Aquest matí he assistit
a la sessió de la Comissió de Política Territorial i Urbanisme de
Catalunya. Un dels acords adoptats ha estat impulsar la formulació
d’un Pla director urbanístic d’extinció de sectors no
sostenibles.
La justificació de
l’acord rau en el fet que, actualment, a Catalunya, hi ha un parc
d’habitatges existent de 3.683.381, entre ocupats, buits i
secundaris. És a dir, gairebé un habitatge per cada dues persones
censades a Catalunya (allò de les cases sense gent i la gent sense
cases...) i, a més, el sòl urbanitzable i el sòl urbà lliure
preveuen 628.045 habitatges més.
Clar, això no hi ha qui
ho aguanti, i encara menys en termes qualitatius, si pensem en les
previsions mal localitzades o en formats dispersos, o, com diu
literalment, quan una localització “que no sigui contigua a
l’assentament urbà existent incrementa la fragmentació dels
espais oberts, incrementa la mobilitat i la necessitat
d’infraestructures i dificulta la prestació de serveis”. I més
endavant afegeix:
“Una localització
inadequada en relació al sistema d’espais oberts pot comportar un
impacte inadmissible sobre determinats actius territorials, serveis
ecosistèmics o l’activitat productiva agrària. Una baixa densitat
dels nous sectors de creixement comporta un consum ineficient de sòl
i, sovint, la insostenibilitat econòmica del manteniment i la gestió
posteriors.
Resulta clar que no tot
el sòl que en algun moment ha estat classificat pel planejament
urbanístic per a l’extensió urbana presenta el mateix grau
d’eficiència, idoneïtat i sostenibilitat ambiental, econòmica i
social. En el marc d’una anàlisi de conjunt –i encara més si la
plantegem en el context del cicle socioeconòmic actual– es
constata l’existència de sectors que incompleixen fortament les
determinacions del desenvolupament urbanístic sostenible i els
criteris de l’ordenació territorial vigent.”
No cal dir que
comparteixo plenament aquesta anàlisi, i l’aplaudeixo i tot. Em
sembla una mesura sensata, valenta, i que, de ser realment aplicada,
pot suposar un pas important en l’endreça territorial. Recordem
que el planejament territorial –que sempre he defensat con un avenç
importantíssim a Catalunya- va assumir el planejament vigent com a
punt de partida, en un exercici de pragmatisme que considero
encertat. I ara es pot fer una passa endavant: no només impedir
noves destrosses en el futur, sinó desactivar potencials destrosses.
Perquè ja no es tracta de protegir actuals sòls no urbanitzables,
sinó de desclassificar sòls urbanitzables i que no han estat
ocupats.
Espero
que, en coherència amb tan nobles objectius, el PDU del Centre
recreatiu i turístic de Vila-seca i Salou –l’antic BCN World- no
prevegi més habitatges sinó que proposi la transformació de
l’actual potencial d’habitatges –que, al meu parer, compleixen
sobradament la condició d’insostenibles d’acord amb aquest nou
Pla que ara es proposa- en els nous usos turístics. Fer al contrari
seria despullar un sant per vestir-ne un altre; desclassificar per
una banda (bé!) i classificar, per una altra banda, sòl en una zona
que ja ara té una oferta saturada i sense sortida (malament!).
A veure què passa.
Molt encertada la reflexió pel que fa al PDU però la millor notícia és la replanificació o reversió de sol urbanitzable, doncs en molts casos la planificació actual vigent és fruit de l'especulació urbanística que només buscava la maximització de beneficis, els guanys a curt termini sense tenir en compte ni la sostenibilitat, ni l'equilibri territorial. A veure si és veritat i aconseguim poc a poc posar racionalitat i equilbri vetllant per la cura del bé comú.
ResponElimina