Gràcies, Ernest

 

Vaig conèixer Ernest Maragall fa una colla d’anys; si no m’erro, devia ser el 96 o 97. Aleshores s’estava fent la Carta municipal de Barcelona, que acabaria sent llei el 1998. Era l’època que ERC s’havia quedat sense representació a l’Ajuntament de Barcelona, pel transfuguisme de Pilar Rahola, i el govern municipal depenia d’aquests dos vots, de manera que havia de fer equilibris. Perquè, a la vegada, era l’època de l’olivera italiana, una mena d’entesa de partits que també va tenir el seu moment a Catalunya (com el va tenir el new labour de Blair, o l’esquerra plural de Jospin; aquí ens apuntem a tot!) i el PSC, pensant en la Generalitat, volia estar bé amb l’ERC de Carod-Rovira.

La qüestió és que ERC de Barcelona no volia ser absent del debat de la Carta, i l’aleshores president, l’amic David Minoves, em va demanar si podia donar un cop de mà, des del punt de vista més tècnic, per negociar alguna aportació a la Carta, en el benentès que era més important el fet de ser admès com a interlocutor vàlid que no pas el que s’hi pogués influir.

Vam tenir, doncs, dues trobades amb Ernest Maragall, que era regidor, i que portava aquest tema. Les reunions van ser molt correctes,  crec recordar que, d’alguna cosa menor, ens van dir que sí, i ja està. Però recordo molt bé que en vaig sortir impressionat per la seguretat, pel to, pel control que tenia Ernest Maragall del tema. Sé que vaig pensar que, de gran, volia ser així, perquè sempre m’ha agradat més la sala de màquines que no pas la primera línia pública, i així m’imaginava jo que s’havien de fer les coses.

Evidentment ell no ho recorda -crec que molt després li vaig explicar- perquè només era una reunió més. És com quan el Messi et saluda, tu te’n recordes tota la vida però ell no.

Després el vaig veure al Palau de la Generalitat, on ell feia de secretari del Govern -un altre dels llocs que m’haguessin agradat-. No vam tenir tracte, perquè jo només era un matxaca del Conseller Primer i, per aquelles coses dels partits -ni que governin plegats- estàvem, no només en equips, en lligues diferents. Però recordo haver-lo vist anant a peu al Palau -res de cotxe oficial- amb una cartera que sobreeixia de papers, a primera hora del matí.

Ha estat aquests darrers anys que hem tingut una mica més de tracte, fent papers sobre això de la Catalunya sencera, i temes de base territorial però d’un abast més gran. Hi he reconegut perfectament aquell control del discurs, la mirada de llarg abast, molt més enllà de la política politicienne -aquella política intrigant, de baix nivell i nul·la moral que és la que l’ha fet plegar-.

Lamento molt que plegui, no només pel motiu -això dels cartells és una indecència impresentable, no té nom- sinó també perquè crec que, ni que fos en una segona línia, perdem -tots, el país- una veu autoritzada, algú que val la pena escoltar.

A les seves memòries “Oda inacabada”, Pasqual Maragall explica com els vuit germans Maragall anaven per parelles, ell amb l’Ernest. I diu:

“L’Ernest el veig del tot Maragall. Potser per això vaig dir un cop que l’autèntic Pasqual Maragall es diu Ernest. Per això i perquè bona part de la feina que se m’atribueix, tant a casa com en política, la va fer ell.”

Gràcies per tot, Ernest. Vull pensar que ens podrem tornar a trobar i, com sempre, al costat bo de la barricada. 

Apunts d'urbanisme tarragoní (12): Camps de futbol a l'Anella Verda de Tarragona

 

Al seu dia, ara ja fa prop de vint anys, vaig tenir un cert paper -amb molta més gent- en el que va acabar essent l’Anella Verda de Tarragona, en els termes en què està -estava!- al POUM. Això, és clar, no em dona -pobre de mi!- cap dret de vet ni res que se li assembli, ni pretenc que m’hagin de fer més cas, però ho dic perquè s’entengui que tingui un cert interès en notícies al voltant de l’Anella.

De fet, altres cops he manifestat el meu desacord amb la confusió entre parlar de l’Anella Verda com a concepte, com a element singular al territori, i parlar-ne en tant que categoria legal del POUM. No són exactament el mateix, i faríem bé de separar-ho. De fet, a la regulació que es va fer al POUM, es deixava tot molt obert, amb la voluntat d’aprofundir amb un o més instruments específics, des de la consideració que l’Anella Verda comprenia sòls amb condicions -ambientals, legals, de context- molt diverses, i que era millor anar peça per peça. Després, les coses... han anat com han anat. I el fet és que, ni de manera unitària ni de manera segmentada, no tenim un desplegament legal del que suposa la condició d’Anella Verda. Què hi farem.

Ara ens trobem amb una iniciativa, de nou camps de futbol, un aparcament amb capacitat per a 300 vehicles, una estació depuradora i un edifici de mil metres quadrats per a una residència, a més de les graderies i els vestidors, i una instal·lació de 200 plaques fotovoltaiques i una piscina. Tot plegat, sobre unes 33 ha de sòl (extrec les dades de la premsa; si hi ha alguna errada, agrairé molt la correcció).

Una instal·lació d’aquest tipus pressuposa unes necessitats de mobilitat importants, que ja ens podem imaginar que no seran cobertes pel transport públic; ni per oferta en condicions, ni per voluntat dels usuaris.

Entrarem ara en una batalla legal, però crec que hi ha algunes coses que ja han fallat, més enllà de la manca de definició del tractament dels espais -en plural- de l’Anella Verda.

La instal·lació es faria sobre sòl no urbanitzable. En aquesta mena de sòl, que, com el seu nom indica, és aquell que, d’entrada, no es vol que sigui ocupat, s’hi permeten algunes activitats, d’acord amb l’article 47 de la Llei d’urbanisme (per cert, un dels articles més grapejats i modificats de la llei, per a desgràcia dels qui ens hi dediquem). Què diu aquest article? Al punt 4 diu:

“4. El sòl no urbanitzable pot ésser objecte d'actuacions específiques per a destinar-lo a les activitats o els equipaments d'interès públic que s'hagin d'emplaçar en el medi rural. A aquest efecte, són d'interès públic:

a) Les activitats col·lectives de caràcter esportiu, cultural, d'educació en el lleure i d'esbarjo que es desenvolupin a l'aire lliure, amb les obres i instal·lacions mínimes i imprescindibles per a l'ús de què es tracti.”

Primer problema: “obres i instal·lacions mínimes”. Mínim quant és? Perquè, és clar, això és com allò del pop i l’animal de companyia. Crec que ens trobem un cop més en un cas en què es vol fer passar per la llei molt més del que la llei preveia. Això passava -de fet, encara passa, però s’hi ha posat un cert remei- amb el cas dels càmpings. Històricament, l’ús de càmping era -és- dels admesos al sòl no urbanitzable. S’entenia, i hi ha una bona part de raó, que la naturalesa del càmping és l’activitat en un medi natural. Això no generava cap problema, mentre el càmping era un espai on es plantaven tendes, i un racó amb lavabos i dutxes, i la caseta del porter-noi dels encàrrecs. Clar, quan vam començar a tenir càmpings amb bungalous de dues habitacions, cuina-menjador i lavabo, amb restaurant, supermercat, piscina, camp de jocs, aparcament, discoteca, i no sé què més, això del medi natural i el sòl no urbanitzable ja no anava ni amb rodes. Per això es va fer -que no és una solució definitiva, però ajuda- un pla director urbanístic de les activitats de càmping, per a posar una mica d’ordre.

I ara crec que ens trobem en un cas similar, que l’epígraf “activitats esportives de caràcter col·lectiu” és una mena de calaix de sastre que ho aguanta tot. Podem posar-hi remei? Més enllà del que dirà el POUM, que té capacitat per a ser més restrictiu si vol, potser podríem pensar en actualitzar i completar el MIEM, el Mapa d’instal·lacions i equipaments esportius municipals, un instrument legal que permet posar una mica d’ordre, i no anar a remolc d’iniciatives privades. Ho dic, especialment, perquè la llei d’urbanisme parla d’interès públic, i aquí hauríem d’afinar una mica més sobre quina mena d’instal·lacions esportives -com a servei, no com a negoci- volem al terme.

En tot cas, tinguem en compte que sovint parlem d’actes reglats, aquells en els quals no cap la discrecionalitat. No em sembla que sigui del tot -del tot, una mica sí- el cas. Al capdavall, la llei també diu (article 47.9):

“El sòl no urbanitzable no pot ésser dedicat a usos que, atenent els valors que el pla d'ordenació urbanística municipal protegeix o preserva i les finalitats que persegueix, en transformin la destinació o la naturalesa o bé lesionin o impedeixin la realització dels dits valors i l'assoliment de les dites finalitats.”

Si els terrenys són inclosos en la categoria “Anella Verda” del POUM, ho tinc molt clar. Si només pertanyen a una difusa anella verda que s’usa com a etiqueta per a tot, caldrà esforçar-s’hi una mica més.

En tot cas, però, aquestes coses passen quan no es fan tots els deures i no s’aprofiten totes les possibilitats existents per a preveure. Prenguem-ne nota.

... le jour de gloire est arrivé!

 

Poc em podia pensar ahir, quan feia especulacions sobre el resultat de les eleccions a França, que ens trobaríem amb la sorpresa d'una victòria del Front Popular, i que RN quedés relegat a tercera força a l'Assemblea. Passat  l'immens alleujament, i la diversió de veure les cares estupefactes de la militància de RN quan es van fer públics els sondejos i van veure que el govern se'ls escapava de la punta dels dits (per ara!) toca fer algunes reflexions.

El Front Popular ha guanyat, en tant que té més escons que ningú, però no ha arrasat. De fet, si mirem el resultat del 2022, les forces que ara s'han aplegat al FP van treure el 31,6% , i ara han tret el 31,5%. Amb una participació molt més alta, és cert, prop de 20 punts més. Han mobilitzat més gent, però pesen el mateix. I pel que fa al proper govern, reitero el que vaig escriure ahir sobre la intel·ligència tàctica del PCF de l'any 36, que sembla que la França Insubmisa -o potser Mélenchon, ras i curt- no sembla tenir.

En aquesta segona volta, hi ha hagut 1.192.784 vots en blanc i 395.565 vots nuls. Més d'un 5,5% dels electors que han votat no han volgut fer-ho per ningú en concret.

Com ha passat altre cops, el RN no guanya vots. A la primera volta va tenir 10.647.914 vots; a la segona, 10.110.034. Si tenim en compte que 71 circumscripcions ja van quedar resoltes a la primera volta, i ara no votaven, no ha crescut.

Macron ha perdut... d'aquella manera. És cert que perd més de 9 punts respecte el 2022, però es queda amb un 29,4% a la segona volta, molt a prop del 31,5% del FP. Que en aquest percentatge hi ha vots prestats de l'esquerra? Sí, és clar. També hi deu haver uns quants -menys, segur- vots macronistes als resultats del FP.

En fi, que hi hauria molts números a fer, de resultes del sistema electoral francès, però ja es veu que algú hauria de tirar menys coets (i entenc l'eufòria d'ahir, i la comparteixo, que consti) i assumir que electoralment França està en tres blocs, cadascun dels quals, a més, també plural. Poc a poc i bona lletra.

Per la resta, potser hauríem de revisar alguns estats d'ànim. És cert que, a Europa, està creixent la presència de l'extrema dreta, i això és preocupant. Però, sense caure en cofoismes, hi ha motius d'un relatiu optimisme. A Polònia, se'ls van treure de sobre -pels pèls, però ho van fer-; a Espanya, també van quedar frenats... per ara; a la Gran Bretanya també (però allí la relativitat de la victòria  real és molt més gran; que els escons no ens impedeixin veure els vots). Ara a França, a l'últim moment. Hi ha elements per a un cert optimisme.

Caldrà, però, que l'esquerra aprengui unes quantes lliçons: no es pot voler ser d'esquerres i fer polítiques descafeïnades, i menys encara comprant marcs mentals de la dreta; a la vegada -i encara que sembli contradictori amb el que acabo d'escriure- no es poden prometre duros a quatre pessetes. La propaganda del FP -els rètols magnífics de molts dissenyadors- era desbordant, però caldrà molt d'esforç per redreçar la destrossa d'anys i anys de liberalisme mal entès -perquè hi ha elements del liberalisme necessaris- i cal recuperar una cultura d'esquerres que no sigui aquesta arrogància i superioritat morals que tenim. L'esquerra, a França, no pot pretendre governar com si tingués la majoria absoluta, de la mateixa manera que Macron i el que queda del macronisme, sigui el que sigui això, ha de triar cap a on mira, si cap a la dreta -que són els incombustibles (i majoritàriament amorals) Republicans i el RN, o és capaç de trobar un espai compartit amb el FP, que no pot ser tot el FP, però no pot ser només un FP anecdòtic o decoratiu.

Caldrà molta cintura. Si se'n surten, si no generen falses expectatives, a la vegada que hi ha un canvi significatiu, si saben entendre el malestar i donar solucions que desmuntin les demagògies de la ultradreta, potser aquesta amenaça del RN al Govern -una amenaça real fins diumenge a les 8 del vespre- no passarà de ser un malson que no es repetirà. Si fracassen, el RN s'assegura la presidència de la República i la majoria absoluta a l'Assemblea el 2027. Poca broma, i no val a badar.

Aux armes, citoyens!!!!

 

Escric això mentre a França estan votant. Llevat de sorpreses, esperem un augment important de RN, l'ex Front Nacional, que ha canviat de nom i de to, però no d'idees. Per fer-se’n una idea, aquí un rètol de l’Action Française -el feixisme descarat- absolutament antisemita (On s’és vist que un bretó sigui tan bo com un jueu! Això és insultar els bretons!) i que acaba amb allò de “França per als francesos”, que és el nucli dur de la propaganda de l’escòria feixista del RN (i, per extensió d’unes altres escòries, com VOX o Aliança Catalana).

 

 

El que passi després, encara no ho sabem. Els escenaris van des d'una majoria -absoluta o suficient- de RN, i una cohabitació entre Macron i Bardella (parèntesi: sense voler caure en un edatisme invers.. de veritat algú creu que amb 28 anys i sense experiència laboral fora de la política -cosa que també passa, i massa, per aquí- està capacitat per a ser primer ministre de França)?) o a una majoria alternativa a construir entre el Front Popular i les restes del macronisme. O, fins i tot, a un govern tècnic -eufemisme de govern de dretes que es considera al marge del control parlamentari- durant un any, i noves eleccions. Cap dels tres augura bons temps per a França.

La cohabitació entre una presidència d'un color i un govern/majoria parlamentària diferent té una certa història, a França. El primer cop que es va plantejar va ser el 1978, quan semblava que la Union de la Gauche -aleshores encara més o menys viva- podia guanyar les eleccions legislatives. Hi va haver un cert pànic a la dreta, i el president Giscard va anunciar que, si això passava, es consideraria en una mena d'exili interior, i es reclouria a Rambouilllet -una de les residències de la reial presidència republicana de França- de forma una mica teatral, com el mateix Giscard. Finalment, però, la dreta va guanyar per la mínima, la Union de la Gauche es va desfer, el PSF va entrar en crisi, i no hi va haver cohabitació.

Més endavant, a mitjans dels vuitanta Éduard Balladur, factòtum del gaullisme del RPR (el Rassemblement -paraula i concepte magnífics de França- pour la République) va publicar un article avançant que això podia passar. Immediatament es va generar un intens debat, en el qual la dreta, veient-se guanyadora -com va ser- avançava tota mena de desgràcies si es donava una cohabitació, i exigint la immediata dimissió del president Mitterrand. Naturalment aquest, que era gat vell, va dir que ni parlar-ne, va nomenar primer ministre Jacques Chirac, i es va dedicar a fer-li la vida impossible, cosa que sabia fer molt bé. Però el més important és que es va trencar el tabú de la cohabitació. La segona, el 1995, amb Balladur primer ministre i un Mitterrand vell, malalt i de retirada, va ser molt més tranquil·la i va instal·lar aquesta pràctica en el guió de la República.

La tercera cohabitació va ser una sorpresa. El 1997, Jacques Chirac, finalment president de la República, va dissoldre l'Assemblea, on tenia una majoria abassegadora, amb la idea d'assegurar-se tot el mandat presidencial. La sorpresa va ser que una heteròclita majoria progressista va guanyar les eleccions, i es va imposar un govern de Lionel Jospin, amb Chirac -que no tenia l'habilitat d'intriga i maniobrerisme de Mitterrand- fent de reina mare.

Tindrem ara una cohabitació? Tot sembla indicar que sí, perquè la majoria macronista, que ja era relativa, és ara impossible. Macron haurà de conviure amb una majoria de RN -que no està gaire clar que hi sigui- o amb una majoria encapçalada pel Front Popular i participada pel macronisme, com a soci menor.

Aquesta operació del Front Popular, amb apel·lació explícita a l'antecedent del Front Popular del 1936, ha estat una bona iniciativa des del desolador panorama de les esquerres franceses. Ha faltat, ara, la intel·ligència tàctica del PCF del 1936 que, conscient que generava molts recels, va renunciar a ser present en un possible govern, com així va ser. Melenchon i la França Insubmissa, que tenen si fa no fa aquest mateix paper de papus en una part de la societat francesa, no han tingut la intel·ligència i la generositat d'assumir un paper secundari -que no absent- d'un possible govern, per a facilitar el transvasament de vots dels al·lèrgics al RN i a la França Insubmissa a la vegada.

En tot cas, la mateixa formació del Front Popular, amb tota la precipitació i totes les incògnites i contradiccions que té, és una de les millors notícies que ens ha donat l'esquerra a Europa fa anys. Si d'això en sortís, a més d'un govern més o menys apanyadet, un procés de reflexió sobre l'esquerra al segle XXI, sobre la millor manera de parar la ultradreta, que no és, només, dir que no passaran i fer cordons sanitaris, sinó afrontar els reals problemes de la gent, i desemmascarar la mentida i la hipocresia de la ultradreta amb solucions imaginatives, positives, i lluny de l'arrogància, la superioritat moral, i la miopia d'aquesta pseudo esquerra bobo que tenim; si féssim tot això, estaria molt bé.

I si no, de moment, que el RN es quedi (per ara, ja veurem més endavant) amb un pam de nas, també estaria bé.  

(imatge: un dels molts rètols de propaganda del Front. Han tingut la bona pensada de fer una crida al món del disseny, i hi ha veritables meravelles; les podeu veure aquí  http://24x36.art/)

 

 

 

Finis coronat opus

 

No sé si és gaire apropiat, això, perquè no he acabat cap obra sinó una etapa. Avui, després de 43 anys i uns quants mesos, acabo la meva etapa laboral. Per bé que formalment la data oficial de jubilació serà a l'agost, avui divendres, 21 de juny, és el meu darrer dia de feina a la Generalitat. I, de l’altra feina, a la URV, em queda amb prou feines la segona convocatòria d’una assignatura (i ja sé que no s’hi presentarà ningú) i també hauré enllestit a principis d’agost.

De la meva vida laboral, ja en vaig fer cinc cèntims amb ocasió dels quaranta anys (AQUÍ) i no hi he d’afegir gaire més. Si de cas apuntar que quan deia “És segur que alguna cosa dec haver fet jo malament si, després de 40 anys d’exercici, la meva carrera professional es pot escriure en un post-it; però també crec que alguna cosa em deuen haver fet de mal” no sabia que la cosa es confirmaria; a les acaballes del 2022 podia haver tingut una certa promoció professional, per a posar un bon final, però un fill de puta ho va vetar, i unes miserables li van seguir el joc, i se’n va anar en orris aquesta oportunitat. Què hi farem.

De la meva vida universitària, ja en parlaré a les memòries, si m’hi poso. Només apuntar que enyoraré, i molt, la docència, i no gaire, o gens, la vida universitària.

Amb alts i baixos, com en tota vida, he de reconèixer que no em puc queixar gens ni mica. He estat més de quaranta anys en actiu, amb una bona feina, molt suportable i no mal pagada. Hi he fet amics i enemics, hi he conegut gent molt maca, i també veritables esperpents, i hi ha hagut de tot, però majoritàriament bé.

A partir d’ara... molts projectes, inclosos els de llegir (més) i no amoïnar-se. I continuar escrivint aquí, que d’això no em jubilo!

(a la imatge, el que queda de la targeta de fitxar –a l’altre costat hi ha la banda magnètica-, llàstima que no quedi la foto, que és de l’any 2001, amb vint quilos menys i molt més cabell, ai!).

Notes post-electorals

 

 

Arrenca la legislatura a Catalunya, i sembla que estarem entretinguts. El resultat electoral va deixar una aritmètica endimoniada, no només pel fet que ningú tingués majoria absoluta –això era previsible- sinó pel fet que les que són possibles numèricament no sempre ho són políticament.

Un primer tast l’hem tingut amb l’elecció de la Mesa. Com és sabut, n’ha resultat una Mesa amb majoria independentista (2 JxC, 2 ERC i 3 PSC) com s’ha encarregat de denunciar (no gaire, les coses com siguin) el PSC. També hi ha una majoria d’esquerres, però això el PSC no ho diu.

Sobre aquestes majories, caldria recordar-li al PSC que, si no hi ha majoria independentista al Parlament –que no hi és- és perquè, en aquests paràmetres, la majoria és de PSC-PP-VOX-Comuns. És aquesta la majoria que vol el PSC? Si creu que el Parlament s’ha de llegir així, indepe o no, sembla que hauria de ser la seva majoria.

L’elecció d’aquesta Mesa ha suposat una alegria als defensors d’una suposada unitat independentista (que, curiosament, només funciona i/o es reivindica si és encapçalada per JxC). En tot cas, crec que caldria relativitzar una mica.

És important la composició de la Mesa? Sí, és clar. Però només per allò que pot fer la Mesa, és a dir, ordenar i dirigir el funcionament del Parlament –que no és poc- però no acabar decidint. Podrà –repeteixo, no és poc- admetre els vots delegats, o admetre a tràmit segons quines propostes que potser una altra Mesa, amb una majoria diferent –la del PSC-PP-VOX?-  no deixaria passar. Però, en el fons, això és més postureig que una altra cosa. S’esgota en ell mateix. Perquè, el que és important, és el que el Parlament aprovi (i per això és important que ho pugui aprovar, que consti) però això ja depèn d’una altra majoria. Per tant, per ara, possibilitats de gesticulació i jugadamestrisme, però poca cosa més.

Sí que és important, perquè és una funció personal del president, donar l’opció de presentar-se davant del Ple per a la investidura presidencial. Una altra cosa és que jugar amb això, i fer-ho amb argúcies i càlculs reglamentaris, sigui positiu. La temptació és la de jugar amb l’ordre i els temps de les possibles candidatures, amb l’esperança –això sembla, per a JxC i el seu càlcul curtterminista- de forçar una repetició electoral.

Jo no tinc tan clar que els sortís bé, no tinc tan clar que no serveixi per a donar una majoria més folgada al PSC, a més d’altres danys colaterals (augmentar la representació d’Aliança catalana, per exemple). S’entén més quan un sent Toni Comín reconeixent que el principal objectiu de JxC a les eleccions europees era quedar per davant d’ERC (allò que dèiem de la unitat). I encara tinc menys clar que sigui bo per a les institucions i per al país, és clar.

En tot cas, que no hi hagi una majoria d’elecció de president –que una altra cosa, molt diferent, és una majoria de govern, que intueixo que, a efectes pràctics i encoberts acabaria essent una sociovergència- no depèn només d’un grup. Com he dit abans, si el Parlament s’ha de mesurar en si hi ha o no majoria indepe això vol dir que la majoria és PSC-PP-VOX-Comuns. Illa té on triar, si vol una majoria; al capdavall, no seria el primer cop, en Collboni l’hi pot explicar.

Ara fa gairebé quatre anys vaig escriure un apunt, avançant que anàvem a un escenari IV república francesa, amb vetos creuats, majories negatives molt fàcils, i inestabilitat (el podeu veure  AQUÍ). Aquesta darrera legislatura, especialment quan els més unitaris van decidir que la seva prioritat era fer la llesca al govern, n’ha estat una mostra. Em sembla que em vaig quedar curt.

Europa

 

Aquest diumenge són les eleccions al Parlament europeu. Com cada cop, si més no és la percepció que en tinc, sembla que siguin una segona volta d’unes eleccions espanyoles, i si això volgués dir parlar de coses concretes, encara rai, perquè el (baixíssim) nivell de la campanya, que en un noranta per cent han estat insults i bestieses. Una pena, per a Europa i per a nosaltres, que som Europa, encara que massa sovint això sembla una cosa externa.

Em recordo europeista des de sempre (en vaig parlar AQUÍ, amb motiu d’un esplèndid llibre d’un europeu militant). Crec que perquè sóc de les generacions per a les quals Europa era aquell nord enllà on la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Una mica d’això ho devia treure del meu pare, que de vegades s’exclamava –“això a Europa no passaria!- davant de les misèries morals del franquisme (també en vaig parlar  AQUÍ).

Fascinat, encara ara, per aquesta Europa –potser un xic idealitzada- de Claudio Magris a Danubi, o de Stefan Zweig, al Món d’ahir. L’Europa de Mozart, de Mann, de Luter, i de tants altres. De Miquel Servet, de Guimerà, de Martín i Soler.

Després, ja vivint Europa, aquesta visió s’ha anat rovellant. Amb els anys i l’experiència veus que aquesta Europa occidental que somiaves no és perfecta, ni de bon tros, encara que hi hagi coses que sí que funcionen –els trens a l’hora!!!!- i encara que aquí encara arrosseguem inèrcies incomprensibles.

Europa ha estat, massa sovint, sinònim de burocràcia absurda (això també ho tenim, i molt, aquí, que consti). Ha estat sinònim d’un model proclamat –la llibertat, els drets personals i col·lectius, la seguretat, la cooperació- però no tan practicat, o, encara pitjor, practicat des d’una òptica molt parcial: es defensa aferrissadament la llibertat de circulació de capitals, però no tant la de les persones; es privilegia un model social i econòmic de laissez-faire, però la Carta Social Europea –sí, existeix- sembla desada en un calaix.

La UE no ens és atractiva, en part, perquè hem assumit i interioritzat una sèrie de valors i de pràctiques, que ja donem per naturals. Fa uns dies, en un debat intern sobre les darrers eleccions a Catalunya, vaig fer una analogia entre el nacionalisme banal de Billig i el racisme i masclisme banals que hi ha al país, davant d’escèptics que no creien que n’hi hagués tant, de racisme i de masclisme. Agafant-ho pel costat bo, hi ha un europeisme banal –i això és un actiu d’Europa- que fa que donem per descomptades coses com la sanitat pública, la seguretat ciutadana, la protecció judicial –bé, aquí... d’aquella manera- mesures de protecció i restauració del medi, o de transparència en les polítiques públiques. Totes, segur, molt millorables. Però totes, també, no tan corrents –o directament absents- fora d’Europa.

Malauradament, sembla que venen temps difícils. S’augura una pujada de vots de l’extrema dreta, una extrema dreta que, en col·laboració, simpatia o complicitat amb la dreta no tan extrema vol desmuntar tot això. Haurem de recordar, un cop més, que els drets no van ser un regal o una concessió, sinó una conquesta, i que cal defensar-los contínuament. Europa és atractiva –per això tanta gent del món hi vol ser- i ho és per això, pel que encara té d’espai de llibertat i de progrés. No deixem que ens ho prenguin.

Continuo sent europeista, malgrat la UE. Potser menys ingenu, però val la pena, encara.

 

Apunts (post)electorals

 

Amb retard –sobretot per la molta mandra- i havent-hi pensat una mica, que no és cosa d’engegar el primer que passa pel cap o deixar anar llocs comuns; això ja hi ha qui ho fa. Alguns apunts sobre el resultat de les eleccions del passat 12 de maig (i abans no arribi el resultat de 9 de juny, i a veure si ningú fa el ruc i podem estar un temps una mica llarg sense eleccions!).

La notícia ha estat indubtablement la pèrdua de la majoria parlamentària per part de l’independentisme. Això és innegable, t’ho miris per on t’ho miris, però no vol dir que no hi hagi coses a comentar. Algunes:

Sempre he pensat que insistir en la idea que hi ha “un” independentisme, que se’n pot parlar com un tot homogeni, és un error. Crec que un dels èxits d’aquests darrers anys –de fet, una llarga marxa des de principis dels noranta- és haver normalitzat l’independentisme, com a opció institucional i amb vocació de govern, primer, i haver-ne ampliar el perímetre, després, fent que cada cop s’acosti més al ventall habitual d’opcions polítiques de l’Europa occidental (que això és el que som i el que jo vull ser). Cada cop, però, que llegim, presentem, expliquem, l’independentisme com un tot, com un bloc, i encara més quan el critiquem –o el critiquen- perquè es baralla o no va a la una, crec que l’estem situant de nou a un racó, a la perifèria de política, a la raresa. I això és dolent per a tots els qui volem la independència, i per al país. Sobretot quan es tracta de foc amic.

Perquè els altres, els no independentistes, no hi van així. I és que són “normals”, i no necessiten aixoplugar-se sota un paraigua comú, sobretot si això els desdibuixa. Ho van fer, bastant, els moments crítics del procés, i encara poc. I és que, si ho fessin, si el resultat del 12-M es llegís, en aquesta banda, com a la dels independentistes, parlaríem d’un únic bloc PSC+PP+VOX, i això no ho vol cap dels tres, i menys encara ho volen els guardians de les essències que volen manegar el país (aka la Retaguardia i el País, i Foment, i la Caixa, i uns quants d’aquest estil).

De manera que hauríem de deixar d’alimentar aquesta idea de la unitat independentista.

Una altra qüestió candent és què passarà a l’hora d’elegir algú per a la presidència de la Generalitat. Per ara es postulen Salvador Illa –el més votat- i, en una maniobra si més no peculiar (però el personatge ja ho té, això) Carles Puigdemont, que diu que té més vots –si suma ERC, que això ho diu ell però, per ara, no ERC- i que, en tot cas, diu que té el dret a presentar-se.

Comencem per això darrer. Presentar-se a la investidura no és un dret automàtic, no hi ha una tribuna i s’hi instal·la i hi discurseja qui vol. Presentar-se a la presidència de la Generalitat, al Parlament –no en unes eleccions que, de fet, només ho són al Parlament- t’hi ha de presentar la presidència del Parlament, prèvia ronda de consultes. Allò que, a Espanya, fa el rei. El sentit comú –que, en política, no val gaire, ho sé- diu que qui presideixi el Parlament ha de proposar candidatures amb un mínim de viabilitat, i per això es fan les consultes, per saber què pensa fer cada grup parlamentari. De manera que, primer, a veure qui presideix el Parlament, que amb això ja tindrem alguna pista de qui es pot arribar a presentar.

Una altra cosa és que hem de distingir entre majoria d’elecció (a la presidència) i majoria de govern. L’exemple més clar el tenim el 2016, a Espanya: després de la repetició de les eleccions, i el segon bloqueig, el PSOE s’absté per facilitar l’elecció de M. Rajoy, un (des)conegut corrupte del PP. Però com que no hi ha majoria de govern (i el tal M. Rajoy tampoc no era gaire treballador) no hi va haver govern efectiu. Per cert, que si el PSC –que en aquella ocasió va tenir l’únic gest de sobirania parlamentària de la seva desgraciada història, que consti, i no va afavorir l’elecció de Rajoy- pensa que algú s’ha de sacrificar per evitar la repetició electoral, que recordi que no ho va fer quan li tocava. A veure si ara exigirà el que no va fer (i que consti que crec que va fer bé).

Això ens porta a l’escenari que algú faciliti l’elecció d’algú altre, bé per vot directe, bé per abstenció, si els números surten. Com que la idea que el PSC s’abstingui per facilitar l’elecció de Puigdemont em sembla poc probable, els focus estan posats sobre ERC, amb un vot a favor de la investidura de Salvador Illa.

No sé si això passarà, però sí sé que les pressions seran enormes, i això és perquè és l’escenari que li convé a gairebé tothom.

Li convé, és clar, al PSC, que guanya la presidència, es desmarca dels no independentistes (i ningú no ho retraurà, perquè, això, és normal) i ja pot anar fent.

Li convé, i molt, a JxC, perquè així té munició per a disparar contra ERC (com si això fos una novetat!) i, a la vegada, podrà anar pactant coses concretes amb el PSC, i exercir la sociovergència que volen; si de cas, diran que no han tingut més remei per culpa d’ERC –sempre la culpa és d’ERC- i que “ho fan per Catalunya” perquè, ja se sap, Catalunya són ells, i són els únics que poden interpretar i decidir què és bo pel país.

Li convé a les extremes dretes espanyoles, que podran continuar el discurs antisocialista dient que és presoner de l’independentisme, i tot això que diuen.

Potser a qui menys bé li anirà serà als Comuns, que es consolaran dient que han votat una majoria d’esquerres (això dissimularà la castanya, que també l’han tinguda) encara que serà divertit veure la cara que posen quan aquest president “d’esquerres” pacti de tot amb JxC (i aleshores, és clar, la culpa també serà d’ERC, que ja no ve d’aquí).

Queden al marge CUP i Aliança, els primers perquè van al seu rollo, i consideren incomprensible i inadmissible que no tothom pensi com ells, i els segons perquè, per molta estelada que agitin, són escòria.

I, és clar, queda ERC, que és a qui no li convé. Tothom vol que faci la feina bruta, i, a la vegada, tothom –o gairebé tothom- se n’aprofitarà. Curiositats de l’aritmètica parlamentària, amb un escó menys –o un de menys de PSC o de Comuns, i no entre ells- desapareix l’opció de la majoria. I això no és resultat de cap estratègia política, sinó simple xiripa electoral, com els set escons de JxC a Espanya.

A ERC se li penjarà qualsevol mort, faci el que faci. Si afavoreix la candidatura de Salvador Illa, el tractament de botifler, nyordo, venut, traïdor, i més serà el mínim que es podrà esperar del món juntaire (que després pactin un munt de coses amb el PSC, és igual, ja sabem que la culpa és d’ERC). Si hi ha d’haver repetició de les eleccions, un escenari que no fa gràcia a ningú, la culpa també serà d’ERC, encara que hi havia més majories possibles, des de la sociovergència a cara descoberta, fins a la majoria no independentista PSC-PP-VOX... ah no, que això no se’ls aplica a aquests.

Una papereta –mai millor dit- complicada. Ja s’han donat a conèixer algunes condicions –més aviat generals; per anar obrint boca, com qui diu- per part d’ERC, i demandes d’humilitat (tot i que ell digui “humiltat”) per part d’Illa, que també es podria aplicar el cuentu. Espero que, si es pacta alguna cosa, a més de tot això, hi hagi més coses més concretes i tangibles, encara que no siguin gaire espectaculars. I també, ara, podria sortir l’informe ambiental de Hard Rock Cafe, i ser negatiu. Veuries quin tip de riure.

Illa pot ser president. De qui tingui a l’oposició depèn que el seu govern sigui un calvari, giri a la dreta, o estigui realment condicionat nacionalment i per l’esquerra.

Estarem distrets, em sembla.

In memoriam, Jordi Bergadà

 

Ens ha deixat, per un maleït càncer, en Jordi Bergadà, arquitecte reusenc -o reusenc arquitecte, que també seria vàlid- i un bon amic.

No recordo si el vaig conèixer quan jo era al Servei territorial d’urbanisme, fa una eternitat, o després, en alguna cosa relacionada amb el Col·legi d’Arquitectes. En tot cas, vam tenir més relació en la seva vessant política -tot i que jo en diria més institucional- especialment com a regidor d’urbanisme. Recordo una xerrada/lliçó sobre el pla territorial parcial que vam fer a mitges, i que em va servir per aprendre molt de la seva intervenció, ordenada, clara, precisa.

Jordi Bergadà va ser un excel·lent regidor d’urbanisme, fins i tot en aquesta estranya manera de funcionar que tenim, a molts ajuntaments, en què demanem al personal polític que vagi molt més enllà del que li pertocaria (i quan la regidoria l’ocupa un analfabet urbanístic... així ens va!). Recordo algunes converses, amb ell , en què desplegava la seva capacitat pedagògica i de seducció, i explicava el sentit de propostes per a la ciutat, a deu i quinze anys vista, que s’han vist plenament encertades.

Crec que Jordi Bergadà ha estat un dels dos grans regidors d’urbanisme de Reus -això no vol dir necessàriament que els i les altres hagin estat dolents- juntament amb Jordi Lamas (que també ens va deixar no fa gaire). Jordi Lamas va ser l’artífex principal de muntar un bon departament d’urbanisme, ben estructurat, ben dotat, i amb una sòlida idea de treball. I en Jordi Bergadà va utilitzar bé aquesta eina, amb mirada llarga i amb ambició a la vegada que amb realisme, fent urbanisme de veritat, és a dir, operacions de sòl que facilitin l’extensió -si cal- i la renovació urbana. Que facin ciutat, que és l’objectiu darrer de l’urbanisme, i que és moltíssim més que l’estricta obra urbanitzadora o d’edificació. Que feien civitas, a més de urbs.

En la seva trajectòria, es va veure esquitxat per la immundícia de l’afer Innova. Sempre vaig posar la mà al foc per la seva integritat personal, i continuo convençut que va donar a Reus molt més del que se li va pagar. En tot cas, un problema de formes, que diu menys a favor dels mecanismes de control -com a mínim, negligents- que no pas d’ell mateix. En aquest episodi, però, tinc la sensació que es va quedar molt sol, de cop, i de manera molt injusta, especialment per part de qui hauria d’haver estat més al seu costat. Jo mateix em pregunto ara si vaig estar a l’alçada; no sé si li vaig fer una trucada o un missatge.

En tot cas, continuàvem en contacte. Era de les persones que més reaccionava als articles que vaig publicant. Encara no fa dos mesos, em donava l’enhorabona per un article sobre els nimby. O un altre, més llunyà, sobre el fet metropolità a Tarragona:  “En forma i amb rigor, com sempre, Robert!”. I un altre: “Ja diuen que els vells rockers no moren mai....com sempre no puc estar més d'acord amb tu....avui després d'ahir... potser el tema de la indústria hauria d'estar amb els tres que enuncies. Una abraçada, Robert”.

Els vells -i no tan vells- rockers, però, moren. Gràcies per tot, Jordi. Que la terra et sigui lleu.

Sobre capitalitat, i àrea metropolitana. Qui no té feina...

 

Llegeixo a la premsa que el ple de l’Ajuntament de Tarragona debatrà, avui dimecres 22 de maig, una moció sobre “capitalitat de l’àrea metropolitana”. Els arguments, ja us els podeu imaginar, els de sempre. Suposo que, al debat, sortiran els romans –ara que som en plena Tarraco Viva- i els habituals greuges. Res que no haguem vist unes quantes vegades.

Una manera com una altra de perdre el temps.

Per una banda, perquè, específicament sobre àrea metropolitana, és un debat inútil, i que denota una absoluta ignorància del que és una àrea metropolitana. Ho he dit i escrit molts cops, metropolità és un canvi d’escala; és un espai diferent, amb un funcionament diferent. Aplicar-hi els esquemes de capitalitat –que ja resulten, al meu parer, un pèl anacrònics també en altres instàncies- és no entendre res. És allò d’aquell rrrrrevolucionari que estava en contra de la propietat privada, i volia repartir, perquè “entre el que tinc i el que em toca, quedo ben arregladet”. Les àrees metropolitanes –les d’ara- no funcionen en termes de capital i perifèria, i menys des del punt de vista funcional. Aquella etimologia de “ciutat mare” –metro, polis- que s’estén sobre el territori ja fa temps que ha quedat superada per funcionaments molt més policèntrics i en xarxa. I aquesta és l’essència metropolitana: una nova escala territorial en què, per a determinades dinàmiques, es funciona com un tot. Un tot. No una jerarquia. Es continuen dient moltes ximpleries, sobre àrea metropolitana.

Però, a més, és una pèrdua de temps per reiteració. Per què, a Tarragona, hi ha gent que necessita una i cent vegades reivindicar la “capitalitat”? De què tenen por? De què no estan segurs, i necessiten reafirmar-ho una i una altra vegada?. Ja fa quinze anys –com passa el temps!- i amb motiu del debat sobre la llei de Vegueries, vaig publicar un article sobre això, i no hi hauria de canviar gran cosa (el podeu veure AQUÍ). Hi acabava dient:

“La capitalitat que personalment vull per a Tarragona és la del lideratge del territori per la qualitat del serveis, per l'ambició de futur, i per la capacitat de guanyar complicitat amb el conjunt del territori. I això depèn molt més de nosaltres que de la llei. És, entre altres coses, la diferència entre una concepció democràtica de la capitalitat i una concepció atorgada.”

Aquesta reclamació constant amaga inseguretat i complex d’inferioritat. Quan s’és capital de veritat i s’exerceix –no perquè un text legal ho digui- no hi ha cap necessitat de reafirmar-ho contínuament. Continuar aquest discurs victimista és acabar alimentant, ni que sigui indirectament, el discurs antibarceloní –eufemisme d’anticatalà, en el fons- de les mòmies reaccionàries de sempre.

Qui no té feina, el gat pentina.

 

Gràcies, però no cal

 

No sé si s’atribueix a Napoleó, a De Gaulle, o algun altre militar aquella frase que la retirada és una de les maniobres més difícils. No se si això és cert en la milícia, però és molt cert en la política: costa saber marxar; costa trobar el moment i la manera. 

Dilluns vam saber de la retirada -jo voldria que temporal- del president Pere Aragonès, i dimarts sabíem de la sorprenent -fins a cert punt; més per la forma que pel fons- decisió d’Oriol Junqueras, de confirmar que continua, que vol pilotar els canvis inevitables, i que se sotmet a la militància. Una apel·lació emocional en tota regla. I ahir sabíem que sí però no, que hi havia dimissió -ajornada per les eleccions europees- i congrés... al qual es vol re-presentar.

Amb tot el respecte que li tinc, per haver-se passat quatre anys a la presó. Amb el reconeixement d’haver sabut reflotar ERC després del desastre del 2010 i 2011, i del traumàtic congrés amb el partit obert en canal. Amb el reconeixement de l’encert de la pacificació interna (tot i que ara en veurem la solidesa) i d’una estratègia encertada. Amb tot això, crec que ara s’equivoca i molt. Ara, moltes gràcies per tot, de veritat, però no cal. Ja està. 

Ho ha copsat molt millor Marta Rovira. Reconec que no sempre hi he estat d’acord, per formes i fons, però la seva decisió, la forma de motivar-la, i la mateixa carta en què ho comunica, em semblen impecables. Ha llegit molt bé el moment i el temps. No tothom ho ha fet. 

És cert que entre dimarts i dijous hi ha hagut una certa rectificació, per part de Jonqueres, però no completa. Segons sembla, continua decidit a presentar-se. I crec que això és una mala decisió per a ell, per a Esquerra, i per al país. 

Per a ell, perquè és obstinar-se en una posició que ja no correspon. Entenc que es pugui sentir, d’alguna manera, estafat per haver perdut l’oportunitat de ser president de la Generalitat. Què hi farem. Qui això escriu s’ha fet un tip de perdre oportunitats, la darrera, de caràcter personal i professional, fa poc més d’un any per culpa d’un fill de puta i d’unes miserables que li van seguir el joc. Però què hi farem. Hi ha molta gent que no ha pogut demostrar tot el que podia fer, la vida és així d’injusta, però els projectes col·lectius -i el país és un projecte col·lectiu- no es poden sacrificar per una persona. 

Però, a més, s’exposa a una victòria mediocre -ser elegit per un 60% dels vots- que l’afebleix personalment, malgrat guanyar tècnicament, i afebleix tot aquest projecte col·lectiu. I això és un mal servei a ERC. I ni ERC s’hi mereix ni ell té dret a fer-ho. És curiós que, a ERC, costi tant fer una bona transició. D’Hortalà a Colom, una escissió. De Colom a Carod, una fugida esperpèntica (i, per part meva, agraïda per perdre de vista segons qui). De Carod a Puigcercós, una bomba de rellotgeria que va petar al cap d’un any. De fet, de Puigcercós a Jonqueres, va anar bé, suposo que per esgotament absolut de la gent. 

I fer-ho malament, i afeblir ERC, seria un mal servei al país. Continuo creient -ja fa trenta-quatre anys- que ERC es un element imprescindible en l’ecosistema polític de Catalunya; que és la llavor de la molt necessària esquerra nacional, i d’una esquerra lliure, no dogmàtica, imaginativa, fresca. En política no hi ha espais buits; si ERC és residual o desapareix, aquest espai l’ocuparà algú altre amb unes altres característiques, i crec que hi sortiríem perdent. 

De manera que, Oriol, moltes gràcies per tot, de veritat; però, també de veritat, no cal. No ho espatllis. 

Gràcies, Pere

 

No recordo quan vaig conèixer Pere Aragonès. Sí sé que el 2014, quan es va tramitar la llei que havia de fer possible (ja veurem) el BCN World, ara Hard Rock Cafe, ja teníem tractes. Ell va ser un dels ponents de la llei, i després que jo comparegués com a expert en el tràmit d’audiències, vam continuar en contacte i el vaig estar assessorant, especialment en les qüestions més urbanístiques. Guardo un grapat de correus entre ell i jo, sobre això, que potser utilitzi si faig un llibre amb tot el que he escrit sobre aquest tema, que estaria bé.

Ja aleshores em va semblar una persona sensata, i que es treballava els temes a consciència. Les vegades que l’he sentit després, algunes ja com a President, no han fet més que confirmar aquest criteri. La seva intervenció la nit electoral del 12 de maig, i la de dilluns, en què anuncia la retirada -que jo voldria que fos temporal- han estat, al meu parer, impecables.

Crec que ha dignificat la presidència de la Generalitat, que bé que calia després del mandat pintoresc -per dir-ne alguna cosa- de Quim Torra (parèntesi: crec que Quim Torra és una bona persona, que va estar en un lloc complicat al pitjor moment i voltat de gent impresentable que el van utilitzar i manipular de manera cruel. No s’ho mereixia). Pere Aragonès, de qui parlem, ha actuat amb un capteniment presidencial molt per sobre de la xuleria, l’arrogància, i la grolleria dels hooligans juntaires, que han actuat sempre amb una manca de respecte personal i institucional que els deshonora i els retrata.

Ja veurem què passarà ara, i què farà en Pere Aragonès. Mes enllà d’un merescut descans, pot enllestir la tesi sobre la política econòmica de la Mancomunitat, que fa molts anys que està aparcada. Espero, però, que el tornem a veure a la política catalana, que té temps -és  molt jove- i no ens podem permetre el luxe de perdre’l. I també espero que serveixi d’exemple: se m’acuden, en diverses opcions polítiques, més persones que farien bé de  plantejar-se una retirada honorable. O no honorable, però que pleguin.

Pere, gràcies per tot. Honorat per la teva amistat, i espero que ens vegem en temps millors.

(imatge: la presentació de la biografia de Ventura Gassol. La meva camisa és perquè era a l'estiu, feia molta calor, i jo no era -ni sóc- president i no he d'anar formal) 

Joan Rigol, in memoriam

Ens ha deixat Joan Rigol, qui fou president del Parlament, conseller, diputat, senador i moltes coses. Més enllà dels càrrecs institucionals, i de la manera d’exercir-los –sobretot el primer citat- crec que és important destacar que era un polític que pensava, que deia coses. I no em refereixo a llocs comuns, o a frases més o menys –malauradament, cada cop menys- brillants, quan no simples estirabots.

Joan Rigol pensava pel seu compte, des d’una sòlida cultura, i això és una rara avis. Ens manca molt, a Catalunya, el perfil de polítics que reflexionen, que dubten, i que proposen, que especulen –en el bon sentit de la paraula-. I encara més que ho facin des d’una posició oberta a idees alienes.

Amb Joan Rigol perdem una persona que havia fet aquest exercici. No sé si en queden gaires. Altres cops m’he referit a aquella afirmació de De Gaulle, que deia que, per a ser president, calia tenir “una certaine idée de la France”; entenguem-nos, no la seva –tot i que, egòlatra com era, segur que ho pensava- sinó una idea, una visió. A Catalunya –a la Catalunya recent- crec que només hem tingut dos presidents amb la seva “certaine idée” de Catalunya, en Jordi Pujol i en Pasqual Maragall. Joan Rigol jugava també aquesta lliga, però des d’una altra posició. No sé si en tenim cap més, ara mateix, i a fe de Déu que ens fa molt falta.

A la imatge, un exemplar d’un dels seus llibres –ja antic, en recordo molt poc- amb reflexions sobre el país, que va tenir l’amabilitat de dedicar-me.

Apunts electorals. 2

 

Si em despisto, passen les eleccions i he deixat la sèrie a l’estacada. Aquestes són unes eleccions estranyes, no només per avançades -això passa, a Catalunya, des del 2010: cinc eleccions anticipades- sinó perquè no acabo de veure-hi el desllorigador. No em refereixo als resultats, que sempre són una incògnita, i menys al govern, que ara per ara sembla impossible (d’això ja en vaig parlar fa cinc anys, ho podeu veure AQUÍ). Em refereixo que a les eleccions, a més de triar un govern-administrador, també se solen respondre preguntes més de fons: un canvi de rasant important; una substitució generacional; castigar un govern desacreditat... tot això ho hem fet, en un passat més o menys proper, però no veig, ara, cap pulsió d’aquest tipus; més aviat una campanya plana, a la defensiva o intentant recuperar èpiques ja passades.

Es diu sovint que la política suïssa és avorrida, per previsible. Ningú sabria dir (sense consultar al google!) qui és la persona principal del govern suís (és Viola Amherd, del partit de Centre; gràcies google!). en canvi, sabem qui és Milei, Putin, Bolsonaro, o Erdogan, per dir noms diversos. Entenc que hi hagi, ara, qui demani una dosi suïssa per a Catalunya, però per ser justos hauria de ser amb el paquet sencer: tots els ressorts de l’Estat, mitjans, democràcia profunda, i una ciutadania conscient i exercent dels seus drets i deures. Vaja, allò espriuà del nord enllà...

Com que sembla que no ho tindrem, això, més val una mirada al que pot passar.

D’entrada, un govern de coalició, això segur. Aquesta és la normalitat, a l’Europa occidental, i no ens n’hauríem d’estranyar. El problema és quina coalició serà possible, no només aritmèticament, sinó, sobretot, políticament. De coalició ja n’hi havia una, aquesta legislatura, i ja vam veure com va anar. Els múltiples vetos creuats -amb caducitat el 12 de maig a la nit; si més no els vets absoluts- i la necessitat de tenir una coalició de govern i no només una coalició d’elecció a la presidència, ho fan difícil. Mes encara quan l’elecció a la presidència sol ser a la contra: vota perquè no surti nosequí. Això ens aboca(rà) a la debilitat.

Prediccions? Molt difícils. El temor que tregui el cap -i posi un peu al Parlament- una extrema dreta estelada, que no seria més que la normalització -per la banda negativa- de la política catalana: si hi ha extrema dreta arreu, no pretenguem ser-ne immunes. Haurem de veure què i qui ha fet coses malament, per a fer possible això. Hi ha deures per a tothom.

La conversió del PSC com a partit d’ordre. El preferit de l’stablishment tipus Vanguardia, Foment del Treball Nacional, i l’actual Cambra de Comerç. Que siguin capaços de combinar-ho amb una imatge de partit d’esquerres diu molt de la seva habilitat de travestisme polític i molt poc de la cultura política dels qui s’ho creuen. I la demostració que encara poden ser més espanyolistes o, com a mínim, més autoexclosos del tronc central del catalanisme polític (que és molt més que l’independentisme, i no és nacionalisme, paraula -i concepte- que hauríem d’anar desterrant). Per a fer tornar un electorat que se’n va anar a Ciutadans no només han hagut de reforçar l’espanyolisme, també han hagut -en un procés que es retroalimenta- d’assumir el tomb a la dreta que va fer aquest electorat que volen recuperar.

Esquerra paga el preu de ser un partit central, amb fronteres arreu. En política, les síntesis -que jo crec necessàries- tenen aquest perill: les fronteres ho són en les dues direccions, entrar i sortir. I també paga la responsabilitat de govern, amb un excés d’administració i una manca d’emoció (parèntesi: fa potser trenta anys vaig llegir, tenir -i prestar i perdre, ai!- un llibre extraordinari, titulat “Que le meilleur perde”, obsequi encertat de l’estimadíssima Teresa Batet; un llibre que demostrava que l’objectiu dels partits polítics era perdre i quedar-se a l’oposició, que és molt més còmoda i fàcil que el govern. Hi he pensat molt, aquests anys, i tot i que era un llibre en clau de sàtira, deia veritats com a temples).

És també l’enèsima reinvenció de l’espai postconvergent (els converjunts?) intentant treure el darrer -potser- suc de l’èpica del 2017. No sé si els sortirà bé o no, ni què vol dir que els surti bé -presidir? Quedar per sobre d’ERC, encara que no governin?- però sempre he pensat que, en política, els projectes personals són perniciosos per a la salut democràtica col·lectiva. Més encara quan traspuen un desig de venjança en moltes direccions. Això és estèril.

No ho tindrà fàcil, ningú, el 13 de maig. Caldrà fer molta política (hauríem de recordar allò de Rafael Campalans: política vol dir pedagogia) però més aviat em temo que sortiran els ganivets de traïdor, botifler, venut... que no prenguem (gaire) mal. I ves que no tornem a votar més aviat del que ens pensem.

 

Un mal gest

 

Si jo ara comencés dient que ja m’ho pensava, que Pedro Sánchez no dimitiria, em podríeu dir que això és molt fàcil a pilota passada. I com que no vull ser el capità posteriori -amb el superpoder d’encertar les coses quan ja han passat-  ho deixaré estar. Però m’ho pensava des del minut u.

Tot plegat, doncs, ha estat un gest. Ni dimissió, ni moció de confiança, ni res. Només un altre discurs melodramàtic -per no dir tragicòmic- ple de retòrica, propi del personatge, a qui agraden les frases sorolloses, però sovint tirant a insubstancials, i poques vegades seguides de transformacions socials que no siguin cosmètiques o reactives. Allò que es diu, que els estadistes pensen en la propera generació, i els polítics en les properes eleccions, s’hauria de completar que els aventurers pensen en el proper titular de diari.

Sánchez ha fet un mal gest, perquè reforça el component cesarista -dir-li César és una llicència poètica molt exagerada- en detriment de la política. Tot el que sigui “o jo o el caos”, totes les jugades mestres en clau personal, poden ser útils -no per a tothom, només per a la persona concernida- a curt termini, però debiliten una mica més el debat polític, i n’accentuen el caràcter de lluita, de bons i dolents, d’amics i enemics. L’empobriment de programes, de discursos -substituïts per això que en diem el “relat”, més propi de la literatura que no de la realitat- i el qui dies passa anys empeny converteixen la política, entesa com la res pública, en una xerrameca i safareig insuportables, i preparen el terreny per als portadors de solucions fàcils, encara més demagògiques. Els Berlusconi, Ross Perot, Gil y Gil, Ruiz Mateos, Le Pen, han donat lloc a Trump, Bolsonaro, Meloni o Milei. I Abascal i Orriols. No badem.

Hauríem de fer, tots plegats, els qui creiem en una altra mena de política -no només una altra manera de fer-la- un cop de cap, ser més exigents en primer lloc amb nosaltres mateixos, i deixar de donar espectacles com el d’aquest cap de setmana.

Michel Rocard durant molt de temps va ser la gran esperança de bona part dels francesos (després, quan va governar, no tant, sobretot “gràcies” als seus, però això -les dinàmiques caïnites internes dels partits- donaria per un altre article). Va adquirir un gran crèdit pel que en deien el “parler vrai”, dir la veritat, o parlar clar (parèntesi: que es pugui destacar d’un polític que parla clar o que diu la veritat, demostra com és la majoria del personal polític). Parler vrai volia dir no amagar els problemes, dirigir-se a l’electorat com a persones adultes, conscients, capaces d’avaluar les coses i decidir. No estic segur que això es pugui generalitzar, però no serà abaixant el llistó que ho arreglarem. La mala política -i aquest cap de setmana n’hem vist un exemple (i això no fa bona, de cap manera, la que fan els adversaris de Sánchez, que consti)- la mala política, deia és com la moneda dolenta, que expulsa la bona del mercat. Feina rai.

 (a la imatge, Pedro Sánchez anant al lavabo, que s'està pixant)

Sobre el nou Acord de Govern en relació a Hard Rock Cafe

 

No sé si és només per la campanya electoral i l’excitació -i sobreactuació-  que provoca en segons qui, o només són els efectes colaterals d’una manera de fer més aviat potinera -sobretot, però no només, en la comunicació- per part del Govern, però ahir descobríem un episodi més en aquest serial que és el projecte de Hard Rock Cafe, abans conegut com a BCN World. I, és clar, això vol dir feina per mi, per continuar al dia. Som-hi.

Ahir coneixíem un acord de Govern del passat mes de febrer que deia:

—1 Deixar sense efecte l’Acord del Govern de 15 de desembre de 2020 pel qual s’ordena a l’Institut Català del Sòl l’adquisició i posterior alienació, per adjudicació directa, dels terrenys de 952.000 m2 de superfície aproximada, inclosos en el Centre Recreatiu Turístic de Vila-seca i Salou.

—2 Mantenir l’encàrrec a l’INCASÒL per tal que formalitzi amb les parts els acords privats i públics que corresponguin per tal d’adquirir i amb posterioritat alienar, en unitat d’acte i pel mateix preu, per adjudicació directa, els terrenys esmentats en el punt 1.

Si algú el vol veure sencer, és AQUÍ. 

Anem a pams. Què vol dir això (tot i que l’explicació de l’Acord és força clara)?

El primer punt deixa sense efecte l’acord anterior, que era el que ordenava la compra (a la Caixa) i la venda (a Hard Rock) dels terrenys del CTI (Centres turístics integrats; a nàming no ens guanya ningú!).

Per què cal prendre aquest acord? Perquè es basava en un contracte amb unes condicions basades en el PDU anterior (per exemple, sobre la tramitació d’un Pla de millora urbana que ara no es farà) i que havia quedat obsolet. Però si no s’anul·lava, des del punt de vista formal calia, o bé complir-lo -i no es podia; i millor, com veurem- o bé cometre una il·legalitat i no complir-lo si s’aprova el PDU.

El que penso del fet d’aquesta intermediació de l’Incasol ha quedat clar en molts dels apunts d’aquest blog, i el que pensava sobre el contracte de compra-venda-compra també va quedar clar AQUÍ i AQUÍ. 

És per això que considero que anul·lar aquest contracte -que penjava de l’acord de Govern ara anul·lat- és una bona notícia, perquè, pel que fa a les condicions de la transmissió, posa el comptador a zero, i això permet establir unes condicions més equilibrades en les quals es corregeixi el propòsit anterior, en què tot el risc anava a càrrec de l’Incasol, i totes les garanties eren per a HRC, a més d’uns quants obsequis a la Caixa, a càrrec del contribuent.

La segona part de l’Acord va d’això, de negociar un contracte nou.

Entenc que això, que es negociï un nou contracte, és el que ha provocat la indignació dels opositors, augmentada amb la sobreactuació habitual i amb l’afegit de la precampanya. Acusen del Govern d’enganyar. Enganyar com? Quin compromís anterior ha quedat desmentit? No confonguem la posició pròpia amb el que fa el Govern. A veure si ara, el que li retrauran és que no fa el que aquests opositors farien. “És indignant! El govern d’ERC no fa el que farien Comuns/CUP!!!”. Doncs miri, no.

Sobre l’oposició a HRC -que comparteixo més del que es pensen; he deixat molt clar que no m’agrada gens, i que preferiria que no es fes- també voldria una mica més de serietat, i dic també perquè aquesta serietat l’he demanada -i intentat practicar-la- en tot. Crec que no podem fer trampes.

Desfer el que s’ha fet no és senzill, i això ho haurien de saber els opositors que han estat govern, o que ho pretenen (els qui prefereixen viure en un món ideal, sense embrutar-se les mans amb la realitat, poden fer el que vulguin, és clar). En aquests molts -massa- anys que fa que això dura (i que ja he escrit que és la prova que va començar malament i que costa d’arreglar) ha quedat un camp sembrat de mines, que cal anar desmuntant una per una i sense prendre mal. Una actuació pel broc gros seria el millor regal per als qui volen treure suc de les tramitacions complicades que fem, tipus Castor i Florentino.

Per això dic que és una bona notícia que es pugui refer el contracte des de zero. Com he dit altres cops, la Caixa només té un client, que és qui té la llicència del casino, i HRC només té un proveïdor, perquè la llicència és per aquell espai i no un altre. Aquí no hi ha mercat. Si el Govern fa bé la seva feina, pot imposar unes condicions que condicionin tot el projecte, o bé que obrin la porta a algú a dir que no (que és el que jo crec que HRC vol, però no vol perdre la fiança, i no vol quedar com el dolent de la pel·lícula).

O bé que s’hagin d’entendre directament Caixa i HRC, que és el que hagués hagut de ser des del principi, i això allibera la Generalitat de responsabilitats, que era el perill de l’anterior contracte.

Hi ha, a més, un fet important que fa que les exigències de prudència i de no tirar pel dret siguin més altes (i que els qui diuen “que es retiri el PDU i ja està” no tenen en compte). Tot aquest procés va més enllà d’un PDU, va també d’un concurs públic convocat per la Generalitat. Una retirada unilateral, o un trencament de les regles de joc que la mateixa Generalitat va posar -per molt que no ens agradin- és emetre un senyal molt perillós, és dir que el Govern de Catalunya no és de fiar. Aneu a buscar inversions d’un altre tipus amb aquesta reputació. Per això cal fer un desmuntatge controlat fins on es pugui.

I, finalment, i com ja he dit en mes d’una ocasió, convençut que, com a molt, se’n farà la primera fase, si es fa. Pensem que HRC no és un inversor, sinó una franquícia, i ha de buscar i trobar aquests 700M€ que calen per tot plegat, i que el mercat del joc és radicalment diferent al de fa vuit anys. Ha passat el moment, si és que n’hi havia. Si el model Las Vegas no ha arrelat mai a Europa, potser és per alguna cosa. Recordo que el model parc temàtic a gran escala, com Orlando o similars, tampoc no ha acabat de funcionar (de fet, només Port Aventura, a Europa, té beneficis d’explotació; EuroDisney no se’n surt, i els altres són parcs d’estar per casa. Per pensar-s’ho).

En fi, esperarem el proper capítol, que sembla que això va per llarg.

 

 

Sobre energies renovables

 

Aquests darrers mesos vaig participar en un grup de treball de la Comissió de Territori de Catalunya per elaborar uns criteris per als parcs eòlics. No es tracta de cap normativa d’obligat compliment -la Comissió no té aquesta potestat- però sí d’una orientació, especialment a les Comissions d’urbanisme (però també a promotors de parcs, o als ajuntaments que vulguin adaptar el seu planejament) a partir del fet que la normativa urbanística -que és la que han d’aplicar les Comissions- no és del tot explícita (i no ho ha de ser, perquè no pot preveure totes les casuístiques) ni, quan es va fer, la demanda de parcs eòlics era l’actual. Ja es va fer un document similar amb els parcs fotovoltaics, i ara s’ha ampliat a les eòliques.

El cert és que hem estat uns mesos preparant aquest document, que ja s’ha aprovat -el podeu veure  AQUÍ. M’he trobat també, per altres motius, immers en aquest debat en altres àmbits, i he decidit posar negre sobre blanc algunes coses que penso sobre això.

Per començar, crec que, a Catalunya, tenim un problema important de relat, de la imatge que es té sobre el tema de les energies renovables, que ens dificulta afrontar bé la transició energètica. Tinc la sensació que hi ha un relat dominant formalment favorable a les energies renovables, en abstracte, però que, a la pràctica, rep les propostes concretes amb una barreja d’hostilitat i de resignació. El simple anunci d’un parc eòlic ve seguit, molts cops, de la formació d’una plataforma en contra, de la voluntat de “salvar” el que sigui, i d’un aire resignat i pessimista, com si fos un càstig. De vegades -només de vegades- per la mateixa administració, local o no, que ho ha de tractar.

Entenc perfectament que no sempre les ubicacions, el tractament, la informació, són els adequats. També hem d’aguantar, alguns cops, discursos prepotents i pretensiosos sobre la modernitat i el progrés per part de partidaris i promotors dels parcs eòlics i fotovoltaics, fins i tot un cert menyspreu envers els crítics. Un escenari polaritzat on és difícil separar el gra de la palla.

I hauríem d’exigir menys trampes en els discursos. Quan se’ns ven que, a l’Aragó, hi ha molta més producció de renovables -que és cert- també hauríem de tenir en compte que la densitat de població, allí, és de 27,86 habitants per km2, mentre que a Catalunya és de 249,89 hab/km2, nou vegades menys. És més, si fem el mateix càlcul excloent les capitals -superfície i població- la densitat aragonesa és de 1.75 hab/km2, mentre que la catalana és de 198,47 hab/km2. I si tinguéssim en compte l’orografia -especialment per a les fotovoltaiques- també trobaríem diferències significatives. Ho tenen molt més fàcil. El mateix amb Castella i Lleó o d’altres llocs. Menys demagògia -i menys condescendència- amb segons quines comparacions.

 Necessitem les renovables. Això no admet discussió, llevat que se sigui un negacionista del canvi climàtic -i aquí no m’hi trobareu mai- o un ignorant (o un influent accionista d’elèctriques, és clar; però aquests, que no perden el temps, també inverteixen en renovables). Necessitem parcs fotovoltaics i eòlics, per a descarbonitzar i electrificar el nostre món, i necessitem la xarxa necessària per a transportar aquesta energia neta des dels punts de producció als punts de consum. Això no és incompatible amb polítiques d’eficiència energètica (fer el mateix, amb menys energia; fer més coses, amb la mateixa energia) i,  naturalment, tampoc no és incompatible amb el foment de l’autoconsum i de les comunitats energètiques. No té volta de full.

En aquest escenari, doncs, el debat no és sobre si renovables sí o no, sinó sobre renovables com. No s’hi val a fer-se fotos i omplir-se la boca amb això de l’hidrogen verd (i n’hauríem de parlar amb calma, que hi ha molta il·lusió, amb això) i després obviar com es produeix i transporta l’energia necessària per tal que, efectivament, sigui verd.

Tampoc no em serveix el discurs de l’autoconsum, com a alternativa única. Soc fervorosament partidari de l’autoconsum, sigui personal o en forma de comunitat energètica, sobretot pel que té de descentralitzat i d’empoderador, però amb això no n’hi ha prou. Calen, també, grans unitats productives. I com que calen, el més sensat és acordar com i a on. Això és el que haurà de fer el futur, esperat, i tardà Pla territorial sectorial d’energies renovables, el Plater, i mentre no arribi, el que intenten fer els criteris que he citat al principi. Per això cal canviar el relat, la percepció que es té d’aquestes instal·lacions, i el discurs amb les quals se les combat o se les defensa. Cal aterrar a la realitat. A grans trets, per mi, això vol dir:

Hauríem de desenvolupar molt més la idea que un parc és relativament provisional –tenen la vida útil que tenen- si ho lliguem amb l’eficàcia del parc: els actuals generen molta més energia que els parcs que hi havia fa trenta o quaranta anys. Qui ens diu que en trenta anys no haurem progressat més, i amb menys parcs farem més energia?. Estic segur que hi ha dades, al respecte. Tinc fe en el progrés. No la fe absoluta del positivisme del segle XIX, però sí que crec que ens podem plantejar un escenari en què siguem mes eficients, gastem menys -i necessitem menys- i sapiguem produir més amb menys.

L’impacte paisatgístic –que hi és, sens dubte, i que cal limitar al màxim- és reversible amb una relativa facilitat (compte: les línies d’evacuació i els accessos no tant). L’afectació d’un aerogenerador sobre el terreny és escassa; l’impacte és, sobretot, visual i vertical. Bones mesures de restauració passada la via útil (l’experiència de les activitats extractives és interessant) pot convertir aquest impacte en una mena d’impost temporal per a la transició energètica. Pactar -verb imprescindible- un impacte per trenta anys, i replantejar-s’ho quan s’hi arribi.

I per a les fotovoltaiques, cal aprofundir en la compatibilitat -tècnica, legal, fiscal- amb les activitats agràries. La placa pot estar a una alçada que faci compatible el conreu i el treball. Estic segur que això ja s’està fet, i es tracta de fer recerca i experimentació en aquest sentit.

Això ens porta a una oportunitat que hauríem d’aprofitar més, que és la recerca -i especialment la recerca aplicada- en el desenvolupament de la tecnologia de les renovables. Potser no tenim totes les oportunitats -el nord d’Àfrica serà una potència en producció, això està clar- però podem ser dels que més sàpiguen què fer i com fer-ho. Després de l’atzagaiada del projecte Zèfir -qui sap on seriem, ara, d’haver-ho tirat endavant- l’IREC ha de tenir recursos i suport -polític, empresarial, econòmic, d’imatge- per a ser un referent.

La negociació és indispensable per a l’acceptació dels projectes, i això demana disposició, tant pels qui l’han de rebre com per qui els promou. La prepotència -de vegades el xantatge- d’algunes promocions no ajuda gens, igual com no ajuda la rebuda d’ungles de qualsevol  projecte, sigui com sigui -de vegades, sense ni saber com és-. Condicionar línies d’evacuació a la compactació, renovació i racionalització de les existents, plantejar soterraments selectius enlloc de soterraments complets, contemplar la reversibilitat de les actuacions indispensables per a la implantació però no per a l’explotació, tot això em sembla més intel·ligent i més productiu que no les oposicions absolutes o les imposicions prepotents. Sobretot, un conjunt d’actuacions. Qui proposi, en qualsevol sentit, solucions úniques, ens vol enredar o és un ignorant.

Feina rai.