Em recordo europeista des de sempre. Suposo que en part és
per reacció, vaig enxampar els darrers anys de franquisme -vull dir amb una
certa consciència del que passava- i Europa era tot allò que no era el
franquisme: eleccions, llibertat, progrés... Després ja vas veient que no tot
és de color de rosa, però la imatge, l’equivalència d’Europa amb tot això, ja
m’ha quedat.
Per això m’he sentit molt identificat amb el que Timothy
Garton Ash explica en un llibre magnífic, lluminós, titulat així “Europa”
(malgrat que l’original és “Pàtries. Una història personal d’Europa”; un canvi
molt significatiu).
Timothy Garton Ash és un historiador, periodista,
politòleg... no sé exactament què, d’origen britànic i, segurament, l’anglès
més europeu que hi pugui haver. El vaig descobrir ja fa força anys, a les
pàgines del País, i ara darrerament -i amb menys freqüència del que jo voldria-
a les de l’Ara. Els seus articles tenen dues grans virtuts: diuen coses, i
estan ben escrits (i hi hauria d’afegir que estan ben documentats). Historiador
de la contemporaneïtat, potser s’assemblaria -salvant moltes distàncies- al recent
desaparegut (i ja enyorat) Joan B. Culla, però sense la saludable mala llet
d’aquest.
Garton Ash és, a més d’europeista, un demòcrata liberal, una
rara avis, ara que el mot liberal ha degenerat en espècimens estrambòtics tipus
Milei o similar. Garton Ash és un absolut defensor de la llibertat de
pensament, d’expressió, d’associació... sense reserves. És algú que defensa la
societat civil, però no com a adversària de l’Estat o, per extensió, de tot el
que és públic, sinó com a expressió de l’autonomia individual per a crear i per
actuar en societat.
Per circumstàncies personals -des dels viatges d’estudi, en
temps pre-Erasmus, fins al matrimoni amb una polonesa- té tirada a
centreeuropa, i encara podríem dir que cap a la Mitteleuropa, en un sentit
ampli, i això encara fa que m‘agradi més, perquè aquest món, el món de Mann,
Josep Roth, Mahler, Canetti, Kundera, i tants d’altres, sempre m’ha fascinat.
Garton Ash té una visió optimista d’Europa, amb aquella fe
que jo tenia als quinze anys (i que ara, en part, encara tinc, malgrat els
esforços de la burocràcia de Brusel·les). Però una fe que vol ser lúcida, que
no defuig els problemes i tensions, i que busca entendre què passa -fins i tot
entonant mea culpa- i apuntant possibles solucions.
És també un d’aquells llibres que es poden llegir amb un
atles obert al costat (és una de les crítiques: falten mapes, al llibre) i amb una barreja de
cròmica col·lectiva i d’història personal molt amena.
La casualitat ha fet que l’hagi llegit poc després de la
mort de Jacques Delors, que fou president de la Comissió Europea en uns anys
decisius (i reflectits al llibre). Confesso que no havia seguit massa Delors,
més enllà de la seva presència en tots els volums que tinc sobre la presidència
Mitterrand (que són uns quants!) però fa poc (dos anys, ara ho he buscat) vaig
trobar les memòries de Delors en una llibreria de vell (un exemplar, per cert,
que devia ser de l’aleshores eurodiputat convergent -i ara a l’òrbita del PP-
Ignasi Guardans, de qui vaig trobar una targeta de vol al llibre, de quan les
targetes d’embarcament eren de paper). Delors va ser, crec, el darrer
responsable de la UE amb una certa idea d’Europa -per dir-ho en termes
gaullistes- i amb un projecte ambiciós i capacitat de tirar-lo endavant.
Sobretot si ho comparem amb les mediocritats -i alguna nul·litat- que l’han
seguit: (Durao Barroso, Juncker, Santer, Prodi...). Llegint les seves memòries
-amb les reserves que cal fer a les memòries- s’hi pot veure aquesta
determinació, però també una trajectòria sempre ancorada en una concepció
democràtica semblant a la de Garton Ash, amb respecte a l’indiividu però,
sobretot, a l’individu capaç de fer coses en comunitat. No és casualitat, al
contrari, la intensa militància sindical de Delors (un punt en comú amb Michel
Rocard, també mes partidari del contracte entre iguals que no de la
reglamentació “per dalt”) i això amb una idea del sindicat com a pacte lliure
per treballar per a la comunitat.
El llibre de Garton Ash -que d’això parlava- té un deix
trist, perquè acaba en plena guerra a Ucraïna, aquell escenari, el de la
guerra, que Europa volia conjurar amb la unitat, i amb una unitat cada cop més
esquerdada. Davant d’això -i sense negar, al contrari, les moltes errades i
mancances de la UE- ens proposa més Europa, no menys, sempre que aquesta Europa
signifiqui el que l’europeisme de sempre, potser una mica naïf, ha volgut -hem
volgut- sempre: més democràcia, més llibertat, més progrés, més justícia, més
igualtat. Espero que aquest eurooptimisme, tan poc corrent, i que jo voldria
compartir, se’n surti.
Un llibre molt recomanable.
(addenda: el llibre parla de les coses que han passat a Europa recentment: la crisi financera, les crisis sobre immigració, la pandèmia, les derives il·liberals a Hongria i Polònia, l'ascens de la ultradreta en diversos països, la crisi de Crimea, com a prèvia de la guerra d'Ucraïna... moltes coses. Ni una cita, ni tan sols referència indirecta, al que va passar a Catalunya l'any 2'017. No, Europa no ens mirava, ni ens mira. Hi ha molta feina a fer, en aquest camp.)
