –i això és d’agrair- però posar-s’hi del
tot, al cap i a la fi. Construir-se un escenari fictici, a còpia de
simplificar-lo i caricaturitzar-lo, per a situar-se per sobre del bé i del mal,
pot ser útil a curt termini, però és estèril, i denota una actitud
d’arrogància.
A Obiols, i a molts d’altres, els podríem
aplicar aquella faula que diu que, en la guerra entre mamífers i ocells, els
rat-penats no s’acabaven de decidir, i anaven un dia amb els uns i un dia amb
els altres, fins que els van descobrir, i des d’aleshores han de volar de nit,
avergonyits.
Hi ha equidistàncies que maten.
(fotografia d'Andreu Puig, extreta del Crític, i, al seu torn, de l'ariu del Punt)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada