Dies de confinament. 55

Ahir, l’amic Joan Cavallé publicava un article molt interessant al Fet a Tarragona. El podeu veure AQUÍ.

(parèntesi: Fet a Tarragona és, de lluny, la millor publicació periòdica que es fa a Tarragona; ho he dit molts cops i no me’n cansaré. No només té un projecte editorial clar i ben traçat, com es veu en allò que publica, és que a més té una factura material impecable, des de les imatges -això, si comptes amb en David Oliete, es dóna per descomptat- a la maquetació, compaginació i impressió. Més endavant hi torno)

L’article d’en Joan Cavallé es planteja la veracitat o no d’aquesta idea que circula per Tarragona i, per extensió, pel Camp de Tarragona (però jo diria que amb intensitats, expressions, i protagonistes diferents) que «no ens estimen», que ens ignoren o ens menyspreen, que no comptem per a la resta de Catalunya, que allí on remenen les cireres -llegeixi’s Barcelona- només miren cap al nord... en fi, ja sabeu de què es tracta.

Com que en Joan és persona intel·ligent i ponderada, fa un article fent reflexions i no esgarips, planteja més coses que no respon, aventura possibles causes i mirades sobre el fenomen, entre les quals, la més important, la de mirar també -també, no només- el que haguem fet malament o deixat de fer des d’aquí. Amb això no disculpa possibles errors, mirades esbiaixades, culpes, el que sigui, de la part defora, però demana mirar, també, les pròpies responsabilitats.

Ens tenen mania? Jo diria que hi ha més desconeixement que cap altra cosa, encara que també hi hagi alguna dosi de condescendència, i del fet que la classe dirigent, per origen, per complicitats d’ambients d’estudis, de treball o de lleure, té més facilitats per a promocionar-se i autopromocionar-se. Un exemple: hi va haver una colla de gent de lletres d’origen gironí molt ben promocionada als mitjans de comunicació: Antoni Puigvert, Narcís Comadira, Josep M. Fonalleras, Miquel Fañanas... No en discuteixo la vàlua -crec que Narcís Comadira és un immens escriptor- el que vull dir és que jo, des de Tarragona, els conec, que han participat molt als diaris d’abast nacional, i que això no es dóna amb gent del Camp. I que, en això, segurament hi té mes a veure la complicitat local, generacional, les relacions personals -coneixes el director d’aquell mitjà, o algú altre que ja hi escriu, et coneix algú amb pes dins l’empresa... el que sigui- i així va funcionant, i això no s’ha donat amb gent d’aquí. No ens compren, i no ens venem, en el millor dels sentits de l’expressió.

En Joan Cavallé fa un esment específic als mitjans de comunicació propis, sense citar-ne cap expressament, però tots ens entenem. Com que jo no sóc tan prudent (ni tan savi) seré més clar, i citaré el cas del Diari de Tarragona. Crec que no costa gaire veure-hi una línia editorial -per no dir-ne ideològica- que burxa en aquest suposat menyspreu i alimenta un victimisme estèril, absolutament ranci, provincià i provincial, i una fòbia antibarcelonina que, en el fons, amaga una línia anticatalana que li deu venir dels fantasmes de quan era un diari de la cadena de prensa y radio del movimiento. Si el principal mitjà de comunicació autòcton reforça aquesta línia, és evident que tenim molta feina a fer a casa.

I ara torno al Fet a Tarragona. Un producte ben fet, que aguanta qualsevol comparació amb productes similars de Catalunya, si és que n’hi ha, que no n’estic segur. Del que sí estic segur és que no és conegut -i, per tant, encara menys divulgat- a les tribunes d’opinió d’abast nacional. És a dir, que cal tenir producte propi ben fet, però amb això no n’hi ha prou, ha de tenir suport a casa i s’ha de vendre bé a fora. No ens compraran un mal producte, però tampoc el bo si no el venem. I el plany continu, la lamentació victimista, és la pitjor propaganda.

Hi ha moltes més coses a dir, sobre això. Reduir-ho a una causa única (i, consegüentment, a una solució única) seria una simplificació excessiva i inútil. Ens proposem fer-ne un debat col·lectiu extens, amb múltiples punts de vista, amb reflexions?