Catalunya cap a la quarta república

No em refereixo a la quarta en sentit ordinal, després de la primera (1640) la segona (1931) i la tercera (sic, 2017) -per cert, cada cop més curtes-. No perquè no la vulgui -de fet, i més duradora, és clar-. La quarta república, sense més, fa referència al règim francès entre 1944 i 1958, de després de la guerra al cop d’estat gaullista. I, de fet, no conec ningú més que numeri les repúbliques d’aquesta manera (bé, Espanya, però només dues).

Per què dic que Catalunya pot anar cap a la quarta república?. No en sentit literal, evidentment, però sí en un aspecte no gaire atractiu.

La quarta república va ser un règim molt inestable, amb una vintena de governs, alguns dels quals de només un mes de durada, i amb moltes dificultats per a una obra de govern duradora, tot i que, al seu haver, hi ha l’impuls a les primeres institucions europees, alguna descolonització més o menys reeixida (unes altres -Vietnam, Algèria- no) o la creació de l’IVA.  

Un dels factors que expliquen aquesta inestabilitat permanent és un parlament fragmentat i, sobretot, amb massa vetos. A partir d’un sistema proporcional, amb un gran poder dels partits (i amb uns endimoniats apparentements) l’assemblea nacional compta amb una forta minoria comunista, de prop d’una quarta o tercera part dels escons, i una notable presència gaullista. El PC obté 182 escons (1946) 103 (1951) i 150 (1956). El gaullisme, 0 (1946) 121 (1951) i 22 (1956).

Aquestes fortes minories, de prop d’una tercera part de la cambra, estaven excloses de les majories de govern. El PC, per la guerra freda, de tal manera que Pierre Mendes-France, quan es va presentar a la investidura, va explicitar el rebuig als seus vots. També perquè era partidari de la independència vietnamita, i altres opcions. I els gaullistes quedaven totalment autoexclosos, votant -gairebé de manera sistemàtica- contra el govern, fos el que fos, amb el desig explícit d’enfonsar el sistema.

No vull dir, amb això, que hi hagi equivalències amb forces polítiques presents al Parlament de Catalunya, ara o en un futur. Ni tan sols entre l’antisistema de la CUP i l’antisistema gaullista (això sí que seria divertit!). Però hi ha un risc que em sembla possible, que és el de la dificultat de configurar una majoria de govern i la facilitat amb què es generen majories negatives. A la quarta república, PC i gaullistes no formaven part de cap majoria de govern, però els seus vots sumaven per a tombar governs, negar-los la confiança, o no aprovar lleis ni pressupostos.

És possible, això, a Catalunya? Jo diria que ja n’hem tingut un tast, aquesta legislatura. Vistes les enquestes, i els vetos creuats -si més no els previs, ja veurem després de les eleccions- una majoria de govern es veu complicada. No tant una majoria d’elecció a la presidència, però això no és prou. Entre els qui se situen explícitament fora del sistema, i aquells amb qui no vol -per ara- pactar ningú (VOX, PP, potser C’s) la majoria de 68 s’ha de buscar entre grups molt heterogenis. Serà el moment de la política, doncs, entesa com la negociació i el pacte? O toparem amb guardians de les essències que considerin que qualsevol pacte és una renúncia?. Veurem.

(Imatge extreta de www,eleccions.ara.cat)