dimecres, 18 d’abril del 2012

Jo ja no era monàrquic

A partir de la notícia de l’accident, hem sabut que el cap de l’estat espanyol estava de cacera d’elefants a Botswana. I aquest fet –la cacera, el viatge de luxe i sense que se’n sabés res, el context de crisi, l’evidència d’unes relacions familiars poc estretes, etc- ha desfermat una crisi de la institució. Que, a més, tot plegat fos el 14 d’abril, no ha fet més que atiar el foc. Ara surten molts crítics amb la monarquia –tan legítims com quan surten els monàrquics- i sembla que es comencen a qüestionar alguns aspectes del fet que Espanya sigui un regne.
Per una banda, com a no espanyol, hauria de dir que ja s’ho faran, si no fos que això de no espanyol és una definició meva que encara no he pogut –i no per voluntat pròpia- dur a les darreres conseqüències, que forçosament han de ser col·lectives i no personals (ja es veu que definir-se com a no espanyol és una  anomalia; per aquesta regla, també m’hauria de definir no francès, no japonès, etc). És per això que sí que m’interessa, però no per una fília explicita a la tricolor. De fet, això és una mostra de la manca de nacionalitat espanyola: que la bandera, que teòricament hauria de ser un símbol que unís, pugui ser diferent segons el règim polític, ja indica que alguna cosa no va. A Catalunya, llevat de posicions personals –ep! legítimes!- les quatre barres són amplíssimament assumides.
El que em sembla més discutible és que el qüestionament de la monarquia es faci per motius accidentals –mai més ben dit- o anecdòtics. Per mi, la monarquia és qüestionable sobretot per qualitat democràtica. Em sembla incompatible l’exercici d’aquesta funció, per simbòlica que sigui, sense una legitimitat democràtica –directa o indirecta, però periòdica- que permeti posar i treure d’acord amb la voluntat popular i no amb el fet de ser fill –que no filla, per ara- del seu pare.
La monarquia espanyola em sembla també qüestionable per origen: una designació franquista, ratificada per la Cortes digitals del 69. Si posteriorment s’hagués fet un referèndum –i no seria pas el primer, a Europa- sobre monarquia o república, ja seria una altra cosa. Jo continuaria essent republicà, però la monarquia no tindria aquest pecat original.
Però d’una manera més subjectiva tampoc no sóc monàrquic d’aquesta monarquia per una qüestió estètica, i també anterior a la cacera d’elefants. No suporto la lleponeria cursi i anacrònica amb que se la tracta, ni aquesta lloada “campechania” que no em sembla més que grolleria.
I no cal dir que em dolen els calés que ens costa, i més quan, a sobre, els augmenten amb “treballs” com el de la infanta a la Caixa -200.000€ anuals- o l’altra infanta, que no sé on és, però diu que no s’ha assabentat de les crítiques “perquè estava treballant”, o les rendes de la Nóos i coses així. No comment. Aquí caldria saber el que costa de veritat –no només el pressupost de la casa reial, aquest que han retallat.... un 2%!!!- amb el manteniment de tots els serveis annexos i capricis (per exemple, la cinta per córrer, que va comprar patrimoni –és a dir, tots, no la casa reial- per més de 14.000€, vegeu http://www.elconfidencial.com/archivos/ec/2011030892fra_gimnasio.pdf). Seria així, conegudes realment totes les despeses, que podríem comparar –sabent, també, si totes les funcions són equivalents- amb altres caps d’estat, i fer números.
Vull dir, amb tot això, que si ara cal criticar –i crec que sí- el rei per haver marxat de cacera a l’altra punta del món, pagant –ara diuen que no, que convidat- una fortuna, en temps de crisi, per manca de transparència, o per moltes coses més, fem-ho –almenys jo- sabent que un president o presidenta de república catalana també pot fer les coses bé o malament, que també costa diners –potser no tants, depèn- i que és perfectament criticable. O sigui, que si hagués anat a caçar elefants en temps de crisi i d’amagat, també el criticaríem, i fins i tot potser el faríem dimitir –vegeu a Alemanya- però segur que no seria una crisi de règim, sinó un comportament democràtic. Que bona falta ens fa.

dimarts, 3 d’abril del 2012

més eurovegas....

El culebrot Eurovegas continua, i les negociacions (sic) dels governs amb el Sheldon Adelson cada cop més semblen una mena de blackjack o de bacarrà. Aquest és un dels espectacles més tristos que ens està oferint el procés, la indignitat de veure el govern del país pidolant una inversió i rebaixant-se a fer taula rasa de normatives i, sobretot, del seu paper director. Quan se’ns parla de la preeminència dels mercats per sobre de la política democràtica, ja tenim un bon exemple per a qui no ho entengui. Potser això ens explica perquè s’ha optat per l’estat espanyol, que no deixa de tenir una posició un pèl excèntrica dins d’Europa. Clima? A Itàlia o al sud-est francès trobarien climes semblants. Comunicacions? Tres quarts del mateix. Però la disponibilitat a canviar el que calgui, la lleponeria esperonada per la crisi, la manca de dignitat i de fermesa que estan tenint les institucions...  no sé si ho trobarien enlloc més. I això és preocupant.
Ara, però, es diu que un dels motius de discrepància, dels quals el govern no vol cedir, és l’alçada de les construccions. És la primera bona notícia que veig sobre aquest tema, en la mesura que reforça –toco fusta- la preexistència d’un planejament i d’un model urbà per sobre de les apetències de l’inversor.
Un incís: vull creure que quan algú planteja una inversió d’aquesta magnitud –fins i tot si és força per sota del que s’anuncia, com m’imagino- parteix d’estudis seriosos. Però aquí sembla que tot depèn de les ocurrències d’aquest sòsies del Gargamel, que vol reproduir el model Las Vegas al marge de les preexistències com ara un aeroport. Nicieses.
Tornem a les alçades dels edificis. Em sembla una bona notícia perquè envia el senyal que, si tenim un planejament, un model d’ocupació del sòl –per voluntat o per la seguretat que imposa la proximitat de l’aeroport i la necessària seguretat aeronàutica- ens el prenem seriosament. O, almenys, això vull creure, perquè hem anat rebent senyals molt diferents segons els quals allò que preveu el planejament territorial és paper mullat.
Sóc un gran defensor del planejament territorial que tenim a Catalunya, i això almenys per dues raons. Una, perquè crec que és ben construït conceptualment, i proposa un model raonable si sabem llegir-lo en clau de possibilitat, partint del que tenim, i en un escenari temporal limitat. És a dir, que no pretén arribar a un a mena de paradís territorial en quatre dies i per a tota l’eternitat. La segona és, simplement, perquè la seva sola existència ja és un avenç importantíssim. Hauríem de ser prou lúcids per tenir present que és el primer cop, des d’Adam i Eva per dir una data, que Catalunya disposa d’un instrument de planejament territorial, i això és un canvi de paradigma fonamental.
El planejament no ha de ser vist com un dogma inflexible, impermeable a l’evolució de la realitat, sinó com una guia prou sòlida per a estructurar l’espai amb uns criteris racional i tendents a un determinat model que la societat, en un exercici polític –i que, per tant, només pot ser democràtic- es dóna a si mateixa. Crec que el que tenim aconsegueix de forma raonable l’equilibri entre aquesta guia i els mecanismes d’adaptació i de possible reforma, de manera que m’emprenya que ara que estem en ple procés d’assumpció  d’aquestes normes es doni el missatge que és igual, que això només és un tràmit, i que podem canviar les regles de joc en qualsevol moment. Com ara l’hotel d’Es Trenc, per cert. Per això em sobren algunes de les modificacions de la Llei d’urbanisme, que permeten, si es vol –i segur que n’hi haurà que ho voldran- una mena de barra lliure que anul·la l’efecte ordenador i directiu del planejament.
M’agradaria, doncs, que el tema de les alçades dels edificis no fos una excusa, o una anècdota, sinó el senyal d’una rectificació i la restitució d’aquesta funció del planejament territorial. Veurem.