diumenge, 27 de gener del 2013

L'Ale, quin avorriment


Aquest personatge que és Alejandro Fernández, regidor a l’Ajuntament de Tarragona i diputat al Congrés espanyol, està tan encantat d’haver-se conegut, està tan convençut que és el geni polític de la ciutat de Tarragona i del món mundial –amb l’inestimable ajut dels qui li riuen les gràcies o li fan el joc, com ara l’alcalde Ballesteros- que ha passat de la gracieta ximple a la rebequeria insuportable. No és el primer cop. Ja va provocar una tempesta amb el tema del burca, que com tothom sap era una urgència i un drama tarragoní absolutament descriptible, va sembla que s’enfonsava el món... i res de res, més que alimentar l’immens i sempre afamat ego del personatge.

No costa gaire arribar a la conclusió que fa allò de què sovint s’acusa -el mateix PP ho fa- forces polítiques nacionalistes o independentistes –sí, és diferent- catalanes (i amb una part de raó, que consti): que amaguen amb la bandera realitats que no volen, o no poden, explicar.

I què pot voler amagar Alejandro Fernández? Això, evidentment, ho hauria de dir ell –i no ho farà perquè vol amagar-ho- de manera que només podem fer conjectures. Una mica com allò del cui prodest....


Pot voler amagar –però a escala local és una mica descabellat- escàndols del PP. N’hi ha per triar i remenar, però no deixa de ser curiós que, quan va petar el tema del burca, al maig-juny del 2009, també petava el presumpte finançament il·legal del PP (el presumpte va per l’il·legal, no pel finançament, que és ben real) i l’acusació del fiscal que un tal Luís Bárcenas havia cobrat suborns del Gurtel. Vaja, aquest Bárcenas torna a estar de moda ara, oi?

Però potser vol dissimular la inanitat del seu treball parlamentari. Comprovem-ho. La web del congrés de diputats (www.congreso.es) ens permet veure la tasca de cada diputat, i d'aquí he tret les dades. Si la web (per cert, en un escrupolós bilingüe... espanyol i anglès, com correspon un estat plurilingüe, respectuós i protector de totes les llengües) no està actualitzada, i hi ha més coses, encantat de saber-ho, però no crec perquè he mirat més diputats, i hi ha dades de gener de 2013.


I què ens diu la web? Doncs que les iniciatives parlamentàries del diputat Fernández (Alejandro) són 14. Per ser exactes, 9 preguntes escrites –presentades totes el mateix dia, i variacions sobre el mateix tema- i 5 sol·licituds de compareixença, presentades també d’una sola tacada, i del grup de compareixences pressupostàries. I intervencions? Li agrada molt parlar –sobretot escoltar-se- de manera que potser n’hi ha més. 

Doncs aquí les trobem. tres intervencions al Ple. Dues presentant proposicions no de llei del PP (4 minuts de presentació, i uns segons per dir que estan transaccionant esmenes; 5 minuts en l’altra); i un posicionament sobre una moció del PNB, 5 minuts.

Dues intervencions en comissió, per a posicionar-se sobre proposicions no de llei del grup socialista (4 minuts en cada cas). I dues intervencions més (7 minuts i una mica menys respectivament) per a dues tandes de sol·licituds de compareixença, del propi grup i dels altres.

I aquí s’acaba –per ara- la feina parlamentària del nostre amic. En un any, tot això. A més de votar disciplinadament i entusiasta la investidura d’aquest gran complidor de promeses que és Mariano Rajoy, i totes les retallades subsegüents. Per no haver-hi, no hi ha cap esmena als pressupostos, per al Mercat Central, per exemple -ja ho sé, la culpa és dels socialistes, com tot, diluvi universal inclòs; i es veu que els pressupostos actuals també- o cap esmena per a l'A-27, malgrat que diu que va veure com passaven els calés cap al tercer fil.

Ens vol amagar això, l’Ale? Que no pinta absolutament res a Madrid? Que l’enfant terrible –cada cop menys enfant i menys terrible- de la política tarragonina és un zero a l’esquerra –deu ser tot el que té a l’esquerra- al PP?

Sigui el que sigui, no cola, Alejandro. Ja et tenim molt vist. És un avorriment. 

dilluns, 14 de gener del 2013

Un immens cansament

Un immens cansament. Això és que el produeix aquest enèsim capítol de les fatxenderies de campanar d’aquest enfant terrible –més enfant que terrible- Alejandro Fernández. A aquestes alçades, voler provocar amb el nom de la Universitat –un tema que la immensa majoria de tarragonins, i sobretot la mateixa universitat, donem per tancat-  només es justifica per les ànsies de protagonisme barrejades amb la necessitat de maniobres de distracció que desviïn l’atenció. I de què l’han de desviar? Doncs per exemple de la nul·la incidència d’aquest salvador de la ciutat prop dels centres del poder absolut de Mariano I d'Espanya i servent d'Alemanya. Els temes pendents de la benevolència de la capital imperial de les espanyes continuen igual d’encallats, mani qui mani. L’excusa de l’herència rebuda és perfecta per amagar la impotència, la mala fe, la ignorància, o la barreja de tot plegat. Encara recordo quan, als inicis del govern municipal PSC-ERC del 2007, l'oposició -també el PP- rebutjava ferotgement qualsevol al·lusió a l’herència del seu govern. Ja sabem que les herències són a benefici d’inventari, però potser no de manera tan descarada.
Però també serveix per desviar temes de més actualitat. La recent inauguració de l’AVE Barcelona-Figueres ha tornat a posar d’actualitat la poc encertada estació del Camp. Al marge de les consideracions territorials a fer, que serien convenients per a fugir de la simplicitat amb què es parla d’aquest tema, l’estació del Camp té uns pares molt clars: es va decidir quan PP governava a Madrid, amb suport de CiU; quan CiU governava a Catalunya, amb suport del PP; i quan CIU i PP, junts, governaven a Tarragona –capital i província-. I això és així. I ara no n’ha parlat ningú. I avís per als hooligans d’ambdós partits: se me’n refot que el Borrell volgués posar-la al Pla de Santa Maria. El que critiquem és a on s’ha posat realment, i això té uns responsables.
I serveix, també, per amagar la sistemàtica destrucció de la política de recerca que s’està fent –per ara, poc durarà la recerca a aquest pas- a les universitats, amb l’ofec financer i la gens dissimulada orientació productivista de l’educació que vol imposar el PP. Llegiu l'exposició de motius de la llei Wert i veureu quin pa s'hi dóna.
El que m’empipa més, però, no és que aquest aprenent de bufó vagi excitant les vísceres amb temes primaris. El que m’empipa és el ressò que té –inclòs aquest apunt- en mitjans de comunicació i sectors de la soi-disant societat civil tarragonina, i fins i tot en responsables polítics de la ciutat, que s’apressen a sumar-se a aquestes ximpleries –i ho reconeixen en privat, que són ximpleries- per una por irracional a ser titllats de “poc tarragonins”. Això és atorgar carta de naturalesa tarragonina, de termòmetre per mesurar l’arrelament o la implicació amb la ciutat, a elements nominals, simbòlics, i de nul·la repercussió en les necessitats reals de la ciutat. I, a sobre, ho hem d’aguantar dels que s’omplen la boca criticant la que anomenen política identitària i dient que ells parlen del que realment preocupa a la gent. Anem bé. Ja que creuen que això del nom de la URV és una prioritat –la URV no pensa el mateix, però a ells els importa poc- perquè no fan les coses seriosament? En lloc de plantejar-ho a l’Ajuntament de Tarragona, que no decideix res, que ho presentin com a proposició de llei al Parlament de Catalunya, que és qui pot modificar la llei. I com que l’Alejandro no és diputat al Parlament –ja sabem quines són les seves prioritats nacionals- que ho presenti un altre membre del grup parlamentari popular, per exemple la diputada Alícia Alegret. I, posats a fer, ja que es van mostrar tan comprensius amb la sortida de to del govern municipal, d'embargar la Generalitat pels deutes que té amb Tarragona -deutes exigibles i que s'han de pagar, que consti- que sigui igualment valent amb els deutes que l'Estat té amb la Generalitat, començant per la disposició addicional tercera de l'Estatut, i  continuant pel fons de competitivitat pendent.
Però no ho faran, perquè del que es tracta és de fer bullir l’olla, de fugides cap endavant, i de comportar-se com els nens petits que diuen una paraulota per espantar els grans. Fins que els grans no li riuen la gràcia, és clar.
Necessitem un debat real sobre què volem que sigui la ciutat, basat en les necessitats i potencialitat reals, i en trobar complicitats i col·laboració en el territori. Que gent que mentalment està instal·lada al marc institucional de la restauració continuï pensant en diputacions i governs civils, i capitalitats provincials, no ens ha d’estranyar, però no hem de deixar-los la iniciativa. Si aquest discurs domina és, sobretot, per incompareixença de discursos moderns, que pensin i exerceixin el lideratge territorial en termes del segle XXI i de la realitat. Aquesta és la veritable mancança de Tarragona, i no preteses conspiracions externes. A resoldre això hauríem de dedicar els temps, els esforços, i els recursos que ara dediquem, amb immensa fatiga –almenys jo- a contestar aquestes fugides cap endavant.