Dies de confinament. 58

Si en alguna cosa hi ha un acord gairebé general és que , passada la pandèmia, hi ha coses que no poden ser com abans, i algunes que no han de ser com abans. Canviarem coses perquè no tindrem més remei, però seria bo que també en canviéssim perquè l’experiència si us plau per força que hem hagut de passar ens hagi descobert que ha arribat l’hora de fer canvis.

Un dels sectors que més està patint les conseqüències econòmiques de la pandèmia és el del turisme. Sempre que es parla de turisme, sigui per a lloar-lo com a motor econòmic, sigui per a blasmar-lo com a depredador, em sembla injusta la simplificació, i demano -allà on puc, que és gairebé enlloc, i, doncs, amb un èxit descriptible- que es parli de turisme, que n’hi ha de molts tipus, amb molts efectes -bons i dolents, i des de tots els punts de vista- i no és bo simplificar.

Ara, el sector, en totes les seves expressions, està passant per una prova duríssima. Ara veurem què hi havia de sòlid, com a projecte empresarial, i què s’aguantava sobre pilars febles, construïts amb salaris baixos, precarietat, i donar un servei mínim o confiar-ho tot a un sol-i-platja combinat amb alcohol barat. I seria bo que també ens preguntéssim si és aquest model -aquesta part del model- la que hem de restaurar i mantenir en un futur post-pandèmia.

Sempre s’ha parlat -de vegades, sembla, només parlat- de fer una oferta de qualitat. Oferir producte de qualitat, per a tenir clientela de qualitat, implica també una ocupació de qualitat i salaris de qualitat. Podem tenir les idees que vulguem però sempre caldrà tenir bons professionals amb bons salaris, i això implica un preu. Si el producte té qualitat, hi haurà qui pagui aquest preu. Però si es vol donar merda a preu d’or, no guanyarem ni la merda. Més clar, aigua. Això implica, al meu entendre, diverses coses:

1. Conèixer les possibilitats de transformació del teixit turístic existent. Dit d’una altra manera, saber qui pot transformar-se i qui ha de ser liquidat. El mal producte pot ser com la mala moneda, que expulsa la bona del mercat, de la mateixa manera que una ocupació precària i de baixa qualitat expulsa la bona ocupació del mercat laboral.

2. Conèixer l’estructura de l’ocupació existent. No hi haurà lloc per a tota la gent sense preparació. Servir un cafè amb llet de qualsevol manera i amb cara de fàstic perquè et paguen una misèria i no saps si treballaràs la setmana vinent, ho pot fer qualsevol. L’exigència en el servei costa diners, i els costa perquè la feina que es paga té més exigències, i cal estar més ben preparat. Qui es pugui formar, endavant, però no hi ha lloc per a tothom.

3. Imaginar i crear producte nou, que només es trobi aquí. Això s’ha dit fins a la sacietat però, a l’hora de la veritat, qui talla el bacallà és el sol-i-platja de tota la vida.

4. Substituir i no superposar. Si calen hotels de mes estrelles (i més preu, i més i millor ocupació, etc) vol dir que en sobren de cutres. El sector ha de fer neteja.

5. Cada mercat té el seu àmbit. Quan veus que el patronat local de turisme de Sant Kevin de Vallfosca diu que vol guanyar mercat rus, et trenques de riure (per no plorar). A Rússia amb prou feines coneixen Catalunya (si els expliques que és on hi ha Barcelona, allà on juga el Messi, ja se situen una mica més). Què vull dir? Que cal concertar promocions en funció del mercat, i com més llunyà és el mercat, més cal xupar roda d’algú més gran, o més conegut, o amb més mitjans (i si pot ser, les tres coses a la vegada).

Això són només algunes idees, i segur que hi ha moltes més coses, hi ha molta gent amb mes idees, i més temes que han de ser plantejats. Si ara no és un bon moment per a debatre canvis profunds, no sé quan serà. Algú s’hi posa?.