Gràcies, però no cal

 

No sé si s’atribueix a Napoleó, a De Gaulle, o algun altre militar aquella frase que la retirada és una de les maniobres més difícils. No se si això és cert en la milícia, però és molt cert en la política: costa saber marxar; costa trobar el moment i la manera. 

Dilluns vam saber de la retirada -jo voldria que temporal- del president Pere Aragonès, i dimarts sabíem de la sorprenent -fins a cert punt; més per la forma que pel fons- decisió d’Oriol Junqueras, de confirmar que continua, que vol pilotar els canvis inevitables, i que se sotmet a la militància. Una apel·lació emocional en tota regla. I ahir sabíem que sí però no, que hi havia dimissió -ajornada per les eleccions europees- i congrés... al qual es vol re-presentar.

Amb tot el respecte que li tinc, per haver-se passat quatre anys a la presó. Amb el reconeixement d’haver sabut reflotar ERC després del desastre del 2010 i 2011, i del traumàtic congrés amb el partit obert en canal. Amb el reconeixement de l’encert de la pacificació interna (tot i que ara en veurem la solidesa) i d’una estratègia encertada. Amb tot això, crec que ara s’equivoca i molt. Ara, moltes gràcies per tot, de veritat, però no cal. Ja està. 

Ho ha copsat molt millor Marta Rovira. Reconec que no sempre hi he estat d’acord, per formes i fons, però la seva decisió, la forma de motivar-la, i la mateixa carta en què ho comunica, em semblen impecables. Ha llegit molt bé el moment i el temps. No tothom ho ha fet. 

És cert que entre dimarts i dijous hi ha hagut una certa rectificació, per part de Jonqueres, però no completa. Segons sembla, continua decidit a presentar-se. I crec que això és una mala decisió per a ell, per a Esquerra, i per al país. 

Per a ell, perquè és obstinar-se en una posició que ja no correspon. Entenc que es pugui sentir, d’alguna manera, estafat per haver perdut l’oportunitat de ser president de la Generalitat. Què hi farem. Qui això escriu s’ha fet un tip de perdre oportunitats, la darrera, de caràcter personal i professional, fa poc més d’un any per culpa d’un fill de puta i d’unes miserables que li van seguir el joc. Però què hi farem. Hi ha molta gent que no ha pogut demostrar tot el que podia fer, la vida és així d’injusta, però els projectes col·lectius -i el país és un projecte col·lectiu- no es poden sacrificar per una persona. 

Però, a més, s’exposa a una victòria mediocre -ser elegit per un 60% dels vots- que l’afebleix personalment, malgrat guanyar tècnicament, i afebleix tot aquest projecte col·lectiu. I això és un mal servei a ERC. I ni ERC s’hi mereix ni ell té dret a fer-ho. És curiós que, a ERC, costi tant fer una bona transició. D’Hortalà a Colom, una escissió. De Colom a Carod, una fugida esperpèntica (i, per part meva, agraïda per perdre de vista segons qui). De Carod a Puigcercós, una bomba de rellotgeria que va petar al cap d’un any. De fet, de Puigcercós a Jonqueres, va anar bé, suposo que per esgotament absolut de la gent. 

I fer-ho malament, i afeblir ERC, seria un mal servei al país. Continuo creient -ja fa trenta-quatre anys- que ERC es un element imprescindible en l’ecosistema polític de Catalunya; que és la llavor de la molt necessària esquerra nacional, i d’una esquerra lliure, no dogmàtica, imaginativa, fresca. En política no hi ha espais buits; si ERC és residual o desapareix, aquest espai l’ocuparà algú altre amb unes altres característiques, i crec que hi sortiríem perdent. 

De manera que, Oriol, moltes gràcies per tot, de veritat; però, també de veritat, no cal. No ho espatllis. 

Gràcies, Pere

 

No recordo quan vaig conèixer Pere Aragonès. Sí sé que el 2014, quan es va tramitar la llei que havia de fer possible (ja veurem) el BCN World, ara Hard Rock Cafe, ja teníem tractes. Ell va ser un dels ponents de la llei, i després que jo comparegués com a expert en el tràmit d’audiències, vam continuar en contacte i el vaig estar assessorant, especialment en les qüestions més urbanístiques. Guardo un grapat de correus entre ell i jo, sobre això, que potser utilitzi si faig un llibre amb tot el que he escrit sobre aquest tema, que estaria bé.

Ja aleshores em va semblar una persona sensata, i que es treballava els temes a consciència. Les vegades que l’he sentit després, algunes ja com a President, no han fet més que confirmar aquest criteri. La seva intervenció la nit electoral del 12 de maig, i la de dilluns, en què anuncia la retirada -que jo voldria que fos temporal- han estat, al meu parer, impecables.

Crec que ha dignificat la presidència de la Generalitat, que bé que calia després del mandat pintoresc -per dir-ne alguna cosa- de Quim Torra (parèntesi: crec que Quim Torra és una bona persona, que va estar en un lloc complicat al pitjor moment i voltat de gent impresentable que el van utilitzar i manipular de manera cruel. No s’ho mereixia). Pere Aragonès, de qui parlem, ha actuat amb un capteniment presidencial molt per sobre de la xuleria, l’arrogància, i la grolleria dels hooligans juntaires, que han actuat sempre amb una manca de respecte personal i institucional que els deshonora i els retrata.

Ja veurem què passarà ara, i què farà en Pere Aragonès. Mes enllà d’un merescut descans, pot enllestir la tesi sobre la política econòmica de la Mancomunitat, que fa molts anys que està aparcada. Espero, però, que el tornem a veure a la política catalana, que té temps -és  molt jove- i no ens podem permetre el luxe de perdre’l. I també espero que serveixi d’exemple: se m’acuden, en diverses opcions polítiques, més persones que farien bé de  plantejar-se una retirada honorable. O no honorable, però que pleguin.

Pere, gràcies per tot. Honorat per la teva amistat, i espero que ens vegem en temps millors.

(imatge: la presentació de la biografia de Ventura Gassol. La meva camisa és perquè era a l'estiu, feia molta calor, i jo no era -ni sóc- president i no he d'anar formal) 

Joan Rigol, in memoriam

Ens ha deixat Joan Rigol, qui fou president del Parlament, conseller, diputat, senador i moltes coses. Més enllà dels càrrecs institucionals, i de la manera d’exercir-los –sobretot el primer citat- crec que és important destacar que era un polític que pensava, que deia coses. I no em refereixo a llocs comuns, o a frases més o menys –malauradament, cada cop menys- brillants, quan no simples estirabots.

Joan Rigol pensava pel seu compte, des d’una sòlida cultura, i això és una rara avis. Ens manca molt, a Catalunya, el perfil de polítics que reflexionen, que dubten, i que proposen, que especulen –en el bon sentit de la paraula-. I encara més que ho facin des d’una posició oberta a idees alienes.

Amb Joan Rigol perdem una persona que havia fet aquest exercici. No sé si en queden gaires. Altres cops m’he referit a aquella afirmació de De Gaulle, que deia que, per a ser president, calia tenir “una certaine idée de la France”; entenguem-nos, no la seva –tot i que, egòlatra com era, segur que ho pensava- sinó una idea, una visió. A Catalunya –a la Catalunya recent- crec que només hem tingut dos presidents amb la seva “certaine idée” de Catalunya, en Jordi Pujol i en Pasqual Maragall. Joan Rigol jugava també aquesta lliga, però des d’una altra posició. No sé si en tenim cap més, ara mateix, i a fe de Déu que ens fa molt falta.

A la imatge, un exemplar d’un dels seus llibres –ja antic, en recordo molt poc- amb reflexions sobre el país, que va tenir l’amabilitat de dedicar-me.

Apunts electorals. 2

 

Si em despisto, passen les eleccions i he deixat la sèrie a l’estacada. Aquestes són unes eleccions estranyes, no només per avançades -això passa, a Catalunya, des del 2010: cinc eleccions anticipades- sinó perquè no acabo de veure-hi el desllorigador. No em refereixo als resultats, que sempre són una incògnita, i menys al govern, que ara per ara sembla impossible (d’això ja en vaig parlar fa cinc anys, ho podeu veure AQUÍ). Em refereixo que a les eleccions, a més de triar un govern-administrador, també se solen respondre preguntes més de fons: un canvi de rasant important; una substitució generacional; castigar un govern desacreditat... tot això ho hem fet, en un passat més o menys proper, però no veig, ara, cap pulsió d’aquest tipus; més aviat una campanya plana, a la defensiva o intentant recuperar èpiques ja passades.

Es diu sovint que la política suïssa és avorrida, per previsible. Ningú sabria dir (sense consultar al google!) qui és la persona principal del govern suís (és Viola Amherd, del partit de Centre; gràcies google!). en canvi, sabem qui és Milei, Putin, Bolsonaro, o Erdogan, per dir noms diversos. Entenc que hi hagi, ara, qui demani una dosi suïssa per a Catalunya, però per ser justos hauria de ser amb el paquet sencer: tots els ressorts de l’Estat, mitjans, democràcia profunda, i una ciutadania conscient i exercent dels seus drets i deures. Vaja, allò espriuà del nord enllà...

Com que sembla que no ho tindrem, això, més val una mirada al que pot passar.

D’entrada, un govern de coalició, això segur. Aquesta és la normalitat, a l’Europa occidental, i no ens n’hauríem d’estranyar. El problema és quina coalició serà possible, no només aritmèticament, sinó, sobretot, políticament. De coalició ja n’hi havia una, aquesta legislatura, i ja vam veure com va anar. Els múltiples vetos creuats -amb caducitat el 12 de maig a la nit; si més no els vets absoluts- i la necessitat de tenir una coalició de govern i no només una coalició d’elecció a la presidència, ho fan difícil. Mes encara quan l’elecció a la presidència sol ser a la contra: vota perquè no surti nosequí. Això ens aboca(rà) a la debilitat.

Prediccions? Molt difícils. El temor que tregui el cap -i posi un peu al Parlament- una extrema dreta estelada, que no seria més que la normalització -per la banda negativa- de la política catalana: si hi ha extrema dreta arreu, no pretenguem ser-ne immunes. Haurem de veure què i qui ha fet coses malament, per a fer possible això. Hi ha deures per a tothom.

La conversió del PSC com a partit d’ordre. El preferit de l’stablishment tipus Vanguardia, Foment del Treball Nacional, i l’actual Cambra de Comerç. Que siguin capaços de combinar-ho amb una imatge de partit d’esquerres diu molt de la seva habilitat de travestisme polític i molt poc de la cultura política dels qui s’ho creuen. I la demostració que encara poden ser més espanyolistes o, com a mínim, més autoexclosos del tronc central del catalanisme polític (que és molt més que l’independentisme, i no és nacionalisme, paraula -i concepte- que hauríem d’anar desterrant). Per a fer tornar un electorat que se’n va anar a Ciutadans no només han hagut de reforçar l’espanyolisme, també han hagut -en un procés que es retroalimenta- d’assumir el tomb a la dreta que va fer aquest electorat que volen recuperar.

Esquerra paga el preu de ser un partit central, amb fronteres arreu. En política, les síntesis -que jo crec necessàries- tenen aquest perill: les fronteres ho són en les dues direccions, entrar i sortir. I també paga la responsabilitat de govern, amb un excés d’administració i una manca d’emoció (parèntesi: fa potser trenta anys vaig llegir, tenir -i prestar i perdre, ai!- un llibre extraordinari, titulat “Que le meilleur perde”, obsequi encertat de l’estimadíssima Teresa Batet; un llibre que demostrava que l’objectiu dels partits polítics era perdre i quedar-se a l’oposició, que és molt més còmoda i fàcil que el govern. Hi he pensat molt, aquests anys, i tot i que era un llibre en clau de sàtira, deia veritats com a temples).

És també l’enèsima reinvenció de l’espai postconvergent (els converjunts?) intentant treure el darrer -potser- suc de l’èpica del 2017. No sé si els sortirà bé o no, ni què vol dir que els surti bé -presidir? Quedar per sobre d’ERC, encara que no governin?- però sempre he pensat que, en política, els projectes personals són perniciosos per a la salut democràtica col·lectiva. Més encara quan traspuen un desig de venjança en moltes direccions. Això és estèril.

No ho tindrà fàcil, ningú, el 13 de maig. Caldrà fer molta política (hauríem de recordar allò de Rafael Campalans: política vol dir pedagogia) però més aviat em temo que sortiran els ganivets de traïdor, botifler, venut... que no prenguem (gaire) mal. I ves que no tornem a votar més aviat del que ens pensem.