dijous, 28 de juliol del 2016

LOGIS Penedès.... no exactament

Els diaris publiquen avui la posada en marxa de la zona logística del Corte Inglés a la Bisbal del Penedès. Una inversió important, la creació de 70 llocs de treball, i una iniciativa que pretén ser el nus logístic d’una àmplia zona –Aragó, País Valencià- aprofitant la situació i connectivitat del Baix Penedès.

Recordo molt bé que ara fa gairebé set anys, al novembre de 2009, a la Comissió d’urbanisme de Catalunya es va tractar la modificació del planejament de la Bisbal del Penedès per a fer-ho possible. Va caldre reclassificar gairebé 60 ha de sòl no urbanitzable, de protecció agrícola, per a passar-lo a urbanitzable industrial.

Vaig abstenir-me en la votació de l’acord, com a mostra de rebuig d’aquesta manera de fer les coses. Aleshores, era ben viva la polèmica amb el LOGIS Penedès, amb un protagonisme important de l’alcalde de la Bisbal, d’ERC, que amb una mà s’oposava al LOGIS i amb l’altra negociava amb el Corte Inglés.

Em va semblar –i em continua semblant- un despropòsit que algú considerés lesiva una instal·lació logística d’iniciativa pública, ben situada, i dimensionada per a ser un pol important, i, a la vegada, veiés convenient ocupar sòl de protecció agrícola –i comprat, segur, a preu de no urbanitzable- a mida i per a una empresa concreta. Si algú volia una mostra de la perversió del planejament, aquí la té. 

M’hagués semblat molt millor que el Govern fos valent amb les seves iniciatives,  es plantés i impedís la proliferació d’activitats logístiques autònomes, inconnexes, i, a sobre, especulatives –compro a baix preu, i després m’ho faig reclassificar- i reordenés el sector i dirigís les necessitats a un polígon pensat en clau territorial, no local, i d’iniciativa pública.

I ja no dic res de la coherència de tots els que s’oposaven al LOGIS i ara beneeixen aquest polígon del Corte Inglés. En canvi, el meu respecte –encara que no en comparteixi les raons- amb els qui s’oposen a les dues coses –si n’hi ha-.

En tot cas, una mostra més del que no és planejament. Vaig quedar amb la consciència neta, però amb mal gust de boca.


(imatge manllevada de www.delcamp.cat)

divendres, 22 de juliol del 2016

Rectificar no et fa savi

Ja sé que la dita diu que rectificar és de savis, però l’hauríem d’interpretar bé. Vol dir que els savis rectifiquen, però no que el fet de rectificar faci savi automàticament. N’hem tingut dues mostres recents a Tarragona.

Primer, en Napi –un ninotaire que molt sovint l’encerta- va fer un acudit fent-se ressò d’una de tantes mentides que circulen per la xarxa, segons la qual l’ex-president del Parlament, Ernest Benach, estaria cobrant una quantiosa pensió. 

Això ha estat desmentit unes quantes vegades, una simple recerca permet comprovar-ho, i, si es vol ser una mica més meticulós, es pot anar a la font (la llei que regula les pensions dels ex-presidents del Parlament) i comprovar-ho.

Napi no ho va fer –tampoc no és un periodista- i es va equivocar. Al cap d’uns dies va afegir una nota en un dels seus acudits, que deia:

“El pasado dia 15 aseguraba que Ernest Benach cobrava cierta cantidad de la Generalitat y como no es cierto doy por falsa dicha informaciòn”.

Napi, la veritat és que t’hi podies haver lluït una mica més. Si fas sàtira d’un fet –que és legítim- i resulta que aquest fet no existeix, demana disculpes. És l’única manera de tenir credibilitat en les teves sàtires. Ningú et demana la fiabilitat d’un notari, però almenys tingués la valentia d’admetre que t’has equivocat.

El segon cas sí que afecta algú que passa per periodista (i ho dic així perquè ja fa molt de temps que poso en dubte que aquest personatge mereixi la consideració de periodista, almenys pel que jo entenc que ha de ser un periodista). A sobre, és el director del Diari de Tarragona (i això ha servit perquè, per la repercussió que ha tingut el cas, molta gent no tarragonina s’adoni del càstig que tenim a la nostra ciutat en forma de mitjans de desinformació).

Ahir, aquest individu va publicar una columna equivocada. Equivocada de fons, i de data, perquè era més pròpia de la premsa casposa i cutre de l’Espanya falangista del 1944 que no d’ara. Sobretot de fons, perquè estava escrita des de la visió masclista del món, de l’home conqueridor i de la dona objecte de conquesta, de la gracieta condescendent, i de la indulgència que només el poder es pot permetre. Era la versió periodística d’aquell jutge que demana a una dona violada si s’hi va resistir.

La tempesta va ser immensa, i avui el mateix element rectifica. O pretén que sembli que rectifica. Perquè, de fet, diu que una amiga de la seva colla –torna la condescendència- li ha dit que s’equivoca, i, ja que l’hi diu l’amiga, doncs deu ser que sí. I afegeix “El meu article hauria fet gràcia fa quaranta anys, quan els usos socials i la moda eren uns altres”.

Clar, això de les violacions és un ús social i una moda. I, total, només es tractava de fer gràcia, oi?. Doncs no té ni mica de gràcia. No la té avui, ni la tenia fa quaranta anys. El dret de les persones a disposar del seu cos, i a dir que sí o que no a l’home o a la dona que vulguin, no és una moda ni un ús social. I això que ha fet aquest futur –espero que en un futur molt pròxim- exdirector del Diari de Tarragona (el Diario Español  de la cadena de prensa y radio del movimiento, només que amb un altre nom, que sortia fa quaranta anys) és una rectificació formal, obligada, i amb la boca petita.


Correal, has rectificat, però continues sense ser savi. 

dimarts, 12 de juliol del 2016

Cent anys, pare

Avui, el meu pare hagués fet cent anys. No deixa d’impressionar-me pensar que, quan el meu pare va néixer, encara hi havia un kàiser a Alemanya, un tsar a Rússia, i un emperador a Viena. Les dones no votaven –i els homes no massa- i no és que no hi hagués internet o televisió, és que gairebé no hi havia ni ràdio! Europa es dessagnava en una guerra –això no era novetat, i, a més, es repetiria- o que Espanya –també amb rei, això no ha canviat gaire- entrava en una profunda crisi de règim. Algunes coses, doncs, han canviat molt, i unes altres no gens o no prou.

El meu pare i jo ens portàvem molts anys –quaranta-cinc- de manera que sempre el vaig veure gran, fins i tot el recordo gran quan ell tenia l’edat que jo tinc ara... que no m’hi veig, gran. Aquesta diferència d’edat va fer que, als darrers anys de la seva vida, i de manera imperceptible, anava agafant el paper de l’avi, aquell salt generacional que et relliga amb el passat i que relativitza el present que solen ser els pares. Per aquesta diferència conec força expressions o dades pròpies de la Barcelona dels anys trenta, la de la seva joventut.

No va ser cap heroi, ni va tenir una d’aquelles trajectòries brillants, d’una peça, que fa patxoca d’exhibir. Va sobreviure, que és molt, unes èpoques difícils: la guerra, al bàndol dels perdedors; una postguerra difícil i llarguíssima –camp de concentració, batalló de treball, i, per més sarcasme, servei militar- i, després, buscar-se la vida en un país desfet. D’aquestes vicissituds en va quedar una pensió de guerra –reconeguda quan ell ja era mort- i un diploma de la Generalitat, de l’any 2006 o 2007, que li reconeix –gràcies!- els sacrificis.

Però va tirar endavant, a empentes i rodolons, com tants i tants d’altres. Com molta d’aquesta ciutadania de tropa que va servir per passar el testimoni de supervivència a generacions amb més possibilitats, més enllà d’individualitats brillants que també van fer el seu paper necessari.

Això no vol dir que passés de tot. Amb contradiccions, amb expressions de vegades extemporànies, per ganes d’estripar, hi havia una determinada visió del món i un bagatge de progrés. Recordo que, quan jo estudiava –devia fer l’EGB: pura prehistòria- vaig haver de fer un treball sobre la I Guerra Mundial. Li vaig preguntar si teníem cap llibre a casa –a casa sempre s’ha llegit i sempre hi ha hagut llibres, i això no els ho agrairé mai prou, als pares- i ràpidament va treure un volum gruixut, enorme, ple de fotos –que encara conservo- i va començar a explicar-me el que deia. Es va aturar davant d’una foto d’un home barbut: “Aquest és en Jaurès, que feia discursos als obrers perquè no anessin a la guerra, a deixar-se matar pels interessos de quatre que no hi anirien! Per això la dreta reaccionària francesa el va matar!”. Em va impressionar molt, aquell rampell, i el recordo com si fos ara. I m’agrada haver tingut un pare que sabia qui era Jaurès, i que, d’alguna manera, era dels seus.

Els darrers anys, vell i malalt que ja no sortia de casa, jo hi anava –ara veig que menys sovint del que ara hagués volgut- i l donava conversa, i així anava sabent històries familiars –algunes, explicades tres i quatre i cinc vegades...- tafaneries barcelonines de cinquanta anys enrere, o el que fos.

No puc dir per molts anys; van ser els que van ser. Avui, serien cent. Et trobo a faltar, pare.

(La foto, l’única que hem trobat on hi som tots cinc: pare, mare, i els tres germans. Deu ser de l’any 62, més o menys).


diumenge, 3 de juliol del 2016

Michel Rocard

M'acabo d'assabentar de la mort de Michel Rocard, antic primer ministre francès i destacat militant socialista. Sempre m'ha interessat la política francesa, i especialment algunes personalitats de l'esquerra: François Mitterrand, Pierre Mendès-France i Michel Rocard formen un tercet d'una alçada impressionant, cadascun amb mèrits i demèrits.

Michel Rocard va ser un primer ministre popular -sobretot comparat amb tota la resta, abans i després- però força decebedor, no tant pel que va fer com per les expectatives que havia generat. Era d'aquella mena de polítics que analitzen amb agudesa el moment, que encerten en el diagnòstic, que saben formular les línies mestres, però que no són tan bons en el dia a dia, en l'aplicació pràctica d'aquestes idees, i en la lluita caïnita i implacable que sol haver-hi dintre dels partits, amb -o contra?- els que, diuen, són els teus.

En la darrera, per ara, expedició llibresca a França -de fet, a Tolosa de Llenguadoc- em vaig firar les seves memòries -”Si ça vous amuse”- absolutament recomanables, no pas per l'aspecte memorialístic -molt breu- sinó per un devessall d'idees, de reflexions, de propostes, de lectures, sobre temes de llarg abast: energia, Europa, immigració, seguretat...

Curiosament, alguns aspectes -salvant moltes distàncies- em feien pensar en polítics de més cap aquí. L'homonímia amb un etern segon, d'una altra ideologia; la capacitat de pensar a llarg abast i la incapacitat -més aviat maladroit- de la lluita diària, en un Raimon Obiols -també eurodiputat- capaç de fer lectures i interpretacions dels grans problemes, però que sempre va semblar viure en un món paral·lel al real. I més.

N'havia tingut notícia per lectures de la premsa francesa i, sobretot, per diversos volums d'història política recent, centrada en la figura de Mitterrand, i especialment en un magnífic volum, obra de Robert Schneider -de Le Nouvel Observateur, i abans de L'Express, dues bones lectures- titulat “La haine tranquille” -l'odi tranquil- crònica de l'enfrontament a mort entre Mitterrand i Rocard.


En tot cas, constatar que no sembla que hi hagi massa relleus. La resta d'enarques no li arriben, per ara, ni a la sola de la sabata. I aquí, més val ni mirar-ho.