dimarts, 31 de maig del 2011

Matemàtica electoral

Després d’unes eleccions, és el moment de fer números per saber què passa. En el fons, uns números inútils, perquè un cop fixats els resultats, les elucubracions sobre si el setè regidor ha sortit només per quinze vots, o si a no se qui només n’hi ha faltat tres per a sortir, no treuen cap a res. I, no obstant això,  som molts –jo també- els que ens hi entretenim.

Avui, un diari de Tarragona especula sobre els possibles resultats de candidatures unitàries de l’independentisme al Camp de Tarragona, a còpia de sumar els vots d’ERC, de les CUP, i de SI. Resulta un exercici divertit, però completament irreal, i que no fa més que insistir en dos errors bàsics.

Per una banda, pensar que els electorats respectius són homogenis. S’ha fet molt, en les anàlisis post-electorals, el raonament que l’electorat de l’opció que sigui ha fet una cosa o una altra. Així, l’electorat d’ERC –per ser més exactes, el no-electorat, perquè parlen de qui no ha votat això- hauria castigat el tripartit, o un pretès no-independentisme, o haver prioritzat l’eix esquerra-dreta, o haver pactat amb el socialistes –allí on han fet- o no haver-ho fet... de tot.

Em fa l’efecte que les motivacions per a votar/no votar són molt més complexes, i, sobretot, molt més plurals. La majoria de les vegades, la interpretació publicada que es fa és esbiaixada, en el sentit que s’interpreta segons el que haurien d’haver fet, d’acord amb uns presupòsits. I, sense negar que hi pot haver motius més estesos, crec que es pretén un comportament excessivament racional –racional polític- de l’electorat.

Dubto molt que tot l’electorat de les tres opcions hagués seguit com un sol vot una hipotètica candidatura unitària (i això en el supòsit, al meu entendre improbable, que s’hagués pogut confegir un programa comú). Hi ha vots per motius molt personals, de la mateixa manera que hi ha no-vots pels mateixos motius. Sobretot quan alguna candidatura semblava feta explícitament contra una altra, per –no només, però també- motius personals.

Però, sobretot –i aquí el segon error- perquè el que està passant, ni que sigui malament i amb molta matusseria- és un procés de normalització de l’independentisme, de la mateixa manera que, històricament, hi va haver, al seu dia, una normalització del catalanisme polític, que d’una opció més o menys unitària i més romàntica va anar estructurant un sistema de partits. I qui no sàpiga de què parlo, que llegeixi la Panoràmica del Nacionalisme Català, del Fèlix Cucurull, o molts llibres que hi ha sobre el tema. Inevitablement, això ha de generar un aprimament de l’única opció –o pràcticament única fins ara- com era ERC, a mesura que es vagin generant opcions segons el propi model social. I això no és excloent de més causes de davallades electorals, que també caldrà analitzar.

En el fons, el que passa, és que l’eix dreta-esquerra continua vigent, i és el que defineix moltes coses. Fa molts anys, un periodista polític deia que quan algú diu que no és ni de dretes ni d’esquerres, solia ser de dretes. Seria un retrocés per al país voler generar una categoria política especial per als independentistes, com si hi hagués uns partits “normals” –és a dir, els que es defineixen per un determinat model de societat- i els “especials” que només tenen la independència com a element definidor. Això suposaria desterrar-los de la normalitat. Clar que potser és el que alguns voldrien....

Continuarà.

dissabte, 28 de maig del 2011

"Felip Puig: la suciedad se va en un bang!"


Hi ha moltes coses per parlar. Volia fer-ho sobre el resultat de les eleccions a Tarragona -especialment per la part que em toca- però també sobre el que passa/ha passat/passarà/hauria de passar a l'esquerra i a l'Esquerra. Tot arribarà. De moment, el millor Felip Puig -com deu ser el pitjor!- acaba de fer-li un favor immens a aquest totum revolutum acampat a les places majors. Un moviment -per malament que soni això, especialment en espanyol- que hagués anat de capa caiguda per causes naturals, s'ha vist reviscolat i, el que és més important, legitimat.

He de dir que sempre he estat escèptic davant d'aquesta mena de reaccions. No per inútils, i menys per injustificades. És clar que hi ha motius per estar indignats i cabrejats i moltes coses més, i sempre és bona una sacsejada així, i posar uns temes sobre la taula, i fer evident algunes de les limitacions del sistema. Però amb això no n'hi ha prou, i sovint, quan cal entrar en les solucions proposades -més enllà dels eslògans més o menys enginyosos- les coses ja grinyolen. I em refereixo a solucions de veritat, no a proclames del tipus “limitem el poder dels bancs” que poden estar molt bé. O a reformes del sistema electoral -absolutament necessàries- que caldria que fossin més elaborades que aquesta absurda pretensió de circumscripció única que ha sortit a la plaça del Sol -a on sinó- incompatible amb unes llistes obertes amb cara i ulls.

I, encara, això podria ser possible. Però és que, a redós de la indignació legítima i de la voluntat d'expressar-la i de reaccionar, hi ha també la comoditat del no pel no, i l'argument que teòricament legitima l'antisistema estèril o, directament, la cutrada. Per qui necessiti imatges, la plaça de la Font de Tarragona de la setmana passada.

Tot això, segurament, s'hagués anat morint -o, millor, transformant- poc a poc. N'hagués quedat, per una banda, algun residu perroflauta inevitable, i, per l'altra, la possibilitat d'articular alguna plataforma útil per al debat i per a empènyer la discussió de temes molestos per allò que abans en dèiem l'establishment. Una mica com les acampades del 94, per al 0,7%, que van acabar suposant una empenta per a les ONG -aleshores segurament més serioses que ara- i per als instruments de cooperació institucional, que, si bé no són la panacea de res, sí que són força millors del que ho eren.

Però ara, l'operació de neteja del conseller Felip Puig, ha donat legitimitat i oxigen a tot. La barroeria de l'operació -volguda o no- i la xuleria de la defensa que en fa, obliguen a triar, al blanc o negre. I en aquesta tria, malgrat estètiques, formes, ximpleries, i fins i tot molt espanyolisme tàcit -a la plaça Catalunya s'ha arribat a dir que parlar català era “polititzar el moviment”!!!- malgrat tot això, si he de triar entre el Puig i la plaça, els meus són a la plaça.

dimecres, 18 de maig del 2011

l'Ou de la serp


Reprenc el blog després de massa temps absent. A veure si és veritat...

S'acaba la campanya electoral -afortunadament!- després de prop de quinze dies -més totes les setmanes de precampanya- de sentir missatges tòpics, frases llampants amb poc contingut, i promeses d'oros i de moros. Bé, de moros no, que electoralment no venen gaire. Més aviat al contrari, en aquest campanya s'han anat destapant més missatges racistes. A l'extensió dels racistes oficials de Plataforma per Catalunya, hi hem d'afegir els oficiosos -cada cop més clars i amb més ganes- dels Garcia Albiol o dels Fernandez Diaz, del PP de Badalona i de Barcelona. I molt em temo que molts més que se'n moren de ganes -per exemple, el de Tarragona, l'Alejandro Fernández (però aquest ha tingut l'habilitat d'explotar un populisme demagog més autòcton; ja en parlarem).

No hauríem de menystenir gens ni mica aquest brots feixistes. S'imposa l'aïllament més absolut; polític -que ningú tingui la més mínima temptació de pactar res amb aquesta gentussa- però també social. Si admetem, sense donar-li importància, aquells “jo no sóc racista, però...”; si deixem passar que s'atribueixin conductes individuals a col·lectius sencers, estem alimentant un monstre que pot créixer.

En aquests moments, em sembla més actual que mai -cal tornar als clàssics!- una magnifica pel·lícula d'Ingmar Bergman. L'ou de la serp. Segur que impossible de trobar si no és en una filmoteca o en un d'aquells llocs prohibits d'intercanvi de fitxers. Bergman ens ensenya, a l'Alemanya del 1923, com l'ou de la serp feixista sembla molt fràgil, però si es mira bé a contraclaror, es pot veure que la serp ja és completament formada. Només li cal fer-se grossa. No deixem que surti de l'ou.