Dies de confinament. 47

Avui és primer de maig. El Primer de Maig, així, amb majúscules. Avui, jo hagués anat a la rambla i m’hagues afegit a la manifestació convocada per la majoria dels sindicats. Ho faig gairebé, si més no d’uns anys -que ja comencen a ser força- ençà. Més per cert sentit de la tradició, que crec que cal mantenir, que no pas per una fe en aquesta mena d’actes.

Tot i que sempre he estat assalariat, i que em sento partícip de les lluites obreres -allò del «costat bo de la barricada»- reconec que, a la vegada, m’hi sento, en aquests actes, com una mena de convidat o d’infiltrat, en el sentit que no em sento del tot d’aquest món. Segurament perquè la condició d’assalariat no és exactament la mateixa que la condició de classe obrera, i els orígens, la tradició, gairebé la litúrgia d’aquests actes, té més a veure amb l’existència històrica de la classe obrera que amb cap altra cosa.

També hi ha una certa incomoditat personal amb algunes formes i llenguatges, que em semblen ancorats en el passat, i molt sovint impostats, amb una energia o radicalitat que no sé si se la creuen els mateixos que la practiquen, i una retòrica feta de llocs comuns, com qui repeteix el que toca. Em recorden, salvant distàncies, alguns actes més o menys patriòtics (patrioters?) a la dècada dels vuitanta; determinats 11 de Setembre més o menys institucionals, en què senties uns discursos intercanviables i estandaritzats, repetits cada any, perquè és «el que toca» i prou.

És el que també em passa amb el món sindical, en general. No vull ser de cap manera còmplice del discurs antisindical de determinada dreta. Em consta la immensa dedicació de molta gent dels sindicats, i també -i això no surt mai als mitjans de comunicació- la feina interna de mediació, de resoldre problemes abans que esdevinguin conflictes. Com que molta gent associa sindicat a conflicte, i a vaga, es pensen que, quan no veuen res d’això, no passa res, i ignoren que molts cops la feina sindical està al darrere d’aquest «no passa res».

Però això no em fa cec davant de problemes que sí em sembla que tenen els sindicats, de manera general. Unes maneres de fer i de parlar sovint ancorades al passat, una voluntat de ser a tot arreu com a establishment que els burocratitza i els esclerotitza. Deu ser aquesta inèrcia de la tradició, però, al costat de la feina preventiva, interna, que he dit, també veus la utilització de mitjans més propis de les economies industrials del segle XIX, com la vaga, que no sempre em semblen útils en economies de serveis del segle XXI. Al capdavall, la vaga -un dret, que consti!- es basa en causar un perjudici a l’empresa, interrompent la producció i l benefici, per aconseguir alguna cosa. No tinc tan clar que això funcioni en determinats serveis en què el perjudici no és un benefici que no s’obté, sinó un servei que no es presta. Crec que seria bo explorar noves vies de protesta i de pressió, més imaginatives, a la vegada que estendre la cultura d’empresa -d’empresa organització- en la cultura sindical, que ja hi és, però em temo que no prou. Clar que la millor manera és associant els treballadors a l’empresa. Als anys cinquanta, a democràcia cristiana alemanya -la democràcia cristina!!!! no la socialdemocràcia, i encara menys el xavisme/comunisme que argüeix aquesta dreta cavernícola que patim per aquí- va legislar la presència de sindicats als òrgans de direcció de les empreses. No sembla que els hagi anat malament. Si això ho proposés, ara, el govern de PSOE-Podemos, els esgarips de la dreta, aquesta mateixa dreta que és sòcia internacional de la CDU, serien brutals, mostra de com en són, de bàrbars.

En fi, avui no he sortit a la Rambla, a veure gent coneguda -alguns només els veig aquest dia- saludar l’amic Xavier Sabaté (i segurament tramar algun arrosset al Barquet, que ja toca) i fer la cervesa amb la Núria Pelay. L’any que ve.