dilluns, 22 de gener del 2024

Europa, malgrat tot


 

Em recordo europeista des de sempre. Suposo que en part és per reacció, vaig enxampar els darrers anys de franquisme -vull dir amb una certa consciència del que passava- i Europa era tot allò que no era el franquisme: eleccions, llibertat, progrés... Després ja vas veient que no tot és de color de rosa, però la imatge, l’equivalència d’Europa amb tot això, ja m’ha quedat.

Per això m’he sentit molt identificat amb el que Timothy Garton Ash explica en un llibre magnífic, lluminós, titulat així “Europa” (malgrat que l’original és “Pàtries. Una història personal d’Europa”; un canvi molt significatiu).

Timothy Garton Ash és un historiador, periodista, politòleg... no sé exactament què, d’origen britànic i, segurament, l’anglès més europeu que hi pugui haver. El vaig descobrir ja fa força anys, a les pàgines del País, i ara darrerament -i amb menys freqüència del que jo voldria- a les de l’Ara. Els seus articles tenen dues grans virtuts: diuen coses, i estan ben escrits (i hi hauria d’afegir que estan ben documentats). Historiador de la contemporaneïtat, potser s’assemblaria -salvant moltes distàncies- al recent desaparegut (i ja enyorat) Joan B. Culla, però sense la saludable mala llet d’aquest.

Garton Ash és, a més d’europeista, un demòcrata liberal, una rara avis, ara que el mot liberal ha degenerat en espècimens estrambòtics tipus Milei o similar. Garton Ash és un absolut defensor de la llibertat de pensament, d’expressió, d’associació... sense reserves. És algú que defensa la societat civil, però no com a adversària de l’Estat o, per extensió, de tot el que és públic, sinó com a expressió de l’autonomia individual per a crear i per actuar en societat.

Per circumstàncies personals -des dels viatges d’estudi, en temps pre-Erasmus, fins al matrimoni amb una polonesa- té tirada a centreeuropa, i encara podríem dir que cap a la Mitteleuropa, en un sentit ampli, i això encara fa que m‘agradi més, perquè aquest món, el món de Mann, Josep Roth, Mahler, Canetti, Kundera, i tants d’altres, sempre m’ha fascinat.

Garton Ash té una visió optimista d’Europa, amb aquella fe que jo tenia als quinze anys (i que ara, en part, encara tinc, malgrat els esforços de la burocràcia de Brusel·les). Però una fe que vol ser lúcida, que no defuig els problemes i tensions, i que busca entendre què passa -fins i tot entonant mea culpa- i apuntant possibles solucions.

És també un d’aquells llibres que es poden llegir amb un atles obert al costat (és una de les crítiques: falten  mapes, al llibre) i amb una barreja de cròmica col·lectiva i d’història personal molt amena.

La casualitat ha fet que l’hagi llegit poc després de la mort de Jacques Delors, que fou president de la Comissió Europea en uns anys decisius (i reflectits al llibre). Confesso que no havia seguit massa Delors, més enllà de la seva presència en tots els volums que tinc sobre la presidència Mitterrand (que són uns quants!) però fa poc (dos anys, ara ho he buscat) vaig trobar les memòries de Delors en una llibreria de vell (un exemplar, per cert, que devia ser de l’aleshores eurodiputat convergent -i ara a l’òrbita del PP- Ignasi Guardans, de qui vaig trobar una targeta de vol al llibre, de quan les targetes d’embarcament eren de paper). Delors va ser, crec, el darrer responsable de la UE amb una certa idea d’Europa -per dir-ho en termes gaullistes- i amb un projecte ambiciós i capacitat de tirar-lo endavant. Sobretot si ho comparem amb les mediocritats -i alguna nul·litat- que l’han seguit: (Durao Barroso, Juncker, Santer, Prodi...). Llegint les seves memòries -amb les reserves que cal fer a les memòries- s’hi pot veure aquesta determinació, però també una trajectòria sempre ancorada en una concepció democràtica semblant a la de Garton Ash, amb respecte a l’indiividu però, sobretot, a l’individu capaç de fer coses en comunitat. No és casualitat, al contrari, la intensa militància sindical de Delors (un punt en comú amb Michel Rocard, també mes partidari del contracte entre iguals que no de la reglamentació “per dalt”) i això amb una idea del sindicat com a pacte lliure per  treballar per a la comunitat.

El llibre de Garton Ash -que d’això parlava- té un deix trist, perquè acaba en plena guerra a Ucraïna, aquell escenari, el de la guerra, que Europa volia conjurar amb la unitat, i amb una unitat cada cop més esquerdada. Davant d’això -i sense negar, al contrari, les moltes errades i mancances de la UE- ens proposa més Europa, no menys, sempre que aquesta Europa signifiqui el que l’europeisme de sempre, potser una mica naïf, ha volgut -hem volgut- sempre: més democràcia, més llibertat, més progrés, més justícia, més igualtat. Espero que aquest eurooptimisme, tan poc corrent, i que jo voldria compartir, se’n surti.

Un llibre molt recomanable.

(addenda: el llibre parla de les coses que han passat a Europa recentment: la crisi financera, les crisis sobre immigració, la pandèmia, les derives il·liberals a Hongria i Polònia, l'ascens de la ultradreta en diversos països, la crisi de Crimea, com a prèvia de la guerra d'Ucraïna... moltes coses. Ni una cita, ni tan sols referència indirecta, al que va passar a Catalunya l'any 2'017. No, Europa no ens mirava, ni ens mira. Hi ha molta feina a fer, en aquest camp.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada