Ballesteros no és Maragall

Les darreres setmanes, el to del debat -si és que se'n pot dir així- sobre els Jocs dels 2017 ha anat agafant un to desagradable. No sé si algú intenta importar aquí l'estil bronco de determinats mitjans, d'algunes tertúlies, en les respostes i posicionaments. Si és així, em sembla una molt mala notícia per a la salubritat ciutadana de Tarragona.

I, tot que sempre hi ha de tot a tot arreu, em refereixo a qui també té més responsabilitat sobre el tema i, per tant, a qui és raonable exigir-li una mica més, en el benentès que tenir més responsabilitat no vol dir tenir-la tota. Hi ha hagut expressions i propòsits poc presentables arreu.

Però no em sembla que utilitzar profusament expressions del tipus “quan se sàpiga tota la veritat alguns s'hauran de menjar les seves paraules” o “alguns parlen sense saber” o que “hi hagi qui no tingui escrúpols de posar en risc els Jocs a canvi d'intentar treure'n rendibilitat política" aporti gaire res de positiu i d'aclaridor.

Anem per parts. Sabut és que no sóc un entusiasta dels Jocs. Ho he deixat escrit aqui i aquí ) però no se m'escapa que, d'entrada, podrien haver estat una bona oportunitat per a Tarragona. Una oportunitat per a desencallar algunes coses d'aquesta ciutat, que bona falta fa, per a generar autoestima, que també estaria bé, i per a fer-se veure en positiu.

Però aquestes oportunitats, per a convertir-se en realitats, demanen -demanaven- una altra manera de fer les coses. És possible que hi hagi, encara, coses que no sabem, i que poden fer que tot plegat vagi millor del que alguns ens temem. Me n'alegraré pel resultat, perquè no vull res de mal a la meva ciutat, però no m'agrada com s'està fent. És clar que cal tenir, sempre, un pla B, i que els plans B no s'expliquen. Però això no fa bona ni justifica la desqualificació de qui demana explicacions o qüestiona algunes coses.

I cal dir que, al llarg del temps, hem tingut motius sobrats per a qüestionar i per a demanar explicacions. Els continus canvis de programa, els ajustaments -sempre a la baixa- del pressupost, les inconcrecions en projectes de llarg abast que s'acaben resolent per la via més fàcil i que menys aporta, l'establiment de línies vermelles i d'ultimàtums que, un cop traspassades o vençuts, són substituïts per límits nous sense cap explicació, tot plegat genera un escenari com a mínim preocupant.

I el darrer -per ara- debat, el generat amb aquest estrambòtic projecte de Santa Gadea. Sobre això ja em vaig pronunciar fa un temps (ho podeu veure aquí) i no hi ha d'afegir gran cosa. Mantinc tot el que deia, i em refermo en l'estranyesa que em genera tot plegat: un projecte privat, que no sabem si surt espontàniament o és demanat, que era molt urgent i que ara està aturat. I que consti que la gestió privada d'aquests equipaments em sembla legítima -que no vol dir oportuna; i, en tot cas, dependrà de les condicions-. Però el que no em sembla legítim és fer-ho de manera vergonyant. Em semblaria molt més saludable i legítim un debat obert, franc, amb totes les dades, sobre com cal gestionar aquest llegat. Potser tindríem sorpreses. 

I, la cirereta del pastís, un projecte que sembla que ens costaria un cànon milionari anual durant un grapat d'anys. I què diu el govern municipal? Que l'oposició no sap de què parla, i que això és el mateix que la Generalitat està fent amb el Sant Jordi.

Anem a pams. Les dades, són les que són. El projecte de Santa Gadea té aquest cànon sí o no?. Això no és opinable, no és subjectiu. Hi és o no hi és. Aquesta és la diferència entre la transparència i l'opacitat. Deixem que els tarragonins considerem si ens sembla bé o no, però no amaguem la informació.

I, a més, el cànon del Sant Jordi el paga l'empresa al sector públic. El de Santa Gadea, el pagaria la ciutat a l'empresa. No cal saber gaire de ciències econòmiques per a distingir que no és el mateix pagar que cobrar. De fet, amb un episodi de Barri Sèsam n'hi hauria prou. Per això resulten extemporanis els exabruptes del govern municipal. El millor debat, el més aclaridor, es fa amb dades, no desqualificant l'interlocutor.

I el darrer -per ara- d'aquest capítol de despropòsits, va ser una entrada al facebook de l'Alcalde -entrada que ara no hi és- en què comparava l'èxit dels Jocs de Barcelona 92 i el consens que hi va haver, amb les maniobres i pals a les rodes d'alguns a Tarragona 2017, i feia una gens dissimulada equiparació entre Maragall i ell mateix.

Fem comparacions? Fem-les. Els jocs de BCN 92 van tenir també detractors i crítics, amb tons i continguts i intencions molt diversos, però no van ser una bassa d'oli com, de manera edulcorada pel transcurs del temps, es volen presentar ara. Les tensions per compromisos poc clars o no complerts, o difícils d'assolir, van estar a l'ordre del dia. Els canvis organitzatius també, i no sempre el COOB va poder fer el que volia, i vam veure com s'anaven generant nous ens -VOSA, HOLSA, etc- no sense tensions per a deixar clar qui pagava i qui manava. I, si cal, recordem el soroll i el fiasco de la inauguració de l'Estadi amb els Campionats d'Atletisme del 89 (qui vulgui saber-ne més,que llegeixi "Dit o fet", d'Oriol Bohigas). 

I els Jocs 92 van deixar un llegat que va molt més enllà de l'esportiu. Sé que els Jocs 2017 deixaran un llegat d'equipaments esportius, i me'n felicito perquè serà un guany per a la ciutat. Però no hi sé veure el llegat equivalent a les rondes de Barcelona, o a la profunda renovació dels col·lectors -una obra amb molt poc glamour, de la qual es va parlar poc, i que representa una millora en la qualitat de vida per a tots els ciutadans-. O el llegat en forma de nou barri, de nova ciutat, en forma de vila olímpica, que a Tarragona hem transformat vergonyosament en negoci per als hotelers de Port Aventura (ja en vaig parlar aquí).

De manera que no, els jocs de Tarragona 2017 no es poden equiparar als BCN 92. L'abast de TGN 2017 no és el de BCN 92. El llegat de TGN 2017 per a transformació de la ciutat no serà el de BCN 92. I és que tampoc Ballesteros és Maragall. Hi ha comparacions que les carrega el dimoni.