l'atreviment de la ignorància

 

El Més Tarragona d’avui inclou un article d’opinió, signat per Jordi Sánchez –que no conec- que, amb el títol “Barcelona, l’urbanisme expansiu i la seva governança” fa un recorregut sobre algunes fites de l’urbanisme barceloní. El podeu veure AQUÍ.

Sempre és interessant que ens il·lustrin sobre aquests temes. La llàstima és que denota un gran desconeixement de moltes coses, i això desmereix molt l’article.

Així, afirma, referint-se a la governança: “hem tingut períodes (República) de Consells Comarcals i Vegueries”. Ni una cosa ni l’altra. Amb prou feines un mapa –aquest sí, amb comarques i vegueries- vigent durant la guerra, i que mai no va tenir caràcter de govern local. De Consells comarcals, ni se’n parlava.

També que el Pla general metropolità tenia un “Àmbit que integrava l'anterior Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona a un total de 27 municipis”. Exactament a l’inrevés: l’àmbit de la Corporació Metropolitana de Barcelona –que així es deia- recollia el del PGM, i aquest, al seu torn, es basava en el “Plan de ordenación de Barcelona y su zona de influencia” de 1953, amb un àmbit decidit des del ministerio de Vivienda de l’època.

Més coses. Ens diu que, el 2010, el Parlament aprova “la Llei 31/2010, de l'Àrea Metropolitana de Barcelona augmentada a 36 municipis” i això és veritat, però no ens ha dit que abans, el 1987, el Parlament va aprovar la dissolució de la Corporació Metropolitana de Barcelona –que havia creat un decret-llei del 1974- i la seva substitució per dues entitats metropolitanes (Medi ambient i serveis hidràulics, i Transports) amb àmbits diferents. La nova entitat metropolitana del 2010 és la suma de les dues anteriors (per a desgràcia de Vallirana, que ha quedat despenjada, tot i les seves demandes d’integrar-s’hi).

També ens diu que “Es parla d'una nova ampliació de l'AMB, que estaria formada pels límits de l'arc format per Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Sant Sadurní, Vilafranca i Vilanova i la Geltrú, i deixaria fora el Baix Penedès”. Doncs ho deu parlar ell a la sobretaula de diumenge, perquè d’això no en parla ningú. Una altra cosa són els mecanismes de planificació (per exemple, el Pla estratègic metropolità) o el mateix pla territorial parcial metropolità, que sí té aquest abast, però en cap cas una ampliació de l’AMB.

I, per acabar-ho d’adobar, es queixa de la paralització de les àrees residencials estratègiques. Una paralització fruit de la crisi (i que les ARE van arribar deu anys tard, això també) i, molt sovint, fruit de les demandes de molts ajuntaments, que són els que demanen deixar-les sense efecte. Però si vol reclamar, pot començar per les ARE encara vigents: a Tarragona, les de Pou Boronat i de Sant Salvador; dos sectors amb planejament derivat aprovat, que esperen que algú les engegui.

I, de passada, que s’informi millor abans d’escriure. Hi sortirem tots guanyant.

Una hora de felicitat

 

Dissabte em vaig regalar una hora de felicitat, que ja em convenia. Vaig ser un dels molts assistents al concert de la coral de la URV. La veritat és que em vaig decidir al darrer moment, perquè una part del programa -nadales i cançons- no em deia gran cosa, i només amb això ja m’hagués equivocat. Una part de les cançons eren ben tradicionals -molt ben interpretades, això sí- i, per tant, conegudes, però també van cantar una deliciosa peça de Fauré que no coneixia i que era un prodigi d’harmonia que m’hagués sabut molt greu perdre’m.

El que em va moure va ser el Magnificat de Francesco Durante, una peça -i un autor- absolutament desconeguts per mi. Conec els Magnificats de Bach i de Vivaldi, i el contingut al Vespro della Beata Virgine de Monteverdi. M’agrada el barroc, i m’agraden aquestes peces amb elements comuns, en què pots comparar com s’hi acosta i ho interpreta cada autor, com ara amb els rèquiems, que també segueixo.

La interpretació de la Coral de la URV no va decebre gens -mai no ho fa- i l’afegit de l’orquestra de corda de la URV i dels solistes de la Camerata XXI ja ens indicava que hi havia exigència i nivell. Una orquestració molt correcta, amb un paper significatiu de contrabaix i violoncels, que semblava que anessin guiant tota la peça, sense dominar però sempre presents, li van donar el to a la vegada solemne i proper que calia.

La directora; Montserrat Rios, va tenir l’encert d’explicar una mica què és això del Magnificat. Una d’aquelles explicacions que cada cop seran més necessàries, per la profunda incultura clàssica que va a més. Ves que d’aquí quatre dies -potser, a algú, ara mateix- no haguem d’explicar què és un rèquiem. En fi.

Un concert breu -una horeta- magnífic, i que demostra un cop més, per si a algú li cal, que a casa hi ha capacitat d’interpretacions de primer nivell. N'he parlat algun altre cop (per exemple, AQUÍ).  Ara només cal que el públic -especialment els qui arribaven tard, amb el concert començat; els qui hi porten criatures de bolquers que, és clar, es cansen i es queixen sorollosament; i tots els qui necessiten fer anar els mòbils compulsivament- que aquest públic, dic, adquireixi una mica més de formes, i tots hi sortirem guanyant.

De consensos sobre Hard Rock Cafe

 

Quan vaig crear aquest blog, fa ja un munt d’anys, vaig escriure un perfil per tal que els possibles lectors sabessin (més o menys) qui soc. Ha quedat una mica antiquat -ja no vorejo la cinquantena, ai!- però mantinc una afirmació que, tot i la dosi d’ironia evident, tenia també un punt de veritat: “Tarragoní trasplantat des de Barcelona -encara que alguns TTV (tarragonins de tota la vida) no ho vegin clar”. Ara, aquesta impressió ha quedat corroborada per uns quants mitjans de comunicació i opinions més o menys autoritzades.

Ahir es va fer un acte de reivindicació del projecte de Hard Rock Cafe, a la Cambra de Comerç de Tarragona, amb una nodrida representació del teixit econòmic (per cert, no he llegit enlloc si hi havia els sindicats; agrairia informació al respecte) i institucional (aquesta no tan nodrida). Com s’ha venut això?. Doncs amb uns textos molt significatius: “Una imagen de unidad”, “Clamor por parte de una gran mayoría de la provincia (Diari de Tarragona) “Front comú sense ERC en defensa de Hard Rock Cafe” (la Vanguardia), “Clam del territori” (Tarragona digital), “Consenso” (presidenta de la Cambra de Comerç de Tarragona) o, referint-se als qui no hi eren “això és fer política sectària” (Pere Granados, alcalde de Salou).

Vaja. Hi ha “unidad” o “consens” quan, per motius diversos, i tots legítims (com legítima és la posició dels aplegats a la Cambra, això que quedi clar) n’hi ha que no hi són?. Si ho fem en clau de representativitat, que l’atorguen les urnes, els qui -repeteixo, per motius i posicions diverses, totes legítimes- no hi eren representen més del 36% dels vots a les darreres eleccions. No són majoria, però, vaja, no em sembla menyspreable. Consens? Em sembla que no. Més aviat un “o estàs amb mi, o estàs contra mi” perfectament representat per aquest pintoresc personatge que és l’alcalde de Salou, pel qual no estar d’acord amb ell és ser sectari. Per favor, que busqui al diccionari què vol dir sectari (o que demani a algú que li busqui) i que es calmi una mica.

Deixo de banda això del “clam del territori”. El territori són hectàrees, i, que jo sàpiga, són mudes. Parla -o “clama”- la gent. O és que els qui no ”clamem” en aquesta direcció no som al territori? Som a l’espai sideral, potser?.

Hi ha, en aquesta manera de tractar les coses (i no és l’únic cas) una apropiació de la representació de la gent molt perillosa. Durant molt de temps es va acusar -i amb bona part de raó- una determinada força política, i encara més un dirigent concret, d’apropiar-se de Catalunya, de parlar en nom de tot el país i deixar fora tothom que no pensava com ell. Es veu que n’hi ha que volen continuar per aquest camí. El mateix passa amb la desqualificació i deslegitimació que han fet les dretes espanyoles del govern de coalició PSOE-Podem i de la majoria parlamentària que li dona suport. N’hi ha que es pensen que són els amos del país, i els únics amb dret a dir què es bo i què és dolent, i tothom que no combrega es veu que no és del país, del “territori”, o és sectari.

Qui hagi tingut la santa paciència d’anar llegint aquest blog (o, si més no, els més de cinquanta apunts dedicats a BCN World/Hard Rock Cafè) hi haurà pogut veure un capteniment crític, certament, però sobretot crític amb procediments, i una voluntat d’aclarir conceptes, d’explicar les coses, i d’oferir dades per a poder contrastar el que hi deia. Aquesta és la mena de debats que voldria, per part de tothom, tant dels entusiastes amb el projecte, com dels detractors, i sense treure ni un gram de legitimitat -només faltaria!- a cap de les posicions, però sí esperant -exigint?- claredat i veritat en les dades. Més endavant en parlarem, de dades, des dels milers de milions d’inversió i de llocs de treball, a les desgràcies que ens cauran a sobre si això es du a terme. I, amb les dades, que cadascú pensi el que vulgui.

I, encara que els pesi a alguns, jo soc tarragoní, i penso pel meu compte. I a qui no li agradi, que s’hi posi fulles.