dimecres, 20 d’abril del 2016

el català als ebooks no és un manifest

Ara fa unes setmanes, un col·lectiu de sociolingüistes publicava el Manifest Koiné amb una sèrie de consideracions sobre el possible status del català en un futur. 

Aquest manifest va ser molt comentat –em temo que més que llegit i comprès- i fins i tot va generar  pregunta parlamentària al President per part de Lluís Rabell, en un to i ens uns termes que a mi em van semblant molt fora de lloc (però això  només és la meva impressió).

Fa pocs dies, i a rel d’una altra pregunta parlamentària, ara al Senat, i formulada per una senadora de Catalunya en Comú, hem sabut que el Ministeri de Cultura no gasta ni un cèntim en e-books que no siguin en castellà, malgrat les peticions de responsables dels sistemes bibliotecaris català, valencià, i, em sembla, que gallec (el País Basc, com és habitual, té la seva pròpia plataforma i va per lliure). La raó? Les retallades, és clar. La notícia,  aquí

El primer fet va originar dotzenes de reaccions i comentaris, editorials de diari, i més, en defensa d’un teòric bilingüisme i acusant els signants del manifest –i, per extensió, tot l’independentisme, el Govern català, i algú que passava per allí- de feixistes, d’intolerants, de racistes, i més.

Heu vist que cap d’aquests defensors del bilingüisme digui res del que fa el Ministeri de Cultura? Oi que no? Pel que sembla, això del bilingüisme és com allò de Animal Farm, de George Orwell: tots som iguals, però alguns som més iguals que els altres.

Em direu que no és exactament el mateix. És veritat, no ho és. El primer és una opinió d’un col·lectiu. El segon és una política pública implementada per un govern amb els recursos públics. Allò que sempre retreuen Ciudadanos i PP al Govern de la Generalitat –algun cop amb part de raó- i que ara accepten acríticament. L’opinió sobre el català és més greu que els fets oficials, sempre que els fets oficials vagin en contra del català.


(imatge extreta de www.casadelllibre.cat)

dijous, 14 d’abril del 2016

Converses de Salou, Converses del Camp de Tarragona

El passat dilluns la Fundació Mútua Catalana va organitzar un acte -Converses al Camp de Tarragona- centrat en l'existència o no de l'àrea metropolitana del Camp de Tarragona. Com que aquest és un tema d'estudi que m'interessa molt, i els ponents eren solvents, -i alguns coneguts meus- hi vaig assistir. 

Però ara no volia parlar del debat metropolità -tot arribarà- sinó d'una prèvia a l'acte, que va ser un homenatge als participants -supervivents, ai las!- de les Converses a Salou, una mena de debat obert sobre el Camp de Tarragona, en clau fonamentalment econòmica i social -un eufemisme de política- a mitjans dels anys seixanta.

Jo desconeixia que havien existit aquestes converses, la veritat, van ser tot un descobriment. Si teniu ocasió de pescar un exemplar de l'opuscle “Converses de Salou (1964-1970)” editat per la mateixa Fundació, i a càrrec de Josep Fàbregas i de Francesc Roig, veureu l'ambició i l'interès d'aquestes converses.

I em perdonareu la vanitat de l'autocita, però mentre escoltava en Josep Fàbregas, o en Ramon Gomis -el més jove dels conversadors de l'època allí present- vaig recordar un article que havia publicat al Punt de desembre de 2005. Aleshores feia poc que s'havia fet la segona edició del debat Costa Brava, i, amb motiu de l'inici dels treballs del Pla territorial del Camp de Tarragona, jo escrivia:

“Fa uns mesos, va tenir lloc la segona edició del Debat Costa Brava, on la societat civil gironina va reflexionar àmpliament sobre el territori. Aquí encara ens falta fer la primera edició del Costa Daurada o Camp de Tarragona, o com li vulguem dir. No és aquest un bon moment per començar-hi a pensar?”


Ja ho veieu, aquesta primera edició, més o menys, ja havia començat a existir fa gairebé cinquanta anys. No cal dir que celebro que s'hagi reprès d'alguna manera, i voldria que no quedés en un acte més o menys lluït i anual, sinó que això d'ara fos la llavor d'un debat més intens, més extens, i amb més interès i participació per a saber què som i què volem ser en aquest tros de món que anomenem Camp de Tarragona.  

dimecres, 6 d’abril del 2016

Ale i Jordi. Comparacions gens odioses

Hi ha comparacions molt clarificadores. El 27 de gener de 2013 vaig penjar un post parlant de l’aleshores diputat tarragoní del PP al Congrés, Alejandro Fernández, actualment també diputat del PP però al Parlament. Hi ressenyava les intervencions fetes en l’any llarg que portava de diputat, elegit el 20 de novembre de 2011. El podeu veure  aquí

Ara he volgut fer el mateix exercici, però amb un altre diputat, en Jordi Salvador. Elegit el 20 de desembre passat, en menys de tres mesos de treball parlamentari porta ja més intervencions parlamentàries i més temps. 

Ja sé que no es tracta d’acumular intervencions com una cotorra –potser aquí l’Ale encara tindria alguna cosa a fer, per això de parlar i no dir res- però és que, a més, en Jordi ha parlat de llei mordassa, de respectar el dret de vaga, del cabal ecològic de l’Ebre, d’investigar el Castor, i de més coses d’aquestes.

Francament, em sembla que, a Tarragona, hi hem sortit guanyant, i molt.


(Foto de José F. León per al diari el PuntAvui, extreta del facebook del Jordi )