dimecres, 17 de desembre del 2014

Si no és un error, és una mentida

En tot aquest procés de BCN World he anat mantenint una postura crítica –sobretot, però no només, pels procediments- i una voluntat d'anàlisi basada en les dades i en el rigor, si voleu amb una intenció decodificadora de tot el que anava passant. No sé si ho he aconseguit, però aquesta era la meva intenció, anar aclarint conceptes, contrastant dades, i donant argument i elements per a l’anàlisi i les conclusions de cadascú.

La posició, més crítica que no pas favorable, ha anat acompanyada d’un cert possibilisme, de la voluntat de trobar escletxes per les quals redreçar el projecte –o, almenys, intentar-ho- i de separar el que, al meu entendre, poden ser prejudicis (o, si més, opinions que respecto però que no comparteixo; per exemple, la consideració del joc, que entenc que ha de respectar la llibertat de les persones –ningú obliga a jugar- i admetre que ara ja n’hi ha força, de joc possible).

Però si hi havia una idea bàsica que feia que no tingués una oposició frontal a BCN World és que em semblava –en passat- una bona oportunitat per a reconduir un potencial d’edificació força dispersa i producte turístic de baix valor afegit com era el potencial residencial heretat de Port Aventura. La possibilitat de transformar un potencial de 2.477 habitatges de segona residència en una altra ocupació, més eficient territorialment, i amb uns usos amb mes valor afegit –inclòs el joc, sí- em semblava una bona oportunitat. N’he parlat en aquest blog en diverses ocasions. I fins i tot he usat una expressió, que vaig sentir del director de l’Incasol, i motor urbanístic del projecte, Damià Calvet, en una jornada organitzada per la URV: “Canviem llits freds (la segona residència) per llits calents (hotels)”. Aquest em semblava, i ara també, un bon plantejament de l’operació, i fet amb la dimensió adequada, podria haver tingut resultats positius, assumint, això sí, un procés de presa de decisió i d’ordenació territorial que em sembla deficient. Però, en tot cas, es podia reconduir i, amb un cert optimisme, pensar que es podia arribar a un resultat acceptable malgrat els errors de procediment.

Això ho he anat defensant en aquest blog, i en intervencions públiques que he anat fent sobre BCN World. Però no sé si ho podré defensar més, perquè la premsa d’avui es fa ressò de la reunió del Consorci del CRT i de declaracions de Damià Calvet en el sentit que l’ordenació que farà el PDU possibilitarà els ressorts –els “Centres turístics integrats”- i mantindrà la possibilitat dels 2.477 habitatges vigent. Ho podeu veure aquíPer qui no vulgui anar-hi, el paràgraf fonamental:

“En canvi, el document ara en elaboració (i del qual s'hauria de tenir un primer document a finals de gener) sí que, en principi, mantindrà la zona residencial de prop de 2.500 habitatges previstos dins de l'àmbit del CRT, en terrenys propietat de La Caixa que queden fora del projecte de macrocomplex d'oci i joc i que, de fet, ja estan urbanitzats, tot i que mai no s'ha arribat a construir.”

O sigui, no en lloc de, sinó a més a més de. No “llits calents en lloc de llits freds” sinó llits freds i llits calents. No canviar un model –territorial i turístic- exhaurit i inviable, sinó posar més llenya al foc, insistir sobre la bombolla, enfortir el capitalisme de BOE –ara del DOGC- basat en les concessions, en la reserva, en les influències, en contra de la lliure empresa i de la competència lleial.


M’agradaria molt que aquest anunci a la premsa fos un malentès i fos desmentit pel Govern. Però si no és així, si realment l’operació és incrementar l’aprofitament i ampliar els usos, bo i mantenint el model anterior, ens hauran enganyat. En els dos anys que fa que dura això, ens han venut moltes vegades que es tractava de canviar el rumb, de fer una cosa diferent. I ara resulta que no, que és, senzillament, més del mateix. 

dimecres, 10 de desembre del 2014

I encara més BCN World (i el que durarà...)

Des de la darrera actualització de BCN World han passat unes quantes coses, i aquestes darreres hores encara més, de manera que toca recapitular. Fa unes setmanes es feien públics més detalls del projecte. En concret, se'ns parlava dels 450.000 m2 de sostre de cada resort, 10.500 habitacions d'hotel, 9.000 màquines escurabutxaques, i més coses. Tot plegat, mereix alguns comentaris. Anem per parts.

1.
El sostre. 450.000 m2 per resort, tenint en compte que són quatre els preseleccionats en la primera fase del concurs, són 1.800.000 m2 de sostre, però com que la previsió segons la llei és que n'hi pugui haver sis, és de creure que el PDU preveurà també el sostre d'aquests dos. Això vol dir 2.700.000 m2 de sostre, que és més que quintuplicar el sostre actualment previst, amb un usos diferents. Ara bé, aquests 2.700.000 m2 de sostre ho són al marge del que es pugui fer -si és que es vol fer alguna cosa- als espais aliens al Casino. De tot plegat, però, ja en vaig parlar aquí

2.
10.500 habitacions. Aquí sí que hi ha informació nova. Segons es podia llegir a la premsa (aquí) la previsió és que hi hagi 4.500 habitacions d'hotel estàndard i 6.000 condominis, “habitatges complets però amb serveis hotelers”. Què és això? Doncs un format a mig camí entre habitatge -morfològicament ho serà- i amb uns serveis comuns. S'hi assemblarien una mica aquelles residències per a gent gran en forma d'apartament -com un habitatge- però amb serveis comuns -menjador, la neteja, sales d'esbarjo-. Evidentment amb unes altres dimensions i serveis de luxe. Quin és el perill? Que es tracta d'una forma fàcilment equiparable a habitatge, és a dir, amb utilització similar a segona residència, i fins i tot molt fàcilment segregable via propietat horitzontal com un apartament; sempre que la normativa del PDU ho facilités, és clar, però en tot cal molt més que no pas una habitació d'hotel.

És evident que formalment no estem parlant de segones residències -dir-ne habitatges seria exagerat, no són residència permanent- però sí que s'hi assemblen molt. Massa. I, sobretot, s'hi assemblen en desfer l'avenç conceptual que podia tenir l'operació. Recordem que una de les virtuts que podíem trobar al plantejament primer de l'operació que ha esdevingut BCN World, i que era positiu -almenys jo el trobava positiu- era passar d'una ocupació dispersa i basada en la segona residència a un model més compacte, d'usos turístics de més valor afegit, el que se'n diu passar de llits freds a llits calents.

Ara bé, amb aquests condominis, perdem aquest efecte positiu, per dimensió -i, per tant, s'anul·la el menor consum de sòl que es guanyava amb la compactació- i per ús, perquè, de manera atenuada, continuem amb un model que tendeix al llit fred. Condomini és una fórmula que s'assembla més a la multipropietat que no al lloguer d'una habitació d'hotel. I es pot desplegar al territori de manera igualment dispersa, i, de fet, és força habitual en explotacions turístiques i residencials americanes. Seria una mena de deconstrucció d’un hotel, de dispersió de les suites –amb tots els serveis- arreu del territori, i amb un funcionament similar al de les urbanitzacions privades, també relativament usuals a Amèrica i amb alguna presència per aquí. La diferència amb una urbanització –amb les urbanitzacions tradicionals que coneixem aquí- és que, en aquestes, es manté el caràcter públic de l’espai tradicionalment públic: el carrer, el parc, l’equipament; per contra, a les urbanitzacions privades, tot l’espai –inclosos els carrers- són privats (i habitualment tancats, hi ha una qüestió de seguretat en tot això). El resultat és que en lloc de privatitzar l’espai estricte de la parcel·la, tot l’espai és privat. Les construccions –morfològicament sense cap diferència amb un habitatge- farien les funcions de les habitacions d’hotel, i els carrers –privats- serien com els passadissos.

Potser això ha causat la picabaralla pública entre representants del Govern i un dels grups de l'oposició sobre l'existència o no d'habitatges. No cal dir que, si la voluntat ferma és que no hi hagi habitatges -voluntat que comparteixo- el més senzill era posar-ho a la llei quan es va modificar, i ja no hi hauria discussió. Però de moment ens hem quedat amb el retret que s'hi preveien habitatges, i el desmentiment -que celebro- per part del Govern. Novament caldrà esperar a veure el PDU, però podria ser que, en part, tots dos tinguessin raó. Com pot ser això? Doncs perquè les definicions són cada cop més confuses, i sota l'etiqueta d'ús turístic cada cop hi ha més barreja. Per exemple, els càmpings -allò de les tendes i de les caravanes- també tenen bungalows. Vegem-ho. Això és el plànol d'un bungalow:



Algú em pot dir si hi ha moltes diferències amb un xalet? Clar que n'hi ha: fonaments, per exemple, o, sobretot, el règim d'ús. Però des del punt de vista d'ocupació i ús del territori, hi ha bungalows -i no diguem un conjunt de bungalows- que acaben incidint territorialment de la mateixa manera que una urbanització. Però, com que es tracta de càmpings -perquè formalment són això- es poden situar en un sòl no urbanitzable. Tot legal, és clar, però no sé si massa legítim.

Doncs un cas similar pot ser això dels condominis de luxe, i l'ús habitatge, des del punt de vist de l'impacte sobre el territori.


3.
El monorail. Un monorail per al passeig comercial de prop de dos km que hi ha a la zona dels resorts. En fi, esperarem a veure el PDU i el corresponent estudi d'avaluació de la mobilitat generada -perquè el faran, oi?- però, a risc de ser malpensat, el primer que m'ha vingut al cap és això:



4.
I, per acabar-ho d'adobar, ahir vam saber que la Generalitat assumeix el paper que fins ara havia jugat Veremonte, i formula una opció de compra dels terrenys. Com ho hem d'interpretar?

D'entrada, ho vull interpretar com una oportunitat per a reforçar la direcció pública de l'operació. A veure si sé explicar-me. El paper de Veremonte, fins ara, era d'intermediari entre la propietat dels terrenys (la Caixa) els inversors de l'activitat concreta (casinos, hotels, comerç) i la Generalitat, que és qui té la potestat de modificar les regles de joc (autoritzar l'ús de joc, augmentar l'edificabilitat, modificar el règim fiscal, etc). Fins ara hem vist un procés en el qual les decisions públiques anaven a remolc del privat. M'hi he referit moltes vegades, en especial fent referència al planejament territorial i urbanístic, i lamentant el fet que es perdia la capacitat directora del pla, com a exercici de l'acció pública, i es limitava a ser el revestiment tècnic i jurídic de decisions alienes al pla i, sobretot, alienes a aquesta acció pública.

Ara bé, la reducció de Veremonte a la condició de part dels qui opten a una concessió de Centre turístic integrat -la imaginació terminològica és notable- i, sobretot, la substitució per part del Govern, titular ara de l'opció de compra dels terrenys, fa que aquesta direcció pública sigui molt més clara. Qui reparteix joc, ara, pot ser el Govern, i podria tenir -si volgués exercir-la a fons- l'opció de limitar molt més. Al capdavall, és qui ha de definir les regles del joc -especialment a través del PDU- i podria, si calgués, no formalitzar l'opció de compra, però mentrestant s'assegura una posició dominant. I la Caixa, si vol vendre els terrenys, i fer-ho a un preu superior al que pot tenir avui al mercat un sòl urbanitzable per a segona residència -és a dir, gairebé res- hauria d'adaptar-s'hi si us plau per força.

Però no crec que passi això. Evidentment, ara caldrà veure el conveni entre la Generalitat i la Caixa, per a conèixer les condicions d'aquesta opció de compra, però no em sembla veure una excessiva voluntat d'un gir radical en les dimensions i el format del projecte, tot i que m'agradaria molt equivocar-me.

L'espantada de Veremonte ens fa palès que, fins ara, ha tingut un paper de venedor de fum, o bé d'atrevit ignorant de com funcionen aquests projectes. Ja en altres apunts he manifestat l'estranyesa per la manca de serietat de Veremonte: els anuncis que posarien la primera pedra al cap de tres mesos, o el ball de xifres d'habitatges, o més coses. Potser  hi ha hagut una mena de pols, en què Veremonte es pensava que podria pressionar més la Generalitat, o simplement no tenia idea -d'aquí la ignorància atrevida- que aquestes coses volen el seu temps, fins i tot amb tots els elements a favor. Però, és clar, arribat el termini, qui hi ha de posar els diners -i no és Veremonte, que no els té perquè només és un comissionista, com ho era, al seu dia un tal Javier de la Rosa- diu que no posa ni un ral si no té la seguretat que podrà fer, una decisió molt lògica. I com que aquesta seguretat la dóna el PDU aprovat definitivament -i ara deixo al marge el tema de les expropiacions, que jo encara no el tinc clar- doncs no han obert la cartera per res. Però amb candidats a ressort ja en ferm,  quina falta fa Veremonte? Cap ni una. S'elimina un intermediari que només encaria el producte.

Encara hi ha molts interrogants. Haurem de veure què diu el conveni Caixa – Generalitat per a l'opció de compra, i, sobretot, què diu el PDU, que és la mare dels ous. Res no impedeix, però, que el PDU sigui més restrictiu que aquests anuncis de milers i milers d'habitacions -i de condominis- i de màquines escurabutxaques, i de monorail. Evidentment cal planejar opcions econòmicament viables, si es vol fer realitat una oferta turística diferent, per a captar nous mercats, complementària a l'existent i amb més valor afegit. I això es pot fer també amb joc. Tot depèn de les condicions, qualitatives i quantitatives, i del com. Encertar en la mesura òptima serà la clau de l'èxit, i aquesta clau, que pot obrir les portes als promotors de casinos i hotels, i a la mateixa Caixa per a rendabilitzar un patrimoni que, si no és així, serà un passiu important, aquesta clau la té la Generalitat, i ara és més visible que mai.





dimarts, 9 de desembre del 2014

Rafel Llussà, geògraf

Encara estupefacte per la notícia, ahir, de la sobtada mort de l’amic Rafel Llussà. Geògraf, manresà instal·lat a Girona, actualment degà de la Facultat de Lletres de la UdG, havia estat president de l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya, a principis dels 2000. Allí ens havíem conegut, en els moments inicials de la constitució del Col·legi de Geògrafs a Catalunya, i del pas de l’AGPC –que en fou antecedent i un dels motors- al Col·legi. Aleshores va saber pilotar el canvi de rol de l’AGPC per a fer tàndem amb el Col·legi i repartir-se els papers, una decisió que el temps ha demostrat encertada. Encara fa poc més d’un any vam coincidir en una taula rodona amb motiu del 25è aniversari de l’AGPC.

El treball amb en Rafel era fàcil, o almenys ho va ser per mi els anys que vam coincidir. Un caràcter amable, gens cantellut,  i una absoluta predisposició a les solucions i a no complicar encara més les coses, tot plegat feia que les discussions fossin mínimes, i les decisions llisquessin amb facilitat, sense asprors.  

Tinc a les mans el llibre resum de la seva tesi  “Canvi industrial i projectes de desenvolupament al Bages i al Berguedà, 1975-1998” amb una dedicatòria generosíssima. Per a fer-se una idea de la seva generositat, només cal dir que aquest llibre porta una introducció d’ell mateix on explica la gènesi del llibre; dues pàgines i mitja, una de les quals dedicada íntegrament als agraïments a tothom, amb nom i cognoms, qui el va ajudar d’una manera o altra.

Ens havíem retrobat a través de les xarxes socials, i això ens permetia un mínim diàleg, fet de comentaris a notícies, i sempre, per part seva, amb un toc de bonhomia, és a dir, propi de bons homes, que és el que era, un home bo.

I ens ha deixat en plena feina, com a professor, com a geògraf, com a degà, amb tantes coses per a fer, i amb tanta capacitat per a fer-les. Rafel, una abraça tardana, i moltes gràcies per tot.


(imatge manllevada del Regió7)

divendres, 28 de novembre del 2014

Jorge M. Reverte, al País (el seu)

Fa quinze dies vaig tornar a escriure a la Defensora del lector del País (el seu). Havia llegit una columna de Jorge Martinez Reverte (la podeu veure  aquí) i em va semblar molt malament aquesta afirmació:

"Abro el periódico y sigo viendo a Artur Mas copando los titulares con un discurso tan subnormal como el de septiembre. "

Vaig manifestar a la Defensora el meu desacord per l’ús de subnormal per a desqualificar, i per la baixesa d’usar-lo en el que hauria de ser un debat polític, o, si voleu, de formes. Em sembla perfectament legítim estar en desacord amb les propostes del President de la Generalitat, o amb els arguments que usa per a defensar-les, però no m’ho sembla l’ús de la desqualificació gratuïta i insensible com aquesta.

La Defensora em va respondre el mateix dia, dient:

“Estimado señor:

Entiendo su queja y se la voy a a hacer llegar al señor Jorge M. Reverte. Aunque los columnistas son responsables de los textos que firman, considero útil que sepan también lo que piensan algunos lectores,

Atentamente
Lola Galán
Defensora del Lector”


Bé, d’això fa quinze dies, i ja no n’he sabut res més. Us imagineu el soroll que hagués causat, al mateix País (el seu) que un columnista, posem per cas un Quim Monzó o una Empar Moliner, haguessin titllat de subnormal un discurs de Rajoy?. En fi, això fa el diari que era (i pretén ser) el paradigma de la il·lustració progre a Espanya. 

(a la foto, extreta de www.elpais.es, Jorge M. Reverte)

dijous, 23 d’octubre del 2014

Re-actualitzant BCN World


Continuem amb nova informació, aquest cop amb caràcter més oficial i menys rumor o especulació periodística. A partir del que diu una nota de premsa del Consorci del Centre Recreatiu i Turístic, transmesa pel departament de Territori i Sostenibilitat (la podeu veure aquí) i amb l’ajut dels gràfics manllevats de l’Ara, podem saber alguna cosa més, i ens podem fer algunes preguntes noves.

1. Segons diu la nota “l’ocupació del sòl no serà en cap cas superior al 30% del CRT”. Això és el que ja deia la llei 2/89, i el que diu el nou redactat del decret 152/1989 d’acord amb la darrera llei 6/2014, de modificació de la llei 2/89 (i demano disculpes per aquest garbuix legislatiu). Clar que la llei 6/2014 també diu que el Pla director urbanístic (PDU) podrà reordenar tot això “sense subjecció als paràmetres urbanístics establerts (a la llei 2/89) i a les disposicions reglamentàries que la despleguen (és a dir, el mateix decret 152/1989).

Aquesta precisió de barra lliure urbanística fa que també sigui discrecional l’aplicació de l’article 8 de la llei 2/89, que preveia:

Els àmbits territorials destinats per als usos hotelers, residencials i comercials, amb els seus serveis, es classificaran en el règim de sòl urbanitzable per al seu desenvolupament mitjançant pla parcial.”

Així es va fer amb el pla parcial subsegüent, del subsector 2, l’abast del qual és de 247,7 ha, és a dir, el 30% del CRT. Es mantindrà aquesta previsió? La nota de premsa no parla de “sòl urbanitzable” sinó del “sòl ocupat” que no és ben bé el mateix. Com sap qualsevol agent urbanístic –sigui planejador o sigui promotor- no és el mateix la suma de les parcel·les que el sòl urbanitzable. Veurem què fa el PDU.

No sabem com es regularan els altres usos possibles, que podrien anar en sòl no urbanitzable. Aquella anunciada pista de cotxes elèctrics –anunciada a la premsa, no a la nota del CRT- deurà anar en sòl no urbanitzable. El PDU podrà suplir les determinacions de planejament que estableixen els articles 47 i següents de la llei d’Urbanisme per a les activitats en sòl no urbanitzable? O es tramitarà el pla especial que fixa la llei, amb totes les exigències –informació pública, impacte ambiental i paisatgístic- assenyalades? Això, o s’inclou dins el sòl urbanitzable. Ja ho veurem.

2. Sabem ara que cada un dels Complexos turístics integrats (CTI) tindrà uns 450.000 m2 de sostre. Però no sabem quants CTI hi podrà haver. La llei 6/2014 especifica (disposició addicional primera) que atorgarà “fins a un màxim de sis autoritzacions per a casinos de joc”. Com que sembla que cada casino correspon a un CTI, això ens indica que es pensa en un mínim de sis CTI, però enlloc no diu que no hi pugui haver més CTI sense casino. Per tant, tenim uns mínims de 2.700.000 m2 de sostre (450.000 x 6) més els que hi pugui haver més enllà d’aquets sis CTI amb casino.

Clar, això vol dir que em vaig quedar molt curt, quan vaig preveure 1.300.000 m2 (ho podeu veure aquí) a partir de l’escassa informació que tenia aleshores, però això també vol dir que en les preocupacions per l’impacte que això suposa també em vaig quedar curt

La comparació amb la ciutat fantasma de Seseña també es queda curta, els càlculs per consum d’aigua, per mobilitat o per producció de residus, també. I, no cal dir, la diferència amb el que es podia fer -495.000m2- i ara resulta molt més gran, la qual fa, al meu entendre, molt més factible una reclamació dels expropiats pel canvi de l’objecte de l’expropiació.

3. Continuem sense saber què hi haurà allí on no hi ha aquests sis CTI. De la infografia extreta de l’Ara –i que es correspon molt amb les que han publicat uns altres mitjans- sembla que aquests sis CTI es concentren a la peça que sempre s’ha assenyalat com la destinada al BCN Dream (quan es parlava de BCN Dream, BCN Park, i BCN Smart City, però això darrer ja ha desaparegut del mapa, substituït per un misteriós BCN Village. La podeu veure aquí:


Segur que no hi haurà habitatge?) és a dir, la peça XXII que ens diu l’ordenació del Pla parcial del subsector 2, una peça de 43ha. Si fem cas de les infografies, és lleugerament superior; posem unes 60 ha. Com que l’ocupació no serà superior al 30% del CRT, i això són 247 ha... què passa amb les 187 restants? Més CTI, de 450.000 m2 cadascun?

4. A la vista de la infografia, sembla que s’opta per un model en alçada. Com que 450.000 m2 són molts metres, això vol dir moltes plantes, i més tenint en compte que l’alçada de cada planta, en un casino, no és exactament la que coneixem en un habitatge corrent; és a dir, per al mateix sostre, més alçada. Com casarà això amb el que diu la llei 6/2014, que “s’han de tenir en compte els valors i reflexions del Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona pel que fa a la configuració d’espais i edificacions”?.

5. Segons la nota, hi haurà un avanç disponible en poques setmanes, i s’obrirà un període de consulta amb els ens locals afectats i amb la direcció general de Polítiques Ambientals. Hi haurà algun tipus d’informació pública? La llei no obliga, però ho permet (article 106 del reglament de la llei d’Urbanisme:

106.1 Per facilitar la participació dels ciutadans en la formulació dels plans urbanístics, prèviament a l'aprovació inicial l'administració competent pot acordar publicar i sotmetre a informació pública avanços dels instruments de planejament urbanístic.”

Tenint en compte l’impacte de l’actuació, i la controvèrsia que ha generat, em semblaria una opció responsable, per part del govern, de fer aquesta informació pública. No estem parlant d’un planejament d’abast limitat, sinó de grans magnituds, i, a més, d’un planejament necessitat de la màxima legitimitat moral. No n’hi ha prou amb els mínims de la llei.

6. La nota cita l’informe preliminar de sostenibilitat ambiental. Quina tramitació seguirà l’avaluació ambiental? La llei 6/2009, d’Avaluació ambiental de plans i programes, dóna diverses possibilitats. D’entrada cal dir que no hi ha l’obligatorietat formal que un PDU hagi de sotmès a avaluació ambiental, i això és així perquè els PDU estaven pensats amb un altre contingut molt diferent al d’aquest. Va ser la modificació de la llei d’Urbanisme, amb les lleis òmnibus, la que va crear aquest tipus de PDU –seguint l’estela dels PDU de les àrees residencials estratègiques, tot s’ha de dir- més semblant a un POUM supramunicipal, barrejat amb Pla parcial, que una altra cosa. Sigui com sigui, i amb molt bon criteri, no s’ha optat per a eximir-lo d’avaluació ambiental.

Això vol dir que se seguirà el tràmit de l’article 17 de la llei 2/2009. Ja es parla, a la nota del CRT, del corresponent informe de sostenibilitat ambiental preliminar. I ens tornem a trobar amb una possibilitat legal de participació –que no obligatorietat- que, al meu entendre, hauria de ser aprofitada. La llei diu, sobre l’informe preliminar de sostenibilitat ambiental:

Article 18
Consultes sobre l'abast de l'informe de sostenibilitat ambiental
1. L'òrgan ambiental identifica les administracions públiques afectades i el públic interessat, que han d'ésser consultats sobre l'abast i el grau d'especificació de l'informe de sostenibilitat ambiental.
2. L'òrgan ambiental pot ampliar la consulta a altres òrgans administratius, organitzacions o persones físiques o jurídiques, públiques o privades, vinculades a la protecció del medi ambient.
3. L'òrgan ambiental fa les consultes per mitjans convencionals, telemàtics o per qualssevol altres mitjans que acreditin la realització de la consulta i, en tots els casos, ha de facilitar l'accés a la documentació presentada pel promotor.
4. Les administracions i, si escau, les entitats i les persones consultades poden fer arribar a l'òrgan ambiental llur parer sobre l'abast i el grau d'especificació de l'informe de sostenibilitat ambiental, en el termini d'un mes.”

Quines seran aquestes “persones físiques o jurídiques, públiques o privades” que seran consultades?. Repeteixo els arguments que he dit abans: el PDU necessita la màxima legitimitat pública, i això passa per preguntar fins i tot –o sobretot- als que no volen BCN World.

Clar, tot això pot anar en detriment de la rapidesa, però crec que la seguretat, la legitimitat, i fer les coses més ben fetes, ho compensa amb escreix. I necessitem compensar moltes lleugereses, inconcrecions i frivolitats que ja arrossega tot aquest procés.

Conclusió: sabem més coses, però aquestes coses ens generen noves preguntes i nous dubtes. Continuarà.




dimarts, 7 d’octubre del 2014

"El País", Xammar, Pla, i Catalunya. Un còctel complicat

El diari el País –el seu país- ha engegat una edició digital en català. Benvinguda sigui, com benvingut és qualsevol mitjà de comunicació en català, digui el que digui, que sempre enforteix el sistema comunicatiu català, i sempre és una possibilitat més per a llegir o escoltar el que vulguem triar. Com més opcions de tria, millor.
Dit això, i a partir del que deia Joan Fuster –“pus parla català, vejam què diu”- em temo, per un parell de coses llegides, que el País en català no és que arribi amb molts anys de retard –al capdavall, el diari va començar a publicar-se al 1976- sinó que s’ha quedat ancorat  en uns esquemes antics, desfasats, i sense cap connexió amb la realitat (i, en un cas, desinformats, que és un pecat molt gros per a qualsevol diari).
En Lluís Bassets publica un article “Gaziel o Xammar?” (el podeu veure aquí). Hi reprodueix, per enèsima vegada, tot un reguitzell de tòpics molt suats sobre el país, fet de catalans bons –Pla, Gaziel, Xammar- i dolents –no se’ls cita, però se sobreentén que parla del catalanisme conservador i catòlic; vaja, el pujolisme-. Bassets exemplifica aquesta divisió amb el fet que ni Gaziel ni  Xammar ni Pla no van obtenir mai el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I aquí se li veu –i molt- el llautó. Gaziel va morir al 1964, i el Premi no es va començar a concedir fins al 1969. Una mica difícil obtenir un premi cinc anys abans que sigui creat! És com si es queixés que Dickens –mort al 1870- no va obtenir un Nobel, que no es va començar a concedir fins al 1901. I Xammar va morir al 1973, amb només quatre edicions de Premi d’Honor. No sé si es pot dir que “ni s’hi va acostar”. De qui sí es pot dir és de Pla, com el País –i d’altres; no sé si Bassets especialment- ens ho recorden puntualment cada cop que es concedeix el Premi. Clar que, tenint en compte que Pla va morir al 1981, i que ja s’han concedit trenta-tres premis des d’aleshores, podrien canviar una mica el discurs.
Però, és clar, qui vol canviar un discurs que ja va bé? Per exemple, mantenir aquesta relació Xammar-Pla, com dos eminents escriptors catalans –que ho són- menystinguts pel catalanisme. Bassets faria bé de llegir Xammmar. En un article titulat “Fora de la comunitat catalana” i publicat als Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials, al maig-juny de 1947, Xammar escriu:
“Agustí, Pla, Brunet, Estelrich, Teixidor (...) han estat i són els agents –estipendiats- de l’ocupant, els executors de la seva política, els instruments de l’opressió espanyola i franquista a Catalunya.”
Aquest Xammar es veu que no convé, al País (el seu) de la mateixa manera que sí que convé un Pla, l’historial feixista del qual –per cert, darrerament publicat al Quadern del País, les coses com siguin- és perdonat en la mesura que es pot fer de Pla una icona catalana del catalanisme “ben entendido” i, sobretot, antipujolista. Si un prohom de Convergència tingués l’historial franquista de Pla –i n’hi ha uns quants- el País (el seu) ho consideraria imperdonable i que inhabilitaria qualsevol discurs del catalanisme.
I és que el País (el seu) és un bon exemple d’allò que en Pla –sí, en Pla- i el mateix Xammar definien d’un determinat Madrid –Madrid concepte, no Madrid ciutat- en un altre article –“Periodisme? Permetin!”, publicat a la Veu de Catalunya el 3 de febrer de 1924- fill de la Institución Libre de Enseñanza, qualificada con la “segregadora del cinquanta per cent de la pedanteria espanyola (la pedanteria d’esquerres)”.
I si voleu saber què vull dir amb això de la pedanteria espanyola d’esquerres, només heu de llegir el discurs de José Luís Cebrián a la presentació de elpais.cat (el podeu trobar aquí ) amb cita d’Espriu inclosa. Francament, potser va essent hora que es posin el dia.


dissabte, 4 d’octubre del 2014

Diari de Tarragona, Messi i urbanisme

El Diari de Tarragona, impertèrrit en la seva carrera a la inanitat periodística, continua insistint en la metàfora del Messi de l'urbanisme per a l'ajuntament de Tarragona (ho podeu veure aquí). Deu ser com allò de la “pertinaz sequïa”. Clar que què podem esperar d'un diari que va publicar en portada, com a notícia central i amb foto de gran format, i una pàgina a l'interior, que un individu havia transcrit el Quixot en un rotlle de paper....

I, pel que fa a la notícia en sí, no veig cap necessitat d'afegir res al que vaig escriure fa més d'un any, quan això del Messi ja circulava (aquí). El que és trist és que, al cap de més d'un any, continuem igual.


dimecres, 1 d’octubre del 2014

actualitzant BCN World

Encara no tenim Pla director urbanístic (PDU) de BCN World, però ja han sortit algunes informacions a la premsa sobre quines intencions tenen els promotors. Aquestes informacions s’han d’agafar amb moltes precaucions, perquè, segurament, tenen una part de pressió indirecta –no sabem si n’hi ha de directa- sobre els redactors del PDU, però permeten algunes consideracions. Insisteixo, només a partir del que s’ha publicat i, per tant, amb moltes reserves.

1. Pel que sembla, hi ha qui ja fa esbossos i números, sense saber –o potser sí- quin és el planejament que regula què i com es pot fer. No hi ha PDU que estableixi l’edificabilitat màxima, ni que reguli alçades, tipologies, etc. Que sense aquestes dades algú ja estigui treballant en projectes continua donant la imatge –i em temo que la realitat- que el planejament fa seguiment de decisions preses al marge, i continuem desvirtuant els efectes endreçadors i planificadors, i consagrant la pràctica de simple revestiment tècnic i jurídic. M’hi he referit més cops; el planejament és llei, i, actuant així, reforcem el missatge de fer lleis a mida, segons interessos particulars i no generals.

2. Les propostes presentades suposen 500.000 m2 de sostre per a cadascun dels sis ressorts. Això són 3.000.000 m2 de sostre, només per a la peça on van els casinos, la que en totes les informacions presentades sempre ha estat més desenvolupada, i que podem veure aquí.



Aquesta peça es correspon força amb el polígon XXII del Pla parcial del subsector 2, el planejament ara vigent, aquest:



Aquest polígon té 438.320 m2 de superfície. El nou proposat es veu una mica més gran, i, a manca de plànols a escala, no sembla massa desencertat atribuir-li una superfície d’uns 600.000 m2. Tot aquest sostre en 60 ha suposa una considerable densitat. Però podria ser; al capdavall, hi ha centres urbans més densos.

El que sí que resulta significatiu és que passem d’una edificabilitat total de 495.000 m2 (abans residencial, ara amb uns altres usos) a una edificabilitat de 3.000.000 m2 només per aquesta fase. S’ha multiplicat per sis l’edificabilitat. En anteriors apunts havia fet una previsió –que ja avisava que era molt conservadora- de triplicar, i em preguntava sobre les conseqüències territorials que això tindria. Doncs bé, ara sextuplicat.

3. I el que encara no sabem és el destí de tota la resta del sòl urbanitzable de l’àmbit del Centre recreatiu i turístic. Recordem que es mantenia la previsió que, com a màxim, fos el 30% del CRT, és a dir, 247,7 ha. Si restem les 60 ha dels ressorts –insisteixo, a manca de dades més exactes- queden 183 ha per a posar-hi…. Què? Com? Quant? No ho sabem.

4. Evidentment 3.000.000 m2 de sostre suposen un impacte ambiental molt sever. No tinc cap dubte que el PDU, en la seva tramitació, complirà el que preveu la llei d’avaluació ambiental de plans i programes, en la mesura que suposa una transformació important del sòl. Recordem, però, que els PDU no figuren a la llista de plans obligatòriament sotmesos a avaluació, i que podria ser-ne excepcionat per resolució de l’Oficina ambiental. Una previsió en aquest sentit –el d’assegurar-ne l’avaluació- no va ser admesa a la llei de BCN World, però espero que ningú pretendrà que una transformació com aquesta no sigui avaluada.
El que em preocupa és que aquesta avaluació sigui com el planejament, un simple tràmit per a completar la formalitat legal. Espero que l’avaluació sigui rigorosa, incloent l’alternativa zero –no fer BCN World, o, en tot cas, no modificar les condicions actuals del planejament- i no es limiti a maquillar quatre aspectes per a fer més passable un impacte que, a simple vista -3.000.000 m2 de sostre, consums d’aigua i d’energia, generació de residus, mobilitat generada, etc- ja es veu considerable.

5. Un aspecte que ja podem començar a considerar és l’impacte paisatgistic. La proposta que ara s’ha donat a conèixer ens parla d’edificis de 30 plantes (i és lògic, sinó, no surten els números per a col·locar tot el sostre!). és congruent això amb el que diu el Catàleg del paisatge del Camp de Tarragona? Recordem que el Catàleg diu:

“Objectiu de qualitat del paisatge 5

Un complex de Port Aventura, equipament turístic de primer ordre, que respecti els valors del paisatge i s’hi integri. Port Aventura, amb algunes instal·lacions visibles des d’una gran extensió del territori, constitueix un element identitari de la Costa Daurada. A l’interior de les instal·lacions conté un paisatge artificial creat per simular altres realitats geogràfiques que presenten, en conjunt, un elevat interès productiu, social i estètic, tot i no ser el paisatge propi del lloc.

Objectiu de qualitat del paisatge 6

Un paisatge que conservi elements identitaris propis de la Costa Daurada en les tipologies edificatòries dels nous complexos turístics, residencials i d'oci i en les obres d'urbanització i enjardinament dels espais públics.”

I la llei aprovada diu :

6. Amb independència dels canvis que es puguin produir com a conseqüència de les modificacions del planejament de l’àmbit del centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou, s’han de tenir en compte els valors i les reflexions del Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona pel que fa a la configuració d’espais i edificacions.”

Ja vaig comentar en un apunt anterior que el Catàleg de paisatge no s’ha de llegir com un pla urbanístic, amb determinacions exactes. Però em costa d’encabir-hi un conjunt de torres de trenta plantes –o vint, és igual- sense provocar un impacte paisatgístic sever. Aquesta previsió de la llei –els valors i reflexions- s’haurien de concretar al PDU, que és l’instrument –ara sí- on cal traduir el contingut del Catàleg a determinacions concretes.

Conclusió de tot plegat? Evidentment, la primera és que cal esperar el PDU per a poder parlar amb veritable coneixement de causa i amb dades més exactes. I perque el PDU és, ha de ser, hauria de ser, l’instrument que definís com volem ordenar aquesta part del territori atenent l’interes general i, per exemple, el wue diu l’article 3 de la Llei d’urbanisme de Catalunya.

La segona, la preocupació per la minusvaloració del concepte de planejament, que s’estén també al concepte d’avaluació ambiental. Tot plegat, massa tràmit i poca planificació entesa com a prioritat pública.

La tercera, que a més de l’impacte que poden suposar aquests 3.000.000 m2 de sostre, i les torres de trenta plantes, continuem sense saber què i com es vol fer a la resta del sòl urbanitzable. Manca de claredat? Manca d’idees? Manca d’interès? En tot cas, segur, manca de transparència i d’informació.

Continuarà.






dimarts, 16 de setembre del 2014

Informació, realitat, desitjos....

Els titulars de les edicions digitals de dimarts 16 de juny a la tarda. El més divertit és que tots parlen del mateix debat!

El País: Mas desoye la petición de ERC de entrar en el Gobierno catalán

Ara: Junqueras demana a Mas entrar al Govern per "blindar la consulta"

La Vanguardia: Mas emplaza a Junqueras a negociar su entrada en el Govern

El Periódico: Mas i Junqueras es distancien en la recta final cap al 9-N


el Punt/Avui: Junqueras formalitza al Parlament la voluntat d'ERC d'entrar al govern “per blindar la consulta”  

(foto: www.lavanguardia.com)

dissabte, 6 de setembre del 2014

Salvador-Joan Rovira, premi el Balcó 2014

S'acaba de fer públic que el guardó el Balcó – Tarragoní de l'Any, que atorga Òmnium Cultural del Tarragonès, ha estat concedit enguany a Salvador-Joan Rovira, historiador. El premi el Balcó ha anat combinant un doble paper de premi a fets anuals i a trajectòries més dilatades, i és aquí on cal situar el premi d'enguany.

Salvador-Joan Rovira és un historiador de llarg recorregut en el camp de la història moderna, i compta amb dotzenes i dotzenes de publicacions. També ha estat i és un dinamitzador, amb la creació del Centre d'Estudis d'Altafulla, l'impuls dels Estudis Altafullencs, i, al seu dia, l'impuls del desaparegut Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, que durant uns quants anys va reeixir a fer una política cultural ambiciosa, fins que va ser finiquitat per la Diputació de Tarragona.

M'he alegrat molt d'aquest premi, perquè suposa reconèixer una tasca que em consta que ha estat feta, sempre, des del rigor i la serietat. En Salvador-Joan Rovira és l'antítesi del foc d'encenalls i de la improvisació. Els seus treballs són de solvència contrastada, sense concessions a la galeria ni frivolitats o inconsistències. Al darrera de cada pàgina, de cada quadre, de cada xifra, hi ha hores de recerca als arxius, de contrast i comprovació de dades, de reflexió a partir de sòlides bases teòriques i metodològiques. Això dóna, com a resultat, una obra solvent. Qualsevol que vulgui conèixer i estudiar la història moderna del camp de Tarragona -i de més llocs, però sobretot del Camp- no pot ignorar aquests treballs, ans el contrari, hi trobarà una base sòlida a partir de la qual continuar avançant en el coneixement.

Però també n'estic molt content perquè sóc amic seu des fa molts anys, i una mica deixeble i tot- com ja vaig dir en un apunt anterior (aquí). En Salvador em va guiar en la redacció dels meus primers treballs amb una mica de cara i ulls. Amb una paciència infinita, que no podré agrair mai prou, i amb la saviesa de molts anys de magisteri, va inculcar-me aquests principis de serietat i de rigor, que des d'aleshores he intentat seguir i aplicar sempre. Si ho aconsegueixo, que consti que li dec. Moltes gràcies, i enhorabona per un premi més que merescut, Salvador!


Foto: www.gencat.cat

dilluns, 1 de setembre del 2014

Vist a la premsa 1

Nova secció, que continua algun dels apunts ja fets. Coses vistes a la premsa i que estan mal escrites, mal documentades, o tot a la vegada, i més.

Avui, vist a la Vanguardia (no poso l’enllaç perquè és premium, i no penso donar un duro al Godó!).
En un article titulat “Pujol i Xirinacs” Francesc-Marc Álvaro escriu:

“El “no penso votar mai més” o la fascinació per la CUP i Podem de persones d’ordre decebudes amb Pujol i, amb CiU i amb la política en general m’ha fet pensat aquests dies en Lluís Maria Xirinacs, el senador més votat d’Espanya el 1977.”


Lluís M. Xirinacs no va ser “el senador més votat d’Espanya”. El més votat va ser Josep Benet, candidat de l’Entesa dels Catalans amb 1.328.607 vots. Xirinacs va ser el quart –i darrer- senador elegit per Barcelona, amb 550.678 vots, menys de la meitat del tercer –Alexandre Cirici, amb 1.198.256- i, això sí, amb prop de 200.000 vots més que el cinquè, Josep M. Pi i Sunyer –de Democràcia i Catalunya, coalició de CDC. EDC, UDC i ERC- amb 362.185.  

Aquestes dades són públiques i de fàcil accés. Si es volen trobar, és clar. 

dijous, 5 de juny del 2014

Cap a l'àrea metropolitana del Camp de Tarragona?

Aquesta setmana, els alcaldes de Reus i de Tarragona han compartit taula i temps, amb l’objectiu explícit d’acordar qüestions d’interès per a les dues ciutats. Més enllà de la mica de teatralitat –allò de la “comissió bilateral”!- el fet és important, sobretot atesa la història de les relacions entre Reus i Tarragona, massa sovint segrestades i monopolitzades per les faccions més hooligans, en versions locals del tea party (xartreuse party? avellana party?).

És curiós que això es doni ara que els governs són tan diferents. Un alcalde socialista i un alcalde convergent amb suport del PP han estat capaços de fer gestos que no havíem vist abans amb coincidències de carnet (sí que n’hi va haver una, però promoguda per la societat civil; en vaig parlar aquí). Passaria una mica com a la guerra freda, que els únics que podien arribar a acords amb la URSS eren els del partit republicà, perquè si ho haguessin fet els demòcrates, els republicans els haurien destrossat.

Els resultats de la trobada són, per ara, una mica inconcrets, com sol passar, però els vull veure com a prometedors. Només la constatació que hi ha qüestions que s’han d’abordar conjuntament, i que la primera d’aquestes sigui el transport, em sembla una novetat molt saludable, i no puc menys que felicitar ambdós alcaldes i desitjar que la cosa no es quedi en aquestes bones intencions.

He estat un ardent defensor dels plantejaments metropolitans al Camp de Tarragona. Hi he dedicat comunicacions en congressos, el treball de fi de màster de planificació territorial, la direcció de jornades, i espero dedicar-hi la tesi el dia que m’hi posi més seriosament que fins ara. Hi vaig dedicar un grapat d’articles quan escrivia a la Galeria del Punt/Avui (en podeu veure una mostra –n’hi ha més- aquí ) de manera que em sento autoritzar a ficar-hi cullerada.
En aquest sentit, crec que, tot i que és un bon inici, voldria afegir algunes reflexions:

1. La dinàmica metropolitana al Camp de Tarragona va més enllà de les ciutats de Reus i de Tarragona. El paper central de les dues ciutats –per no dir del nucli central urbà que conformen les dues- és fonamental, però no podem oblidar el context. Ja està bé que Reus i Tarragona facin de motor, però l’aïllament és suïcida.

2. Per molt que a alguns els pesi, el cas metropolità del Camp de Tarragona no és únic a Catalunya. Hi ha unes quantes realitats urbanes de caràcter supramunicipal, amb problemes similars. Abordar aquestes situacions a la llei de governs locals –a tràmit al Parlament- seria un bon començament, i sempre és millor buscar lleis generals que no pas excepcions i normes especials. M’hi vaig referir a la meva compareixença al Parlament per a parlar-ne (ho podeu veure aquí)

3. Aquestes possibles previsions legals, i encara més el que es proposi i faci des del territori, farien bé d’aprofitar el que ja tenim. Tenint en compte que el tema més treballat sembla ser el transport, abans d’inventar no se sap ben bé què, caldria explorar la possibilitat de donar més paper –és a dir, més competències, més funcions, més recursos- a l'Autoritat Territorial de la Mobilitat. Per exemple, competències sobre el taxi i sobre el transport públic col·lectiu cap a l’aeroport de Reus i l’estació del la Secuita-Perafort.

4. Afrontar la realitat metropolitana del Camp de Tarragona, donar-hi resposta, i fer-ho de manera que sigui una oportunitat i no un problema demana pensar en clau metropolitana i no local, i fer-ho a mig i llarg termini. Hi ha algú que ho estigui fent? Hi ha algun espai de reflexió sobre el territori? M’agradaria que hi fos, però en tinc seriosos dubtes. Clar que també dubto que hi hagi algú pensant a mig i llarg termini a Reus o a Tarragona...

5. Els avenços es produiran si es fan des de la generositat. Qualsevol plantejament que sigui fet a partir del “que hay de lo mio” d’una ciutat –la que sigui- ens aboca al fracàs.


Espero que tot plegat no quedi en un foc d'encenalls, i que comencem a pensar en la ciutat real que tenim. 

(fotografia extreta de www.naciodigital.cat)

dimecres, 21 de maig del 2014

Diumenge votaré dos cops

Diumenge votaré dos cops. No perquè tingui més vots que la resta de la gent, sinó perquè, a més de votar a les eleccions al Parlament europeu, m’acostaré a alguna de les taules del multireferèndum que hi hagi a Tarragona ciutat, i votaré. 

Ho faré, malgrat que el plantejament de les preguntes em sembla deficient –en alguns casos trampós i tot- i que m’agradaria que tot plegat fos una mica menys can penja-i-despenja, però hi aniré perquè, tot i això, crec que calen accions com aquesta per a obrir esquerdes ben amples a les consultes populars, a fer que la gent –nosaltres- s’expressi lliurement i pugui decidir molt més sobre el que ens afecta. 

Les reserves que he expressat s’arreglen amb més informació sobre les qüestions a debat i amb més implicació institucional, és a dir, donant-los un caràcter més oficial.

Però, en canvi, el que ha fet la Junta electoral central és prohibir-lo. La JEC ens tracta d’imbècils (o de menors d’edat incapaços de pensar) i diu que no pot ser que una cosa com aquesta ens influeixi en una jornada electoral. És a dir, que no som capaços de discernir què votem en cada cas. Aquesta és l’opinió que li mereixem, a la JEC? Aquesta és la qualitat de la democràcia que tenim?


Només per a demostrar-los que no sóc, que no vull ser, d’eixe món, cal votar. Que no vull que em diguin quan i com puc opinar. Que no em fa por contrastar la meva opinió amb la de la resta de la gent, que vull que em preguntin i vull respondre, i vull que la meva resposta –i la de tothom- serveixi per a prendre decisions. Per això hi aniré.  

dilluns, 19 de maig del 2014

Sobre BCN World després del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries

Acabem de conèixer el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries sobre la llei de BCN World, i ja hi ha comentaris per tots els gustos. Crec que mai un dictamen del CGE havia estat tan comentat als mitjans com aquest, i això que l'any 2013 el CGE va fer 20 dictàmens, i enguany ja en porta 13. Si algú no l'ha vist, és aquí.

Ja vaig dir, en un apunt sobre la presentació del recurs (aquí) que no em semblava que hi hagués possibilitats de tombar la llei. També hi deia, per una banda, que molts dels motius s'escapaven dels meus coneixements, i, per l'altra, que dues afirmacions del recurs, sobre temes urbanístics, em semblaven errònies. Tinc la satisfacció de comprovar que, sobre aquestes dues afirmacions, el CGE corrobora fil per randa el que jo apuntava.

Ara bé, que el CGE no hagi acceptat el recurs no vol dir que hagi avalat el projecte de llei al complet. Hi planteja dos seriosos dubtes; un sobre l'efectiva protecció dels menors al joc, i un altre sobre les previsions legals en matèria urbanística, que és el que m'interessa més (no perquè no m'importi el que passi amb els menors d'edat, només per deformació acadèmica!).

Diu el CGE que cal concretar més el nivell d'excepcionalitat del Pla director urbanístic que ha de regular el futur BCN World. Recordem que el projecte de llei modifica la llei de centres recreatius i turístics -és a dir, amb caràcter general- i, a la vegada, eximeix el futur PDU de BCN World -és a dir, amb caràcter particular- de complir les determinacions urbanístiques de la llei de centres recreatius i turístics.  El CGE diu que l'exempció és legal sempre que no sigui genèrica. Diu exactament:

“Consegüentment, entenem que aquesta operació de deslegalització, atès el seu caràcter singular, hauria d’estar subjecta a certs límits. D’una banda, no  ha d’afectar una matèria completa, sinó preceptes determinats; i, de l’altra, ha de ser adequada i proporcionada a l’objecte i a la finalitat que persegueix  el Projecte de llei dictaminat, sense anar més enllà del que sigui necessari  per a la seva consecució, tal com expressa el seu preàmbul («facilitar la  implantació de noves activitats relacionades amb el turisme de negocis,
congressos, convencions, comerç i activitats de joc i apostes»).

Cal, doncs, en nom del principi constitucional de seguretat jurídica, que el  legislador aclareixi quin és l’abast de la deslegalització que preveu l’apartat 1  de la disposició addicional segona que l’article 2 del Projecte introdueix en la  LCRT. A aquests efectes, ha de determinar amb precisió quins són els  preceptes que es deslegalitzen que, com dèiem anteriorment, haurien de ser  els necessaris per adequar l’ordenació urbanística de l'àrea afectada a les noves característiques del CRT de Vila-seca i Salou que resultin de
l'aprovació del present Projecte de llei. “

Per tant, resulta evident, al meu entendre, que cal examinar la llei 2/1989 de centres recreatius i turístics, i veure quines determinacions urbanístiques conté, i quines cal deslegalitzar o no, segons si s'ajusten a les noves característiques del CRT. Clar, ara caldria saber quines són aquestes “noves característiques” perquè fins ara només sabem que hi ha d'haver ressorts amb casinos -un màxim de sis casinos, però no un màxim de ressorts- i uns usos comercials, de centre de negocis, de convencions, i una anomenada BCN Smart City, que no sabem què és, ni si té relació, encara, amb aquells fantasmagòrics parcs temàtics que, com que no seran d'atraccions -perquè el projecte de llei ho prohibeix- no sabem què seran.

Què diu la llei 2/1989 en matèria urbanística? Doncs moltes coses. De manera resumida:

L'article 2 especifica que els usos esportius, comercials, hotelers i residencials tenen caràcter complementari. També aquest article, als punts e), f) i g), estableix la limitació de la zona hotelera i residencial -amb els serveis corresponents- a un màxim del 30% del CRT, amb una densitat màxima de 3 habitatges/hectàrea, i una edificabilitat residencial màxima de 0,06 m2/m2, i que l'àrea esportiva i d'espais lliures no serà inferior al 30% del CRT.

Els articles 7 i 8 fan previsions sobre com s'insereix el planejament del CRT en el planejament urbanístic municipal.

L'article 9 estableix les cessions i les garanties. A grans trets, d'acord amb la normativa urbanística de caràcter general.

L'article 10 estableix un règim singular per a la tramitació del planejament urbanístic, que ha quedat superat per la nova legislació urbanística.

I l'article 11 estableix el règim de les llicències, amb un interessant condicionament a l'efectiva consolidació de les diverses fases.

És a dir, des del punt de vista urbanístic, la llei de centres recreatius i turístics definia:

El què: els usos admissibles i les prioritats.
El quant: edificabilitats, densitats, i límits del sòl urbanitzable.
El com: procediments de tramitació i de llicències.

Aquets són els aspectes que la nova llei ha de dir si manté o si es deslegalitzen i es recondueixen al futur Pla director urbanístic. En quin sentit? Bé, això forma part de les prioritats polítiques de cada grup, que s’ha de fer responsable del que proposa. En tot cas, alguns comentaris personals.

1. El què. Amb motiu del memoràndum Melco-Veremonte, que citava la possibilitat de fer 5.000 habitatges (i erròniament contestat pel Govern com si aquests 5.000 fossin els possibles amb l’actual planejament, quan realment són 2.477) va ser dit, tant des del Govern com des del grup de l’oposició que li dóna suport en aquesta llei, que no s’hi preveien habitatges. Ara bé, si tan clar es té que no es vol que hi hagi habitatge, i en correspondència amb la llei vigent, que el limitava –en densitat i en edificabilitat- no costa res que la llei reformada estableixi, per al PDU de BCN World, que no hi haurà habitatge. Que l’edificabilitat residencial és zero. Ho faran?. Al capdavall, els usos principals han de ser els de parc temàtic d’atraccions –que ja hi és- mentre que els esportius, comercials, hotelers i residencial –i ara el de joc- tenen caràcter complementari. Podem dir que l’hoteler serà complementari si té 12.000 habitacions? Si fora de Port Aventura no hi pot haver atraccions, quin contingut tindran les àrees temàtiques de BCN Smart City? Perquè, si no poden ser atraccions ni residencials, només poden ser hotelers i terciaris. Hi ha prou mercat? Comercial? No estem construint una gran superfície comercial aïllada del context urbà, en flagrant contradicció amb el model comercial català que es vol protegir?. I, per acabar, també amb motiu del memoràndum citat el Govern va dir que el que s’hi deia "no es el planteamiento que el Govern tiene encima de la mesa". Això vol dir que hi ha un plantejament, i seria bo que, almenys en aquest aspecte dels usos prioritaris i complementaris, es fes més explícit a la llei.

2. El quant. El projecte de llei contempla mantenir la previsió que el sòl urbanitzable sigui, com a màxim, el 30% de l’àmbit del CRT. Aquesta precisió, doncs, ja hi és. Hi haurà algun límit d’edificabilitat en algun ús, com feia la llei de centres recreatius i turístics vigent? Quin? En quin ús?. I, si no –és a dir, si es deslegalitza- ens explicaran els motius?. I el mateix amb la densitat. El projecte de llei elimina l’article del decret 152/1989, que concretava, per al CRT de Vila-seca i Salou, els límits establerts per la llei. Però no en posa de nous, i se suposa que, si n’hi ha, els fixarà el PDU. No suposa això una desnaturalització del concepte del CRT establert a la llei 2/1989?

3. El com. És, potser, l’aspecte on la llei de centres recreatius i turístics ha quedat més superada, pel fet que, amb posterioritat, s’ha promulgat la llei d’urbanisme de 2002, i les successives –i espero que acabades!- modificacions, que ha introduït nous elements. Si de cas, m’agradaria posar l’atenció sobre una previsió de la llei que em sembla interessant, que és la previsió –article 11 de la llei- de progressivitat de l’adquisició dels drets –de fet, de les llicències- a l’efectiva realització de les inversions. Una mena d’assegurança que, en projectes de llarg abast, em sembla saludable, i que crec que caldria mantenir, adaptada al nou projecte.


Espero amb interès les esmenes que es presentaran per a fer efectiu el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. Continuarem parlant de BCN World.

dilluns, 12 de maig del 2014

Quatre números turístics de BCN World

El diari la Vanguardia del passat diumenge publica un  interessant article sobre el turisme xinès (no poso l’enllaç perquè és de pagament, però surt a la pàgina 78 de l’edició impresa de diumenge 11 de maig). L’article conté dades interessants, com ara que, actualment, el turisme d’origen xinès que arriba a Europa  és d’uns dos milions de persones, de les quals només un 10% arriba a l’estat espanyol. Això és, 200.000. Quantes a Catalunya? Siguem optimistes i pensem que són un 50%, que és molt, és a dir, 100.000 persones.
I ara continuem imaginant i pensen que tots, sense excepció, voldran passar per BCN World. Només en faltaran 9.900.000 per arribar als 10.000.000 de visitants. Clar, aquest càlcul és erroni, perquè ningú ha dit que tots els visitants hagin de ser xinesos, però sí que s’ha fent esment especialment d’aquest turisme.
De manera que imaginem una altra cosa, que aquest turisme s’incrementa anualment un 20% -que és molt-. Això vol dir que, mantenint proporcions –el 10% a l’estat espanyol, i el 50% d’aquest 10% a Catalunya- no tindríem el primer milió de turistes xinesos fins al 2027, d’aquí 13 anys. I encara aleshores caldria veure quants d’aquests farien estada a BCN World.
Té aquests –o uns altres- números fets algú? Veremonte? Melco? El Govern? Seria bo saber-ho i veure’ls. Segur que estan més ben fets –això només és un exercici teòric- i tindríem més dades per a opinar i contrastar el projecte de BCN World. I si no tenen aquestes dades.... que les encarreguin a algú solvent, i no ens precipitem. Potser sí que les previsions de creixement són més altes, però sempre és millor treballar amb informació solvent que no pas amb fum...