dilluns, 25 de juny del 2018

Jocs Mediterranis 2018: un primer balanç (provisional, i no gaire bo)

Inevitable parlar dels Jocs Mediterranis. Inevitable, perquè és l’actualitat de Tarragona, i perquè hi ha coses a dir. No és, ara, el moment del balanç, ni que sigui perquè encara no han acabat, i perquè falten, encara, moltes dades. Però sí moment de fer algunes reflexions, sobretot de l’acte de divendres, i del context.

Algunes reflexions ja han estat fetes o esbossades. Ja fa temps vaig dir que ja acumulàvem algunes ocasions perdudes –expressió, per cert, molt comuna aquests dies-. Una, ben evident, l’ocasió de fer ciutat (en vaig parlar AQUÍ) i una altra, sobre demostrar que sabem fer bé les coses (en vaig parlar AQUÍ ). Evidentment sobre aquesta darrera encara hi ha molt a dir, però no sembla que apunti maneres: la cerimònia d’inauguració, no gaire reeixida, o les graderies amb amplis espais buits, així ho indiquen. Anem per parts.

Vaig veure bona part de la cerimònia d’inauguració. No tota, perquè no vaig aguantar més, de manera que la meva impressió és sobre unes tres quartes parts, que quedi clar. Si resulta que em vaig perdre el millor, ho admeto. I podria molt bé ser així, perquè el que vaig veure va ser discret, per no dir cutre. Poc àgil, poc vistós, i, sobretot, amb una nul·la sensibilitat per a donar a conèixer la cultura local/nacional. Més aviat al contrari, una preocupació constant per a reforçar els trets més espanyols –ús minoritari del català, presència destacada de l’exèrcit i dels seus símbols-.

La xiulada al president de la Generalitat. D’entrada, la possibilitat que et xiulin o t’aplaudeixin va amb el sou, i tanta llibertat d’expressió és xiular a algú com a algú altre (tot i que a algú també els pots votar o no, i a algú altre no, això també s’ha de dir). Ara bé, aquesta polèmica sobre la tria o no del públic, em sembla una (mala) cortina de fum.

Jo no crec que el públic estigués seleccionat ideològicament, i això per diversos motius. Per començar, perquè pressuposa una capacitat organitzativa que no em sembla que tinguin ni l’Ajuntament de Tarragona ni el Comitè organitzador. I que, d’haver-la tinguda, penso que l’haguessin utilitzada per a omplir l’estadi ras i curt, en lloc d’oferir aquelles depriments imatges de buidor. Però també penso que si la ultradreta organitzada pot mobilitzar tota aquella gent a Tarragona, i amb complicitats institucionals, tenim un problema.

Ara bé, sí que em sembla evident que el públic estava decantat ideològicament, però més per altres motius. Els Jocs, ho sabem tots a Tarragona, no han despertat mai onades d’entusiasme, per moltes raons: l’opacitat en l’organització, els múltiples entrebancs –entre els quals, no menors, la desídia de l’Estat- i, sobretot, la molt poc dissimulada intenció de fer-ne un relat de lluïment polític per a l’Alcalde, amb una descarada imitació dels Jocs olímpics del 92 i el que van suposar per a Barcelona i per a Maragall.  Del que això representa en vaig parlar  AQUÍ.  Tot plegat, i especialment –però no només- això darrer ha fet que una part significativa de la societat tarragonina es desenganxés dels Jocs, o directament s’hi oposés, i sovint –no sempre i no tothom- amb una oposició de vegades ferotge i, em temo, no sempre proporcionada, perquè hi ha coses que sí s’han fet prou bé o que tenen un resultat positiu, i això també s’ha de dir.

Però, és clar, això ha deixat un espai enorme, ha regalat els Jocs, a tot un altre sector. Com que els sectors més indepes, més nacionalment compromesos en clau catalana, o més a l’esquerra abandonaven els Jocs, els sectors oposats se’ls han fet seus. Seria un exercici d’ucronia curiós pensar què hagués passat si la coalició de govern a l’Ajuntament, en lloc de ser PSC-PP, fos PSC-ERC-PDCAT.

I, amb aquest escenari, només va faltar el sainet de l’assistència o no del president Torra. Ja vaig dir-ho, el mateix dia (AQUÍ) i celebro que corregís, però ja havia creat el clima idoni per al que va passar. Tot i la rectificació, crec que va ser un error escenificar i publicitar aquests dubtes, perquè van aconseguir tots els inconvenients de venir sense cap dels pretesos beneficis de no fer-ho. Els Jocs es fan a Tarragona, Catalunya, i el president ve, i això no es discuteix. Fer-ho altrament –que és com es va anar fent fins a l’últim minut- és alimentar el tradicional discurs cutre victimista antibarceloní (i en el fons anticatalà) tan habitual entre la caspa tarragonina, la vella i la nova.

Una caspa, per cert, que no diu gaire res del fet que la Generalitat ha complert tots els seus compromisos, i que no han estat pocs, des del punt de vista econòmic, en contrast amb la gasiveria i la desgana amb què ha funcionat l’Estat. Potser seria el moment de recordar què deia un polític tarragoní, habitualment loquaç, i que està molt callat –suposo que preparant l’assalt al poder (bé, al poder que pugui tenir el seu partit a Catalunya, que no és gaire)-. Alejandro Fernández –que és el boques de qui parlo- va arribar a afirmar, ara fa tres anys, que el finançament dels Jocs havia de ser municipal (vegeu-ho aquí AQUÍ ) i va dir:

“És un projecte de ciutat, Barcelona'92 s'ho va pagar l'Ajuntament, el Govern de Catalunya mai no va estar gaire interessat en aquests Jocs i el Govern d'Espanya va tenir un suport testimonial.”

Aquí Alejandro Fernández mentia descaradament (això, o no tenia ni idea de què parlava, que també podria ser; fins i tot les dues coses a la vegada). Només cal veure les dades: La inversió olímpica a Barcelona 92 es va canalitzar a través de Holding Olímpic SA, format en un 51% per l’Estat espanyol i en un 49% per l’Ajuntament de Barcelona. HOSA va invertir 768.369 milions de pessetes, dels quals 326.325 (un 42.47%) inversió privada, 204.956 (26.67%) de l’Administració Central, 89.251 (11.65%) l’Ajuntament de Barcelona, 73.811 (9.61%) la Generalitat de Catalunya, i la resta, uns altres inversos públics.

O sigui, l’Estat va pagar un 26.67%, “testimonial” i la Generalitat un 11.65%, però “sense estar-hi interessada”.  Clar que això era en el context d’unes eleccions municipals i quan ell era diputat al Congrés (o sigui, corresponsable d’aquest passotisme estatal cap a Tarragona) i havia de marcar distàncies. A veure què dirà ara, si diu res.


Però ens hem desviat del tema. Els Jocs de les ocasions perdudes. Perduda l’ocasió de fer ciutat, perduda l’ocasió de superar una prova d’estress d’organització com a ciutat, perduda l’ocasió d’ensenyar-se al món a partir d’uns valors locals de qualitat en una cerimònia d’inauguració. Ens quedarà, això sí, una intervenció en una zona de la ciutat que ho necessitava, i un conjunt d’equipaments esportius importants –a Tarragona i a les ciutat col·laboradores- que caldrà gestionar i mantenir. Un balanç, doncs, encara per fer, però que no pinta gaire bé. 

divendres, 22 de juny del 2018

President, s'equivoca no venint a Tarragona

Crec que aquest cop, el president de la Generalitat s’equivoca. 

S’equivoca no venint a Tarragona a la inauguració dels Jocs de la Mediterrània. I això ho dic sense haver estat mai un fervorós entusiasta dels Jocs –no penso mentir, ara- i sense ser, ni ara ni mai, partidari de les monarquies, espanyoles o catalanes.

Entenc que cal reafirmar i visibilitzar el distanciament amb la institució monàrquica, i gairebé amb la persona del rei, en la mesura que va ser aquella persona, i no una altra, la que va triar partit el 3 d’octubre, amb aquell discurs incendiari. Ho entenc i, en un altre context i format,  ho abonaria.  


Però els Jocs no són el rei. Ni el rei és el motiu de la jornada. El centre són els Jocs, i són un esdeveniment col·lectiu de la ciutat de Tarragona. La Generalitat s’hi ha implicat, era el seu deure, i és hora de visualitzar aquesta implicació del país –no del president Torra, del país- amb aquest projecte. Avui, institucionalment, el seu lloc és Tarragona. I si vol, des d’aquí, que faci palès el distanciament personal amb el rei. Que li faci mala cara, com la va fer el rei al president del Parlament durant el Mobile Congress. Però que no ens faci un lleig, a Tarragona. 

Que no ho faci per respecte institucional, en primer lloc, però tampoc per a posar-ho tan fàcil a la trepa d’energúmens que ho aprofitaran per a la seva campanya antibarcelonina que, en el fons, és una campanya anticatalana que ve de molt lluny. La patada que li vol ventar a la monarquia la rep la ciutat de Tarragona, que no s’equivoqui. 

(foto: el president a la inauguració del Palau d'Esports de Tarragona)

dimarts, 19 de juny del 2018

A favor dels peatges, un cop més

Ja ho sé, és impopular. Tothom està molt content que s’acabin els peatges, perquè pagar no agrada a ningú, i perquè no a tot arreu es paga, i perquè n’hi ha que paguen dos cops –peatge – impostos- el que uns altres només paguen un.

I, tot i així, estic a favor del peatge. Del peatge com a concepte –és a dir, no el que tenim ara- i d’un import més reduït, però a favor del peatge. No és cap novetat, m’hi he referit més d’un cop, a la premsa AQUÍ i  AQUÍ o en aquest mateix blog AQUÍ

No he d’afegir gran cosa al que he dit tants cops. El peatge és un bon regulador del trànsit, especialment quan cal –i cal- jerarquitzar aquest trànsit i la xarxa viària. Fa que una part del cost sigui assumida directament per l’usuari –sobretot per l’usuari no contribuent al país-. Això sí, amb la seguretat que el rendiment no servirà per eixugar el rescat de les radials madrilenyes, que no m’estranyaria gens.

Em sembla, també ho he dit altres cops, que l’eurovinyeta és una bona solució, però continuo pensant que aquesta solució, els peatges, o els no peatges, tot, necessita d’un bon i desapassionat debat amb moltes dades i sense demagògia. I tanta demagògia és la promesa de peatges zero, com el “no vull pagar”, com els anuncis catastrofistes de les concessionàries.  Ja puc esperar assegut.


divendres, 15 de juny del 2018

La Llibreria de la Rambla

A Tarragona ens hem llevat avui amb una molt mala notícia (bé, ahir ja se sabia, però avui és quan surt a tot arreu): ens quedem sense la Llibreria de la Rambla.

En un país on tot és més (de vegades menys) del que és, on tenim un autogovern que és poc govern i menys auto, on tenim un club que és més que un club, la Llibreria de la Rambla, a Tarragona, era –és- més que una llibreria. De fet, totes les llibreries –les de veritat- són molt més que una llibreria.

A la Tarragona asfixiant dels anys seixanta, que una colla de tarragonins amb empenta i il·lustració tiressin endavant aquell negoci va representar una alenada de llibertat. No sé si valorem prou unes quantes iniciatives que vistes avui potser fan riure, però que van suposar esquerdes en el mur del franquisme.  El Club de Joves, l’escola PAX, la Cooperativa Obrera, l’Òmnium Cultural, la Llibreria de la Rambla... qui en vulgui saber més, que llegeixi l’imprescindible –i deliciós- dietari “Viure a Tarragona” d’Artur Bladé, que, a més, llegirà una de les millors proses catalanes contemporànies.

I val la pena assenyalar que una bona part d’aquestes iniciatives va ser obra de persones de la petita burgesia tarragonina –no sé si en tenim de gran, la veritat- il·lustrada, professional, viatjada, llegida, que, d’haver volgut, hagués pogut col·locar-se al tardofranquisme, però que es va comprometre amb el país i amb la llibertat. Molts noms els trobaríem després a l’Assemblea de Catalunya, i encara després en opcions polítiques diverses, amb un bagatge democràtic i de compromís amb el país que contrastava amb molts aprofitats de darrera hora, conversos, o nouvinguts –ni que sigui per motius generacionals- ignorants d’aquest passat i autoproclamats expedidors de certificats de catalanitat i de progressia.

La Llibreria de la Rambla ja no havia de complir algunes d’aquestes funcions de suplència, però el caràcter de llibreria, d’aplec de llibres, de prescriptor de lectures, de dinamitzador cultural, sí que el feia, i el feia bé. Les presentacions de llibres –encara ara, el proper 20 de juny, Montserrat Tura i “República pagesa”- les taules rodones, ajudaven a fer creure que hi havia vida cultural a Tarragona, ara llastimosament reduïda.

El que el franquisme, amb multes, entrebancs i censures, no va poder; el que la pressió immobiliària –l’edifici, una petita joia amb elements modernistes, va estar a punt de ser enderrocat (i, cal dir-ho, la llibreria no va ser gaire respectuosa amb l’edifici)- tampoc no va poder, ho pot ara el mercat. La llibreria no pot resistir l’exorbitant lloguer, que ja veurem si algú pagarà i si no acabarem perdent-hi tots:  la llibreria, sense local; la ciutat, sense llibreria; els propietaris del local, sense llogaters.

Ens trobem aquí amb diversos factors: la crisi comercial de Tarragona, que sembla que no sap adaptar-se als nous models comercials, i això hauria de fer pensar tothom, administracions públiques, però també el sector; la pressió immobiliària i la indefensió d’una llei d’arrendaments urbans que no atén a raons; la debilitat de l’ecosistema cultural tarragoní, ara encara més dèbil, amb només tres llibreries grans (o dues –Capona i Adserà- si tenim en compte que Abacus és tota una altra cosa).

Respondre a aquests problemes ha de ser alguna cosa més que queixar-se i culpar l’Ajuntament –que és el que ja comença a passar-. Segur que hi ha responsabilitats municipals, però no només. No és l’Ajuntament qui posa els preus als locals comercials, ni qui legisla en matèria d’arrendaments urbans, ni qui pot fer que la gent compri llibres (vaja, si la gent hagués comprat molts més llibres, potser haguessin aguantat, no ho sabem).

Sigui com sigui, un tros més del paisatge tarragoní que desapareix. Plega, també, l’experiència de remenar llibres, d’encomanar coses, de trobar-t’hi amb gent i petar la xerrada, d’assistir a presentacions de llibres, d’aturar-se als aparadors i patir amb aquell bé de Déu de llibres per llegir que no atraparàs mai, o de mirar una vegada i una altra, amb enveja gens dissimulada, aquella magnífica testa del Capità Haddock que hi ha a la rebotiga.


Gràcies per tot, Llibreria de la Rambla. Us trobarem a faltar. 

(imatge: el logo deliciosament noucentista de la llibreria)

dimecres, 13 de juny del 2018

Girona metropolitana. I Tarragona?

Una de les meves dèries, sovint expressada en aquest blog, és el de la configuració metropolitana del Camp de Tarragona –o de part del Camp de Tarragona, per a ser més exactes-. M’hi he referit sovint, especialment a la necessitat de conèixer bé la nostra realitat territorial, a llegir el territori en clau metropolitana, i a identificar dinàmiques que requereixen aquesta visió per a ser tractades. Ho podeu veure, entre d’altres, AQUÍAQUÍ i AQUÍ

La setmana passada, el suplement de l’Ara dedicat a la província de Girona (bé, a les comarques gironines, per allò de no tenir por d’anomenar les coses pel seu veritable eufemisme) dedicava un parell de pàgines a la Girona metropolitana, amb referències d’allò més interessants, i que inevitablement vaig traslladar a Tarragona.

Podem fer aquesta mena de comparacions? Sempre són perilloses, al capdavall estem parlant de realitat socials que tenen moltes diferències, però sempre és bo acostar-s’hi, escoltar, entendre, comparar i aprendre. Seria absurd pensar que som únics i que no ens cal res de fora, tan absurd com fer comparacions sense tenir en compte, també, les diferències: de règim local, de cultura política, de sistema legal, d’estructura territorial. Com més distants en tot això, més relatives –que no vol dir impossibles ni inútils- les comparacions.

Em sembla evident que hi ha prou punts de coincidència amb Girona per a poder parar atenció: la condició de capital de província (tot i que crec que, allí, la porten amb menys stress que aquí) la grandària –Girona, 39,1 km2 i 99.000 habitants, Tarragona, 57,9 km2 i 131.000 habitants- la distància amb Barcelona. També, però, moltes diferències a tenir en compte: la inexistència, a Girona, d’una ciutat semblant a molt poca distància (Figueres no representa, ni de lluny, el que Reus per a Tarragona) i, sobretot, un terme municipal molt menys fragmentat. Un dia hauríem de reflexionar sobre la poca consciència que tenim de la singularitat de Tarragona; dubto que hi hagi cap ciutat equiparable, a Catalunya, en termes de complexitat urbana.

Però Girona també té una dinàmica metropolitana, o gairebé. Amb Salt, Sarrià de Ter, Fornells de la Selva, Vilablareix, Sant Gregori o Sant Julià de Ramis pràcticament enganxats (i, en tot cas, alguns a molt menor distància de la que hi ha entre els casc urbà de Tarragona i Bonavista) acaba generant un sistema urbà complex. I això ja ha generat realitats en clau metropolitana, alguna de les quals compartida amb Tarragona –per exemple, l’Autoritat territorial de mobilitat- i algunes –ai!- no: Allí disposen d’un Pla director urbanístic que abasta els municipis d’Aiguaviva, Bescanó, Celrà, Fornells de la Selva, Girona, Llambilles, Quart, Riudellots de la Selva, Salt, Sant Gregori, Sant Julià de Ramis, Sarrià de Ter, Vilablareix i Vilobí d'Onyar. A Tarragona, hauríem de tenir el Pla director urbanístic de l`àrea central del Camp de Tarragona, amb abast als municipis d’Almoster, Altafulla, Cambrils, Castellvell del Camp, Constantí, el Catllar, el Morell, els Garidells, els Pallaresos, la Pobla de Mafumet, la Riera de Gaià, la Secuita, la Selva del Camp, Perafort, Reus, Riudoms, Salou, Tarragona, Torredembarra, Vilallonga del Camp, Vila-seca i Vinyols i els Arcs. I no el tenim.

A l’article (el podeu veure  AQUÍ ) es parla -i això és el que m’interessa més- de l’actitud de l’Ajuntament de Girona sobre aquesta qüestió, i diu: l’Ajuntament de Girona “ha d’exercir un rol de responsabilitat i generositat” abanderant projectes que beneficiïn els ciutadans dels municipis de l’envolten i afavorint el consens en les decisions sobre infraestructures o serveis compartits.

A partir d’aquest criteri, s’han buscat fórmules per exercir complicitats en matèria de serveis socials, de transports públics, de promoció econòmica, de sòl industrial, d’aigua, de depuradora. Vaja, el que solen ser els àmbits de treball més metropolitans. Per la via de fet.

Tenim, tot això, al Camp de Tarragona? Molt em sembla que no, i no em refereixo als instruments legals –que ja hem vist que no- sinó a l’actitud i a les realitzacions en camps concrets. Hi ha molt de camp a córrer, si es vol. Sobretot en les mentalitats i en les actituds. La generositat, imprescindible, és privilegi dels forts. I la manca de generositat potser amaga les febleses. Si volem una Tarragona forta, també ha de ser una Tarragona generosa amb els seus veïns, una Tarragona que escolti, parli i comparteixi, i no que ignori, exigeixi i imposi. Entre ser una capital de província perquè ho diu el BOE i ser capital d’un territori per lideratge generós, jo no tinc cap dubte del que hauríem de ser. Potser que en parléssim.

(imatge: el nonat PDU del Camp de Tarragona; manllevada de www.scot.cat)