Dies de confinament. 59

Com que les desgràcies no venen mai soles, ahir s’hi va afegir que Badalona té un nou-vell alcalde, l’individu anomenat Xavier Garcia Albiol, conegut per la seva fina sensibilitat i la subtilitat del seu pensament (aquí, la ironia no sé si és en la subtilitat o en atribuir-li pensament, la veritat). Com ha pogut passar, això? Home, d’entrada perquè un 37% dels votants van agafar la papereta del PP, i això pesa, i ens hauria de fer pensar i molt. Sempre he sostingut que criminalitzar l’electorat no és mai la millor manera de guanyar-se’l. En segon lloc, és clar, perquè l’oposició no va saber construir una majoria alternativa, i això ja mereix més comentaris.

Per començar, un de metodològic: el sistema d’elecció d’alcaldes opera com una moció de censura però a l’inrevés. Si a la moció de censura, tal com funciona a les corts espanyoles, al Parlament, al mateix món local, cal construir aquesta majoria per a poder destituir el vigent i ser escollit, en el cas dels ajuntaments, es pot ser escollit si no hi ha aquesta majoria. Dit d’una altra manera, l’oposició badalonina no ha sabut -o volgut- construir, però el PP tampoc no ha demostrat tenir una majoria al ple, només que no hi ha majoria alternativa. Això es va fer per a simplificar l’elecció d’alcaldes, però ha servit per a conformar governs febles. La majoria, de vegades, només es construeix a la contra, es vota A perquè no surti B (la prova ben a prop: Tarragona) es conforma una majoria negativa, que serveix per a impedir que algú governi, però no necessàriament és útil per a governar. Un sistema a dues voltes, amb majoria simple a la segona, potser seria més clar: és alcalde qui menys vots en contra té.

Però evidentment el problema que, a Badalona, hi hagi un alcalde d’extrema dreta, de discurs i pràctica xenòfobs, no és una qüestió metodològica. Ens hem de preguntar què ha fet malament -o no ha fet, directament- l’esquerra, les esquerres, de Badalona per a materialitzar, al govern, una majoria electoral evident (els vots de PSC, ERC-Guanyem, i Comuns van ser el 53,08%; i si hi afegim els de JxCAT, que s’apuntava a aquesta majoria, arribaven al 58,23%). Ha estat només un problema de repartiment de càrrecs?.

És indubtable que això -com es governa, qui mana, com mana, quan de temps- ha pesat, i segurament hi ha hagut comportaments reprovables, producte de la malfiança entre els hipotètics socis de la coalició. Em temo, però, que part d’aquestes malfiances -a banda de qüestions personals difícils de conèixer a cent km de distància- tenen molt a veure amb càlculs electorals.

Si ens fixem en les dades electorals de Badalona, no costa massa veure que hi ha una part d’electorat que oscil·la entre el bloc PP/C’s i el PSC, en funció de les eleccions. Així, a les eleccions municipals, el bloc PP/C’s té el 39,81% (2015) i el 39,75% (2019, amb l’afegit anecdòtic del 0,39% de VOX). En canvi, a les eleccions generals, baixa al 29,23% (2015) 29,21% (2016) 23,89% (2019-1) i 24,68% (2019-2) les dades de 219 inclouen també els vots de VOX, ara no anecdòtics (4,13% 8,38%). En canvi, el PSC obté, a les municipals, el 14,09% (2015) i el 19,94% (2019) mentre que, a les generals treu el 19,9% (2015, el resultat més baix del PSC des del 1977 a Catalunya) 20,55% (2016) 28,90% (2019-1) i 25,39% (2019-2). Podem considerar -hi ha molts més números a fer, això només és una aproximació- que una part de l’electorat vota PSOE -a les generals- i C’s o PP a les municipals. Això, ara, s’ha de matisar més, perquè a la dret hi ha un nou actor, VOX, que de manera molt significativa a les generals del 2019-1 (és a dir, un mes abans de les municipals) treu 4.839 vots, el 4,13%, però a les municipals d’un mes després només treu 391 vots, el 0,39%. No cal buscar gaire per saben on van anar. I un altre actor, C’s, s’esfondra completament i, a les municipals, només treu 1.772 vots, un 1,78%. Està clar, doncs, on han anat a parar... els que encara no havien marxat al PSOE o al PP.

Crec que això ens indica que hi ha qui pesca arreu, i no vol renunciar a cap vot, vingui d’on vingui. Formar, com sigui, una majoria d’esquerres al costat d’opcions sobiranistes o independentistes, li faria perdre opcions de captar aquest electorat que oscil·la entre PSOE i PP/C’s. Pot, això, haver-li fet forçar la situació a veure si la «culpa» d’un no-govern d’esquerres és d’algú altre? I pot aquest algú altre haver caigut en el parany, o haver-se passat de llest (o de pureta)?. Això no ho sabem.

Sabem, això sí, que li han regalat l’alcaldia a l’extrema dreta i han ressuscitat un cadàver polític. Sabem, també, que tots plegats tenen tres anys per a fer els deures, comptant que, molt possiblement, aleshores C’s no només estarà mort -ara ja n’està- sinó que estarà enterrat i tot, i que el votant de VOX, que ja veiem que és nombrós a Badalona, no té cap mania a votar PP. Feina rai, doncs.

Foto: l’Albiol fent el numeret i prescindint de totes les mesures de seguretat. Cap per avall com el Felip Vè.