dimarts, 31 de maig de 2011

Matemàtica electoral

Després d’unes eleccions, és el moment de fer números per saber què passa. En el fons, uns números inútils, perquè un cop fixats els resultats, les elucubracions sobre si el setè regidor ha sortit només per quinze vots, o si a no se qui només n’hi ha faltat tres per a sortir, no treuen cap a res. I, no obstant això,  som molts –jo també- els que ens hi entretenim.

Avui, un diari de Tarragona especula sobre els possibles resultats de candidatures unitàries de l’independentisme al Camp de Tarragona, a còpia de sumar els vots d’ERC, de les CUP, i de SI. Resulta un exercici divertit, però completament irreal, i que no fa més que insistir en dos errors bàsics.

Per una banda, pensar que els electorats respectius són homogenis. S’ha fet molt, en les anàlisis post-electorals, el raonament que l’electorat de l’opció que sigui ha fet una cosa o una altra. Així, l’electorat d’ERC –per ser més exactes, el no-electorat, perquè parlen de qui no ha votat això- hauria castigat el tripartit, o un pretès no-independentisme, o haver prioritzat l’eix esquerra-dreta, o haver pactat amb el socialistes –allí on han fet- o no haver-ho fet... de tot.

Em fa l’efecte que les motivacions per a votar/no votar són molt més complexes, i, sobretot, molt més plurals. La majoria de les vegades, la interpretació publicada que es fa és esbiaixada, en el sentit que s’interpreta segons el que haurien d’haver fet, d’acord amb uns presupòsits. I, sense negar que hi pot haver motius més estesos, crec que es pretén un comportament excessivament racional –racional polític- de l’electorat.

Dubto molt que tot l’electorat de les tres opcions hagués seguit com un sol vot una hipotètica candidatura unitària (i això en el supòsit, al meu entendre improbable, que s’hagués pogut confegir un programa comú). Hi ha vots per motius molt personals, de la mateixa manera que hi ha no-vots pels mateixos motius. Sobretot quan alguna candidatura semblava feta explícitament contra una altra, per –no només, però també- motius personals.

Però, sobretot –i aquí el segon error- perquè el que està passant, ni que sigui malament i amb molta matusseria- és un procés de normalització de l’independentisme, de la mateixa manera que, històricament, hi va haver, al seu dia, una normalització del catalanisme polític, que d’una opció més o menys unitària i més romàntica va anar estructurant un sistema de partits. I qui no sàpiga de què parlo, que llegeixi la Panoràmica del Nacionalisme Català, del Fèlix Cucurull, o molts llibres que hi ha sobre el tema. Inevitablement, això ha de generar un aprimament de l’única opció –o pràcticament única fins ara- com era ERC, a mesura que es vagin generant opcions segons el propi model social. I això no és excloent de més causes de davallades electorals, que també caldrà analitzar.

En el fons, el que passa, és que l’eix dreta-esquerra continua vigent, i és el que defineix moltes coses. Fa molts anys, un periodista polític deia que quan algú diu que no és ni de dretes ni d’esquerres, solia ser de dretes. Seria un retrocés per al país voler generar una categoria política especial per als independentistes, com si hi hagués uns partits “normals” –és a dir, els que es defineixen per un determinat model de societat- i els “especials” que només tenen la independència com a element definidor. Això suposaria desterrar-los de la normalitat. Clar que potser és el que alguns voldrien....

Continuarà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada