Quan vaig crear
aquest blog, fa ja un munt d’anys, vaig escriure un perfil per tal que els possibles
lectors sabessin (més o menys) qui soc. Ha quedat una mica antiquat -ja no
vorejo la cinquantena, ai!- però mantinc una afirmació que, tot i la dosi d’ironia
evident, tenia també un punt de veritat: “Tarragoní trasplantat des de Barcelona
-encara que alguns TTV (tarragonins de tota la vida) no ho vegin clar”. Ara,
aquesta impressió ha quedat corroborada per uns quants mitjans de comunicació i
opinions més o menys autoritzades.
Ahir es va fer un
acte de reivindicació del projecte de Hard Rock Cafe, a la Cambra de Comerç de
Tarragona, amb una nodrida representació del teixit econòmic (per cert, no he
llegit enlloc si hi havia els sindicats; agrairia informació al respecte) i
institucional (aquesta no tan nodrida). Com s’ha venut això?. Doncs amb uns textos
molt significatius: “Una imagen de unidad”, “Clamor por parte de una gran mayoría
de la provincia (Diari de Tarragona) “Front comú sense ERC en defensa de Hard
Rock Cafe” (la Vanguardia), “Clam del territori” (Tarragona digital), “Consenso”
(presidenta de la Cambra de Comerç de Tarragona) o, referint-se als qui no hi
eren “això és fer política sectària” (Pere Granados, alcalde de Salou).
Vaja. Hi ha “unidad”
o “consens” quan, per motius diversos, i tots legítims (com legítima és la posició
dels aplegats a la Cambra, això que quedi clar) n’hi ha que no hi són?. Si ho
fem en clau de representativitat, que l’atorguen les urnes, els qui -repeteixo,
per motius i posicions diverses, totes legítimes- no hi eren representen més
del 36% dels vots a les darreres eleccions. No són majoria, però, vaja, no em
sembla menyspreable. Consens? Em sembla que no. Més aviat un “o estàs amb mi, o
estàs contra mi” perfectament representat per aquest pintoresc personatge que
és l’alcalde de Salou, pel qual no estar d’acord amb ell és ser sectari. Per favor,
que busqui al diccionari què vol dir sectari (o que demani a algú que li
busqui) i que es calmi una mica.
Deixo de banda
això del “clam del territori”. El territori són hectàrees, i, que jo sàpiga,
són mudes. Parla -o “clama”- la gent. O és que els qui no ”clamem” en aquesta
direcció no som al territori? Som a l’espai sideral, potser?.
Hi ha, en aquesta
manera de tractar les coses (i no és l’únic cas) una apropiació de la representació
de la gent molt perillosa. Durant molt de temps es va acusar -i amb bona part
de raó- una determinada força política, i encara més un dirigent concret, d’apropiar-se
de Catalunya, de parlar en nom de tot el país i deixar fora tothom que no
pensava com ell. Es veu que n’hi ha que volen continuar per aquest camí. El mateix
passa amb la desqualificació i deslegitimació que han fet les dretes espanyoles
del govern de coalició PSOE-Podem i de la majoria parlamentària que li dona
suport. N’hi ha que es pensen que són els amos del país, i els únics amb dret a
dir què es bo i què és dolent, i tothom que no combrega es veu que no és del
país, del “territori”, o és sectari.
Qui hagi tingut
la santa paciència d’anar llegint aquest blog (o, si més no, els més de
cinquanta apunts dedicats a BCN World/Hard Rock Cafè) hi haurà pogut veure un
capteniment crític, certament, però sobretot crític amb procediments, i una
voluntat d’aclarir conceptes, d’explicar les coses, i d’oferir dades per a poder
contrastar el que hi deia. Aquesta és la mena de debats que voldria, per part
de tothom, tant dels entusiastes amb el projecte, com dels detractors, i sense
treure ni un gram de legitimitat -només faltaria!- a cap de les posicions, però
sí esperant -exigint?- claredat i veritat en les dades. Més endavant en
parlarem, de dades, des dels milers de milions d’inversió i de llocs de
treball, a les desgràcies que ens cauran a sobre si això es du a terme. I, amb les
dades, que cadascú pensi el que vulgui.
I, encara que els
pesi a alguns, jo soc tarragoní, i penso pel meu compte. I a qui no li agradi,
que s’hi posi fulles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada