Dies de confinament. 57

Avui comença la progressiva desescalada de les mesures més estrictes del confinament. He estat temptat de canviar el títol, i posar-hi «Dies de desconfinament» però com que em penso que això anirà per llarg, ho deixaré com està. A més, ja he decidit que, quan em toqui tornar a treballar (ho espero amb ganes, com quan esperava tornar a escola després de les vacances... almenys el primer dia) s’acabarà aquesta sèrie diària, un ritme que no puc mantenir in aeternum.

Aquesta nova fase, almenys al Camp de Tarragona, suposa deixar de prohibir determinades activitats, a la vegada que regular-ne algunes condicions. Amb una mica de confusió, tot s’ha de dir, amb anades i vingudes, com si temptegessin el terreny abans de decidir. No ha de ser fàcil, r diversos motius, el principal dels quals -però no l’únic- és l’evidència que la realitat, les coses possibles a fer, i com, és molt més àmplia i variada que qualsevol intent de sistematització. Ho havia vist ja en tasques urbanístiques, quan intentes classificar activitats per a dir si són permeses i com, o no, en un territori també classificat. Per molt que imaginis, sempre hi haurà activitats i condicions en què no hauràs pensat.

Però també ens posa de manifest una manera de fer, de concebre la realitat, l’ordenació d’aquesta realitat, i les relacions socials i amb el poder. Necessitem que ens diguin què pot ser fet i com, amb detall? O potser n’hi hauria prou amb unes directrius bàsiques -mascareta, guants, desinfecció, rentar-se les mans, etc- ben explicades, i confiar en el sentit comú de la gent?. La primera opció carrega tota la responsabilitat al regulador, al qui estableix aquest com, i la segona suposa una càrrega de responsabilitat a l’individu. De responsabilitat i de confiança.

Es deia, en temps de la guerra freda, que la Gran Bretanya era el país on tot el que no estava prohibit, estava permès; Alemanya, on tot el que no estava permès, estava prohibit; França, on tot estava permès, fins i tot el que estava prohibit; l’URSS, on tot estava prohibit, fins i tot el que estava permès. Demanar que algú altre -habitualment el poder- decideixi per tu és descarregar-se de l’angoixa de la responsabilitat, del pes de la llibertat, però és aquest mateix pes el que ens fa lliures com a ciutadans. El cas contrari és el que explica aquelles instruccions aberrants que expliciten que la planxa de roba no serveix per a les arrugues de la cara, que ho diuen per poder-se defensar en cas de denúncies. La vida no ve amb manual d’instruccions, i ens deixa -ens obliga- a prendre decisions contínuament, a optar, a arriscar-nos. Malament si ho hem de fiar tot a regles preestablertes, perquè no només no poden arribar a tot, sinó que ens anul·len com a ciutadans.

Ara ens toca exercir. A veure com ho fem.