El ministre de l’Interior del govern
espanyol, aquest personatge pintoresc anomenat Fernando
Grande-Marlaska (per quina raó tants militants del deep state tenen
cognoms compostos?) ha destituït de no sé quin càrrec aquell
sinistre element que -també nom hidalgo- es diu Diego Perez
de los Cobos, conegut per ser el responsable de repartir castanyes a
Catalunya el passat 1 d’octubre de 2017, una acció que, en
qualsevol país civilitzat, l’hagués dut a la presó de manera
fulminant, però que a Espanya li va suposar un ascens, no sé si
alguna medalla -es veu que van barates- i la consideració de
salvador de la pàtria, tot i que aquesta, segurament, no li calia
perquè ell mateix ja en devia estar convençut abans de fer-ho.
Pel
que sabem, la raó adduïda és «pèrdua de confiança» el que vol
dir que fins ara, aquesta confiança, la hi tenia, el govern
espanyol. Com que aquest és un càrrec d’aquells que en diuen de
confiança, i no es va haver de justificar perquè el nomenaven,
s’entendria que no hagin d’explicar perquè el destitueixen, això
és de calaix. O ho hauria de ser, perquè, com que aquest element de
los Cobos, i tota la patuleia de feixistes que li riuen les gràcies,
tenen una idea patrimonial de l’Estat, de la pàtria -la seva- i de
tot, s’han sentit profundament agredits.
Per
acabar-ho d’adobar, una jutgessa, conscient que avui dia el poder
judicial és un electró lliure dins l’estat, tot i que es mou
sempre en la mateixa direcció, ha amenaçat el ministre per aquesta
destitució, i ara, pels mitjans que passen -o ho intenten- per
progressistes, a Espanya, tot són sorpreses i ais i uis.
Potser
ara és el moment de recordar aquell escrit, tan repetit però tan
lúcid, de Martin Niemöller:
«Quan
els nazis vingueren pels comunistes,
no
vaig aixecar la veu.
Jo
no era pas comunista,
Quan
empresonaren els socialdemòcrates,
no
vaig aixecar la veu.
Jo
no era socialdemòcrata,
Quan
vingueren pels sindicalistes,
no
vaig aixecar la veu.
Jo
no era pas sindicalista,
Quan
vingueren rere els jueus,
no
vaig protestar,
Jo
no n'era, de jueu,
Quan
vingueren per mi.
No
quedava ningú, que pogués protestar.»
Doncs,
això. Quan van anar pels sindicalistes, no van dir res. Quan van
anar pels cantants i actors, no van dir res. Quan van anar pels que
volien votar, no van dir res. Ara van per vosaltres, els muts -en el
millor dels casos- o els còmplices o companys de viatge. Cria
corbs...
Foto: l'element aquest, ara destituït, vomitant bilis i mentides a la farsa judicial de l'1-O. L'he posat cap per avall perquè em fa molt de fàstic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada