dimarts, 19 de maig del 2020

Dies de confinament. 66. Sobre el Baix Montseny.


El desconfinament ha servit per a posar de manifest les regions sanitàries i, de retop, tota la divisió territorial associada a la salut. Fa pocs dies, hi havia la proposta, finalment no reeixida, que el Baix Montseny passés a la fase 1. El Baix Montseny? I això què és? Segur que algú s’ha fet aquesta pregunta, perquè, en la llista de comarques oficial, això no surt. Però, és clar, tampoc no hi surt el Lluçanès, i abans -ara sí- el Moianès, i a veure qui ho diu que no hi són.

No sé si ha estat a partir d’això -segurament no- però ara he tingut coneixement d’un manifest en suport al Baix Montseny com a nova comarca (una altra cosa no, però, a Catalunya, plataformes i manifestos, els que vulguis!). El podeu veure AQUÍ.

Això no és nou. Fa un temps, hi havia una iniciativa similar al Baix Llobregat, amb la proposta de la comarca de Montserrat, i encara abans, algunes veus per a tirar endavant el Baix Gaià, i també el Segre Mitjà. M’hi vaig referir AQUÍ i AQUÍ.

Sempre que han anat sortint propostes similars, raonablement basades en motius més o menys històrics, identitaris, de sentit de pertanyença, etc, penso que no devia anar tan mal encaminat aquell oblidat Informe Roca, que proposava unes quantes d’aquestes noves comarques (el Baix Montseny no, però en proposava l’estudi). I aleshores no falten veus que, amb tota legitimitat, diuen que ja n’hi ha massa, de comarques, i que no cal que ens compliquem més la vida, i gairebé sempre surten també els arguments de sous i cadires de sobres. Hi ha una part de raó, però crec que no hauria d’anar tan per negar noves comarques -i menys encara «no tocar res»- sinó per plantejar-se, a més de mapa, el model de comarques.

Cada divisió territorial, i no diguem cada institucionalització, ha de respondre a algun motiu, ha de servir per alguna cosa. Ho hem vist ara amb les regions sanitàries, pensades amb criteris de salut -demogràfics, epidemiològics, de poblament, etc- i el mateix hauria de passar amb les comarques, sense haver d’assumir de manera acrítica l’herència de la divisió del 32, per molt ben feta que fos al seu dia -que ho era- i per molta història i mitificació que tingui (o potser precisament per això).

El mapa i la planta comarcal que tenim són útils? Jo crec que no, o, en tot cas, no a tot arreu. Hi ha parts del país que han canviat moltíssim des del 1932, i també ho han fet les administracions, les relacions socials, els fluxos, les demandes i necessitats de la gent i molts coses. Si ja el 1932 algunes comarques es van quedar al calaix -i el manifest ens ho recorda- potser seria convenient recordar que la proposta de Pau Vila -la seva, no la de la Ponència- era de 28 comarques i no de les 38 finals, i menys de les 41 actuals; que no van poder saber per a què servirien, tot i que semblava que havien de ser demarcacions del Govern de la Generalitat (no administració local, com són ara) i això va propiciar la creació de les regions, perquè ja es veia que calien menys unitats i mes grans per a descentralitzar la Generalitat.

Té sentit, avui, el model de comarca que tenim? Torno a dir-ho: no a tot arreu. De què li serveix, a la ciutat de Tarragona, el Consell comarcal del Tarragonès?. De res, però la presència de Tarragona distorsiona la governança i el perfil institucional del Consell. El mateix podríem dir en moltes comarques.

En el llarg procés de reconeixement de la comarca del Moianès, en el qual vaig poder participar una mica, una font de l’administració va reconèixer: «No és que el Moianès hagi de ser comarca, és que les comarques haurien de ser com el Moianès!». És a dir, mes petites, mes homogènies, més cohesionades, on és més fàcil dissenyar polítiques públiques comunes.

El Baix Montseny s’hi assembla força més que no pas l’immens Vallès Oriental, amb 43 municipis i la Selva, amb 26. Ja l’any 1980, en la magnífica proposta de les municipalies que va fer Lluís Casassas, es proposaven les municipalies de Sant Celoni (Gualba, Fogars de Montclús, Campins, Montseny, Sant Celoni, Sant Esteve de Palautordera, Santa Maria de Palautordera, Vallgorguina, Breda i Riells de Montseny) la d’Hostalric (Fogars de Tordera, Hostalric, Maçanet de la Selva, Massanes i Sant Feliu de Buixalleu) la de Cardedeu (Cànoves i Samalús, Cardedeu, Llinars del Vallès, Sant Antoni de Vilamajor i Sant Pere de Vilamajor) i la de les Guilleries (Arbúcies i Sant Hilari Sacalm). Un total de 22 municipis, entre els quals els 20 que popularment s’identifiquen ara com a Baix Montseny, i els 14 que recentment han format la comunitat de municipis del Baix Montseny (i això, per mi, és el millor començament: demostrar que són útils per a legitimar la petició).

No sé si se’n sortiran, molt em temo que no perquè la inèrcia fa que l’organització territorial quedi sempre aplaçada ad calendas graecas. En tot cas, em semblaria positiu que aquest cas, sumat al de la comarca de Montserrat, al Lluçanès, al Baix Gaià, i a d’altres, servís per a reflexionar sobre el model de comarca. Es va aconseguir -i va costar!- fer veure que el Consell comarcal del Barcelonès no tenia cap sentit i eliminar-lo. A veure si ara poguéssim revisar el concepte comarca i fer-ne unes unitats més útils, més homogènies, i allí on fan servei de veritat.

Imatge: manllevada de www.elpunt.cat


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada