dilluns, 27 de juliol del 2015

Un nou criteri per a BCN World? Estaria bé...

Aquest matí he assistit a la sessió de la Comissió de Política Territorial i Urbanisme de Catalunya. Un dels acords adoptats ha estat impulsar la formulació d’un Pla director urbanístic d’extinció de sectors no sostenibles.

La justificació de l’acord rau en el fet que, actualment, a Catalunya, hi ha un parc d’habitatges existent de 3.683.381, entre ocupats, buits i secundaris. És a dir, gairebé un habitatge per cada dues persones censades a Catalunya (allò de les cases sense gent i la gent sense cases...) i, a més, el sòl urbanitzable i el sòl urbà lliure preveuen 628.045 habitatges més.

Clar, això no hi ha qui ho aguanti, i encara menys en termes qualitatius, si pensem en les previsions mal localitzades o en formats dispersos, o, com diu literalment, quan una localització “que no sigui contigua a l’assentament urbà existent incrementa la fragmentació dels espais oberts, incrementa la mobilitat i la necessitat d’infraestructures i dificulta la prestació de serveis”. I més endavant afegeix:

“Una localització inadequada en relació al sistema d’espais oberts pot comportar un impacte inadmissible sobre determinats actius territorials, serveis ecosistèmics o l’activitat productiva agrària. Una baixa densitat dels nous sectors de creixement comporta un consum ineficient de sòl i, sovint, la insostenibilitat econòmica del manteniment i la gestió posteriors.

Resulta clar que no tot el sòl que en algun moment ha estat classificat pel planejament urbanístic per a l’extensió urbana presenta el mateix grau d’eficiència, idoneïtat i sostenibilitat ambiental, econòmica i social. En el marc d’una anàlisi de conjunt –i encara més si la plantegem en el context del cicle socioeconòmic actual– es constata l’existència de sectors que incompleixen fortament les determinacions del desenvolupament urbanístic sostenible i els criteris de l’ordenació territorial vigent.”

No cal dir que comparteixo plenament aquesta anàlisi, i l’aplaudeixo i tot. Em sembla una mesura sensata, valenta, i que, de ser realment aplicada, pot suposar un pas important en l’endreça territorial. Recordem que el planejament territorial –que sempre he defensat con un avenç importantíssim a Catalunya- va assumir el planejament vigent com a punt de partida, en un exercici de pragmatisme que considero encertat. I ara es pot fer una passa endavant: no només impedir noves destrosses en el futur, sinó desactivar potencials destrosses. Perquè ja no es tracta de protegir actuals sòls no urbanitzables, sinó de desclassificar sòls urbanitzables i que no han estat ocupats.

Espero que, en coherència amb tan nobles objectius, el PDU del Centre recreatiu i turístic de Vila-seca i Salou –l’antic BCN World- no prevegi més habitatges sinó que proposi la transformació de l’actual potencial d’habitatges –que, al meu parer, compleixen sobradament la condició d’insostenibles d’acord amb aquest nou Pla que ara es proposa- en els nous usos turístics. Fer al contrari seria despullar un sant per vestir-ne un altre; desclassificar per una banda (bé!) i classificar, per una altra banda, sòl en una zona que ja ara té una oferta saturada i sense sortida (malament!).

A veure què passa.


dimarts, 14 de juliol del 2015

Vist a la premsa 2

Segons a qui.

El canal 8TV –el de la Vanguardia, vaja- presenta les entrevistes de manera molt diferent segons l’entrevistat. Ahir, l’anunci (a la contracoberta del diari) deia:

“Josep Cuní entrevista Duran i Lleida”.

Avui, al mateix lloc, hi diu:

“L’alcaldessa de Barcelona cara a cara amb Josep Cuní”.

Ja es veu que el to és molt diferent. Del massatge a la confrontació. 

I segons de qui

El País d’ahir es feia ressò de la intenció de l’Ajuntament de Madrid d’imposar una taxa turística. 

Com que, globalment, el País vol fer quedar bé el nou equip de govern (o, més exactament, vol continuar deixant malament l’anterior) no és bel·ligerant amb el fet, i per accentuar l’analogia amb el nou govern de Barcelona titula:

“Madrid plantea imponer una tasa turística como Barcelona”

Llàstima que sembli oblidar que la taxa la va imposar el Govern català, a tot Catalunya. No deixis que la realitat t’espatlli una bona notícia.



dimecres, 8 de juliol del 2015

I el 26, a votar sí al Lluçanès!

Fa unes setmanes vaig publicar un apunt amb un sí simbòlic a la consulta per a la comarca del Moianès. Avui, toca fer el mateix per al Lluçanès. També hi tinc bons amics –una abraçada, Montse Barniol!-  he col·laborat amb el Consorci que ha fet funcions de suplència de la comarca, i estic plenament convençut de la conveniència de la comarca. Un altre sí simbòlic, doncs, per al proper 26 de juliol.

Els processos del Moianès i del Lluçanès –pràcticament paral·lels- responen a una mena de justícia històrica. Cada cop que s’ha plantejat l’organització territorial de Catalunya -1932, 1987, 2001- un i altre han tret el nas, i s’han acabat quedant al calaix. Aquesta persistència ja ens ha de fer pensar que hi ha alguna cosa de cert.

Però seria un error limitar-se a raons històriques, per molt que també les haguem de considerar. El més important, al Moianès i al Lluçanès, no és el que han estat, sinó el que poden arribar a ser; no és el passat, sinó el futur. Recordant un article de Rafael Campalans, de l’any 1931,

“Catalunya no és solament -com voldrien alguns- la geografia i la història passada. És, sobretot, aquest deler regenerador que s'encomana a tots els homes que hi viuen, és a dir, aquesta voluntat d'història futura. No és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure.

El nostre amor a la pàtria vol dir, doncs, el nostre amor als ideals d'emancipació humana, vol dir el nostre delit de trobar noves formes de vida col·lectiva, un nou règim social d'igualtat, de fraternitat i de justícia.”

Mutatis mutandis, ho podem aplicar a aquestes dues noves comarques. I de fet, a les que vindran. Sembla que hi ha moviments al Baix Gaià –en vaig parlar aquí i alguna cosa al Baix Montseny. I algun dia hauríem d’arreglar aquest nyap del Barcelonès i la coexistència entre AMB i consells comarcals.

Com és lògic, cada cop que hi ha novetats en aquesta qüestió, torna a sortir el debat sobre l’excés de nivells administratius. Certament aquest doble nivell comarcal i provincial entre el Govern del país i els ajuntaments és excessiu. I si a sobre hi afegim el nivell Estat, que té emparedat el Govern del país, encara més. Tot plegat, doncs, motiu més que suficient per plantejar-se tot el sistema i no només algunes parts.

És en aquest sentit que crec que Moianès i Lluçanès són una oportunitat, perquè responen a un tipus de comarca que em sembla més modern i, sobretot, amb més projecció de futur. Unes comarques molt més homogènies, més cohesionades, amb problemes i oportunitats molt més compartits, i amb una tradició d’entesa i de cooperació local feta des de baix.

És, doncs, la resta del sistema la que hem de modificar substancialment. Un sistema nou que no sigui uniforme, que doni solucions diferents a realitats i problemes diferents, que permeti volar sol a qui pugui, vulgui, i necessiti fer-ho, i que permeti i afavoreixi fórmules de cooperació entre iguals i ajustades a cada cas.


I, com ja he dit mantes vegades, posats a simplificar nivells, també ho podem fer dalt.