divendres, 27 de febrer del 2015

Artur Bladé, el Nyassa, i la disputa per un funeral

Ahir, a la contra de la Vanguardia -una de les millors seccions d'un diari cada cop més sectari i mal escrit- entrevistaven Artur Bladé, fill, de l'escriptor del mateix nom, amb motiu de la publicació del dietari que Artur Bladé i Desumvila va escriure durant la travessa que el va dur a l'exili a Mèxic. S'hi referia un episodi desagradable amb motiu de la mort d'una nena i les tensions entre els qui pretenien vetllar-la amb la bandera espanyola i els qui només hi volien la catalana, i com van sonar algunes veus reclamant llençar els catalans al mar.

Aquest episodi va provocar, en algun digital, nombrosos comentaris dels lectors, entre els quals alguns que asseguraven que això s'ho havia inventat per afegir més llenya al foc del procés.

Al Nyassa, el vaixell que va dur Artur Bladé a Mèxic, també hi anava Josep M. Francès, periodista, darrer director de la Humanitat, i autor d'unes divertides i molt peculiars memòries novel·lades (novel·lades perquè camufla personatges i situacions; memòries perquè assegura que tot el que s'hi explica és absolutament cert, però que no necessàriament li va passar a ell personalment). Aquest llibre, titulat “Memorias de un cero a la izquierda” –un títol magnífic- va ser publicat a Mèxic l'any 1962 -lluny, doncs, del procés- i, a la pàgina 910, diu:

“Una niñita contrajo una neumonía y falleció de ella. Era hija de José Mora, uno de mis  mejores amigos del exilio. El gobernador no permitió que se la enterrase en tierra firme, a pesar de una gestión personal de nuestro comandante portugués[i]. Y hubo que arrojar al  mar el minúsculo féretro del angelito. Su fallecimiento motivó una sarracina a causa de que los irreductibles separatistas rechazaron toda bandera en la capilla ardiente que no fuera la catalana. Se promovió una situación tan tirante que la mayoría de lengua castellana habló a gritos de arrojar al mar a los catalanes. Fui testigo de la viril energía desplegada por Antonio María Sbert[ii] en agria disputa con un grupo de energúmenos anticatalanes.”

Fa cinquanta anys llargs, doncs, algú ja ho explicava.

Foto: una imatge del Nyassa, extreta de http://asociacionculturalmexicanocatalana.blogspot.com.es/




[i] El Nyassa navegava amb bandera portuguesa
[ii] Antoni M. Sbert, mallorquí, destacat opositor estudiantil a la dictadura de Primo de Rivera,  havia estat conseller de Cultura de la Generalitat.

dissabte, 14 de febrer del 2015

BCN World, als mitjans de comunicació.

Els mitjans de comunicació, i les xarxes socials -que són, avui, tan o més mitjans de comunicació- es fan ressò del conveni Caixa-Generalitat per a BCN World, i sobretot del fet que permetrà construir “fins a 3.600 habitatges” al costat de BCN World. Qui va anunciar-ho va ser el País, de la mà de Dani Cordero (aquí la notícia) i després tothom va anar copiant.

És una llàstima que ningú es dediqués a buscar les fonts -per altra banda ja molt publiques, el conveni Caixa/Generalitat corre per tot arreu; a mi em va arribar per quatre vies diferents, i sense haver-lo demanat- i a contrastar dades. Perquè no són 3.600, sinó més de 4.000.

Ja sé que l'urbanisme pot ser molt enrevessat, i el conveni en qüestió l'és, però per això estem els que intentem -ja veig que amb poca fortuna- aclarir-ho. Al meu apunt de fa quinze dies, i ja amb el conveni a la mà (aquí) ja vaig desgranar els nous àmbits previstos, i especificava aquest que permet fins a un màxim de 3.600 habitatges (sempre que no s'opti per a usos turístics) i la resta del Pla parcial del subsector 2 al sud de la C-31b, que manté un sostre de 66.155 m2, i un màxim de 551 habitatges. A sumar als 3.600. No volies caldo? Tres tasses!

La diferència és poca, és veritat, però crec que palesa la lleugeresa d'alguns mitjans, que es limiten a fer un copy-past d'una altra notícia, i no contrasten ni repassen res. Tothom es pot equivocar, però, per equivocar-se, cal fer alguna cosa. No és el mateix treballar les dades -com ha fet en Danii Cordero- i que se li escapi alguna cosa, que limitar-se a repetir i amplificar l'error.


Continuarà.  

dimarts, 10 de febrer del 2015

Notes sobre el projecte de constitució catalana (II)

Continuem amb els comentaris al projecte de constitució elaborat per Santiago Vidal i més gent. A l'apunt anterior, les consideracions generals. Aquí, notes a l’articulat.

Article 7.2. La institució jurídica dels aforats és considerada un privilegi inadmissible en un Estat democràtic de Dret, i per tant, es declara que totes les persones són iguals davant la llei, sense cap mena de distinció.

 La constitució s’ha de fer en positiu, en afirmacions, i no en negacions innecessàries. En aquest sentit, dient que totes les persones són iguals sense excepció, ja n’hi h prou. La resta, és voler aprofitar l’actual estat d’ànim contrari als aforats.

Article 10.4. L’Estat fomentarà el repartiment equitatiu de les tasques de la llar entre tots els seus membres, amb independència de gènere.

Les constitucions han de dir el que els toca dir, i com menys coses millor, però a més, el que no han de fer és el ridícul, i no perquè no calgui que les tasques de la llar es reparteixin equitativament, que cal, sinó perquè aquesta, en darrera instància, és una qüestió privada de cada llar –que cal que pugui ser assumida així, lliurement- però no pròpia d’un govern. A més, com s’ho faria? Entraria a cada llar? Dictaria uns mínims? Crearia una inspecció de tasques de la llar?

Article 11.3. Els drets bàsics a l’educació, la formació física i cultural, així com a l’esport, seran mereixedors d’especial cura, i gaudiran de prioritat en l’assignació pressupostària de la despesa pública.

Dues coses. Aquest apartat és inclòs a l’article sobre drets dels menors d’edat. L’educació, la formació física i cultural i l’esport deixen de ser drets quan tens 18 anys?. Segon, dir que “gaudiran de prioritat” i res és res. I si el que diu la constitució no es pot traduir en mandats clars, més val no dir-ho.  

Article 12. 2. Tots els ciutadans de Catalunya que en el termini d’un any a partir de la promulgació d’aquesta Constitució així ho escullin lliurement, podran gaudir de la doble nacionalitat, catalana i espanyola, sempre i quan Espanya en reconegui el seu dret a conservar-la.

Si aquesta disposició té un termini tancat de vigència, ha d’anar a les transitòries, que per això hi són.

Article 13. 3. Les pràctiques d’ús de vel integral que oculti la cara en espai públic, sota l’excusa de religió, no són mereixedores d’empara legal.

Aquest article és d’un oportunisme que fa fàstic. Cal posar al mateix nivell constitucional la llibertat religiosa i una regulació concreta i minoritària d’un aspecte d’una confessió específica? A més, això es diu, amb unes altres paraules, a l’article 15.2 (“Hom té el deure de poder ser identificat per l’Autoritat legítima si roman en espais públics. Ningú podrà portar el rostre ocult en la seva totalitat, a fi i efecte d’evitar la impunitat”) en el que també és un exercici oportunista. Crec que seria més prudent una remissió general a la seguretat i a la identificació, sense entrar en detalls de rostre ocult o vels integrals.

Article 18. 4. La llei regularà l’exercici del dret de vaga, sense cap altra limitació que el seu exercici de forma pacífica.

Ni que sigui per qüestions formals, caldria que primer es reconegués el dret de vaga, i després es digués que no tindrà més que aquesta limitació d’acord amb la llei.

Article 21. 3. Amb l’objectiu de deixar un planeta més net i saludable per a les futures generacions, la lluita contra la contaminació serà una prioritat de tots els plans públics de desenvolupament econòmic i actuacions sobre el territori.

Això de la “lluita contra la contaminació” sona a la prehistòria de l’ecologia. Potser millor parlar de la sostenibilitat, o d’un genèric respecte al medi.

Article 22. 2. La convocatòria d’eleccions i de referèndums, que seran lliures i universals, es competència exclusiva del Parlament.

Competència del Parlament?  Això seria un règim assembleari. La dissolució del Parlament i convocatòries d’eleccions ha de correspondre a la presidència de la república o al cap de govern, però no al mateix Parlament.

Article 23. 3. La remuneració de tots els càrrecs electes serà púbica. El seu sou serà fixat anyalment pel Parlament, i en qualsevol cas no podrà superar 10 vegades l’import de la renda bàsica de vida digna.

Una altra aportació feta segons el moment, i, a més, introduint un element –la renda bàsica de vida digna- que no és definit enlloc ni objecte de cap regulació.

Article 24. 1. Els mandats electorals tindran un límit de dues legislatures. Els càrrecs electes no podran tornar-se a presentar fins transcorregut un termini mínim de 10 anys.
2. Els electors podran demanar als tribunals de justícia competents, la celebració de referèndums revocatoris dels alcaldes, regidors i diputats que incompleixin sistemàticament el seu programa electoral.
3. La presentació de la demanda judicial haurà d’anar avalada per les signatures d’un mínim del 25% dels electors de la llista votada.

Se suposa que no es podran tornar a presentar al mateix càrrec. I, per cert, compten igual les legislatures completes que les escurçades per avançament electoral?

I com es prova que s’ha incomplert sistemàticament el programa electoral? Hi ha una part important de subjectivitat, en la interpretació dels programes. A més, en el supòsit d’un govern de coalició –gens improbable- i, per tant, de pacte de programes i de síntesi, qui avalua si la part renunciada o modificada és prou per a la revocació?

I, es clar, el 25 d’electors de la llista... Els electors ho són de totes les llistes, el que tenen les llistes és votants, i, com que el vot és secret, difícilment podrem identificar els votants fefaentment. Caldria parlar d’un percentatge del cens electoral afectat.

Article 28. 3. Hom té dret a l’habitatge digne. Tots els poders públics romanen obligats a tenir a disposició dels ciutadans en situació de pobresa i risc d’exclusió social, un percentatge mínim de pisos en règim de lloguer social equivalent al 10% del parc construït en cada municipi.

Tots els poders públics? I com s’ho reparteixen entre ells? I, sobretot, no es pot constitucionalitzar una proposta uniforme. Les necessitats d’habitatge són molt diferents al territori, de la mateixa manera que el parc d’habitatges, el poblament i la població també són molt diferents. Fossilitzar una solució única per a tots els municipis és ignorar la realitat.

Article 31. 1.Totes les persones físiques i jurídiques tenen el deure de contribuir al sosteniment de la despesa pública dins del marc d’un sistema tributari just i proporcional.

I cal afegir-hi: “i progressiu”.

Article 34. 2. Les relacions jurídiques de parelles de fet gaudeixen d’idèntics drets civils i socials que les famílies lligades per matrimoni.

Ara algú m’hauria d’explicar la diferència entre “matrimoni” i “relació jurídica de parella de fet”.


divendres, 6 de febrer del 2015

Notes sobre el projecte de constitució catalana (I)

Tafaner com sóc, i més pels temes constitucionals (vaig estar a punt d’estudiar Dret, i potser ho faci quan em jubili) he volgut donar un cop d’ull a aquest projecte de constitució elaborat per un grup encapçalat per Santiago Vidal. I  abans de res, manifestar la solidaritat amb aquest jutge ara perseguit de manera injustificable (i inexplicable, no perquè no tingui explicació, sinó perquè, la que té, no la poden dir, que se’ls veuria massa el llautó). 

Crec que voler-lo inhabilitar i expulsar és una absoluta bestiesa, i retrata el peculiar concepte de democràcia, llibertat d’expressió i separació de poders que hi ha en determinats sectors que formen part de l’adn del poder espanyol.

Ara bé, això no és obstacle per a una lectura crítica d’aquest esborrany de constitució, que espero que sigui molt esborrany i poca constitució. Sé que no deixa de ser un projecte personal, i un element més de debat, i això és saludable, i també sé que ja ha rebut moltes esmenes. Jo no faré esmenes al seu web (www.unanovaconstitucio.cat) perquè això de fer tweetesmenes de 140 caràcters, limitades, i no poder-les explicar no em convenç, per això faig els meus comentaris aquí.

De manera general, però, he de dir que m’esperava una altra cosa. Sobretot, m’esperava un text més ben fet, més ben escrit –demana una correcció lingüística a crits!- i amb menys incoherències. Hi ha articles repetits, elements sense acabar, canvis terminològics, i, en definitiva, una redacció força deficient. Crec que, atesa la categoria dels redactors, i el temps que hi ha esmerçat, ens mereixíem un text més elaborat. No comencem bé.

Crec que el text està descompensat –hi ha temes molt desenvolupats i uns altres amb prou feines apuntats- i caldria una major definició. Personalment, sóc partidari de constitucions curtes, amb els elements institucionals bàsics, i amb principis a desenvolupar i aplicar. Desconfio de les constitucions detallades, que acaben essent un impediment quan el context canvia.

I també em sembla que el text està massa influenciat per temes d’actualitat. Sovint ens hem trobat que es legisla a cop calent, a cop de titular –sobretot en el cas del Codi Penal- però això sol produir textos tan condicionats per un fet conjuntural, que esdevenen obsolets –i, pitjor, contraproduents- un cop superada aquella conjuntura. Això encara és pitjor en un text constitucional, que hauria de tenir una vocació de durabilitat i de permanència més alta que textos legals ordinaris.

Anem article per article. Hi ha de tot, des de discrepàncies en el fons –i reconeixent que tan legítima és una posició com una altra- deficiències tècniques, i el que és una barreja d’un i altre. Comencem.

Article 3.3. La Diada nacional se celebrarà el dia 11 de setembre.

No sé fins a quin punt cal constitucionalitzar això (ni tan sols crec que calgui una Diada nacional) però crec que la Diada actual té un sentit reivindicatiu per la situació que tenim ara. En una altra situació –la independència- potser la data de proclamació seria una Diada més acceptable.

Article 4.1. La llengua oficial i pròpia de Catalunya és el català, i per tant, serà emprada de forma preferent per totes les Administracions publiques en els seus respectius àmbits.
2. Atesa la composició demogràfica i social actual de Catalunya,  i amb l’explícita voluntat de vetllar per la millor convivència entre tots els catalans, sigui quin sigui el seu origen, el castellà gaudeix de l’estatut de llengua cooficial, i podrà ser emprat oralment i per escrit per tots aquells ciutadans que així ho desitgin.
3.  L’aranès és la llengua oficial i pròpia de la Vall d’Aran, en règim de cooficialitat plena amb el català.
4.  Tots els Poders públics vetllaran per tal que no es produeixi cap  discriminació per raó de llengua, atès que totes mereixen idèntic respecte i formen part de l’opció personal i lliure de cada persona.
5. Declarem que la llengua i la cultura  afavoreixen la cohesió interna, la prosperitat comuna, l’arrelament social i la diversitat del país.

Dues coses. Sobre la cooficialitat del castellà –amb la qual estic d’acord- crec que cal definir millor –i no sé si la constitució és el lloc de fer-ho- què entenem per oficial i per cooficial.  Em fa l’efecte que encara tenim massa present una determinada manera d’entendre l’oficialitat –exclusivitat, invasió d’esfera personal, jerarquia- heretada del franquisme, que enverina els debats. I, per altra banda, m’hi sobren explicacions, en aquest article. Si es creu convenient que el castellà sigui cooficial, es fa i prou, però no cal constitucionalitzar-ne els motius.

I, per altra banda, crec que limitar l’oficialitat –per cert, oficialitat o doble oficialitat? no són el mateix- de l'aranès a Aran és un retrocés. L’aranès, actualment, és oficial a tot Catalunya –en una aplicació intel·ligent d’un altre concepte d’oficialitat- i no veig perquè hauríem d’anar enrere.

Article 5. 3. L’Administració de l’Estat es caracteritza pels principis de proximitat i descentralització; en conseqüència, el Consell de Ministres es reunirà en sessió plenària amb una periodicitat mínima anyal a les ciutats de Girona, Lleida i Tarragona.

Pretendre que la descentralització consisteix en què el consell de ministres es reuneix fora de la capital és tenir una idea molt pobra de la descentralització, una mena d’almoina –de reina por un dia- que no té res a veure amb el que significa realment la descentralització. I, a més, fer-ho a les capitals de les actuals províncies, denota una visió provincial i provincialista del país que jo creia que ja estava superada i que ara resulta que es vol fossilitzar en una constitució!.


dimecres, 4 de febrer del 2015

BCN World: el conveni Caixa - Incasol

He tingut ocasió de conèixer el conveni d’opció de compra entre la Caixa –que no és la Caixa, però que sí que ho és, ja ens entenem- i l’Incasol en relació a BCN World –que tampoc no és BNC World, però també ja ens entenem-.

Començo per reconèixer una obvietat, que és que no sóc un professional del dret, i que segur que hi ha coses que se m’escapen, de manera que si algú hi veu alguna errada o mala interpretació, agrairé molt els comentaris i correccions, que així se n’aprèn.

El conveni és –això ja ho sabíem- una opció de compra normal i corrent, i queden clares dues coses que havien suscitat comentaris escèptics en alguns àmbits, però que ja era clar que anaven per aquí. 

Una, que l’opció de compra és gratuïta, és a dir, que l’Incasol no paga res per tenir aquesta opció (recordem que, en el cas de Gran Scala, l’estafa de casinos d’Aragó, les opcions de compra de les finques –que es van fer per a donar versemblança a la inversió- es van pagar a prop de 1.200€ l’hectàrea). La segona, que, com en tota opció de compra, si l’Incasol no l’executa, no ha de pagar res. Això ja estava clar, però cal dir-ho per esvair fantasmes.

Ara bé, hi ha més coses. Per començar, l’opció de compra està condicionada a l’aprovació del Pla director urbanístic (PDU) d’acord amb una sèrie de paràmetres que figuren a l’annex del conveni. En part, això no és estrany, en la mesura que el preu de les finques s’ha pactat en funció d’uns aprofitaments a concretar. És a dir, s’està dient que si a les finques s’hi pot fer el que s’ha pactat, aleshores es considera que allò val 110M€, i si no, no. Però si ens hi fixem, veiem algunes coses que matisen aquesta naturalitat.

Si l’objecte de l’opció de compra són unes finques determinades –les que han de canviar de paràmetres i, aleshores, valdran el que es pacta al conveni- com és que la majoria de les condicions urbanístiques fan referència a la resta del CRT?. Perquè cal deixar lligades noves condicions d’unes finques que no són objecte de l’opció de compra?

Encara més, de les finques que sí són objecte de l’opció de compra –les finques de l’àmbit CTI (complex turístic integrat, els ressort hotel + casino)- no es diu gairebé res, de determinacions urbanístiques. Només es diu, i a la part expositiva, que “concentrarà una quantitat d’edificabilitat molt rellevant” però sense concretar res. En canvi –i com veurem- sí que hi ha determinacions molt concretes de les finques que no es compren.

Ara bé, aquest condicionant, segons el qual si no s’aprova el PDU amb aquests continguts, no es pot executar l’opció de compra, no deixa de ser sobrera. L’Incasol no té cap voluntat de comprar –no la té, oi?- però la Generalitat és qui formula, tramita i aprova el PDU, de manera que té la paella pel mànec (com ja vaig dir, aquí)... si vol. És a dir, que si formula, tramita i aprova un PDU amb uns altres continguts, el que pot passar és que la Caixa digui que no vol, i que l’opció de compra no es pot executar. I això voldria dir que la Caixa continua essent propietària d’uns terrenys, amb una ordenació que no és la que vol, i l’Incasol no ha pagat ni un cèntim.

Per això, si vol, la Generalitat està en una posició de força, perquè és l’única amb capacitat per a donar més o menys valor als terrenys. Una altra cosa és que vulgui usar d’aquesta força, en quina direcció, i amb quina intensitat.

Per això resulta xocant aquesta condició, que seria raonable amb els papers canviats; és a dir, que posés la condició qui compra (no compro si la finca no té les condicions que vull) i aleshores la part venedora, que és qui té interès per a vendre, s'espavila a aconseguir el canvi. Doncs aquí, qui l'ha de fer possible és qui (teòricament) compra.

Una segona reflexió, més de concepte, és fins a quin punt el fet que bona part del contingut del PDU estigui pactat entre les parts és compatible amb la tramitació d’aquest PDU, que inclou un període d’informació pública. Realment, és comprensible tenir la sensació de fer un paperot d’estrassa: ja podeu fer les al·legacions que vulgueu, que ja hem decidit com ha de ser el PDU.

I aprofito per dir que no tinc (gairebé) cap dubte que el PDU serà irreprotxable des del punt de vista tècnic. El que passa és que s’ha desplaçat a l’àmbit del PDU el que havia de ser discutit i decidit en un altre àmbit, que és el del planejament territorial. La figura PDU ha de donar solucions tècniques a una prèvia decisió d’ordenació del territori, que no és tècnica sinó política, en el millor dels sentits de la paraula. Decidir què volem i com per al nostre territori ha de ser objecte de debat de tota la ciutadania, i és després –un cop presa aquesta decisió- que el planejament dóna les fórmules i solucions adients.

I què haurà de dir el PDU, segons el conveni?. A banda d’aquesta afirmació que caldrà “una quantitat d’edificabilitat molt rellevant”, podem aclarir que, en l’àmbit del CRT, s’acaben configurant cinc grans espais:

  • L’àmbit de la Rambla del Parc, corresponent al Pla parcial del subsector 1, que es classifica com a sòl urbà no consolidat, i amb l’ordenació que ja tenia.
  • L’àmbit destinat a CTI, que és l’objecte del conveni, i del qual només sabem –segons el conveni- que té una superfície de 969.057 m2, però no en sabem ni la classificació, ni els paràmetres.
  • Un àmbit d’oci complementari, contigu a l’àmbit del CTI, amb una superfície de 130.518 m2 i un sostre d’ús turístic d’aproximadament 50.000 m2 però del qual tampoc sabem la classificació.
  • Un nou àmbit de desenvolupament turístic residencial, al sud de la carretera C-31b, classificat com a sòl urbà no consolidat, amb una superfície de 1.061.319 m2, i amb l’edificabilitat següent::
Residencial
218.467,59 m2
Turística i/o residencial
218.467,59 m2
Turística
59.467 m2
Comercial
9.870 m2
Total
506.272,18 m2

  • La resta del Pla parcial del subsector 2 al sud de la carretera C-31b, no inclosa a l’àmbit anterior. Es classifica com a sòl urbà consolidat, i manté els paràmetres vigents, excepte la densitat. Això vol dir una superfície de 172.792 m2, un sostre de 66.155,60 m2, i un nombre d’habitatges que passa de 442 a 551.
El resum és que les parcel·les sumen 2.333.686 m2, amb un aprofitament de 622.437,78 m2, més el corresponent al CTI, del qual només sabem que serà “molt rellevant”. L'aprofitament ha augmentat en un 25%, sense comptar el sostre destinat als CTI, que sembla -segons informacions a a premsa, no contrastades- que serà d'uns 500.000 m2 per cada CTI. És a dir, passem d'un sostre de 495.420 m2 a 2.622.437 m2.

Fins aquí, una primera lectura del conveni. Hi ha més coses, però m'hi he d'entretenir més. Aviat, l’avanç del PDU (se’m gira feina!).