El mínim que es pot dir

Ahir vaig assistir a la presentació a Tarragona de les memòries de Raimon Obiols “El mínim que es pot dir”. Sempre m'ha agradat el gènere memorialístic, i en tinc una bona col·lecció. I si són de personatges més o menys contemporanis, d'un temps que permet contrastar el que diuen amb la memòria personal, encara millor.

Sempre he pensat que Obiols guanya en les distàncies llargues, i no em refereixo al tracte personal, que pràcticament no n'he tingut més enllà de la conversa de divendres. Vull dir que sempre m'ha semblat més interessant i més encertat en el discurs de llarg recorregut -temporal i espacial- que no pas en el dia a dia. Recordo haver llegit articles seus sobre els reptes del socialisme europeu, o semblants, amb idees interessants i, sobretot, generadores de més reflexions. Es nota -i s'agraeix- que es tracta d'una persona llegida, a anys llum dels penosos discursos polítics habituals avui en dia.

He volgut explicar tot això perquè quedi clar que no tinc cap animadversió -ni personal ni política- envers en Raimon Obiols, al contrari. Ni cap a ell, ni a tots els que van parlar -en Josep-Fèlix Ballesteros, en Fontxo Blanc, en Ramon Marrugat, i la gent del públic que va intervenir-.

Més enllà del llibre, que va ocupar -com és lògic- bona part del temps, vaig tenir la sensació de fer un viatge en el temps, de tornar a mitjans dels anys vuitanta. Les mateixes queixes, els mateixos temes, el mateix llenguatge. Banca Catalana, i TV3 un altre cop, i no pas per explicar un episodi passat o per il·lustrar una reflexió més actual, sinó amb tot l'aire de retret i de víctima i usar-lo com arma llancívola contra l'actual govern. Com si no hagués passat el temps. Vaig tenir la sensació que continuaven encallats al 1981, encara atordits perquè no havien guanyat les eleccions al Parlament, i es consideraven històricament estafats.

I, repeteixo, això no com una evocació, sinó com a reflexió actual. I la cirereta del pastís la va posar el mateix Obiols fent referència a la clamorosa derrota de Mas a les darreres eleccions. Com si quedar-se amb 20 diputats hagués estat una victòria. I sense cap mena d'autocrítica, ni la més mínima referència a errors propis. Tot bé. És el poble el que s'equivoca.

Francament, amb aquesta insistència en discursos del passat, en una concepció que vol mantenir la Catalunya dual, que un dia, fa molt de temps -és a dir, als anys vuitanta, quan tocava- vaig definir com la que té una dreta catalana més dreta que catalana i una esquerra espanyola, més espanyola que esquerra, així els va. I això que el PSC ha fet -havia fet?- un canvi substancial des dels anys vuitanta, en actitud i llenguatge nacional, però divendres em va semblar que havien retrocedit trenta anys i havien tornat a un discurs de bons i dolents en el qual se sentien més còmodes. No em va semblar que entenguessin dues coses: Una, que no es pot fer discurs contra la dreta sense un mínim de credibilitat i, sobretot, sense atacar aquesta dreta per catalana, i acusar-la després que s'emboliqui amb la bandera. Amb la mateixa bandera que li han regalat abans. I segona: que mantenir un discurs sense escoltar la gent, sense adonar-se de les reclamacions de la gent -que són dir no a les retallades, però també moltes altres coses- és la millor manera de fer que el país vagi per una banda i el PSC per una altra. Ja avisaran, si volen que els anem a buscar.