dimecres, 25 de setembre del 2013

Una postil·la a “Els catalans, segons Mario Vargas Llosa”

Fa un parell de dies va morir la Pepa Batalla, una històrica militant d'ERC de Barcelona. Jo l'havia tractada relativament poc, però sabia qui era, la saludava, i la tenia present com una més d'aquell grapat de persones que van aguantar quan era difícil fer-ho. Després en vaig conèixer millor la biografia, a través d'un llibre sobre les dones d'Esquerra. A grans trets, ho podeu veure aquí

Quan en vaig saber la notícia, i vaig rellegir aquestes dades biogràfiques, vaig pensar que la Pepa Batalla, segons en MVL, devia ser una “burguesa conservadora”. Això, o no la va conèixer -diu que no va conèixer cap nacionalista català- i això deu ser el més probable. Quan ets un escriptor becat per l'agència literària Balcells per dedicar-te a escriure no tens temps, ni ganes, ni ocasió, de conèixer una treballadora del tèxtil, mare soltera quan això era un estigma, i que repartia octavetes o corria davant dels grisos.  

Va ser un honor poder conèixer i tractar la Pepa, i li devem -a ella i a moltes Pepes, i a molts Peps- molt de que som ara. Ha mort veient, més a prop que mai, la Catalunya que va somiar i per la que va lluitar. Descansi en pau. 


dilluns, 23 de setembre del 2013

Els catalans, segons Mario Vargas Llosa

No és cap novetat que Mario Vargas Llosa abomini dels nacionalismes, en una concepció pròpia del nacionalisme que aplica sovint al cas català, i mai no aplica, per exemple, al nacionalisme espanyol que es demostra quan hi ha un partit de la roja, o amb la prosa oficial casposa i rància referida a sud-amèrica, o, en general, a qualsevol expressió d'un estat.

MVL té una referència única del nacionalisme, que caracteritza -i no li falta part de raó, eh?- a partir d'un tret emocional i no racional, i col·lectiu i no individual. Com que, des que va veure la llum -com abans amb l'existencialisme, que li va valer el sobrenom de el sartrecillo valiente- en fa una mena de croada amb la fe dels conversos, aplica un esquema bàsic a tort i dret, sense matisar, sense contextualitzar, i amb la supèrbia de qui té la veritat absoluta, habitual en el personatge. És curiós que aquests paràmetres -irracionalitat, col·lectivitat, la construcció d'un imaginari basat en un “nosaltres” i uns “els altres”, i la relació -corroborada per la història- amb guerres i violència, aquests paràmetres, dic, no els aplica mai a la religió, i especialment a les religions organitzades. Potser perquè les religions organitzades li poden fer molt més mal en la seva ambiciosa carrera que no pas els pobrets nacionalismes sense estat.

Que constin, però, dues coses: que jo no sóc, no vull ser, no em considero, nacionalista, en els termes generals que això significa al món. Sóc independentista, vull la independència de la meva nació, però mai no he considerat que siguem especials ni diferents, ni menys encara superiors a ningú. És precisament per això, que no em -ens- considero especial ni diferent que vull ser com les nacions normals, equiparables, amb els mateixos instruments. I si mai podem participar en un procés de federació europea de veritat, encantat de la vida, però en peu d'igualtat.

Segona: sóc un fidel lector del MVL novel·lista. Em vaig deixar posseir per l'energia de La guerra del fin del mundo -per mi la cimera de la seva obra- i em vaig emocionar amb aquest bildungsroman llatí que es La ciudad y los perros, i em vaig divertir amb Pantaleón y las visitadoras, i amb La tia Julia y el escribidor, i vaig admirar l'arquitectura narrativa de Conversación en La Catedral. I m'he anat empassant les darreres obres, tot i que tenen un aire conegut, de més del mateix, perquè aquest “mateix” continua fent de bon llegir. Cada cosa al seu lloc.

Però això no m'impedeix -faltaria més!- discrepar en matèria ideològica. Ahir diumenge, MVL publicava un article al País, llençant l'enèsima i repetida carregada contra el nacionalisme i, específcament, contra el procés sobiranista a Catalunya. Els arguments són els mateixos, però hi ha un paràgraf especialment significatiu, que diu literalment:

“Viví casi cinco años en Barcelona, a principios de los setenta –acaso, los años más felices de mi vida- y en todo ese tiempo creo que no conocí a un solo nacionalista catalán. Los había, desde luego, pero eran una minoría burguesa y conservadora sobre la que mis amigos catalanes –todos ellos progres y antifranquistas- gastaban bromas feroces.”

És a dir, que el seu coneixement de Catalunya data de fa més de quaranta anys -més les visites que hagi pogut fer i el que li hagi explicat el seu amic, el no-nacionalista Alejo Vidal-Quadras- com si a Catalunya no hi hagués hagut cap canvi. I, a més, diu que “no va conèixer cap nacionalista català. Tenint en compte que, per a ell, gent com Pere Navarro deu ser un fanàtic nacionalista, no sé quina mena de gent devia conèixer. I, sense coneixer-los, s'atreveix a definir-los com “minoria burguesa y conservadora”. M'acabo d'assabentar que la meva mare -nacionalista, segons MVL- era una burgesa i conservadora. Tota la vida pencant pels altres, i ara resulta que era una burgesa. D'aquí a allò del “catalán, lengua de la burguesía” hi ha una passa. Això demostra la solidesa de les raons de MVL. Que es dediqui a les novel·les, que d'això sí que en sap. I, ara que hi penso, aquesta mena d'articles també són una mena de novel·la.

(a la imatge, MVL a l'època barcelonina, quan no devia sortir mai de casa i només l'anaven a veure amics progres i antifranquistes igual d'extraterrestres)