dijous, 16 de maig del 2024

Gràcies, però no cal

 

No sé si s’atribueix a Napoleó, a De Gaulle, o algun altre militar aquella frase que la retirada és una de les maniobres més difícils. No se si això és cert en la milícia, però és molt cert en la política: costa saber marxar; costa trobar el moment i la manera. 

Dilluns vam saber de la retirada -jo voldria que temporal- del president Pere Aragonès, i dimarts sabíem de la sorprenent -fins a cert punt; més per la forma que pel fons- decisió d’Oriol Junqueras, de confirmar que continua, que vol pilotar els canvis inevitables, i que se sotmet a la militància. Una apel·lació emocional en tota regla. I ahir sabíem que sí però no, que hi havia dimissió -ajornada per les eleccions europees- i congrés... al qual es vol re-presentar.

Amb tot el respecte que li tinc, per haver-se passat quatre anys a la presó. Amb el reconeixement d’haver sabut reflotar ERC després del desastre del 2010 i 2011, i del traumàtic congrés amb el partit obert en canal. Amb el reconeixement de l’encert de la pacificació interna (tot i que ara en veurem la solidesa) i d’una estratègia encertada. Amb tot això, crec que ara s’equivoca i molt. Ara, moltes gràcies per tot, de veritat, però no cal. Ja està. 

Ho ha copsat molt millor Marta Rovira. Reconec que no sempre hi he estat d’acord, per formes i fons, però la seva decisió, la forma de motivar-la, i la mateixa carta en què ho comunica, em semblen impecables. Ha llegit molt bé el moment i el temps. No tothom ho ha fet. 

És cert que entre dimarts i dijous hi ha hagut una certa rectificació, per part de Jonqueres, però no completa. Segons sembla, continua decidit a presentar-se. I crec que això és una mala decisió per a ell, per a Esquerra, i per al país. 

Per a ell, perquè és obstinar-se en una posició que ja no correspon. Entenc que es pugui sentir, d’alguna manera, estafat per haver perdut l’oportunitat de ser president de la Generalitat. Què hi farem. Qui això escriu s’ha fet un tip de perdre oportunitats, la darrera, de caràcter personal i professional, fa poc més d’un any per culpa d’un fill de puta i d’unes miserables que li van seguir el joc. Però què hi farem. Hi ha molta gent que no ha pogut demostrar tot el que podia fer, la vida és així d’injusta, però els projectes col·lectius -i el país és un projecte col·lectiu- no es poden sacrificar per una persona. 

Però, a més, s’exposa a una victòria mediocre -ser elegit per un 60% dels vots- que l’afebleix personalment, malgrat guanyar tècnicament, i afebleix tot aquest projecte col·lectiu. I això és un mal servei a ERC. I ni ERC s’hi mereix ni ell té dret a fer-ho. És curiós que, a ERC, costi tant fer una bona transició. D’Hortalà a Colom, una escissió. De Colom a Carod, una fugida esperpèntica (i, per part meva, agraïda per perdre de vista segons qui). De Carod a Puigcercós, una bomba de rellotgeria que va petar al cap d’un any. De fet, de Puigcercós a Jonqueres, va anar bé, suposo que per esgotament absolut de la gent. 

I fer-ho malament, i afeblir ERC, seria un mal servei al país. Continuo creient -ja fa trenta-quatre anys- que ERC es un element imprescindible en l’ecosistema polític de Catalunya; que és la llavor de la molt necessària esquerra nacional, i d’una esquerra lliure, no dogmàtica, imaginativa, fresca. En política no hi ha espais buits; si ERC és residual o desapareix, aquest espai l’ocuparà algú altre amb unes altres característiques, i crec que hi sortiríem perdent. 

De manera que, Oriol, moltes gràcies per tot, de veritat; però, també de veritat, no cal. No ho espatllis. 


dilluns, 13 de maig del 2024

Gràcies, Pere

 

No recordo quan vaig conèixer Pere Aragonès. Sí sé que el 2014, quan es va tramitar la llei que havia de fer possible (ja veurem) el BCN World, ara Hard Rock Cafe, ja teníem tractes. Ell va ser un dels ponents de la llei, i després que jo comparegués com a expert en el tràmit d’audiències, vam continuar en contacte i el vaig estar assessorant, especialment en les qüestions més urbanístiques. Guardo un grapat de correus entre ell i jo, sobre això, que potser utilitzi si faig un llibre amb tot el que he escrit sobre aquest tema, que estaria bé.

Ja aleshores em va semblar una persona sensata, i que es treballava els temes a consciència. Les vegades que l’he sentit després, algunes ja com a President, no han fet més que confirmar aquest criteri. La seva intervenció la nit electoral del 12 de maig, i la de dilluns, en què anuncia la retirada -que jo voldria que fos temporal- han estat, al meu parer, impecables.

Crec que ha dignificat la presidència de la Generalitat, que bé que calia després del mandat pintoresc -per dir-ne alguna cosa- de Quim Torra (parèntesi: crec que Quim Torra és una bona persona, que va estar en un lloc complicat al pitjor moment i voltat de gent impresentable que el van utilitzar i manipular de manera cruel. No s’ho mereixia). Pere Aragonès, de qui parlem, ha actuat amb un capteniment presidencial molt per sobre de la xuleria, l’arrogància, i la grolleria dels hooligans juntaires, que han actuat sempre amb una manca de respecte personal i institucional que els deshonora i els retrata.

Ja veurem què passarà ara, i què farà en Pere Aragonès. Mes enllà d’un merescut descans, pot enllestir la tesi sobre la política econòmica de la Mancomunitat, que fa molts anys que està aparcada. Espero, però, que el tornem a veure a la política catalana, que té temps -és  molt jove- i no ens podem permetre el luxe de perdre’l. I també espero que serveixi d’exemple: se m’acuden, en diverses opcions polítiques, més persones que farien bé de  plantejar-se una retirada honorable. O no honorable, però que pleguin.

Pere, gràcies per tot. Honorat per la teva amistat, i espero que ens vegem en temps millors.

(imatge: la presentació de la biografia de Ventura Gassol. La meva camisa és perquè era a l'estiu, feia molta calor, i jo no era -ni sóc- president i no he d'anar formal) 

dimecres, 8 de maig del 2024

Joan Rigol, in memoriam




Ens ha deixat Joan Rigol, qui fou president del Parlament, conseller, diputat, senador i moltes coses. Més enllà dels càrrecs institucionals, i de la manera d’exercir-los –sobretot el primer citat- crec que és important destacar que era un polític que pensava, que deia coses. I no em refereixo a llocs comuns, o a frases més o menys –malauradament, cada cop menys- brillants, quan no simples estirabots.

Joan Rigol pensava pel seu compte, des d’una sòlida cultura, i això és una rara avis. Ens manca molt, a Catalunya, el perfil de polítics que reflexionen, que dubten, i que proposen, que especulen –en el bon sentit de la paraula-. I encara més que ho facin des d’una posició oberta a idees alienes.

Amb Joan Rigol perdem una persona que havia fet aquest exercici. No sé si en queden gaires. Altres cops m’he referit a aquella afirmació de De Gaulle, que deia que, per a ser president, calia tenir “una certaine idée de la France”; entenguem-nos, no la seva –tot i que, egòlatra com era, segur que ho pensava- sinó una idea, una visió. A Catalunya –a la Catalunya recent- crec que només hem tingut dos presidents amb la seva “certaine idée” de Catalunya, en Jordi Pujol i en Pasqual Maragall. Joan Rigol jugava també aquesta lliga, però des d’una altra posició. No sé si en tenim cap més, ara mateix, i a fe de Déu que ens fa molt falta.

A la imatge, un exemplar d’un dels seus llibres –ja antic, en recordo molt poc- amb reflexions sobre el país, que va tenir l’amabilitat de dedicar-me.


diumenge, 5 de maig del 2024

Apunts electorals. 2

 


Si em despisto, passen les eleccions i he deixat la sèrie a l’estacada. Aquestes són unes eleccions estranyes, no només per avançades -això passa, a Catalunya, des del 2010: cinc eleccions anticipades- sinó perquè no acabo de veure-hi el desllorigador. No em refereixo als resultats, que sempre són una incògnita, i menys al govern, que ara per ara sembla impossible (d’això ja en vaig parlar fa cinc anys, ho podeu veure AQUÍ). Em refereixo que a les eleccions, a més de triar un govern-administrador, també se solen respondre preguntes més de fons: un canvi de rasant important; una substitució generacional; castigar un govern desacreditat... tot això ho hem fet, en un passat més o menys proper, però no veig, ara, cap pulsió d’aquest tipus; més aviat una campanya plana, a la defensiva o intentant recuperar èpiques ja passades.

Es diu sovint que la política suïssa és avorrida, per previsible. Ningú sabria dir (sense consultar al google!) qui és la persona principal del govern suís (és Viola Amherd, del partit de Centre; gràcies google!). en canvi, sabem qui és Milei, Putin, Bolsonaro, o Erdogan, per dir noms diversos. Entenc que hi hagi, ara, qui demani una dosi suïssa per a Catalunya, però per ser justos hauria de ser amb el paquet sencer: tots els ressorts de l’Estat, mitjans, democràcia profunda, i una ciutadania conscient i exercent dels seus drets i deures. Vaja, allò espriuà del nord enllà...

Com que sembla que no ho tindrem, això, més val una mirada al que pot passar.

D’entrada, un govern de coalició, això segur. Aquesta és la normalitat, a l’Europa occidental, i no ens n’hauríem d’estranyar. El problema és quina coalició serà possible, no només aritmèticament, sinó, sobretot, políticament. De coalició ja n’hi havia una, aquesta legislatura, i ja vam veure com va anar. Els múltiples vetos creuats -amb caducitat el 12 de maig a la nit; si més no els vets absoluts- i la necessitat de tenir una coalició de govern i no només una coalició d’elecció a la presidència, ho fan difícil. Mes encara quan l’elecció a la presidència sol ser a la contra: vota perquè no surti nosequí. Això ens aboca(rà) a la debilitat.

Prediccions? Molt difícils. El temor que tregui el cap -i posi un peu al Parlament- una extrema dreta estelada, que no seria més que la normalització -per la banda negativa- de la política catalana: si hi ha extrema dreta arreu, no pretenguem ser-ne immunes. Haurem de veure què i qui ha fet coses malament, per a fer possible això. Hi ha deures per a tothom.

La conversió del PSC com a partit d’ordre. El preferit de l’stablishment tipus Vanguardia, Foment del Treball Nacional, i l’actual Cambra de Comerç. Que siguin capaços de combinar-ho amb una imatge de partit d’esquerres diu molt de la seva habilitat de travestisme polític i molt poc de la cultura política dels qui s’ho creuen. I la demostració que encara poden ser més espanyolistes o, com a mínim, més autoexclosos del tronc central del catalanisme polític (que és molt més que l’independentisme, i no és nacionalisme, paraula -i concepte- que hauríem d’anar desterrant). Per a fer tornar un electorat que se’n va anar a Ciutadans no només han hagut de reforçar l’espanyolisme, també han hagut -en un procés que es retroalimenta- d’assumir el tomb a la dreta que va fer aquest electorat que volen recuperar.

Esquerra paga el preu de ser un partit central, amb fronteres arreu. En política, les síntesis -que jo crec necessàries- tenen aquest perill: les fronteres ho són en les dues direccions, entrar i sortir. I també paga la responsabilitat de govern, amb un excés d’administració i una manca d’emoció (parèntesi: fa potser trenta anys vaig llegir, tenir -i prestar i perdre, ai!- un llibre extraordinari, titulat “Que le meilleur perde”, obsequi encertat de l’estimadíssima Teresa Batet; un llibre que demostrava que l’objectiu dels partits polítics era perdre i quedar-se a l’oposició, que és molt més còmoda i fàcil que el govern. Hi he pensat molt, aquests anys, i tot i que era un llibre en clau de sàtira, deia veritats com a temples).

És també l’enèsima reinvenció de l’espai postconvergent (els converjunts?) intentant treure el darrer -potser- suc de l’èpica del 2017. No sé si els sortirà bé o no, ni què vol dir que els surti bé -presidir? Quedar per sobre d’ERC, encara que no governin?- però sempre he pensat que, en política, els projectes personals són perniciosos per a la salut democràtica col·lectiva. Més encara quan traspuen un desig de venjança en moltes direccions. Això és estèril.

No ho tindrà fàcil, ningú, el 13 de maig. Caldrà fer molta política (hauríem de recordar allò de Rafael Campalans: política vol dir pedagogia) però més aviat em temo que sortiran els ganivets de traïdor, botifler, venut... que no prenguem (gaire) mal. I ves que no tornem a votar més aviat del que ens pensem.

 


dilluns, 29 d’abril del 2024

Un mal gest

 


Si jo ara comencés dient que ja m’ho pensava, que Pedro Sánchez no dimitiria, em podríeu dir que això és molt fàcil a pilota passada. I com que no vull ser el capità posteriori -amb el superpoder d’encertar les coses quan ja han passat-  ho deixaré estar. Però m’ho pensava des del minut u.

Tot plegat, doncs, ha estat un gest. Ni dimissió, ni moció de confiança, ni res. Només un altre discurs melodramàtic -per no dir tragicòmic- ple de retòrica, propi del personatge, a qui agraden les frases sorolloses, però sovint tirant a insubstancials, i poques vegades seguides de transformacions socials que no siguin cosmètiques o reactives. Allò que es diu, que els estadistes pensen en la propera generació, i els polítics en les properes eleccions, s’hauria de completar que els aventurers pensen en el proper titular de diari.

Sánchez ha fet un mal gest, perquè reforça el component cesarista -dir-li César és una llicència poètica molt exagerada- en detriment de la política. Tot el que sigui “o jo o el caos”, totes les jugades mestres en clau personal, poden ser útils -no per a tothom, només per a la persona concernida- a curt termini, però debiliten una mica més el debat polític, i n’accentuen el caràcter de lluita, de bons i dolents, d’amics i enemics. L’empobriment de programes, de discursos -substituïts per això que en diem el “relat”, més propi de la literatura que no de la realitat- i el qui dies passa anys empeny converteixen la política, entesa com la res pública, en una xerrameca i safareig insuportables, i preparen el terreny per als portadors de solucions fàcils, encara més demagògiques. Els Berlusconi, Ross Perot, Gil y Gil, Ruiz Mateos, Le Pen, han donat lloc a Trump, Bolsonaro, Meloni o Milei. I Abascal i Orriols. No badem.

Hauríem de fer, tots plegats, els qui creiem en una altra mena de política -no només una altra manera de fer-la- un cop de cap, ser més exigents en primer lloc amb nosaltres mateixos, i deixar de donar espectacles com el d’aquest cap de setmana.

Michel Rocard durant molt de temps va ser la gran esperança de bona part dels francesos (després, quan va governar, no tant, sobretot “gràcies” als seus, però això -les dinàmiques caïnites internes dels partits- donaria per un altre article). Va adquirir un gran crèdit pel que en deien el “parler vrai”, dir la veritat, o parlar clar (parèntesi: que es pugui destacar d’un polític que parla clar o que diu la veritat, demostra com és la majoria del personal polític). Parler vrai volia dir no amagar els problemes, dirigir-se a l’electorat com a persones adultes, conscients, capaces d’avaluar les coses i decidir. No estic segur que això es pugui generalitzar, però no serà abaixant el llistó que ho arreglarem. La mala política -i aquest cap de setmana n’hem vist un exemple (i això no fa bona, de cap manera, la que fan els adversaris de Sánchez, que consti)- la mala política, deia és com la moneda dolenta, que expulsa la bona del mercat. Feina rai.

 (a la imatge, Pedro Sánchez anant al lavabo, que s'està pixant)

dijous, 25 d’abril del 2024

Sobre el nou Acord de Govern en relació a Hard Rock Cafe

 

No sé si és només per la campanya electoral i l’excitació -i sobreactuació-  que provoca en segons qui, o només són els efectes colaterals d’una manera de fer més aviat potinera -sobretot, però no només, en la comunicació- per part del Govern, però ahir descobríem un episodi més en aquest serial que és el projecte de Hard Rock Cafe, abans conegut com a BCN World. I, és clar, això vol dir feina per mi, per continuar al dia. Som-hi.

Ahir coneixíem un acord de Govern del passat mes de febrer que deia:

—1 Deixar sense efecte l’Acord del Govern de 15 de desembre de 2020 pel qual s’ordena a l’Institut Català del Sòl l’adquisició i posterior alienació, per adjudicació directa, dels terrenys de 952.000 m2 de superfície aproximada, inclosos en el Centre Recreatiu Turístic de Vila-seca i Salou.

—2 Mantenir l’encàrrec a l’INCASÒL per tal que formalitzi amb les parts els acords privats i públics que corresponguin per tal d’adquirir i amb posterioritat alienar, en unitat d’acte i pel mateix preu, per adjudicació directa, els terrenys esmentats en el punt 1.

Si algú el vol veure sencer, és AQUÍ

Anem a pams. Què vol dir això (tot i que l’explicació de l’Acord és força clara)?

El primer punt deixa sense efecte l’acord anterior, que era el que ordenava la compra (a la Caixa) i la venda (a Hard Rock) dels terrenys del CTI (Centres turístics integrats; a nàming no ens guanya ningú!).

Per què cal prendre aquest acord? Perquè es basava en un contracte amb unes condicions basades en el PDU anterior (per exemple, sobre la tramitació d’un Pla de millora urbana que ara no es farà) i que havia quedat obsolet. Però si no s’anul·lava, des del punt de vista formal calia, o bé complir-lo -i no es podia; i millor, com veurem- o bé cometre una il·legalitat i no complir-lo si s’aprova el PDU.

El que penso del fet d’aquesta intermediació de l’Incasol ha quedat clar en molts dels apunts d’aquest blog, i el que pensava sobre el contracte de compra-venda-compra també va quedar clar AQUÍ i AQUÍ

És per això que considero que anul·lar aquest contracte -que penjava de l’acord de Govern ara anul·lat- és una bona notícia, perquè, pel que fa a les condicions de la transmissió, posa el comptador a zero, i això permet establir unes condicions més equilibrades en les quals es corregeixi el propòsit anterior, en què tot el risc anava a càrrec de l’Incasol, i totes les garanties eren per a HRC, a més d’uns quants obsequis a la Caixa, a càrrec del contribuent.

La segona part de l’Acord va d’això, de negociar un contracte nou.

Entenc que això, que es negociï un nou contracte, és el que ha provocat la indignació dels opositors, augmentada amb la sobreactuació habitual i amb l’afegit de la precampanya. Acusen del Govern d’enganyar. Enganyar com? Quin compromís anterior ha quedat desmentit? No confonguem la posició pròpia amb el que fa el Govern. A veure si ara, el que li retrauran és que no fa el que aquests opositors farien. “És indignant! El govern d’ERC no fa el que farien Comuns/CUP!!!”. Doncs miri, no.

Sobre l’oposició a HRC -que comparteixo més del que es pensen; he deixat molt clar que no m’agrada gens, i que preferiria que no es fes- també voldria una mica més de serietat, i dic també perquè aquesta serietat l’he demanada -i intentat practicar-la- en tot. Crec que no podem fer trampes.

Desfer el que s’ha fet no és senzill, i això ho haurien de saber els opositors que han estat govern, o que ho pretenen (els qui prefereixen viure en un món ideal, sense embrutar-se les mans amb la realitat, poden fer el que vulguin, és clar). En aquests molts -massa- anys que fa que això dura (i que ja he escrit que és la prova que va començar malament i que costa d’arreglar) ha quedat un camp sembrat de mines, que cal anar desmuntant una per una i sense prendre mal. Una actuació pel broc gros seria el millor regal per als qui volen treure suc de les tramitacions complicades que fem, tipus Castor i Florentino.

Per això dic que és una bona notícia que es pugui refer el contracte des de zero. Com he dit altres cops, la Caixa només té un client, que és qui té la llicència del casino, i HRC només té un proveïdor, perquè la llicència és per aquell espai i no un altre. Aquí no hi ha mercat. Si el Govern fa bé la seva feina, pot imposar unes condicions que condicionin tot el projecte, o bé que obrin la porta a algú a dir que no (que és el que jo crec que HRC vol, però no vol perdre la fiança, i no vol quedar com el dolent de la pel·lícula).

O bé que s’hagin d’entendre directament Caixa i HRC, que és el que hagués hagut de ser des del principi, i això allibera la Generalitat de responsabilitats, que era el perill de l’anterior contracte.

Hi ha, a més, un fet important que fa que les exigències de prudència i de no tirar pel dret siguin més altes (i que els qui diuen “que es retiri el PDU i ja està” no tenen en compte). Tot aquest procés va més enllà d’un PDU, va també d’un concurs públic convocat per la Generalitat. Una retirada unilateral, o un trencament de les regles de joc que la mateixa Generalitat va posar -per molt que no ens agradin- és emetre un senyal molt perillós, és dir que el Govern de Catalunya no és de fiar. Aneu a buscar inversions d’un altre tipus amb aquesta reputació. Per això cal fer un desmuntatge controlat fins on es pugui.

I, finalment, i com ja he dit en mes d’una ocasió, convençut que, com a molt, se’n farà la primera fase, si es fa. Pensem que HRC no és un inversor, sinó una franquícia, i ha de buscar i trobar aquests 700M€ que calen per tot plegat, i que el mercat del joc és radicalment diferent al de fa vuit anys. Ha passat el moment, si és que n’hi havia. Si el model Las Vegas no ha arrelat mai a Europa, potser és per alguna cosa. Recordo que el model parc temàtic a gran escala, com Orlando o similars, tampoc no ha acabat de funcionar (de fet, només Port Aventura, a Europa, té beneficis d’explotació; EuroDisney no se’n surt, i els altres són parcs d’estar per casa. Per pensar-s’ho).

En fi, esperarem el proper capítol, que sembla que això va per llarg.

 

 

dissabte, 20 d’abril del 2024

Sobre energies renovables

 

Aquests darrers mesos vaig participar en un grup de treball de la Comissió de Territori de Catalunya per elaborar uns criteris per als parcs eòlics. No es tracta de cap normativa d’obligat compliment -la Comissió no té aquesta potestat- però sí d’una orientació, especialment a les Comissions d’urbanisme (però també a promotors de parcs, o als ajuntaments que vulguin adaptar el seu planejament) a partir del fet que la normativa urbanística -que és la que han d’aplicar les Comissions- no és del tot explícita (i no ho ha de ser, perquè no pot preveure totes les casuístiques) ni, quan es va fer, la demanda de parcs eòlics era l’actual. Ja es va fer un document similar amb els parcs fotovoltaics, i ara s’ha ampliat a les eòliques.

El cert és que hem estat uns mesos preparant aquest document, que ja s’ha aprovat -el podeu veure  AQUÍ. M’he trobat també, per altres motius, immers en aquest debat en altres àmbits, i he decidit posar negre sobre blanc algunes coses que penso sobre això.

Per començar, crec que, a Catalunya, tenim un problema important de relat, de la imatge que es té sobre el tema de les energies renovables, que ens dificulta afrontar bé la transició energètica. Tinc la sensació que hi ha un relat dominant formalment favorable a les energies renovables, en abstracte, però que, a la pràctica, rep les propostes concretes amb una barreja d’hostilitat i de resignació. El simple anunci d’un parc eòlic ve seguit, molts cops, de la formació d’una plataforma en contra, de la voluntat de “salvar” el que sigui, i d’un aire resignat i pessimista, com si fos un càstig. De vegades -només de vegades- per la mateixa administració, local o no, que ho ha de tractar.

Entenc perfectament que no sempre les ubicacions, el tractament, la informació, són els adequats. També hem d’aguantar, alguns cops, discursos prepotents i pretensiosos sobre la modernitat i el progrés per part de partidaris i promotors dels parcs eòlics i fotovoltaics, fins i tot un cert menyspreu envers els crítics. Un escenari polaritzat on és difícil separar el gra de la palla.

I hauríem d’exigir menys trampes en els discursos. Quan se’ns ven que, a l’Aragó, hi ha molta més producció de renovables -que és cert- també hauríem de tenir en compte que la densitat de població, allí, és de 27,86 habitants per km2, mentre que a Catalunya és de 249,89 hab/km2, nou vegades menys. És més, si fem el mateix càlcul excloent les capitals -superfície i població- la densitat aragonesa és de 1.75 hab/km2, mentre que la catalana és de 198,47 hab/km2. I si tinguéssim en compte l’orografia -especialment per a les fotovoltaiques- també trobaríem diferències significatives. Ho tenen molt més fàcil. El mateix amb Castella i Lleó o d’altres llocs. Menys demagògia -i menys condescendència- amb segons quines comparacions.

 Necessitem les renovables. Això no admet discussió, llevat que se sigui un negacionista del canvi climàtic -i aquí no m’hi trobareu mai- o un ignorant (o un influent accionista d’elèctriques, és clar; però aquests, que no perden el temps, també inverteixen en renovables). Necessitem parcs fotovoltaics i eòlics, per a descarbonitzar i electrificar el nostre món, i necessitem la xarxa necessària per a transportar aquesta energia neta des dels punts de producció als punts de consum. Això no és incompatible amb polítiques d’eficiència energètica (fer el mateix, amb menys energia; fer més coses, amb la mateixa energia) i,  naturalment, tampoc no és incompatible amb el foment de l’autoconsum i de les comunitats energètiques. No té volta de full.

En aquest escenari, doncs, el debat no és sobre si renovables sí o no, sinó sobre renovables com. No s’hi val a fer-se fotos i omplir-se la boca amb això de l’hidrogen verd (i n’hauríem de parlar amb calma, que hi ha molta il·lusió, amb això) i després obviar com es produeix i transporta l’energia necessària per tal que, efectivament, sigui verd.

Tampoc no em serveix el discurs de l’autoconsum, com a alternativa única. Soc fervorosament partidari de l’autoconsum, sigui personal o en forma de comunitat energètica, sobretot pel que té de descentralitzat i d’empoderador, però amb això no n’hi ha prou. Calen, també, grans unitats productives. I com que calen, el més sensat és acordar com i a on. Això és el que haurà de fer el futur, esperat, i tardà Pla territorial sectorial d’energies renovables, el Plater, i mentre no arribi, el que intenten fer els criteris que he citat al principi. Per això cal canviar el relat, la percepció que es té d’aquestes instal·lacions, i el discurs amb les quals se les combat o se les defensa. Cal aterrar a la realitat. A grans trets, per mi, això vol dir:

Hauríem de desenvolupar molt més la idea que un parc és relativament provisional –tenen la vida útil que tenen- si ho lliguem amb l’eficàcia del parc: els actuals generen molta més energia que els parcs que hi havia fa trenta o quaranta anys. Qui ens diu que en trenta anys no haurem progressat més, i amb menys parcs farem més energia?. Estic segur que hi ha dades, al respecte. Tinc fe en el progrés. No la fe absoluta del positivisme del segle XIX, però sí que crec que ens podem plantejar un escenari en què siguem mes eficients, gastem menys -i necessitem menys- i sapiguem produir més amb menys.

L’impacte paisatgístic –que hi és, sens dubte, i que cal limitar al màxim- és reversible amb una relativa facilitat (compte: les línies d’evacuació i els accessos no tant). L’afectació d’un aerogenerador sobre el terreny és escassa; l’impacte és, sobretot, visual i vertical. Bones mesures de restauració passada la via útil (l’experiència de les activitats extractives és interessant) pot convertir aquest impacte en una mena d’impost temporal per a la transició energètica. Pactar -verb imprescindible- un impacte per trenta anys, i replantejar-s’ho quan s’hi arribi.

I per a les fotovoltaiques, cal aprofundir en la compatibilitat -tècnica, legal, fiscal- amb les activitats agràries. La placa pot estar a una alçada que faci compatible el conreu i el treball. Estic segur que això ja s’està fet, i es tracta de fer recerca i experimentació en aquest sentit.

Això ens porta a una oportunitat que hauríem d’aprofitar més, que és la recerca -i especialment la recerca aplicada- en el desenvolupament de la tecnologia de les renovables. Potser no tenim totes les oportunitats -el nord d’Àfrica serà una potència en producció, això està clar- però podem ser dels que més sàpiguen què fer i com fer-ho. Després de l’atzagaiada del projecte Zèfir -qui sap on seriem, ara, d’haver-ho tirat endavant- l’IREC ha de tenir recursos i suport -polític, empresarial, econòmic, d’imatge- per a ser un referent.

La negociació és indispensable per a l’acceptació dels projectes, i això demana disposició, tant pels qui l’han de rebre com per qui els promou. La prepotència -de vegades el xantatge- d’algunes promocions no ajuda gens, igual com no ajuda la rebuda d’ungles de qualsevol  projecte, sigui com sigui -de vegades, sense ni saber com és-. Condicionar línies d’evacuació a la compactació, renovació i racionalització de les existents, plantejar soterraments selectius enlloc de soterraments complets, contemplar la reversibilitat de les actuacions indispensables per a la implantació però no per a l’explotació, tot això em sembla més intel·ligent i més productiu que no les oposicions absolutes o les imposicions prepotents. Sobretot, un conjunt d’actuacions. Qui proposi, en qualsevol sentit, solucions úniques, ens vol enredar o és un ignorant.

Feina rai.

 

 

 

dilluns, 25 de març del 2024

Apunts electorals 1

 


Encarem l’enèsima campanya electoral. Per pocs mesos, no s’ha acabat normalment la legislatura, i no n’acabem cap des del 2010. Això sol ja és un senyal d’alarma, i és que passar la paraula a l’electorat denota un cert fracàs del sistema i de la gent que el fa anar més directament (em resisteixo a dir “els polítics” com si fos una espècie a banda). Una part d’això -només una part; no crec en les causes úniques- rau en la fragmentació parlamentària i en els vetos creuats; allò que vaig dir que seria com la Quarta República francesa (AQUÍ).

Hi ha -i més que n’hi haurà- moltes coses a comentar: el galdós paper dels Comuns en tot això, la molt cantada desaparició de Ciutadans, la incògnita del PP i del seu -per ara- president català... Déu-n’hi-dó.

Comencem per una de les relatives -per no dir gens- sorpreses, com és l’enèsima candidatura de Carles Puigdemont que diu que aquest cop sí, que tornarà passi el que passi... si té assegurada la investidura. En fi. Recordem que és el quart cop que diu que torna, i el tercer cop que encapçala les llistes. Ja veurem què passa.

Tinc -o, millor, mantinc, tot i que no ben bé com abans- molt de respecte pel president destituït i per la feina de denúncia i de resistència feta des de Brussel·les, però  no gaire -per no dir gens- pel Puigdemont candidat i polític de partit. Crec que no es poden tocar campanes i anar a la processó. Reivindicar-se com el president il·legítimament destituït, i voler mantenir la ficció de la presidència legítima podia ser -més o menys- si hagués mantingut un paper per sobre de la política diària, en clau de partit. En la mesura que s’ha presentat a eleccions amb unes sigles concretes- -i hi té tot el dret, això que consti- no pot exercir i reclamar aquest paper per sobre del bé i del mal.

Durant la restauració alfonsina, el qui després seria president de la república espanyola Niceto Alcalá-Zanora li va deixar anar a Francesc Cambó, vist a Madrid com un perillós separatista -que Santa Llúcia els conservi la vista!- allò de “no es pot ser el Bismarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya”. La frase és encertada, i podríem dir que Puigdemont no podia ser -no pot ser- Garibaldi i Víctor Manuel I a la vegada (l’exemple no és el millor, però segur que m’enteneu).

Ara bé, crec que l’equivocació més gran de Puigdemont i de JxC és no assumir del tot que som al 2024 i no al 2017. I això és important. Sobretot perquè l’experiència -si més no la meva, o la meva percepció- és que les eleccions no es guanyen amb el mirall retrovisor, sinó amb una esperança. Les opcions que reivindiquen només un passat -o sobretot un passat- s’equivoquen, la gent sap girar full molt ràpid. Quan el PCE es presenta, el 1977, reivindicant -ep, amb tot el dret!- el passat antifranquista, i comet l’errada de presentar una col·lecció de mòmies ancorades al temps de la guerra, es fum una nata històrica. Quan ERC fa el mateix, amb un grup parlamentari amb una mitjana d’edat provecta, és una ombra, i només s’anima quan comença a desfer-se d’això. Quan el PSOE vol fer felipisme sense Felipe a les generals del 2000, el PP treu la majoria absoluta. I més exemples que podríem posar.

El març del 2020, Jordi Muñoz -l’actual director del CEO- va publicar un llibre que només amb el títol –“Principi de realitat”- ja deixava molt clar de què anava, i que subscric, encara ara, al cent per cent. Sobretot per això, perquè crec que partir de la realitat és un principi elemental en política.

I en aquest sentit em sembla que JxC -o una part de JxC, i la que més se sent- no ha llegit bé la realitat (no són els únics, eh?). sobretot quan fa una lectura simplista i uniforme de l’independentisme i del país, quan l’un i l’altre són molt complexos. Prendre la part pel tot permet solucions simples, eslògans i proclames èpiques com la de Puigdemont a Elna. Però, a l’hora de la veritat, la realitat no és tan simple.

Hi ha, a més, una consideració molt estesa en determinats sectors de l’independentisme -sobretot els més il·lusos, però també en determinats pseudo-ideòlegs i alguns comentaristes mandrosos i partidaris de la solució fàcil i el tòpic- que consisteix en reconèixer el desinflament de l’independentisme i en atribuir-lo “als polítics”. Sense menystenir la (poca) qualitat de part de la classe política, independentisme inclòs, crec que no és del tot just. L’independentisme també es desinfla per esgotament després d’uns anys molt intensos, de desil·lusió pel fracàs -algun dia hauríem de parlar de com hi va haver gent que era molt feliç sabent-se enganyada- un fracàs que també depèn de les expectatives que cadascú s’havia fet. No prendre tot això en compte és tan com dir que “els polítics” són els únics responsables, i la gent una mena de borregos que es deixen portar, i jo no ho crec així.

El resum seria que no crec que “els polítics” han desinflat l’independentisme (és a dir, “en tenen la culpa”) sinó que la realitat de després de l’octubre del 2017 i tot el que ha passat ha generat un escenari diferent en què no hi pot haver la tensió del període 2012-2017, i, per aquell principi de realitat, cal fer coses diferents. I això no vol dir renunciar a res o ser menys nosequè. Si de cas, vol dir buscar nous camins -els mateixos ja sabem on ens duen- i adaptar -se al que és, no només possible, sobretot necessari, imprescindible: ser més.

Ja fa temps vaig escriure que em semblava un error plantejar-se l’independentisme com un tot, com una sola categoria política al marge de les altres. Sostenia -i sostinc- que això regala la normalitat a les altres forces polítiques, i que té més de secta que proposta política atractiva per als qui no hi són (que són els únics que poden fer siguem més, perquè si no són aquests, ja em direu qui). Una mostra, AQUÍ

I, a més, el llenguatge de traïdors, de fidelitats canines, de línies vermelles, de ni un pas enrere, de jugada mestre, i tot això, m’és especialment desagradable i contrari a la concepció que tinc de la política. A veure com anirà la campanya, a més d’avorrida, i com seran els resultats, a més de complicats per a fer una majoria de govern.







dimarts, 12 de març del 2024

Sobre Hard Rock Cafe, a poques hores de la votació dels pressupostos

 


El projecte de Hard Rock Cafè (HRC) ha passat a ser de rabiosa actualitat. Que sigui la línia vermella per als pressupostos ha generat tota mena d’intervencions -algunes una mica galdoses, la veritat- i, de retop, ha fet que jo hagués d’atendre unes quantes peticions de mitjans per aclarir conceptes. Déu-n’hi-dó.

En tot aquest debat, però, em temo que hi ha un excés de sobreactuació, de manera generalitzada. Més enllà de la sobreactuació habitual amb els pressupostos (amb tots, no només els de la Generalitat) sobre HRC tothom sobreactua: Govern i oposicions diverses, i alguns sectors interessats.

Anem per parts.

Sobreactua el Govern -insisteixo: a més de les habituals sobreactuacions de tots els governs amb els pressupostos; algun dia en parlarem- quan addueix el risc d’indemnitzacions i de prevaricacions si no s’aprova el PDU.

Per començar, hauríem de separar el PDU del procés general de HRC. El PDU és una peça, amb la seva lògica, i és condició necessària per a HRC, però no condició suficient. La retirada del PDU, des del punt de vista legal, no és problemàtica: en qualsevol moment, el promotor d’un planejament el pot retirar. No és usual, és més aviat estrany, però no seria excepcional. Ara bé, seria estrany, un cop tramitat, i sense elements determinants que hi obliguessin -per exemple, un informe mediambiental negatiu i sense possibilitats d’esmena-. Però això també ve del paper motor que ha assumit el Govern, i que em sembla un dels pecats originals que ara paguem. Certament, el Govern ha de facilitar determinades operacions (jo crec que aquesta no, però això és una altra història) però no em sembla que n’hagi d’assumir el paper director. Fins i tot des del punt de vista del planejament, si haguéssim deixat els PDU en el que han de ser -és a dir, no els haguéssim atorgat la capacitat de ser també el planejament derivat- les coses serien més senzilles: s’hauria aprovat un PDU bàsic, i el desenvolupament concret hagués correspost a HRC. Com que el Govern, al seu dia, s’hi va posar al davant, ha hagut d’assumir responsabilitats que altrament no tindria.

Però aquestes raons de possibles indemnitzacions milionàries les hauríem de matisar molt. Pel que fa al planejament urbanístic -i per això deia que hem de separar les coses- HRC no ha patrimonialitzat res de res, no té cap dret que hagi de ser compensat. Per començar, perquè no és propietari de cap terreny, i per seguir, perquè l’expectativa que un planejament general -que això és el PDU- pugui generar, no dona dret a cap indemnització, si el planejament no s’aprova. I això és ben sabut.

Una altra cosa és -o pot ser- el que hagi fet HRC en altres parts d’aquest procés, especialment per a la concessió de la llicència (per exemple, si ha hagut de constituir una empresa ad hoc, i si això ha suposat despeses). En aquest cas, com que la no aprovació del PDU faria impossible l’exercici de la llicència concedida, sí cabria que hi hagués algun tipus d’indemnització, en funció dels compromisos adquirits, però segur que, en cap cas -llevat que hi hagi contractes o convenis o el que sigui que no coneixem- indemnitzacions milionàries. No fotem.

Ara bé, sí que hi ha un risc important, i que em sorprèn que el Govern no hagi adduït (o potser ho ha fet i jo no me n’he assabentat, que tot podria ser) que és el dany reputacional. Al capdavall, HRC es presenta a un concurs convocat pel Govern. En la mesura que HRC hagi complert les seves obligacions, si ara el Govern decidís unilateralment trencar l’acord, seria emetre un senyal molt preocupant; seria dir que el Govern de Catalunya no és de fiar, que canvia les regles de joc a mitja partida i no té paraula. Mal senyal quan es volen captar inversions -encara que no aquestes- que el primer que demanen és serietat. Això em sembla molt més important que possibles indemnitzacions que no sé si poden ser gaire quantioses.

I pel que fa a la prevaricació... no fotem. Prevaricar és prendre una decisió injusta a consciència. Retirar el PDU no és una decisió injusta. Pot ser equivocada o imprudent, però no un delicte.

Sobreactuen les oposicions. Sobreactua el PSC, i no és el primer cop; ja ho va fer quan, amb un cerimonial absurd, va signar un acord amb exigències tan peregrines com “s’haurà de respectar el que diu el planejament territorial” com si calgués dir-ho explícitament. O que s’haurà de respectar el Catàleg de paisatge. És clar, per això hi és, el Catàleg (i, per cert, si aquell mamotreto amb forma de guitarra respecta el Catàleg de paisatge, ja podem plegar). En vaig parlar  AQUÍ  i també AQUÍ. És evident que, al PSC, se li’n refot HRC i utilitza això per a fer passar el Govern per l’adreçador i desgastar-lo. No passa res, les oposicions ja ho fan, això, però no cal que facin veure (i a més tan malament) que això els sembla tan important, sobretot quan saben que no es farà (després en parlarem, d’això).

Sobreactuen, de fa temps, els opositors a HRC -bàsicament Comuns, CUP, i la Plataforma i entorns diversos-. Sobreactuen quan mantenen una oposició en els mateixos termes des de l’any 2012, quan comença tot. Com si el projecte actual fos idèntic, que no ho és. I això no els nega cap legitimitat per protestar, que quedi clar, però mantenir les mateixes raons i llenguatge amb la fantasmada de Veremonte (600 ha, 12.000 màquines, sis casinos, el motorrail!) amb el que hi ha ara (61 ha, un casino, 1.200 màquines) denota una fixació i no voler assumir la realitat. Sense deixar d’estar-hi en contra, si volen, només faltaria.

Sobreactuen amb un excés de moralina (no nomes en això; en moltes coses hi ha una esquerra puritana que li està posant les coses molt fàcils a una dreta soi-disant defensora de la “llibertat”). Està molt bé anar en contra del joc i alertar del perill de ludopatia, però no tant erigir-se en censor de les decisions personals. Que jo sàpiga, a entrar en un casino i a jugar, no t’hi obliga ningú. Si algú es vol deixar plomar, és decisió seva, i els poders públics han de vigilar que ningú faci trampes, però no dir-li a la gent què ha de fer o no. I menys en un país on el que no falta són oportunitats de joc, començant pel que pots fer des del telèfon, i acabant per l’oferta  pública. No recordo que hagin promogut, al Parlament, la dissolució de l’EAJA. I sobre les expectatives de joc també en parlarem més endavant.

Sobreactuen més elements: l’alcalde de Salou -però això és més cosa del personatge- alguns mitjans de comunicació locals, o algunes organitzacions empresarials d’un nivell més aviat baix, per ser suaus.

Sobreactuen i, sobretot, enganyen. Perquè estic convençut que tots saben que això no es farà, o, si mes no, es farà molt mes reduït.

De la fantasmada Veremonte al projecte actual es va fer un procés important d’aterratge a la realitat, a allò que era possible, i estic convençut que aquesta reducció encara té corda.

Per començar -allò del joc que deia- l’escenari ha canviat molt del 2012 ençà. Ara, qui vol jugar, ho pot fer des del telèfon o des de l’ordinador. La necessitat de desplaçar-te a un casino és molta menys. Algú es pensa que hi ha mercat per a 30.000 m2 de casino? Podem pensar que la presencialitat importa. És clar, per això hi ha, a Catalunya, més de 20.000 màquines escurabutxaques repartides en centenars de bars i locals. Sense haver d’agafar un cotxe -perquè poc transport públic tindrà, això- i anar a un casino a no sé quants km. I això ho sap HRC, ho sap el Govern, i ho sap tothom. L’ocasió, si hi era, ha passat.

Tinc altres indicis que el mateix HRC es planteja una fase i després... ja veurem; ho podeu veure  AQUÍ. Aquesta primera fase suposa un total de 247.074 m2 de sostre, que és només una tercera part del total.

La meva convicció és que tothom sap que això, o no es fa, o, com a molt, es fa en una part que, de tan petita -en referència al tot- podria anar ara mateix en més de quatre sectors urbanitzables molt més senzills (sense anar més lluny, al sector 03 Pla de les Pomeres – Barenys,  de Salou, amb 834.327 m2 (un 25% més que el PDU!!!!) i un sostre de 333.730 m2, un 30% més que la primera fase de HRC. No cal PDU ni tantes complicacions.

Però, és clar, ningú vol assumir el paper de dolent de la pel·lícula. El Govern, pels motius de reputació que he dit, i perquè no deixa de ser una derrota, encara que estic segur que es quedarien molt a gust si això s’arxivés, si no n’haguessin de pagar cap cost polític. . Les oposicions a HRC, perquè no volen que el projecte es mori, sinó que volen matar-lo i penjar-se la medalla. L’oposició al Govern –PSC i JxC- perquè el que vol és desgastar el Govern, i per això li és indiferent si HRC es fa o no: si es fa, es penjaran la medalla, i si no, serà culpa del Govern. I em sembla que HRC també voldria fer mutis i marxar, però no vol perdre la fiança -10 milions d’euros- ni quedar malament, per la pròpia reputació. O sigui, això no s’ho creu ningú, però tothom fa veure una altra cosa. I deixo a banda el paper de l’actual propietari dels terrenys perquè no vull que em pugi la pressió.

Tothom va de catxa. Molt apropiat, tractant-se d’un casino. Llastimós, tractant-se d’un país.


dimecres, 28 de febrer del 2024

Una mica més de Hard Rock Cafe (abans conegut com a Barcelona World)

 



Amb motiu del debat de pressupostos –del predebat, hauríem de dir- es torna a parlar i força de Hard Rock Cafe. De fet, ja portàvem uns quants dies amb una certa ofensiva mediàtica –si més no als mitjans de Tarragona- dels més partidaris de HRC, i ara s’hi afegeixen els més acèrrims detractors; i, amb sordina, el Govern remugant que això no li agrada i arrossegant els peus per dir que sí.

A ningú –a ningú que hagi seguit una mica aquest blog- pot sorprendre que digui que, a mi, això de HRC no em fa cap falta, que crec que fons –el què- i forma –el com- han estat un seguit de despropòsits, i que, si per mi fos, ja estaria arxivat per sempre. I una mica tip, del tema, però també és cert que m’agrada anar-hi posant cullerada.

Pel que fa al HRC, sostinc –i ja fa temps que ho vaig dient- que, si es fa, serà una part del que ara preveu el PDU pendent, que ja és molt menys que les primeres fantasmades de Veremonte i companyia. Quan es va començar a posar un cert ordre en tot plegat –tot i que ja s’havia començat malament, i hi ha coses que no es poden arreglar- el projecte es va reduir considerablement, i crec que ara, ja sigui en la previsió, ja sigui en l’execució, hi hauria una nova retallada.

La possibilitat de negoci centrada en el casino –perquè, encara que sigui minoritari en sostre, és l’element tractor- ja ha passat. Si n’hi havia el 2012, quan això va engegar, ara és molt diferent. L’expansió del joc on line i dels minicasinos urbans fa que jugar –i al marge de la consideració moral que ens suposi el joc- sigui més fàcil que mai. En aquest context, l’atracció d’un gran casino perd força. Crec que HRC ho sap molt bé, això, i per aquest motiu planteja una primera fase, que és si fa no fa la meitat, i deixa la resta per a ves a saber quan. Encara més, a la primera fase, el sostre de joc és de 8.500 m2, quan el total possible és de 30.000. Fins i tot, i això em sembla significatiu, el disseny de les infraestructures està pensat en dues fases (en vaig parlar AQUÍ ).

I crec que això, que el moment HRC ja ha passat, ho saben tots, i que del que es tracta ara és de veure com sortir d’aquí sense prendre mal, i és per això que tothom dissimula, o bé per defecte –no dient res, o no dient-ho tot- o bé per excés, sobretot amb un excés de gesticulació i de sobreactuació.

Falla el Govern –tot i que darrerament una mica menys- amb aquest discurs de dir que sí a contracor i d’arrossegar els peus. Més hagués valgut dir clarament –i repeteixo, ara ho comença a dir- que hi ha processos en què no és fàcil fer el camí enrere. No només –que també- per possibles indemnitzacions, sinó per un dany de reputació. Al capdavall, qui va engegar tot aquest procés va ser la Generalitat; és un procés públic, que inclou un concurs públic per a la concessió de la llicència de casino, i l’establiment d’una sèrie de condicions –la reforma de la llei del CRT- per a fer-ho possible. Una retirada brusca és emetre el missatge que, a Catalunya, no són de fiar, que canvien les regles de joc a mitja partida. Si volem captar inversió –i jo que crec que volem, i jo en voldria d’un altre tipus que aquesta, és clar- no podem generar aquesta imatge d’inseguretat. I això s’ha de dir clar.

Fallen els Comuns en la seva sobreactuació. Vincular els pressupostos a HRC és una desproporció (no he vist mai que condicionin el suport als pressupostos de l’Estat a la disminució de la despesa en armes, o la derogació de la llei mordassa, o a tantes coses similars). I em sobren, i de fa temps, aquestes exclamacions de moralina “el casino més gran d’Europa! Ludopatia!”. A veure, a algú l’han obligat mai a entrar a un casino i apostar? Jo diria que no. Si hi ha gent que vol que la plomin en aquests llocs, endavant, i a vigilar que tot sigui d’acord a la llei. Voler sobreprotegir la gent, prendre decisions morals per a tothom, és donar arguments a la dreta quan diu que defensa la llibertat. Al capdavall, lluitem contra l’alcoholisme, però no per això prohibim els bars, que jo sàpiga.

Crec que hi ha una catxa per part del PSC. Condicionant els pressupostos al HRC, queda bé amb els qui el volen (que jo crec que són menys dels que sembla, però amb molt bones posicions mediàtiques) i, si no surt, s’espolsen les culpes. I saben –perquè estic segur que ho saben- que, si no es fa (o es fa a mitges i a la baixa) és perquè ja no és negoci.

Aquí tothom va de catxa, inclosa la Caixa –extensions mediàtiques incloses- que el que vol és vendre els terrenys, fer caixa –ara amb minúscula- i desentendre’s de tot. Ja n’he parlat, d’aquestes maniobres  (AQUÍ)   

El més lamentable és que aquest tacticisme torpedini l’aprovació dels pressupostos (que també tenen sobreactuació generalitzada, algun dia n’haurem de parlar) i es faci a esquenes de la gent que confia en llocs de treball (pocs i dolents) o que això serà la panacea de tots els mals. Tot plegat per a una operació real que s’hauria pogut fer en més de quatre sectors ja existents al Camp de Tarragona, sense tants escarafalls.

Tip, molt tip.


dimarts, 6 de febrer del 2024

Altafulla vol canviar el terme municipal (i Tarragona no)

 

Aquest cap de setmana ens assabentàvem de la intenció de l’Ajuntament d’Altafulla de plantejar la modificació dels límits del terme municipal amb Tarragona, i incorporar al voltant de 70 ha de l’actual terme de Tarragona, amb el curs del riu Gaia com a nou límit. També coneixíem la resposta de l’alcalde de Tarragona, que ho qualificava d’ocurrència i deia que, si volen serveis, s’integrin a Tarragona.

Moltes coses. Com que sóc tarragoní, i tinc una debilitat per Altafulla, i a més aquesta cosa dels límits municipals m’interessa, no em puc estar de dir-hi la meva. I que consti que tota la informació que tinc és la que he vist als mitjans de comunicació. Segur que hi deu haver coses que no sé -i que estaré encantat que algú m’expliqui, si vol- però, evidentment, parlo pel que conec.

En primer lloc, una qüestió de formes. Diu l’alcalde de Tarragona que la primera notícia que ha tingut de tot plegat és per la premsa, a partir de les declaracions de l’alcalde d’Altafulla. Si és així, crec que és una badada immensa de l’alcalde altafullenc. En un tema sensible com aquest -i us asseguro que n’és molt, de sensible, que ho he patit!- s’ha d’anar amb peus de plom, i s’han de guardar les formes. No pot ser que l’alcalde del municipi afectat se n’assabenti per la premsa.

Però tampoc em sembla acceptable la resposta de l’alcalde de Tarragona. Diu que és una ocurrència, i fa la gracieta de dir que, si volen bons serveis, que Altafulla s’integri a Tarragona. I això no és de rebut. Sé que l’alcalde Viñuales, de vegades, diu que ell és un  noi de barri. En aquest cas, més aviat ha semblat un xulo de barri. Un alcalde -almenys la mena d’alcalde que vull per a la meva ciutat- no pot fer servir aquests arguments. Rebaixa ell mateix la part de raó que té.

En segon lloc, el que m’interessa més, les qüestions de fons. És pertinent demanar aquest canvi de límits?.

El primer que hauríem de constatar és que els límits municipals -aquests i tots- tenen un altíssim grau d’arbitrarietat i d’irracionalitat. Són molts els límits absurds, els enclavaments -un tros d’un municipi dins d’un altre terme- o les disfuncions de tota mena: un barri d’un poble al qual només es pot accedir des d’un altre poble però no del propi, un carrer on una banda és un municipi i l’altra banda un altre municipi, i tot de coses així.

El mapa municipal que coneixem és herència d’una barreja de termes tradicionals -fets ves a saber com- d’herències, de drets senyorials, o de dots matrimonials. A més, hem malmès la poca lògica que podien tenir a base de nous creixements, amb urbanitzacions a cavall de dos termes, o pobles que han exhaurit el seu terme. I també hem trencat aquesta lògica amb infraestructures que parteixen paratges abans unitaris.

Tot plegat, aconsellaria una profunda revisió per arreglar-ho, o, almenys, per a mitigar unes quantes disfuncions. Això és tan de sentit comú, que la llei municipal i de règim local de Catalunya estableix, va crear la Comissió de Delimitació Territorial, un òrgan tècnic, al qual encomanava la funció de:

“28.3 D'acord amb el que estableix l'article 27.3.c), la Comissió ha de formular les propostes de modificació dels mapes municipal i comarcal que consideri necessàries, d'acord amb els criteris establerts per les lleis.

Aquestes propostes poden servir de base tècnica per a les iniciatives d'alteració o de modificació de termes municipals o de demarcacions comarcals.

La Comissió s'ha de pronunciar sobre l'actualització dels mapes i, si s'escau, formular cada deu anys les propostes de modificacions que consideri convenients.”

Això, des del 1987, any d’aprovació de la llei. Sabeu quants cops ha formulat aquestes propostes? Cap. Ho havia de fer cada deu anys, i, per tant, el 2027 arribaria la quarta. Ni una.

És clar, quan es fa la política de l’estruç i no s’afronten els problemes... acaben sortint de qualsevol manera, com ara.

Vegem alguns casos de disfuncions per arreglar.

Un cas de disfunció problemàtic –no per ell, sinó per com ens compliquem les coses innecessàriament- és l’enclavament de la Rovira de Baix, un tros del terme municipal de les Llosses situat dins del terme municipal de Borredà. Ho podem veure en aquest mapa:



Aquest tros petit a la part de baix forma part del municipi amb el mateix color.

I quin és el problema? Doncs que les Llosses és a la comarca del Ripollès, i Borredà a la de Berguedà. O sigui, que corregir això –un enclavament de 331 ha, on només hi viu (o hi vivia) una persona- és canviar de comarca. Però, si això no fos prou, resulta que les Llosses és província de Girona, i Borredà és província de Barcelona, i ja sabem que les província són gairebé sagrades, i només es poden modificar per llei orgànica de les Corts espanyoles. Resultat de tot plegat?. L’enclavament s’ha quedat com estava, malgrat que tothom –veí, municipis, comarques, províncies i Generalitat- estava d’acord amb el canvi.

Un altra mena de disfuncions serien les sobrevingudes. Termes que no tenien cap problema, però que, per l’aparició d’una gran infraestructura, queden modificats. En tenim un ben a prop, entre Constantí i Tarragona. Vegeu aquest mapa:



Aquests dos petits triangles, un a sobre i un a sota de l’AP-7, són un tros de Tarragona i un tros de Constantí. Abans de l’AP-7, no passava res, però ara l’autopista –una línia de separació molt més visible i efectiva que una delimitació sobre el mapa- genera una situació en què, el sentit comú, aconsellaria una permuta entre els dos municipis. Clar que no sé si l’alcalde Viñuales no suggeriria integrar Constantí a Tarragona... 

En tercer lloc, té sentit la demanda d’Altafulla? Doncs sí i no. Seria raonable que el darrer tram del Gaià fos el límit? Estaria bé. Cal modificar els límits? Fem una mica d’història, també. Història recent: si allí hi ha veïns que reben els seus serveis d’Altafulla, el primer que ens hauríem de preguntar és com és que hi són, perquè allò és -hauria de ser, deuria ser quan s’hi van instal·lar- sòl no urbanitzable, i no hi haurien d’haver estat. D’una irregularitat, surten problemes així. Que la benzinera i el bufet d’Altafulla són en terme municipal de Tarragona? Em sembla més una qüestió de nom que cap altra cosa. Que l’estació de ferrocarril és en terme municipal de Tarragona?. Això és perquè, històricament, l’estació era compartida -em sembla que encara es diu Altafulla-Tamarit- i quan es va agregar el terme municipal de Tamarit a Tarragona, l’any 1950, va anar amb el terme. Si ha de servir de consol, l’aeroport de Barcelona és al terme del Prat de Llobregat... i el de Reus, en bona part, al terme municipal de Constantí.

(i, per cert, en una premsa -no recordo quina- es feia esment de l’agregació “imposada pel franquisme”. Certament l’agregació es va fer perquè el franquisme ho va voler, que és el que passa als règims autoritaris, però també ho va demanar l’ajuntament de Tamarit, que no es va voler agregar a Altafulla perquè, aleshores, Altafulla era gairebé tan pobra com Tamarit).

Vol dir tot això que no s’ha de fer res? Al contrari, crec que s’hauria d’afrontar d’una vegada una reforma del mapa municipal, si més no per a les disfuncions més evidents i que generen més problemes. I crec que aquesta no ho és. Per als problemes adduïts, un bon conveni entre ajuntaments, pel qual Tarragona -que és qui cobra els impostos d’aquests veïns- compensi els serveis que realment presta Altafulla, seria més que suficient. Si hi ha solucions senzilles, no ens compliquem la vida.

I si ens l’hem de complicar, que sigui per coses que valguin la pena.

(imatge manllevada de TAC12, que espero que no s'enfadin)


dilluns, 22 de gener del 2024

Europa, malgrat tot


 

Em recordo europeista des de sempre. Suposo que en part és per reacció, vaig enxampar els darrers anys de franquisme -vull dir amb una certa consciència del que passava- i Europa era tot allò que no era el franquisme: eleccions, llibertat, progrés... Després ja vas veient que no tot és de color de rosa, però la imatge, l’equivalència d’Europa amb tot això, ja m’ha quedat.

Per això m’he sentit molt identificat amb el que Timothy Garton Ash explica en un llibre magnífic, lluminós, titulat així “Europa” (malgrat que l’original és “Pàtries. Una història personal d’Europa”; un canvi molt significatiu).

Timothy Garton Ash és un historiador, periodista, politòleg... no sé exactament què, d’origen britànic i, segurament, l’anglès més europeu que hi pugui haver. El vaig descobrir ja fa força anys, a les pàgines del País, i ara darrerament -i amb menys freqüència del que jo voldria- a les de l’Ara. Els seus articles tenen dues grans virtuts: diuen coses, i estan ben escrits (i hi hauria d’afegir que estan ben documentats). Historiador de la contemporaneïtat, potser s’assemblaria -salvant moltes distàncies- al recent desaparegut (i ja enyorat) Joan B. Culla, però sense la saludable mala llet d’aquest.

Garton Ash és, a més d’europeista, un demòcrata liberal, una rara avis, ara que el mot liberal ha degenerat en espècimens estrambòtics tipus Milei o similar. Garton Ash és un absolut defensor de la llibertat de pensament, d’expressió, d’associació... sense reserves. És algú que defensa la societat civil, però no com a adversària de l’Estat o, per extensió, de tot el que és públic, sinó com a expressió de l’autonomia individual per a crear i per actuar en societat.

Per circumstàncies personals -des dels viatges d’estudi, en temps pre-Erasmus, fins al matrimoni amb una polonesa- té tirada a centreeuropa, i encara podríem dir que cap a la Mitteleuropa, en un sentit ampli, i això encara fa que m‘agradi més, perquè aquest món, el món de Mann, Josep Roth, Mahler, Canetti, Kundera, i tants d’altres, sempre m’ha fascinat.

Garton Ash té una visió optimista d’Europa, amb aquella fe que jo tenia als quinze anys (i que ara, en part, encara tinc, malgrat els esforços de la burocràcia de Brusel·les). Però una fe que vol ser lúcida, que no defuig els problemes i tensions, i que busca entendre què passa -fins i tot entonant mea culpa- i apuntant possibles solucions.

És també un d’aquells llibres que es poden llegir amb un atles obert al costat (és una de les crítiques: falten  mapes, al llibre) i amb una barreja de cròmica col·lectiva i d’història personal molt amena.

La casualitat ha fet que l’hagi llegit poc després de la mort de Jacques Delors, que fou president de la Comissió Europea en uns anys decisius (i reflectits al llibre). Confesso que no havia seguit massa Delors, més enllà de la seva presència en tots els volums que tinc sobre la presidència Mitterrand (que són uns quants!) però fa poc (dos anys, ara ho he buscat) vaig trobar les memòries de Delors en una llibreria de vell (un exemplar, per cert, que devia ser de l’aleshores eurodiputat convergent -i ara a l’òrbita del PP- Ignasi Guardans, de qui vaig trobar una targeta de vol al llibre, de quan les targetes d’embarcament eren de paper). Delors va ser, crec, el darrer responsable de la UE amb una certa idea d’Europa -per dir-ho en termes gaullistes- i amb un projecte ambiciós i capacitat de tirar-lo endavant. Sobretot si ho comparem amb les mediocritats -i alguna nul·litat- que l’han seguit: (Durao Barroso, Juncker, Santer, Prodi...). Llegint les seves memòries -amb les reserves que cal fer a les memòries- s’hi pot veure aquesta determinació, però també una trajectòria sempre ancorada en una concepció democràtica semblant a la de Garton Ash, amb respecte a l’indiividu però, sobretot, a l’individu capaç de fer coses en comunitat. No és casualitat, al contrari, la intensa militància sindical de Delors (un punt en comú amb Michel Rocard, també mes partidari del contracte entre iguals que no de la reglamentació “per dalt”) i això amb una idea del sindicat com a pacte lliure per  treballar per a la comunitat.

El llibre de Garton Ash -que d’això parlava- té un deix trist, perquè acaba en plena guerra a Ucraïna, aquell escenari, el de la guerra, que Europa volia conjurar amb la unitat, i amb una unitat cada cop més esquerdada. Davant d’això -i sense negar, al contrari, les moltes errades i mancances de la UE- ens proposa més Europa, no menys, sempre que aquesta Europa signifiqui el que l’europeisme de sempre, potser una mica naïf, ha volgut -hem volgut- sempre: més democràcia, més llibertat, més progrés, més justícia, més igualtat. Espero que aquest eurooptimisme, tan poc corrent, i que jo voldria compartir, se’n surti.

Un llibre molt recomanable.

(addenda: el llibre parla de les coses que han passat a Europa recentment: la crisi financera, les crisis sobre immigració, la pandèmia, les derives il·liberals a Hongria i Polònia, l'ascens de la ultradreta en diversos països, la crisi de Crimea, com a prèvia de la guerra d'Ucraïna... moltes coses. Ni una cita, ni tan sols referència indirecta, al que va passar a Catalunya l'any 2'017. No, Europa no ens mirava, ni ens mira. Hi ha molta feina a fer, en aquest camp.)