Dies de confinament. 48

No és gaire sovint que, als diaris, es parli de planejament urbanístic. Potser de vegades sobre un pla en concret -a Tarragona, darrerament, això ha passat- però de cap manera, que jo sàpiga, en termes teòrics. Ho entenc perquè és una matèria una mica abstrusa, pròpia d’iniciats, tot i que important en la vida de les persones -som una societat eminentment urbana, i això ens hauria d’importar- però segurament una bona part de culpa rau en la poca-traça dels que ens hi dediquem, poc o molt, a l’hora de fer aquestes coses entenedores.

Per això m’ha sorprès molt agradablement l’article que Maria Sisternas publica a l’Ara de dijous (el podeu veure  AQUÍ) que, amb un punt de provocació, planteja la caducitat del planejament, com els iogurts.

Ens diu Maria Sisternas que, com que la ciutat i la gent (i, de fet, la gent, i, per tant, la ciutat) canvien, evolucionen, creen noves realitats... no és bo que el planejament s’eternitzi i impossibiliti altres solucions en el tractament, en la configuració de la ciutat. Té raó, és clar, però entomant la provocació, m’agradaria fer-hi alguns comentaris.

Per començar, el paper dels plans és, sobretot, una certa anticipació de com volem que sigui la nostra ciutat, això és cert, però assumint -el planejament seriós ho fa- que partim d’una ciutat ja existent, tant en termes físics, és a dir, allò que ja està construït i/o traçat, com en termes de relacions socials, jurídiques i econòmiques; en definitiva, en tot allò que és ciutat. Ciutat existent que no només pot ser canviada, sinó que ho ha de ser precisament per aquella capacitat d’evolució, de creació, d’autonomia de la societat, però que també condiciona.

Ens diu Maria Sisternas: «Si les persones hem d’aprendre a viure en aquestes societats líquides i ens hem de fer fortes en situacions canviants, per què les ciutats, que són l’expressió de la nostra organització col·lectiva, insisteixen a transformar-se basant-se en plans inamovibles?». De veritat són inamovibles? On comença la inamovibilitat i on acaba la seguretat en la previsió?. De vegades, sort n’hem tingut, de plans inamovibles o gairebé. Que el Pla general metropolità -tot i les modificacions, ben perceptible en els seus trets bàsics; no sé si inamovible...- hagi durat prop de cinquanta anys, no em sembla malament. El pla d’eixample de Cerdà va trigar força, a ser executat, i no estic segur que, d’haver-lo pogut modificar a fons la burgesia barcelonina propietària, no ho haguéssim lamentat cent anys després. I així, molts.

Ens convé, doncs, una certa seguretat i durabilitat en els plans, almenys en segons quins plans i/o segons quins aspectes dels plans. Sobretot si ho lliguem amb un altre qüestió, menor, del que proposa l’article (menor i que no desvirtua la part que em sembla interessant, que consti) que és aquest termini de cinc anys. Els tempos de l’urbanisme són uns altres, més lents. En alguns casos, lamentablement: és inversemblant que tirar endavant un planejament costi el que costa. Però també va bé que hi hagi una mirada llarga, una seguretat, més enllà de les conjuntures. Establir terminis molt curts ens pot fer perdre aquesta mirada llarga.

Solucions, a això? Alternatives al que proposa Maria Sisternas? Matisos, complements? Uns quants, però això serà demà.

Pel que fa a la informació, absolutament d’acord en la necessitat de ser més pedagògics, més clars, més transparents. Sobretot per educar i estalviar-nos demagògies barates que hem de patir, segons les quals qualsevol operació de transformació de sòl és especulació. O per fer entendre que les coses no són blanques o negres, i que els llocs comuns, aplicats en qualsevol realitat sense contrastar, no acostumen a ser bones solucions. Posar més a l’abast, fer entendre, donar explicacions, no ha de ser com aquell acudit de Woody Allen: «He fet un curs de lectura ràpida, i m’he llegit Guerra i pau en dues hores! -I què t’ha semblat? -Passa a Rússia...». Més serietat, doncs, i una mica d’exigència al lector/opinador, si us plau.