I el 26, a votar sí al Lluçanès!

Fa unes setmanes vaig publicar un apunt amb un sí simbòlic a la consulta per a la comarca del Moianès. Avui, toca fer el mateix per al Lluçanès. També hi tinc bons amics –una abraçada, Montse Barniol!-  he col·laborat amb el Consorci que ha fet funcions de suplència de la comarca, i estic plenament convençut de la conveniència de la comarca. Un altre sí simbòlic, doncs, per al proper 26 de juliol.

Els processos del Moianès i del Lluçanès –pràcticament paral·lels- responen a una mena de justícia històrica. Cada cop que s’ha plantejat l’organització territorial de Catalunya -1932, 1987, 2001- un i altre han tret el nas, i s’han acabat quedant al calaix. Aquesta persistència ja ens ha de fer pensar que hi ha alguna cosa de cert.

Però seria un error limitar-se a raons històriques, per molt que també les haguem de considerar. El més important, al Moianès i al Lluçanès, no és el que han estat, sinó el que poden arribar a ser; no és el passat, sinó el futur. Recordant un article de Rafael Campalans, de l’any 1931,

“Catalunya no és solament -com voldrien alguns- la geografia i la història passada. És, sobretot, aquest deler regenerador que s'encomana a tots els homes que hi viuen, és a dir, aquesta voluntat d'història futura. No és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure.

El nostre amor a la pàtria vol dir, doncs, el nostre amor als ideals d'emancipació humana, vol dir el nostre delit de trobar noves formes de vida col·lectiva, un nou règim social d'igualtat, de fraternitat i de justícia.”

Mutatis mutandis, ho podem aplicar a aquestes dues noves comarques. I de fet, a les que vindran. Sembla que hi ha moviments al Baix Gaià –en vaig parlar aquí i alguna cosa al Baix Montseny. I algun dia hauríem d’arreglar aquest nyap del Barcelonès i la coexistència entre AMB i consells comarcals.

Com és lògic, cada cop que hi ha novetats en aquesta qüestió, torna a sortir el debat sobre l’excés de nivells administratius. Certament aquest doble nivell comarcal i provincial entre el Govern del país i els ajuntaments és excessiu. I si a sobre hi afegim el nivell Estat, que té emparedat el Govern del país, encara més. Tot plegat, doncs, motiu més que suficient per plantejar-se tot el sistema i no només algunes parts.

És en aquest sentit que crec que Moianès i Lluçanès són una oportunitat, perquè responen a un tipus de comarca que em sembla més modern i, sobretot, amb més projecció de futur. Unes comarques molt més homogènies, més cohesionades, amb problemes i oportunitats molt més compartits, i amb una tradició d’entesa i de cooperació local feta des de baix.

És, doncs, la resta del sistema la que hem de modificar substancialment. Un sistema nou que no sigui uniforme, que doni solucions diferents a realitats i problemes diferents, que permeti volar sol a qui pugui, vulgui, i necessiti fer-ho, i que permeti i afavoreixi fórmules de cooperació entre iguals i ajustades a cada cas.

I, com ja he dit mantes vegades, posats a simplificar nivells, també ho podem fer dalt.