Apunts electorals. 2

 

Si em despisto, passen les eleccions i he deixat la sèrie a l’estacada. Aquestes són unes eleccions estranyes, no només per avançades -això passa, a Catalunya, des del 2010: cinc eleccions anticipades- sinó perquè no acabo de veure-hi el desllorigador. No em refereixo als resultats, que sempre són una incògnita, i menys al govern, que ara per ara sembla impossible (d’això ja en vaig parlar fa cinc anys, ho podeu veure AQUÍ). Em refereixo que a les eleccions, a més de triar un govern-administrador, també se solen respondre preguntes més de fons: un canvi de rasant important; una substitució generacional; castigar un govern desacreditat... tot això ho hem fet, en un passat més o menys proper, però no veig, ara, cap pulsió d’aquest tipus; més aviat una campanya plana, a la defensiva o intentant recuperar èpiques ja passades.

Es diu sovint que la política suïssa és avorrida, per previsible. Ningú sabria dir (sense consultar al google!) qui és la persona principal del govern suís (és Viola Amherd, del partit de Centre; gràcies google!). en canvi, sabem qui és Milei, Putin, Bolsonaro, o Erdogan, per dir noms diversos. Entenc que hi hagi, ara, qui demani una dosi suïssa per a Catalunya, però per ser justos hauria de ser amb el paquet sencer: tots els ressorts de l’Estat, mitjans, democràcia profunda, i una ciutadania conscient i exercent dels seus drets i deures. Vaja, allò espriuà del nord enllà...

Com que sembla que no ho tindrem, això, més val una mirada al que pot passar.

D’entrada, un govern de coalició, això segur. Aquesta és la normalitat, a l’Europa occidental, i no ens n’hauríem d’estranyar. El problema és quina coalició serà possible, no només aritmèticament, sinó, sobretot, políticament. De coalició ja n’hi havia una, aquesta legislatura, i ja vam veure com va anar. Els múltiples vetos creuats -amb caducitat el 12 de maig a la nit; si més no els vets absoluts- i la necessitat de tenir una coalició de govern i no només una coalició d’elecció a la presidència, ho fan difícil. Mes encara quan l’elecció a la presidència sol ser a la contra: vota perquè no surti nosequí. Això ens aboca(rà) a la debilitat.

Prediccions? Molt difícils. El temor que tregui el cap -i posi un peu al Parlament- una extrema dreta estelada, que no seria més que la normalització -per la banda negativa- de la política catalana: si hi ha extrema dreta arreu, no pretenguem ser-ne immunes. Haurem de veure què i qui ha fet coses malament, per a fer possible això. Hi ha deures per a tothom.

La conversió del PSC com a partit d’ordre. El preferit de l’stablishment tipus Vanguardia, Foment del Treball Nacional, i l’actual Cambra de Comerç. Que siguin capaços de combinar-ho amb una imatge de partit d’esquerres diu molt de la seva habilitat de travestisme polític i molt poc de la cultura política dels qui s’ho creuen. I la demostració que encara poden ser més espanyolistes o, com a mínim, més autoexclosos del tronc central del catalanisme polític (que és molt més que l’independentisme, i no és nacionalisme, paraula -i concepte- que hauríem d’anar desterrant). Per a fer tornar un electorat que se’n va anar a Ciutadans no només han hagut de reforçar l’espanyolisme, també han hagut -en un procés que es retroalimenta- d’assumir el tomb a la dreta que va fer aquest electorat que volen recuperar.

Esquerra paga el preu de ser un partit central, amb fronteres arreu. En política, les síntesis -que jo crec necessàries- tenen aquest perill: les fronteres ho són en les dues direccions, entrar i sortir. I també paga la responsabilitat de govern, amb un excés d’administració i una manca d’emoció (parèntesi: fa potser trenta anys vaig llegir, tenir -i prestar i perdre, ai!- un llibre extraordinari, titulat “Que le meilleur perde”, obsequi encertat de l’estimadíssima Teresa Batet; un llibre que demostrava que l’objectiu dels partits polítics era perdre i quedar-se a l’oposició, que és molt més còmoda i fàcil que el govern. Hi he pensat molt, aquests anys, i tot i que era un llibre en clau de sàtira, deia veritats com a temples).

És també l’enèsima reinvenció de l’espai postconvergent (els converjunts?) intentant treure el darrer -potser- suc de l’èpica del 2017. No sé si els sortirà bé o no, ni què vol dir que els surti bé -presidir? Quedar per sobre d’ERC, encara que no governin?- però sempre he pensat que, en política, els projectes personals són perniciosos per a la salut democràtica col·lectiva. Més encara quan traspuen un desig de venjança en moltes direccions. Això és estèril.

No ho tindrà fàcil, ningú, el 13 de maig. Caldrà fer molta política (hauríem de recordar allò de Rafael Campalans: política vol dir pedagogia) però més aviat em temo que sortiran els ganivets de traïdor, botifler, venut... que no prenguem (gaire) mal. I ves que no tornem a votar més aviat del que ens pensem.