El desconfinament ha servit per a posar de manifest les regions
sanitàries i, de retop, tota la divisió territorial associada a la
salut. Fa pocs dies, hi havia la proposta, finalment no reeixida, que
el Baix Montseny passés a la fase 1. El Baix Montseny? I això què
és? Segur que algú s’ha fet aquesta pregunta, perquè, en la
llista de comarques oficial, això no surt. Però, és clar, tampoc
no hi surt el Lluçanès, i abans -ara sí- el Moianès, i a veure
qui ho diu que no hi són.
No sé si ha estat a
partir d’això -segurament no- però ara he tingut coneixement d’un
manifest en suport al Baix Montseny com a nova comarca (una altra
cosa no, però, a Catalunya, plataformes i manifestos, els que
vulguis!). El podeu veure
AQUÍ.
Això no és nou. Fa un
temps, hi havia una iniciativa similar al Baix Llobregat, amb la
proposta de la comarca de Montserrat, i encara abans, algunes veus
per a tirar endavant el Baix Gaià, i també el Segre Mitjà. M’hi
vaig referir
AQUÍ
i
AQUÍ.
Sempre que han anat
sortint propostes similars, raonablement basades en motius més o
menys històrics, identitaris, de sentit de pertanyença, etc, penso
que no devia anar tan mal encaminat aquell oblidat Informe Roca, que
proposava unes quantes d’aquestes noves comarques (el Baix Montseny
no, però en proposava l’estudi). I aleshores no falten veus que,
amb tota legitimitat, diuen que ja n’hi ha massa, de comarques, i
que no cal que ens compliquem més la vida, i gairebé sempre surten
també els arguments de sous i cadires de sobres. Hi ha una part de
raó, però crec que no hauria d’anar tan per negar noves comarques
-i menys encara «no tocar res»- sinó per plantejar-se, a més de
mapa, el model de comarques.
Cada divisió
territorial, i no diguem cada institucionalització, ha de respondre
a algun motiu, ha de servir per alguna cosa. Ho hem vist ara amb les
regions sanitàries, pensades amb criteris de salut -demogràfics,
epidemiològics, de poblament, etc- i el mateix hauria de passar amb
les comarques, sense haver d’assumir de manera acrítica l’herència
de la divisió del 32, per molt ben feta que fos al seu dia -que ho
era- i per molta història i mitificació que tingui (o potser
precisament per això).
El mapa i la planta
comarcal que tenim són útils? Jo crec que no, o, en tot cas, no a
tot arreu. Hi ha parts del país que han canviat moltíssim des del
1932, i també ho han fet les administracions, les relacions socials,
els fluxos, les demandes i necessitats de la gent i molts coses. Si
ja el 1932 algunes comarques es van quedar al calaix -i el manifest
ens ho recorda- potser seria convenient recordar que la proposta de
Pau Vila -la seva, no la de la Ponència- era de 28 comarques i no de
les 38 finals, i menys de les 41 actuals; que no van poder saber per
a què servirien, tot i que semblava que havien de ser demarcacions
del Govern de la Generalitat (no administració local, com són ara)
i això va propiciar la creació de les regions, perquè ja es veia
que calien menys unitats i mes grans per a descentralitzar la
Generalitat.
Té sentit, avui, el
model de comarca que tenim? Torno a dir-ho: no a tot arreu. De què
li serveix, a la ciutat de Tarragona, el Consell comarcal del
Tarragonès?. De res, però la presència de Tarragona distorsiona la
governança i el perfil institucional del Consell. El mateix podríem
dir en moltes comarques.
En el llarg procés de
reconeixement de la comarca del Moianès, en el qual vaig poder
participar una mica, una font de l’administració va reconèixer:
«No és que el Moianès hagi de ser comarca, és que les comarques
haurien de ser com el Moianès!». És a dir, mes petites, mes
homogènies, més cohesionades, on és més fàcil dissenyar
polítiques públiques comunes.
El Baix Montseny s’hi
assembla força més que no pas l’immens Vallès Oriental, amb 43
municipis i la Selva, amb 26. Ja l’any 1980, en la magnífica
proposta de les municipalies que va fer Lluís Casassas, es
proposaven les municipalies de Sant Celoni (Gualba, Fogars de
Montclús, Campins, Montseny, Sant Celoni, Sant Esteve de
Palautordera, Santa Maria de Palautordera, Vallgorguina, Breda i
Riells de Montseny) la d’Hostalric (Fogars de Tordera, Hostalric,
Maçanet de la Selva, Massanes i Sant Feliu de Buixalleu) la de
Cardedeu (Cànoves i Samalús, Cardedeu, Llinars del Vallès, Sant
Antoni de Vilamajor i Sant Pere de Vilamajor) i la de les Guilleries
(Arbúcies i Sant Hilari Sacalm). Un total de 22 municipis, entre els
quals els 20 que popularment s’identifiquen ara com a Baix
Montseny, i els 14 que recentment han format la comunitat de
municipis del Baix Montseny (i això, per mi, és el millor
començament: demostrar que són útils per a legitimar la petició).
No sé si se’n
sortiran, molt em temo que no perquè la inèrcia fa que
l’organització territorial quedi sempre aplaçada ad calendas
graecas. En tot cas, em semblaria positiu que aquest cas, sumat al de
la comarca de Montserrat, al Lluçanès, al Baix Gaià, i a d’altres,
servís per a reflexionar sobre el model de comarca. Es va aconseguir
-i va costar!- fer veure que el Consell comarcal del Barcelonès no
tenia cap sentit i eliminar-lo. A veure si ara poguéssim revisar el
concepte comarca i fer-ne unes unitats més útils, més homogènies,
i allí on fan servei de veritat.
Imatge: manllevada de
www.elpunt.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada