Notes post-electorals

 

 

Arrenca la legislatura a Catalunya, i sembla que estarem entretinguts. El resultat electoral va deixar una aritmètica endimoniada, no només pel fet que ningú tingués majoria absoluta –això era previsible- sinó pel fet que les que són possibles numèricament no sempre ho són políticament.

Un primer tast l’hem tingut amb l’elecció de la Mesa. Com és sabut, n’ha resultat una Mesa amb majoria independentista (2 JxC, 2 ERC i 3 PSC) com s’ha encarregat de denunciar (no gaire, les coses com siguin) el PSC. També hi ha una majoria d’esquerres, però això el PSC no ho diu.

Sobre aquestes majories, caldria recordar-li al PSC que, si no hi ha majoria independentista al Parlament –que no hi és- és perquè, en aquests paràmetres, la majoria és de PSC-PP-VOX-Comuns. És aquesta la majoria que vol el PSC? Si creu que el Parlament s’ha de llegir així, indepe o no, sembla que hauria de ser la seva majoria.

L’elecció d’aquesta Mesa ha suposat una alegria als defensors d’una suposada unitat independentista (que, curiosament, només funciona i/o es reivindica si és encapçalada per JxC). En tot cas, crec que caldria relativitzar una mica.

És important la composició de la Mesa? Sí, és clar. Però només per allò que pot fer la Mesa, és a dir, ordenar i dirigir el funcionament del Parlament –que no és poc- però no acabar decidint. Podrà –repeteixo, no és poc- admetre els vots delegats, o admetre a tràmit segons quines propostes que potser una altra Mesa, amb una majoria diferent –la del PSC-PP-VOX?-  no deixaria passar. Però, en el fons, això és més postureig que una altra cosa. S’esgota en ell mateix. Perquè, el que és important, és el que el Parlament aprovi (i per això és important que ho pugui aprovar, que consti) però això ja depèn d’una altra majoria. Per tant, per ara, possibilitats de gesticulació i jugadamestrisme, però poca cosa més.

Sí que és important, perquè és una funció personal del president, donar l’opció de presentar-se davant del Ple per a la investidura presidencial. Una altra cosa és que jugar amb això, i fer-ho amb argúcies i càlculs reglamentaris, sigui positiu. La temptació és la de jugar amb l’ordre i els temps de les possibles candidatures, amb l’esperança –això sembla, per a JxC i el seu càlcul curtterminista- de forçar una repetició electoral.

Jo no tinc tan clar que els sortís bé, no tinc tan clar que no serveixi per a donar una majoria més folgada al PSC, a més d’altres danys colaterals (augmentar la representació d’Aliança catalana, per exemple). S’entén més quan un sent Toni Comín reconeixent que el principal objectiu de JxC a les eleccions europees era quedar per davant d’ERC (allò que dèiem de la unitat). I encara tinc menys clar que sigui bo per a les institucions i per al país, és clar.

En tot cas, que no hi hagi una majoria d’elecció de president –que una altra cosa, molt diferent, és una majoria de govern, que intueixo que, a efectes pràctics i encoberts acabaria essent una sociovergència- no depèn només d’un grup. Com he dit abans, si el Parlament s’ha de mesurar en si hi ha o no majoria indepe això vol dir que la majoria és PSC-PP-VOX-Comuns. Illa té on triar, si vol una majoria; al capdavall, no seria el primer cop, en Collboni l’hi pot explicar.

Ara fa gairebé quatre anys vaig escriure un apunt, avançant que anàvem a un escenari IV república francesa, amb vetos creuats, majories negatives molt fàcils, i inestabilitat (el podeu veure  AQUÍ). Aquesta darrera legislatura, especialment quan els més unitaris van decidir que la seva prioritat era fer la llesca al govern, n’ha estat una mostra. Em sembla que em vaig quedar curt.