diumenge, 31 de maig del 2020

Dies de confinament. 77


El cas de Nissan no és, desgraciadament, un cas únic. Si repasséssim les hemeroteques -jo ara no ho he fet, però tinc memòria, encara- trobaríem més casos d’empreses d’una certa grandària, receptores d’ajuts públics milionaris, que pleguen i deixen uns quan centenars de persones al carrer, i uns quants milers de llocs de treball indirectes en perill.

Entenc que ara es parli del cas Nissan, i d’aquests prop de 75 milions d’euros que, al llarg de deu anys, hi ha abocat la Generalitat. Crec important i necessari aclarir en concepte de què i amb quines mesures de control, si és que n’hi havia, i com es van exercir, si és que es va fer.

Però més enllà d’això, i amb el convenciment que hi ha mala peça al teler, hi ha dues coses que també -no només, ni en lloc de- voldria:

1. Aclarir el paper de la direcció de l’empresa. Llevat d’un article de Pedro Nueno (IESE, persona poc sospitosa de «radical» en els termes que ho diu l’extrema dreta, o d’antisistema) no he vist que es plantegi això, i em sembla important. Els principals responsables d’una empresa són les persones que la dirigeixen. En canvi, sembla que el debat sigui buscar responsabilitats polítiques, incloses conclusions tan esperades i imbècils com les que culpen del fet a l’independentisme, que ja són ganes. Si Nissan hagués estat un cas d’èxit, els diaris econòmics, i les escoles d’empresa ens passarien per la cara la intel·ligència de fulano, CEO de Nissan, o de mengano, director de nosequè, o similars. Però quan Nissan diu que plega, aleshores els culpables són «els polítics». Quines penques. És allò de privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues, i també privatitzar mèrits i socialitzar responsabilitats.

2. A on sí hi ha responsabilitats polítiques a aclarir és als ajuts públics. En concepte de què? Hi havia contrapartides? Es van exigir o comprovar aquestes contrapartides? Això sí que crec que val la pena preguntar-ho, i no només per a saber qui és responsable de què, sinó, sobretot, per al futur. Aquest model d’anar repartint diners públics a empreses, amb l’excusa dels llocs de treball o de la recerca industrial, o de la inversió induïda, ja hem vist sobradament que té moltes falles. És terriblement injust -perquè Nissan amb 75 milions d’euros sí, i el taller de reparació de vehicles de sota casa, amb mil vegades menys, no?- i una prova més que això del liberalisme amb què molts s’omplen la boca és una camama. De manera que, donant Nissan per perdut -i si no és així, me n’alegraré pels treballadors, però voldria que no fos a base d’abocar encara més recursos públics com ara- el que voldria saber és quants Nissan més hi ha? A quantes empreses més estem donant diners? A canvi de què? Amb quines garanties? Amb quin seguiment? Amb quin resultat? Hi ha alternatives? Quines?.

Si fos diputat de l’oposició -em temo que sempre seria de l’oposició- ja tindria feina.

dissabte, 30 de maig del 2020

Dies de confinament. 76


D’entre els molts llibres d’aquest temps de confinament, un dels que més ganes tenia de llegir era «Pseudohistòria contra Catalunya». N’havia llegit el primer capítol, a l’excel·lent blog Vent de Cabylia (http://www.ventdcabylia.com/) de Vicent Baydal, un dels autors, i tenia molt d’interès en tot el llibre, i no m’ha decebut gens, tot i que ha resultat diferent del que m’esperava.

Com és conegut, Pseudohistòria dona resposta a preteses aportacions històriques manipulades sobre la nació i cultura catalanes, de diversos orígens, tant en un Institut fantasmagòric sorgit a Catalunya, que més sembla una secta d’il·luminats que cap altra cosa, com també en alguns -i subratllo alguns- historiadors i medis culturals espanyols. Això no és producte d’una equidistància mal entesa, o allò de situar-se per sobre del bé i del mal, de cap manera. És una actitud valenta, lúcida, i absolutament necessària com a profilaxi, en la línia del que deia en Jordi Carbonell al míting de l’11 de Setembre del 76, a Sant Boi «No tot el que és català és bo!» o el que també ens aconsellava Joan Fuster, corregint Ramon Muntaner: «Pus parla català, vejam què diu». Moltes gràcies, feia -fa- molta falta.

El llibre té dues parts molt diferents, que no responen a les dues visions barroeres de la història, sinó a una part més teòrica, que explica molt bé els mecanismes de la metodologia històrica i com és falsejada per aquesta pseudohistòria, amb un afegit de conclusions i de mea culpa gremial, amb propostes de futur per a la tasca dels historiadors seriosos, i una altra part en què es desmunten una sèrie de tòpics d’aquestes pseudohistòries -Catalunya només va ser un comtat primer francès i després aragonès; Catalunya mai no va tenir institucions pròpies d’un estat; Colom i Cervantes eren catalans-.

Aquesta segona part és, potser, la que més em sembla un esforç parcialment inútil. Només parcialment, perquè crec que s’havia de fer, és a dir, calia aportar tot el rigor científic de la història, calia demostrar que una recerca ben feta, ben documentada, pot desmentir totes aquelles ximpleries. Però, lamentablement, crec que inútil, en la mesura que qui abona les extravagàncies citades, serà impermeable a la ciència. Ja he dit que, pel que fa a l’Institut de Nova Història, sembla més una secta que res, i la prova és que en diversos articles de crítica del llibre apareguts a la premsa, o, encara més, en la divulgació de la seva tesi principal, els comentaris -quan n’hi havia- defensant l’Institut no passaven d’un reguitzell d’insults i d’afirmacions ex catedra -mai millor dit, fora de la càtedra- sense entrar ni tan sols a discutir cap de les proves aportades. I a l’altra banda, ja ens podem imaginar que la repercussió serà mínima.

També cal dir que la lluita és desigual. Els torrats de l’INH són molt localitzables i identificables, és fàcil aïllar-los, i dubto que ara se’ls estigui donant, no el crèdit, però si el ressò que se’ls havia donat. Jo mateix em vaig encuriosir pels primers articles sobre el suposat origen català de Colom, que no eren cap novetat absoluta, i que, des del desconeixement dels detalls del segles XV i XVI, no podies discutir (i ara, després de llegir els documentadíssim capítol d’aquest llibre, ja no discutiré per res). Però quan van començar amb els deliris de catalanitzar Cervantes, Shakespeare, i el Cid, ja no els vaig donar el més mínim crèdit i me’n vaig oblidar completament.

La llàstima -i per això el llibre és oportú, i per això, també, no tindrà efectes ni aquí ni allà en aquest sentit- és que aquesta torradura ha anat esplèndidament bé als qui agafen la part pel tot, i extrapolen aquestes bestieses a tota la historiografia catalana, a l’ensenyament de la història, a TV3, i a tot el que poden. Els ho han posat molt fàcil. Hi ha, aquí, i el llibre no ho amaga, responsabilitats de la comunitat científica històrica catalana, de no haver-se fer valdre prou, de no haver divulgat més i millor (i per això és important el capítol sobre aquests temes fet per Lluís Ferran Toledano, a qui vaig tenir el plaer de tractar ja fa uns quants anys). Per tot això aquest llibre era necessari.

Per la banda espanyola, però, aquesta pseudohistòria és molt més difusa, no té un referent clar, i, a més, forma part d’allò que Michael Billig anomena nacionalisme banal. És tan difós, tan estès en determinats àmbits, que ni se’ls acut que pugui ser sectari. Un cas exemplar seria el del llibre de María Elvira Roca Barea, "Imperiofobia y leyenda negra". És un exemple clar de pseudohistòria -el llibre en parla una mica, massa poc, crec- i ha estat refutat per José Luís Villacañas. Jo no ho conec a fons, només a través dels mitjans, però he llegit articles documentats desmuntant el llibre de María Elvira Roca, i, en contra, només defenses ideològiques i atacs ad hominem. Però el llibre de marres, tan discutit per la historiografia seriosa, ha estat lloat per bona part de l’aparell mediàtic espanyol y muy español, en un procés paral·lel al del ressò que mitjans catalanistes, nacionalistes, indepes -agafeu el que vulgueu, ja ens entenem- havien fet amb l’INH, però el primer passa per natural i el segon és una aberració. M’hagués agradat un capítol dedicat a discutir això, en lloc -o a més, és igual- de la prolixitat del dret aragonès de «casamiento en casa», que també està bé, però resulta una mica enfarfegador (però necessari per a demostrar quina és la metodologia científica, que consti).

Un llibre oportú, necessari, i molt recomanable, si més no per als malalts d’història com jo.

divendres, 29 de maig del 2020

Dies de confinament. 75




Llegeixo que l’Ajuntament de Tarragona desmantellarà el jardí vertical de la Tabacalera. Si bé no és mai una bona notícia desmantellar inversions recents, en aquest cas -em temo que no és l’únic- era inevitable. La manca de manteniment el convertia cada cop més en un perill, i és saludable que s’actuï abans no hi hagi alguna desgràcia.

Espero que es vagi més enllà del desmantellament, i que també hi hagi una major responsabilitat en les inversions, que vol dir fer un examen seriós del rendiment esperat (de què ha servit aquest «jardí vertical més gran d’Europa» a banda d’una publicitat caríssima i inútil?) i dels costos inherents. Això, el càlcul dels costos, està teòricament contemplat, en una d’aquelles normatives ben intencionades, mal fetes, i mai -o gairebé mai- complertes exhaustivament. Recordo haver llegit projectes normatius, que obligatòriament han de contenir una memòria econòmica, en què aquestes previsions eren dues línies que deien que les despeses -naturalment no quantificades ni justificades- es podrien subvenir amb els pressupostos vigents.

Val a dir que també he vist el cas contrari. Quan vaig treballar a l’Institut Català de la Salut, havia col·laborat en memòries per a justificar la creació d’àrees bàsiques de salut (aleshores encara en desplegament) i es calculaven exhaustivament els costos de personal -sous, vacances, substitucions per afers propis, baixes, etc- i havíem intentat afinar molt els costos de manteniment, a través d’una comptabilitat analítica molt pedestre però que abastava gran part de les despeses. Vol dir que es pot fer, si es vol.

Això no és cap descobriment, és simple sentit comú. Recordo la meva mare, veient un edifici més o menys modern i amb pretensions, d’aquells plens de vidre, que es preguntava: i aquestes finestres com les renten?. Doncs això, espero que les inversions i, més extensament, les polítiques públiques de serveis que faci l’Ajuntament de Tarragona es pregunti mes sovint i més seriosament com es renten les finestres.

dijous, 28 de maig del 2020

Dies de confinament. 74


Es confirma el processament del qui va ser alcalde de Tarragona, Josep-Fèlix Ballesteros, i d’unes quantes persones més, per l’anomenat cas Inipro, en el qual s’ha d’aclarir una presumpta desviació de diners públics cap a interessos particulars del PSC.

Sobre això, diverses coses:

1. Em crec la presumpció d’innocència per a tothom. Va ser un avenç crucial per a una justícia que faci honor al seu nom, i l’hem de mantenir. Fer altrament seria sumar-se a la hipocresia d’aquells que diuen pestes de la fiscalia i li deixen fems a la porta, i ara li donen tota la credibilitat, i jo no sóc d’aquests.

2. Lamento el tràngol que deu passar en Josep-Fèlix. Ja he escrit altres cops que hi tinc una bona relació personal, i com que aquestes coses no són gens agradables, em sap greu per ell. Dit això, però, tanco la carpeta personal i obro la de ciutadà, i espero que el tema s’aclareixi del tot, de manera inequívoca. Ho necessitem, a la ciutat, per tallar conductes impròpies, si n’hi ha hagut, o per deixar clar que no n’hi ha hagut.

3. Lamentablement, em temo que aquesta «manera inequívoca» no serà tal, i que, es digui el que es digui, hi haurà una veritat oficial i cadascú tindrà la seva veritat. El crèdit de la justícia no és precisament per tirar coets, i molta gent té ja el veredicte escrit passi el que passi.

4. Pel que he anat llegint -i aquest és tot el coneixement que en tinc, a través dels mitjans- em temo que assistim a una d’aquelles temptacions generalitzades a l’administració pública, en què es confonen els papers entre el que és públic i el que no ho és. I, si ha estat així, hi ha delicte, sens dubte, però em fa l’efecte que barrejat amb un funcionament can pixa de les coses que fa molt fàcil atribuir delictes difusos a conductes que són més negligents que culpables.

5. Per l’experiència a l’administració, sé que molts cops els màxims responsables acaben signant dotzenes de papers al dia, sense temps material per a saber què diuen (molt sovint, també, sense cap ganes de saber-ho) guiats per la confiança en subordinats... que no signen res o gairebé. Un cop ho vaig comentar amb un secretari general de la Generalitat, mentre ell signava compulsivament una pila immensa de papers, i em va reconèixer «puc acabar a la presó per coses que he signat sense saber què son». No és una bona manera de funcionar. Ha passat, això, en aquest cas? No ho puc assegurar, però, si fos així, no em seria cap novetat. Això no és una exculpació, que consti, és un comentari sobre com es fan moltes coses. Ja he dit allò del funcionament can pixa.

6. Una de les conseqüències lamentables de tot això és donar carnassa a les reaccions «els polítics són una merda» i similars, que són l’avantsala de populismes feixistes. Ho podem veure fins i tot en acudits de la premsa local, que dia sí dia no presenten «els polítics» -així, en bloc- com uns lladres, uns mentiders, i al marge de tota realitat. És sorprenent que, quan algunes coses -per exemple, el sistema sanitari- falla, la culpa -tota- és dels polítics, i quan funciona, el mèrit és dels professionals que hi treballen. No vull treure cap mèrit a aquests professionals, i menys ara -abans tampoc, que consti- però és injusta aquesta mena de divisió del treball. Com allò que també passa, que els llocs de treball els creen els empresaris, però l’atur és culpa del govern.

I 7. Això d’Inipro va començar el 2013, em sembla. Som al 2020, i ara encara ha de començar el judici. Això sol ja és una condemna per a tothom, acusats i ciutat. Val que també triga perquè s’hi han presentat tots els recursos possibles, però, fins i tot així, no anem bé.


dimarts, 26 de maig del 2020

Dies de confinament. 73


Vaig descobrir Éric Vuillard pel llibre L’ordre del dia. Té obra anterior, i suposo que havia circulat per aquí, però jo el desconeixia. L’ordre del dia, que va tenir un bon èxit de venda i de critica, em va semblar un llibre magnific, amb un enfocament interessants: moments aparentment anodins o menors d’un procés tan complex i amb tantes conseqüències com va ser la pujada del nazisme i la segona guerra mundial. Una reunió de Hitler amb grans empresaris alemanys, per a recaptar fons, o la pressió personal al canceller austríac per a forçar l’Anchluss, tots retratats magistralment a través de detalls minuciosos, que ens acosten als personatges i al que podien estar pensant i sentint aleshores.

Amb aquests antecedents, vaig voler llegir un nou llibre de Vuillard, La batalla d’occident, aquest cop al voltant de la primera guerra mundial, al front de França. Em temo que Vuillard ha volgut repetir un model reeixit, una sèrie d’episodis més o menys concrets, de retrats des d’una nova perspectiva, però no estic segur que se n’hagi sortit, o que se n’hagi sortit tan bé. Sona a fórmula repetida, sense cap experimentació; al contrari, amb exageració d’allò que l’havia feta bona, i ara és un abús.

Potser és que les coses que vol explicar les embolica amb un excés de metàfora, amb un castell de focs d’adjectius, d’imatges més o menys sorprenents, d’associacions recargolades, però sense que hi hagi gran cosa més. Foc d’encenalls. Hi ha, és clar, fragments més ben trobats. El que tracta del grup que va atemptar contra l’arxiduc, a Saravejo, o el que explica l’atemptat a Jean Jaurès, estan molt ben fets. Però després, per a fer-nos partícips de l’absurd i de l’horror de la guerra, encadena metàfores una darrera l’altra sense que acabin tenint cap sentit. Tot el que, a L’ordre del dia era una descoberta i una mirada nova, ben ajustada sobre fets concrets, ara em sembla un exercici de barroquisme vanitós «Mireu que brillant que sóc!» molt francès, d’altra banda.

Això, o potser és que jo no arribo a més, qui sap.

Dies de confinament. 72


El ministre de l’Interior del govern espanyol, aquest personatge pintoresc anomenat Fernando Grande-Marlaska (per quina raó tants militants del deep state tenen cognoms compostos?) ha destituït de no sé quin càrrec aquell sinistre element que -també nom hidalgo- es diu Diego Perez de los Cobos, conegut per ser el responsable de repartir castanyes a Catalunya el passat 1 d’octubre de 2017, una acció que, en qualsevol país civilitzat, l’hagués dut a la presó de manera fulminant, però que a Espanya li va suposar un ascens, no sé si alguna medalla -es veu que van barates- i la consideració de salvador de la pàtria, tot i que aquesta, segurament, no li calia perquè ell mateix ja en devia estar convençut abans de fer-ho.

Pel que sabem, la raó adduïda és «pèrdua de confiança» el que vol dir que fins ara, aquesta confiança, la hi tenia, el govern espanyol. Com que aquest és un càrrec d’aquells que en diuen de confiança, i no es va haver de justificar perquè el nomenaven, s’entendria que no hagin d’explicar perquè el destitueixen, això és de calaix. O ho hauria de ser, perquè, com que aquest element de los Cobos, i tota la patuleia de feixistes que li riuen les gràcies, tenen una idea patrimonial de l’Estat, de la pàtria -la seva- i de tot, s’han sentit profundament agredits.

Per acabar-ho d’adobar, una jutgessa, conscient que avui dia el poder judicial és un electró lliure dins l’estat, tot i que es mou sempre en la mateixa direcció, ha amenaçat el ministre per aquesta destitució, i ara, pels mitjans que passen -o ho intenten- per progressistes, a Espanya, tot són sorpreses i ais i uis.

Potser ara és el moment de recordar aquell escrit, tan repetit però tan lúcid, de Martin Niemöller:

«Quan els nazis vingueren pels comunistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista,

Quan empresonaren els socialdemòcrates,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era socialdemòcrata,

Quan vingueren pels sindicalistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista,

Quan vingueren rere els jueus,
no vaig protestar,
Jo no n'era, de jueu,

Quan vingueren per mi.
No quedava ningú, que pogués protestar.»

Doncs, això. Quan van anar pels sindicalistes, no van dir res. Quan van anar pels cantants i actors, no van dir res. Quan van anar pels que volien votar, no van dir res. Ara van per vosaltres, els muts -en el millor dels casos- o els còmplices o companys de viatge. Cria corbs...


Foto: l'element aquest, ara destituït, vomitant bilis i mentides a la farsa judicial de l'1-O. L'he posat cap per avall perquè em fa molt de fàstic.

dilluns, 25 de maig del 2020

Dies de confinament. 71


Llegeixo que per les turbulències econòmiques de la pandèmia, l’empresa Renault passa per moment complicats i que, segons el ministre d’economia francès «podria desaparèixer». Em sembla que, en aquesta afirmació, hi ha més d’avís per a navegants que no de certesa, però és indicatiu de la gravetat de la situació. Renault és com el Barça, que es més que un club. És, encara, un emblema industrial francès, i una peça important en el xovinisme econòmic d’un país amb una llarga tradició estatista que arrenca -i no ha parat- de l’època de Colbert,al segle XVII. De fet, l’estat francès és propietari del 15% de les accions del grup Renault, una mena d’accionista de referència.

Ara, la supervivència del grup no està clara, i es planteja el tancament d’instal·lacions, i començarà la guerra sobre quines es tanquen i quines no, una discussió que abastarà més països perquè Renault té factories arreu del món.

Assistirem ara a un d’aquells exercicis d’hipocresia econòmica? Em temo que sí. Després d’haver-nos bombardejat contra els ajuts d’estat, contra tot allò que teòricament pugui falsejar la lliure competència, ara potser veurem com l’estat francès -no sé si com accionista o com estat- atorga un d’aquells préstecs «garantits (garantit que no es tornarà) milionaris per a salvar l’empresa. Encara recordo quan, intentant regular les activitats comercials a Tarragona, topàvem amb la muralla de la «lliure competència»....

I també veurem com les factories amenaçades protesten -del tot comprensible- i adduiran el nombre de llocs de treball i l’impacte sobre l’economia de la zona. I això és cert, evidentment, però també ho és per a les empreses autòctones que han deslocalitzat l’activitat a d’altres llocs. És a dir, que veurem a la vegada discursos a favor de la deslocalització i el retorn d’activitats -ja n’hi ha, per al tèxtil, i d’altres- i discursos en contra si ets el deslocalitzat.

No tinc cap dubte, a hores d’ara, que Renault se’n sortirà, almenys a França. Cap govern -i menys cap governant amb ambicions- es pot permetre no donar un cop de mà, encara que sigui contradient tots els discursos haguts. Ara, després que ens diguin que no es pot donar un ajut a la botigueta de la cantonada... fa riure.

Foto: el Renault 10, el cotxe de casa durant molts anys. Anomenat «barrufet», i amb el qual vam fer dotzenes de vegades el trajecte Tarragona-Barcelona (Ordal o Garraf? preguntava el meu pare, quan no hi havia autopista... quants anys...)

diumenge, 24 de maig del 2020

Dies de confinament. 70


Contra el feixisme. Aquest és el títol clar, inequívoc, d’un opuscle breu que recull un discurs d’Umberto Eco en una universitat americana l’any 1995. En una petita nota introductòria, el mateix Eco avisa d’aquest context temporal -poc després d’un d’aquells episodis de tiroteig d’un grup extremista als USA- i també local, perquè s’entenguin referències històriques del feixisme que, diu, a Itàlia serien «informacions i detalls gairebé per a un nivell escolar sobre fets que un lector italià hauria de conèixer». Quina enveja, si això és cert -o si ho és ara, vint-i-cinc anys després- que el nivell escolar italià dóna per coneguts aquests fets! No estic segur que el nivell escolar català o espanyol puguin donar per coneguts fets similars del context espanyol, suposant -i crec que sí- que es refereixi a l’assassinat de Matteotti o a la connivència de la monarquia amb el feixisme.

El text, molt bàsic, pretén sintetitzar trets elementals del feixisme, en un sentit ampli, no limitat al feixisme estricte italià. Hi ha una reflexió molt interessant sobre com s’ha imposat aquest nom sobre realitats molt específiques -el nazisme alemany, el falangisme espanyol, el rexisme belga, els ustachis croats, etc-. Parlem, genèricament, de feixisme. Són ells, com ens diu el mateix text.

Els trets comuns, allò que ens permet identificar el feixisme, són coneguts (però, evidentment, mai no està de més recordar-los: com deia Brecht, el ventre que va parir la bèstia encara és fèrtil). No necessàriament tots, perquè el feixisme no és monolític, s’adapta i es transforma. Això està dit al 1995, què no ens diria ara Eco, amb Orban a Hongria, els polonesos de Llei i justícia -quina prostitució de noms»!- Salvini a Italia, o Vox a Espanya!.

Eco cita catorze trets del feixisme, molt esquemàtics -massa i tot; crec que alguns mereixen ser més matisats- gairebé per dir que si n’hi ha un, ja podem parlar de feixisme. No estic segur que sigui del tot així, però sí que cal parar atenció. Que pot ser feixisme.

La mateixa estructura del llibre, molt breu -58 pàgines, amb tota la filigrana tipogràfica per estirar-lo- fa impossible aquests matisos. I, tot i així, és una lectura recomanable per anar avisats. Potser el més reconfortant i preocupant a la vegada sigui que s’hagi editat, al cap de vint-i-cinc anys, i que ja se n’hagin fet dues edicions. Això interessa -i és bo- i això preocupa -i és dolent, vol dir que hi ha perill a la vista-. En tot cas, ara i sempre, contra el feixisme.

dissabte, 23 de maig del 2020

Dies de confinament. 69


Com molta gent, i especialment els que treballem en allò que es diu serveis, m’ha tocat fer unes quantes d’aquestes reunions per via telemàtica, en què et veus parlant a una pantalla plena de requadrets amb cares que fan veure que t’escolten, o que no dissimulen gens i miren el mòbil, o parlen -aquest cop presencialment- amb algú altre, o que diuen «ara no» a una criatura encuriosida i amb ganes de jugar, o a un gat que fa el que li dóna la gana, com solen fer. En fi, res que no conegueu.

A més, tinc la sensació que això no tindrà marxa enrere. El confinament ha estat com allò de llençar-se a la piscina -més aviat que t’hi llencin- i aprendre a nedar si us plau per força. Sabíem que es podia fer, això de les telereunions, però molt majoritàriament continuàvem amb la inèrcia de les trobades presencials, i ara ens hem adonat que no sempre són estrictament necessàries. El temor és que ens passem de frenada, i que quedem enclaustrats de per vida. Com sempre -o gairebé, almenys en aquestes qüestions- in medio virtus, i haurem d’anar afinant.

Del que no estic segur és de si corregirem la manera de fer les reunions. Porto molts anys fent-ne (allò que la revolució ens agafarà reunits) i per tant molta experiència acumulada, gairebé tanta com de temps perdut.

Em posen molt nerviós -i se’m coneix, pel llenguatge verbal que no em callo, i pel llenguatge no verbal, que no dissimulo gens, i així vaig fent amics- aquelles reunions que es fan eternes perquè la gent hi va sense saber a què; perquè qui les ha convocades no sap ben bé per a fer què; perquè, o no s’ha fet córrer la documentació necessària amb antelació, o bé la gent no l’ha llegida, i aleshores has de gastar mitja reunió en fer saber coses que s’haurien de portar sabudes de casa. M’emprenyen les reunions que, com que no se sap ben bé per a què es fan, tampoc no se sap bé què s’hi ha acordat, si és que s’hi ha acordat alguna cosa.

Per a compensar aquest abocament de bilis, vull dir que no sempre és així. Fa uns dies, una d’aquestes telereunions, per acordar la concessió d’una beca, va durar 38 minuts, incloses salutacions i preguntes de com esteu. D’acord, només quatre persones, però tothom puntual, amb els deures fets, sense que calgués explicar antecedents que tots ja coneixíem. Tothom explicant allò que creia que calia explicar, sense duplicacions, matisant quan calia, completant informacions, i, fins i tot, amb comentaris al marge, facècies, i digressions controlades, que són el lubricant de les reunions.

Vol dir, doncs, que és possible. Ara que ja hem après que això de les telereunions es pot fer, i té efectes positius -els perifèrics ho agrairem- a veure si també aprenem a fer reunions.


divendres, 22 de maig del 2020

Dies de confinament. 68


El numeret -per ser benèvols- amb motiu de la derogació o no de la reforma laboral del PP és d’aquells que dona carnassa als qui aprofiten per a despotricar contra «els polítics» així en general. La veritat és que ho posen molt fàcil, massa fàcil. Sense voler caure en aquest estil, que no he aprovat mai i menys practicat, sí que voldria fer un parell de consideracions:

1. No conec a fons el contingut de la reforma laboral del PP -sí algunes coses- i no em veig amb cord de pontificar sobre la necessitat de la derogació o només d’aquests «aspectes lesius» que ara diu el Govern -o part del Govern- sense concretar. Ho desconec, però em refio de persones que en saben molt més d’aquest tema, com ara en Jordi Salvador.

Ara bé, això no vol dir que aboni completament aquesta actitud de «derogació total» a seques i prou, i em sembla que ja m’hi havia referit altres cops. Més que res perquè el fet que la reforma del PP sigui pèssima -que segurament ho és- no vol dir que amb la simple derogació s’arreglin els problemes que pretenia resoldre la reforma, sobretot si aquests problemes -o part d’aquests problemes- són reals. No crec que la situació ex ante fos meravellosa. Quan es diu que la reforma laboral no va servir per a crear ocupació i encara menys ocupació de qualitat, que és cert, no podem oblidar que, amb aquesta situació ex ante, també hi havia atur i no es garantia ocupació de qualitat, de manera que, a més de dir que no a la reforma, també caldria proposar alternatives, i aniríem més a una reforma de la reforma que no pas a derogar i prou, que ens deixaria en la situació en què estàvem l’any 2010, que no em sembla que sigui desitjable.

Vull creure que, des de la part sindical, hi ha propostes (sempre he estat convençut que hi ha molta més feina sindical de la que es veu) però estaria bé que les coneguéssim millor, sobretot si van més enllà dels objectius, dels propòsits, i ens diuen què s’ha de fer per arribar a aquests objectius. És a dir, anar més enllà de «una reforma que faciliti l’ocupació, rebaixi la precarietat, foment l’ocupació de qualitat, afavoreixi la negociació, garanteixi els drets laborals...» completament d’acord, però digui’m com se fa, tot això.

2. Amb motiu del pacte que diu que deroga -o no- la reforma laboral, la CEOE ha decidit retirar-se d’una mesa de negociació amb Govern i Sindicats. Argüeix que, si ja s’ha decidit, no té sentit anar-ne parlant. Té una part de raó, tot i que crec que aquesta Mesa segurament devia parlar de més coses, però entenc que no és gaire presentable que hi hagi un marc obert i, en paral·lel, es decideixin coses (o no) al marge.

Però la CEOE potser oblida que, quan es va aprovar la reforma laboral en qüestió, es va fer sense cap consens amb la part sindical. Va ser un decret-llei, d’aquells que el govern del PP feia com a xurros. Aleshores la CEOE no va trobar a faltar cap consens, ni cap diàleg, ni res, ni es va aixecar de cap Mesa de negociació simplement perquè no n’hi havia.

Els diàlegs, els consensos, han de servir per a tot, per a les verdes i les madures.



dijous, 21 de maig del 2020

Dies de confinament.67 / Apunts d’urbanisme tarragoní. 5: Mas d’en Sordé, tercera part



Aquest pla parcial va en vies de convertir-se en un (altre) serial urbanístic a la ciutat de Tarragona. Després d’una aprovació per silenci administratiu, i quan semblava que el tema estava tancat des del punt de vista de tramitació, el govern municipal ha decidit activar una modificació puntual del POUM en aquest àmbit, i suspendre les llicències. Com que no tinc ganes d’entrar en cap mena de tesi sobre urbanisme, només faré unes notes sobre el tema.

Com a prèvia, no repetiré quina és la meva opinió sobre el pla parcial en qüestió; ja ho vaig deixar escrit AQUÍ i AQUÍ i AQUÍ.

Sobre el que passa ara:

La suspensió de llicències i la modificació del planejament general són mecanismes absolutament lícits, en això no hi ha discussió. El que ens hem de plantejar ara és en termes de proporcionalitat i d’oportunitat.

És oportú parar-ho ara, amb el pla parcial acabat d’aprovar?. És proporcional parar el joc -la tramitació dels instruments subsegüents al pla parcial- per a canviar les regles prèvies -el POUM-?. Em sembla que no. S’addueix, per part del govern municipal (tot el que representi reproduir arguments del govern és a partir del que n’han dit els mitjans de comunicació; si hi ha dades no publicades o tergiversades, o que jo hagi entès malament, amb molt de gust corregiré el que calgui) que, en no haver-se desenvolupat el pla parcial i, sobretot, en no haver edificat i/o urbanitzat res, no hi ha dret a indemnització, més enllà dels costos del planejament. Segur? Deixant de banda que aquests costos poden ser elevats -el planejament no és barat- no tinc clar que, en una eventual acció davant de la justícia, no ens acabi sortint més car, als tarragonins (que som els que pagarem, és clar) si el tribunal entén que engegar aquest procés de suspensió de llicències i modificació quan l’aprovació definitiva del pla parcial és tan recent es pugui interpretar com un frau de llei.

És proporcional? En fi, crec que, en tot cas, és una evidència d’anar amb retard. El planejament té els seus ritmes temporals -lents, farragosos, això és cert- que no es corresponen amb els ritmes electorals i menys amb els períodes de govern. Un govern, en quatre anys, no pot pretendre partir de zero, o admetre l’herència dels governs anteriors -de tots- només a benefici d’inventari. Ens podem preguntar si es van fer els deures, quan tocava: algú -i ara penso en els grups que donen suport al govern- va presentar al·legacions, al seu dia? Si fos així, estaria bé saber-ho i saber-les. El pla parcial fou aprovat inicialment per la Junta de Govern el 15 de març de 2019, amb un període d’informació pública de 45 dies hàbils, que va acabar molt poc abans de les eleccions municipals. Els grups -i tothom- doncs, no sabien si, després de les eleccions, serien al govern o a l’oposició. Aquell era un bon moment per a oposar-se al que deia el pla. I subratllo això, al que deia, al que diu; no al que alguns diuen que diu (allò de «ompliran Mas d’en Sordé de xalets!», que no és veritat). I al que li toca dir al pla, no a coses que el POUM ja va definir i que el pla parcial desenvolupava.

I aquí tenim la segona: com que no ho he pogut frenar legalment, ara canvio les regles de joc. Hi ha diversos resultats possibles, en això, a banda de l’hipotètic frau de llei que ja he citat. Que es faci una esmena a la totalitat i es desclassifiqui el sector i passi a no urbanitzable (aleshores caldrà veure què es fa amb el Mas, i amb el futur hotel) o que es facin modificacions més o menys grans de determinacions del pla (edificabilitat, densitat, tipologies, usos).

La primera, la més radical, és la més arriscada, pel que suposa de possible frau de llei, d’indemnitzacions, i de la consideració que li pugui merèixer a la Comissió d’urbanisme sobre només modificació puntual o alguna cosa més. La segona, dependria de l’abast dels canvis, però em permeto fer avinent que ja parlem d’una edificabilitat baixa (0,1 m2/m2) de tipologies no disperses (blocs de 6 i 9 habitatges, no unifamiliars) i d’unes cessions més que generoses: el 51,88% de l’àmbit del sector, 246.821 m2, són de cessió a l’Ajuntament de Tarragona, d’entre els quals 200.298 m2 -un 42,11%- com a espai lliure. El sòl d’aprofitament privat són 228.798 m2, un 48,12%, dels quals 98.913 m2 -un 20,85%- són el camp de golf, lliure d’edificació. Aquests són els paràmetres actuals. Els 237 habitatges es concentren -llevat d’alguna edificació preexistent- en una zona de 100.700 m2 al nord, contigus a la urbanització Pinalbert, del Catllar. Això és el que hi ha. Fer-ho més restrictiu -abaixar l’edificabilitat, concentrar-la encara més, augmentar les cessions- és possible? Caldria veure com i quant, tenint en compte que els plans, tots, també han de ser viables econòmicament.

En tot cas, el missatge implícit em sembla mot preocupant: si no hi estem d’acord, anem modificant el POUM. Això és generar una inseguretat jurídica important, és supeditar l’activitat urbanística d’iniciativa privada -que és legítima- no a criteris d’interès general -només faltaria, això es dóna per descomptat!- sinó a la discrecionalitat. L’objectiu del POUM, de qualsevol planejament general, és fixar les regles del joc per a poder fer. Si això, ara, s’ha d’anar interpretant cas per cas, sense saber, a priori, si, aprovat el pla -ni que sigui per silenci- s’obrirà el meló del POUM per a canviar les coses, estem eliminant la capacitat ordenadora, previsora, del planejament. És com dir «la llei és aquesta, però segons què vulguis fer, aniré canviat la llei».

I aquí arribem a una altra qüestió: el discurs que acompanya tot plegat. Un discurs plagat de llocs comuns, de grandiloqüència, i de traç gruixut. Com si l’urbanisme -com tantes coses- fos blanc o negre, sí o no. Com si fos una recepta de cuina que s’aplica de manera mecànica, sense tenir en compte la realitat, una realitat que sempre és molt més complexa i matisada. Davant de la disjuntiva extensió/dispersió, com si fos «jo, o el caos» que se’ns proposa, hi ha moltes més coses. A tall d’exemple, l’actual planejament territorial parcial del Camp de Tarragona, a les Normes d’ordenació territorial (i això és compartit per tot el planejament territorial, en aplicació i concreció dels Criteris per al planejament territorial) especifica el següent. d’entre les estratègies per a les àrees especialitzades:

«b) Extensió. S’assenyala en aquelles àrees en què, per la seva localització i condicions de l’entorn, un augment de la seva dimensió es considera una alternativa preferible a la de noves implantacions menors separades, per l’efecte polaritzador i pels avantatges en la racionalització de la mobilitat i en la dotació de serveis que es poden derivar d’aquesta opció.»

Aquest és un criteri possible, però resulta que tenim el que explícitament va assumir el PTP del Camp de Tarragona per aquest àmbit. Vegem-ho.

Diu el PTP:

«Per a la zona sud del sector PAU 5, al municipi de Tarragona, una estratègia específica amb l’objectiu de garantir en el planejament derivat la màxima connectivitat ecològica est-oest mitjançant una adequada superfície i disposició dels espais de cessió. L’objectiu és minimitzar l’impacte de la barrera urbana que en direcció nord-sud ha configurat el planejament i assolir la màxima integració paisatgística.»

i aquest sector PAU-5 -al moment de redactar el PTP- és el que després ha estat el PPU 43 Mas d’en Sordé, i ho podem veure a la imatge del PTP:



El PTP podia haver optat per una estratègia d’extinció, com va fer en d’altres sectors, però no ho va fer. I de tot això l’Ajuntament n’és perfectament coneixedor, és clar.

Si això ho apliquem a la suma Mas d’en Sordé + Pinalbert + Cocons (la qual cosa, a més, suposa treballar en clau territorial supramunicipal, que també estaria bé) la perspectiva canvia. El que no em sembla admissible és aquest discurs de caixa o faixa. Reformista com sóc -l’experiència hi fa molt- crec que hi havia moltes vies, en la fase prèvia, per anar reorientant i matisant l’ordenació. Clar que això no es fa a cop de titular ni amb la síndrome de Robin Hood urbanístic ni amb aquesta permanent temptació adamita.

Continuarà (em temo).



dimarts, 19 de maig del 2020

Dies de confinament. 66. Sobre el Baix Montseny.


El desconfinament ha servit per a posar de manifest les regions sanitàries i, de retop, tota la divisió territorial associada a la salut. Fa pocs dies, hi havia la proposta, finalment no reeixida, que el Baix Montseny passés a la fase 1. El Baix Montseny? I això què és? Segur que algú s’ha fet aquesta pregunta, perquè, en la llista de comarques oficial, això no surt. Però, és clar, tampoc no hi surt el Lluçanès, i abans -ara sí- el Moianès, i a veure qui ho diu que no hi són.

No sé si ha estat a partir d’això -segurament no- però ara he tingut coneixement d’un manifest en suport al Baix Montseny com a nova comarca (una altra cosa no, però, a Catalunya, plataformes i manifestos, els que vulguis!). El podeu veure AQUÍ.

Això no és nou. Fa un temps, hi havia una iniciativa similar al Baix Llobregat, amb la proposta de la comarca de Montserrat, i encara abans, algunes veus per a tirar endavant el Baix Gaià, i també el Segre Mitjà. M’hi vaig referir AQUÍ i AQUÍ.

Sempre que han anat sortint propostes similars, raonablement basades en motius més o menys històrics, identitaris, de sentit de pertanyença, etc, penso que no devia anar tan mal encaminat aquell oblidat Informe Roca, que proposava unes quantes d’aquestes noves comarques (el Baix Montseny no, però en proposava l’estudi). I aleshores no falten veus que, amb tota legitimitat, diuen que ja n’hi ha massa, de comarques, i que no cal que ens compliquem més la vida, i gairebé sempre surten també els arguments de sous i cadires de sobres. Hi ha una part de raó, però crec que no hauria d’anar tan per negar noves comarques -i menys encara «no tocar res»- sinó per plantejar-se, a més de mapa, el model de comarques.

Cada divisió territorial, i no diguem cada institucionalització, ha de respondre a algun motiu, ha de servir per alguna cosa. Ho hem vist ara amb les regions sanitàries, pensades amb criteris de salut -demogràfics, epidemiològics, de poblament, etc- i el mateix hauria de passar amb les comarques, sense haver d’assumir de manera acrítica l’herència de la divisió del 32, per molt ben feta que fos al seu dia -que ho era- i per molta història i mitificació que tingui (o potser precisament per això).

El mapa i la planta comarcal que tenim són útils? Jo crec que no, o, en tot cas, no a tot arreu. Hi ha parts del país que han canviat moltíssim des del 1932, i també ho han fet les administracions, les relacions socials, els fluxos, les demandes i necessitats de la gent i molts coses. Si ja el 1932 algunes comarques es van quedar al calaix -i el manifest ens ho recorda- potser seria convenient recordar que la proposta de Pau Vila -la seva, no la de la Ponència- era de 28 comarques i no de les 38 finals, i menys de les 41 actuals; que no van poder saber per a què servirien, tot i que semblava que havien de ser demarcacions del Govern de la Generalitat (no administració local, com són ara) i això va propiciar la creació de les regions, perquè ja es veia que calien menys unitats i mes grans per a descentralitzar la Generalitat.

Té sentit, avui, el model de comarca que tenim? Torno a dir-ho: no a tot arreu. De què li serveix, a la ciutat de Tarragona, el Consell comarcal del Tarragonès?. De res, però la presència de Tarragona distorsiona la governança i el perfil institucional del Consell. El mateix podríem dir en moltes comarques.

En el llarg procés de reconeixement de la comarca del Moianès, en el qual vaig poder participar una mica, una font de l’administració va reconèixer: «No és que el Moianès hagi de ser comarca, és que les comarques haurien de ser com el Moianès!». És a dir, mes petites, mes homogènies, més cohesionades, on és més fàcil dissenyar polítiques públiques comunes.

El Baix Montseny s’hi assembla força més que no pas l’immens Vallès Oriental, amb 43 municipis i la Selva, amb 26. Ja l’any 1980, en la magnífica proposta de les municipalies que va fer Lluís Casassas, es proposaven les municipalies de Sant Celoni (Gualba, Fogars de Montclús, Campins, Montseny, Sant Celoni, Sant Esteve de Palautordera, Santa Maria de Palautordera, Vallgorguina, Breda i Riells de Montseny) la d’Hostalric (Fogars de Tordera, Hostalric, Maçanet de la Selva, Massanes i Sant Feliu de Buixalleu) la de Cardedeu (Cànoves i Samalús, Cardedeu, Llinars del Vallès, Sant Antoni de Vilamajor i Sant Pere de Vilamajor) i la de les Guilleries (Arbúcies i Sant Hilari Sacalm). Un total de 22 municipis, entre els quals els 20 que popularment s’identifiquen ara com a Baix Montseny, i els 14 que recentment han format la comunitat de municipis del Baix Montseny (i això, per mi, és el millor començament: demostrar que són útils per a legitimar la petició).

No sé si se’n sortiran, molt em temo que no perquè la inèrcia fa que l’organització territorial quedi sempre aplaçada ad calendas graecas. En tot cas, em semblaria positiu que aquest cas, sumat al de la comarca de Montserrat, al Lluçanès, al Baix Gaià, i a d’altres, servís per a reflexionar sobre el model de comarca. Es va aconseguir -i va costar!- fer veure que el Consell comarcal del Barcelonès no tenia cap sentit i eliminar-lo. A veure si ara poguéssim revisar el concepte comarca i fer-ne unes unitats més útils, més homogènies, i allí on fan servei de veritat.

Imatge: manllevada de www.elpunt.cat


dilluns, 18 de maig del 2020

Dies de confinament. 65


Llegeixo que un dels sectors sorgits del big bang postconvergent pensa fundar un nou partit -això ja és un costum!- amb el nom de Partit Nacionalista de Catalunya. Des del respecte a la llibertat d’associació, només faltaria, em sembla un error majúscul.

Ja entenc que el model desitjat és el del PNB, però no pel nom, és clar, sinó pel que representa el PNB al País Basc: un partit central -que no vol dir centrista- i un partit-societat que ho abasta tot (que això sigui positiu o no, ja és una altra història). De fet, es diu que el PNB és el darrer partit leninista que queda per aquí a prop.

Pot ser això, el PNC? En tinc seriosos dubtes, i no només pel fet que el nom no fa la cosa, i menys en política. El PNB té més de cent anys, està molt rodat, té uns contactes internacionals molt ben treballats, i, sobretot, surt d’una altra societat, que funciona de manera diferent, amb uns altres valors i mecanismes socials. Sense anar més lluny, el PNB és inconcebible sense els batzokis, i, per la mena de gent que hi ha, aquest futur PNC em sembla que no passaria de les xocolateries del carrer Petritxol.

Tenen, al seu favor, l’escassa memòria històrica i coneixement que hi ha del nostre passat. De partit nacionalista català ja n’hi va haver un, aquest cop declaradament independentista, els anys trenta Format amb elements de l’antic Estat Català, descontents d’ERC, i alguns de Nosaltres sols! (una altra còpia/traducció, aquest cop de Sinn Fein, que vol dir això, nosaltres sols, però... només el nom). El PNC es va presentar a les eleccions al Parlament, l’any 1932, amb un resultat discret, uns 1.600 vots per minories, a Barcelona ciutat. Curiosament, també es presentà a Tarragona ciutat a les eleccions municipals del 1934, amb uns escassos 115 vots.

Tindrà èxit aquest encara no-nat nou PNC? A banda que falta veure si finalment es crea i què fa, que no és poc, de moment en sabem les pretensions de repetir l’ambigüitat calculada de l’antiga CiU -els testos s’assemblen a les olles- amb aliança democristiana inclosa, perquè volen acostar-se a les escorrialles d’UDC. Ara bé, des d’aquell clàssic «segundas partes...» o del més clàssic encara «Bis repetita ne placent» sabem que hi ha coses irrepetibles. L’amalgama pujolista -i en Pujol era el ciment, ara s’ha vist- que era una mica independentista, un mica socialdemòcrata, una mica liberal, una mica democristiana, una mica autonomista, una mica espanyolista, una mica conservadora... tot ben remenat, i servia a cadascú la part que li agradava més, això, em temo, ja no funciona. El país ha canviat, i la política també. Si hi ha tanta gent intentant apoderar-se de l’herència convergent és precisament perquè va petar i es va trencar en tants trossos com components tenia. Els postulants d’aquest nou PNC només en són una part, i no sé si la més reeixida. I aquesta mena de tercera via, de recuperar el llenguatge i el pedigrí pujolista... això ja ho va provar l’hoste del Palace, amb l’ajut entusiasta de la Vanguardia, i ja vam veure com li va anar. I si se la foten, que no pateixen, a fundar nous partits hi tenen la mà trencada.


Foto: full volant del PNC, del de veritat. Extreta de www.memorianacional.cat  

Dies de confinament. 64


Com que no tot és pandèmia -afortunadament!- també tenim temps per a discutir més coses, i encara millor si es fa amb una mica d’arguments. Una d’aquestes coses ha estat -una mica, tampoc exagerem- un tema recorrent en la vida pública a Catalunya, com és l’impost de successions. Recordem que cada any, a l’hora de discutir els pressupostos, hi ha un cert estira-i-arronsa entre partidaris d’apujar una mica, i partidaris de l’eliminació o quasi. Els arguments adduïts són coneguts (major recaptació i més justícia distributiva, per una banda; abús i doble imposició, per l’altra).

S’ha de reconèixer, però, la potència publicitària dels defensors de l’abolició de l’impost, anomenat -això ve de l’extrema dreta dels USA- l’impost de la mort. Recordo campanyes agressives d’aquell gran demòcrata i defensor de les classes populars que es deia Duran i Lleida, en aquest sentit.

Per aquest motiu m’ha alegrat molt veure dos articles, de Jordi Muñoz, a l’Ara, i de Joan-Ignasi Elena, al Naciodigital.cat, en defensa de l’impost de successions, i en defensa, sobretot, del concepte de l’impost i no tan de la regulació concreta que tingui ara. En defensa de la meritocràcia i no de la simple herència, és a dir, rebre uns béns sense haver fet res (més o menys com la monarquia). Això, uns que s’omplen la boca parlant de la llibertat individual i de l’emprenedoria i no sé què més. Com si això fos possible partint de la desigualtat.

El més emprenyador és l’absoluta demagògia que gasten alguns dels defensors de l’abolició, allò de «castiga sobretot la classe mitjana», i no paren de posar exemples dient que pobre fill, que ha heretat el piset dels pares i s’ha d’hipotecar per a pagar l’impost. Doncs no deu ser tan piset, perquè un fill sol té una bonificació de 99% sobre l’impost si l’herència té un valor inferior al milió d’euros! Clar que, ara que hi penso, per a saber l’escala de valors, aquell personatge citat abans, l’estadant del Palace, deia que no podia anar a donar classes perquè, ves, amb el sou d’un professor ell no en té prou. O la cotorra omnipresent a TV3, que deia que 6.000€ al mes era un sou justet de classe mitjana. La mare que els va parir.

L’impost de successions està molt bé, i si cal reformar alguna cosa -i jo crec que cal- són les trampes legals existents per escapar-se’n, tipus societats fantasmes, que no fan res més que amagar fets imposables, i, evidentment, disposar d’un espai fiscal real, on la competència fiscal no sigui possible (vaja, allò de domiciliar-se a Madrid...). I aquest 1% que té la meitat de la riquesa del país, que pagui una mica més, que és un patrimoni que els qui el reben -cònjuges, fills, néts, nebots- no han fet res per rebre’l, més que ser allí.

dissabte, 16 de maig del 2020

Dies de confinament. 63


Ha mort Julio Anguita, el qui va ser, el segle passat, dirigent orgànic del PCE i d’Izquierda Unida, aquell grup que tan poc responia al seu nom. I, més cap aquí, dirigent àulic de tots els nostàlgics d’una mena d’esquerra i de part de la indignació més o menys organitzada. El llenguatge, les idees, les propostes de Julio Anguita resultaven, almenys per a mi, molt llunyanes, molt antigues formalment, d’un to tribunici mes castelarí que no pas del segle XXI.

Ara, un cop mort, plouen els panegírics, fins i tot d’aquells a qui el mateix Anguita detestava i combatia de forma airada. Ja ho va dir Rubalcaba, no sé si conscient que l’hi aplicarien, que Espanya enterra molt bé els seus morts; és a dir, els enalteix... a condició que siguin morts i ben morts.

Respecto, això sí, la integritat i la coherència d’Anguita -encara que mai no saps on acaba la perseverança i on comença la tossuderia- però això no em fa perdre de vista diferències i crítiques. Anguita, tot i ser molt més comprensiu amb Catalunya que bona part del món polític espanyol (no costa gaire, la veritat) abonava aquelles teories soleturianes mal enteses del catalanisme -i, més tard, l’independentisme- obra de la burgesia. Circula per la xarxa una intervenció seva, del 2015, en què es mostra partidari d’un referèndum i de respectar-ne el resultat, fins i tot si és favorable a la independència -gràcies!- però amb avisos dient que «naturalment» Espanya impedirà l’ingrés de Catalunya a la Unió Europea, posarà frontera i aranzels, i construirà una nova via de comunicació amb Europa obviant el territori català (pel País Basc? Segur? Per Canfranc? Que no li passi res...). Tot, amanit amb la interpretació que això de la independència és una maniobra de la dreta catalana per tapar la seva corrupció. Una anàlisi fina, sí senyor...

Un dels elogis post-mortem (de fet, també en vida) a Julio Anguita és que va renunciar a la pensió vitalícia com a ex-diputat. Molt bé, però també caldria aclarir que aquesta pensió -que, per cert, ja no existeix de fa força anys- es va establir pensant en diputats amb anys d’exili o de presó, i sense cotització (habitualment, per cert, situats a l’esquerra; els de dreta poc havien estat exiliats o empresonats). Una pensió que complementava, fins al màxim, la que tinguessin acreditada, no pas una doble pensió. I aquest sistema és tan blasmable i discutible com es vulgui, el que no és admissible és mentir dient que tothom cobra una pasta, que no és veritat ni ho ha estat mai.

Ara bé, tossut, antic, i presentat com una mena de sant laic en vida, és cert que Anguita estava per sobre de molta de la dita classe política actual, fins i tot havent-se deixat manipular -o havent-hi col·laborat, no ho sabem- per la dreta en aquella pinça anti-PSOE dels anys 90 (que també li va anar bé a Felipe González, que no tenia cap ganes de pactar res amb l’esquerra, tot s’ha de dir). I les seves proclames de «Programa, programa, programa!» em resultaven simpàtiques, en la mesura que sempre he pensat que, en qualsevol pacte, en política, has de pensar per a fer què, cosa que els partits majoritaris, malacostumats a ser-ne, no entenen, i sempre plantegen que se’ls han de regalar els vots perquè sí. No cal anar gaire lluny, per a veure-ho...

Que la terra et sigui lleu, Julio Anguita.

Dies de confinament. 62


El temps de confinament és també, i per sort, temps de lectura, temps intens i continuat. Amb l’obertura dels comerços, ni que sigui a mitges, vaig poder recollir les comandes fetes a través de www.llibreriesobertes.cat, i tirar-m’hi de cap. El primer que ha caigut és Els fundadors, de Raül Garrigasait, una mena d’història de la Fundació Bernat Metge.

Per què una mena d’història i no una història ras i curt? Doncs perquè, per a ser una història, li falta molta dada, però com que tampoc no ho pretén, no falla. Els fundadors és, més aviat, un retrat i una reflexió sobre els fet que, en un moment de la història cultural de Catalunya, es generés una proposta i s’hi trobessin, amb funcions i papers diferents, tres personalitats complexes i amb interessos molt diferents, com foren Francesc Cambó, Joan Estelrich, i Carles Riba.

La Bernat Metge és una d’aquelles coses estranyes que passen a Catalunya. Un país i una cultura sense estat propi, i més aviat amb estat -estats- en contra, és capaç d’engegar una col·lecció de textos clàssics grecs i llatins d’enorme ambició -porta ja més de quatre-cents títols- editats amb tot el rigor filològic, amb aparell crític, introducció explicativa, notes.. tot el que toca. Això és rara avis a Europa, fins i tot en estats i cultures amb una vida menys accidentada que la nostra; al capdavall, de 98 anys que té la Fundació -aviat el centenari, a veure si ho podrem celebrar- 43 ho han estat sota dues dictadures ferotgement anticatalanes, i tres més en guerra, que no és precisament el millor panorama.

Jo tinc alguns exemplars de la col·lecció. El diari ARA -suposo que quan la cooperativa SOM, que hi és vinculada, va comprar la col·lecció- va fer una oferta, imagino que a per a treure’s de sobre el fons de magatzem d’un intent fallit de vendre a traves dels quioscs. Va ser així que em vaig fer amb una trentena d’exemplars, suposo que una selecció dels més assequibles o dels que creien que podien ser més populars. Confesso que només n’he llegit alguns, més aviat pocs, i dels més a l’abast: Suetoni, la Guerra de les Gàl·lies, algunes de la Vides paral·leles de Plutarc, a més de tafanejar l’Àurea Dicta i trobar expressions llatines interessants. Però molts dels volums se m’escapen, no estic a l’altura.

Els personatges implicats, però, sempre m’han interessat (potser, menys, en Joan Estelrich, sempre a l’ombra de Cambó, però també interessant). En aquest llibre podem veure les diferents raons de tots per a embarcar-se en aquest projecte -polítiques, ideològiques, intel·lectuals, de modus vivendi- més o menys repartides entre tots tres. I tot en el context convuls i apassionant dels anys vint i trenta del segle passat.

El text es titula Els fundadors, i no enganya, se centra en aquests tres personatges. Desapareguts entre 1947 i 1959, el que en segueix és una mena d’epíleg fins ara. Segurament havia de ser així, però ens quedem una mica amb les ganes de saber més coses de la Fundació i de la seva supervivència. Qui i com la va dirigir? Fins i tot en episodis que sí tenen a veure amb els fundadors, com podria ser quan finalment Riba assoleix la direcció de la Fundació, només un any abans de morir, no sabem com es va produir ni si va suposar canvis. Com va subsistir, la Fundació, a la mort de Cambó?. Insisteixo que ja d’entrada no és el tema del llibre, però ens deixa -a mi, almenys, m’hi deixa- amb les ganes.

Per altra banda, el text és també una reflexió sobre el concepte -o els conceptes- d’humanisme, i la seva plasmació en aquest projecte, i els efectes en la cultura catalana. També deixa obertes algunes pistes que m’hagués agradat veure seguides, com per exemple la relació entre una determinada visió del món, més jeràrquica, més d’elits, de minoria dirigent, i un determinat feixisme o parafeixisme més ideològic que activista. El que podria haver tingut el foixista Feix, per exemple.

No està malament que un llibre et deixi amb més preguntes i amb més ganes de saber. Recomanable, sense cap mena de dubte.

divendres, 15 de maig del 2020

Dies de confinament. 61


Ahir, un documental d’aquests que ens regala el canal 33, versava sobre els ateneus en un sentit ampli, és a dir, totes aquestes associacions amb noms diversos -centres, foments, etc- que trobem a moltes poblacions i dedicades, de manera genèrica, al foment de la cultura i basades en l’associacionisme i el voluntariat.

El documental ens il·lustrava -tampoc molt a fons, però de manera suficient- sobre l’origen i la trajectòria d’aquests centres, i sobre la seva situació actual. Hi desfilaven entitats conegudes i reconegudes, com ara el mateix Ateneu Barcelonès -potser, paradoxalment, el més clar de tots i el que, en el seu funcionament actual, més s’allunya d’aquell model popular- o el Centre de Lectura de Reus, o el Casino Menestral de Figueres. També, centres més petits, com la Societat coral obrera la glòria sentmenenca, un nom deliciós.

Veient el documental, no vaig poder deixar de pensar en l’absència de referents tarragonins, no tan històrics -hi havia l’Ateneu tarragoní de la classe obrera, també un nom magnífic- com actuals.

La majoria dels centres que sortien eren de llarga trajectòria, fundats entre les darreries del segle XIX i el primer terç del segle XX, i, encara que no ho van explicar gaire, van aconseguir sobreviure a l’ocupació i espoliació franquistes. A Tarragona no vam tenir aquesta sort, i l’Ateneu es va perdre per sempre (no he trobat massa referències, només alguns articles d’Adelina Manuel i de Salvador-J. Rovira, de tipus divulgatiu; si no hi ha un estudi a fons, potser estaria bé que algú s’hi posés).

Certament, hi ha hagut iniciatives que formalment responen a aquest criteri,. Existeix, ara, un Ateneu Tarragoní, però em temo que ja no és ben bé el mateix, i té més de casino, barreja del Mundo Camp, que cap altra cosa. També ho va intentar la benemèrita Cooperativa Obrera, però no se’n va sortir gaire, i va acabar sent més una mena d’hotel d’entitats. I, sense ser exactament un ateneu o semblant, voldria recordar que, entre el final dels setanta i mitjans dels vuitanta, la delegació tarragonina d’Òmnium Cultural va jugar un paper d’agitació cultural important a la ciutat: els cicles de conferències «Els dijous, conversa», les setmanes dels Països Catalans, dedicades a donar a conèixer parts de la nació, l’edició de llibres... Després, però, es va anar esllanguint, i ara segueix una altra trajectòria.

Em, faig el càrrec que és molt difícil arrencar de zero, i que els supervivents, malgrat tot, ho van tenir més fàcil. De vegades, pel mateix patrimoni, quan es va poder salvar i recuperar, o per haver pogut enganxar l’onada reivindicativa del tardofranquisme. Però a Tarragona, no va poder ser, i potser això és un dels símptomes d’un mal més greu, que és la manca -o la debilitat- de la societat civil tarragonina.

Fa uns dies, en Joan Cavallé, en un article publicat al Fet a Tarragona (en vaig parlar AQUÍ) es preguntava, ens preguntava, sobre la manca de projecció del Camp de Tarragona. Potser una més de les causes -aquest cop, més centrada en la ciutat- és aquesta incapacitat, per ara, d’articular propostes associatives sòlides, veritablement basades en el voluntariat i no en la dependència pública majoritària, i amb una veritable ambició. Hem anat fent la viu-viu, amb aparences d’entitats, i poca cosa més. Una mancança més, i, en tot cas, una mancança que no ens pot venir resolta si no la resolem nosaltres.

Foto: façana de l'esplèndid edifici de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera.Allà van poder..